BLOCS DE FILOSOFIA » telèmac

« Expand/Collapse

telèmac (8 sin leer)

octubre 29, 2015
17:09
The Lake
» ‎ telèmac

Per als qui estigueu avorrits o preparant el Halloween, una cançó d'Antony and the Johnsons, adaptada d'un poema d'Edgar Allan Poe. El poema és difícil d'interpretar perquè, com acostuma a passar en poesia, és més simbòlic i evocador que no pas descriptiu. El meu millor intent fins al moment és aquest:

com de vegades passa, els fantasmes no són aparicions òbvies, sinó presències, memòries o estats d'ànim lligats a llocs físics.

THE LAKE
Edgar Allan Poe (1809-1849)

In spring of youth it was my lot
To haunt of the wide world a spot
The which I could not love the less --
So lovely was the loneliness
Of a wild lake, with black rock bound,
And the tall pines that towered around.

But when the Night had thrown her pall
Upon that spot, as upon all,
And the mystic wind went by
Murmuring in melody --
Then -- ah then I would awake
To the terror of the lone lake.

Yet that terror was not fright,
But a tremolous delight --
A feeling not the jewelled mine
Could teach or bribe me to define --
Nor Love -- although the Love were thine.

Death was in that poisonous wave,
And in its gulf a fitting grave
For him who thence could solace bring
To his lone imagining --
Whose solitary soul could make
An Eden of that dim lake.
octubre 22, 2015
17:20
Records de la magdalena
» ‎ telèmac

La torrada va ser primer.

[www.lavanguardia.com]
octubre 21, 2015
14:22
The Ocean at the End of the Lane (#80)
» ‎ telèmac

Et diré una cosa important. Els adults tampoc no semblen adults per dins. Per fora, són grans i descuidats i sempre saben el que es fan. Per dins, tenen la mateixa aparença de sempre. La mateixa de quan tenien la teva edat. La veritat és que no hi ha adults. Ni un de sol en tot el món. -Va aturar-se a pensar un moment. Després va somriure-. Tret de l'Àvia, és clar.

Lettie Hempstock té onze anys i també és tan vella com l'univers. La seva àvia va veure com feien la lluna. És difícil explicar aquesta novel·la amb poques paraules i, a la vegada, és una experiència única, fresca i gratificant. És la primera obra que llegeixo de Neil Gaiman i he de confessar que, a priori, hi estava més predisposada en contra que no pas a favor. Però també és difícil recomanar-la d'entrada. Absteniu-vos-en si no us agrada la fantasia i també, i especialment, si no us agraden els caps solts i els finals oberts. The Ocean at the End of the Lane (2013) no ofereix respostes a tots els enigmes i tampoc no és ben bé un relat d'infantesa. És més aviat un relat sobre el record que un escriptor de ficció pot arribar a elaborar sobre la seva infantesa. Al rerefons de tot hi pot haver una interpretació completament natural i realista dels fets: el protagonista, de set anys, viu una sèrie de fets traumàtics, extremadament violents i pertorbadors (entre els quals hi ha un brutal episodi de maltractament a mans del seu pare), i els re-elabora en la seva ment d'infant com si ell fos un heroi de ficció. Tanmateix, això no faria justícia completa al que ofereix la història, perquè després de tot sempre queden detalls irreductibles a l'explicació racional. Lettie Hempstock, la seva mare i la seva àvia són personatges més aviat arquetípics que no pas reals, i quan vaig haver acabat de llegir la novel·la em vaig quedar pensant una bona estona quin paper hi jugava Austràlia en tot plegat. A la vegada, l'encarregada de derrotar els monstres és Lettie més que no pas el protagonista. Aquest, si més no, és qui s'emportarà la lliçó més valuosa. La impressió al final de tot de llegir la novel·la és un regust d'incompleció i incomoditat i, tot i així, he de dir que m'ha agradat molt. Em vaig quedar amb les ganes que algun erudit estudiós de Freud fes una anàlisi acurada de tots els símbols de la novel·la: hi ha l'oceà dels protagonistes, que té a veure amb l'origen de la vida i de l'univers; hi ha la inestable relació de la realitat amb els somnis; com ja he dit abans, hi ha un episodi en què el protagonista sent la necessitat imperiosa de matar el seu pare abans que aquest el mati a ell; hi ha també almenys dos episodis -molt gràfics- en què el protagonista extreu objectes d'orificis del seu cos (no en puc dir més per no fer spoilers). El resultat final és molt curiós perquè, en conjunt, la història s'aguanta. És suggeridora, emotiva, i no dóna explicacions definitives ja mastegades. La descripció de l'atmosfera i l'ambient, l'escenari en què la història es desenvolupa és magnífica: et mostra un món idíl·lic, que hauria d'estar farcit de nostàlgia i de records però que et transporta a la infància com aquell lloc inhòspit, solitari i lleugerament amenaçador que en realitat és. Una experiència fantàstica en tots els sentits, que recorda lleugerament Diana Wynne Jones, però que manté una originalitat pròpia.
Sinopsi: El protagonista retorna al paratge de Sussex on havia viscut de nen amb els seus pares i la seva germana, aquest cop per assistir a un funeral que no s'especifica de qui és. Provant d'escapar de la gent que ve a donar-li el condol, acaba arribant a l'estany rere la granja Hempstock, l'estany que la seva amiga d'infància, Lettie, estava convençuda que era el seu oceà particular. A partir d'aquí, se succeeixen els records d'infància del protagonista. El suïcidi del miner d'òpal, un llogater que viu a casa seva, desencadena un seguit de forces malignes que venen a pertorbar el món conegut a través dels somnis, i sembla que Lettie, amb l'ajut de la seva mare i la seva àvia, és l'única persona que podrà enfrontar-s'hi.
M'agrada: L'estructura del relat en general, com un episodi porta a un altre i la història et té en tot moment amb l'ai al cor de saber en què acabarà tot. També com les imatges es van superposant les unes a les altres, com símbols que es repeteixen i que remeten a un moment posterior de l'acció. Per exemple, el nen s'allibera del cuc sota l'aigua de la banyera, i posteriorment es castigat a la banyera, etc.
No m'agrada: En determinats moments, la manca de concreció decep una mica. Algunes de les premisses i dels caps de la història sembla com si es poguessin haver definit o desenvolupat més.
octubre 16, 2015
19:47
Antologia de Gervasio Sánchez
» ‎ telèmac

Fins al febrer podem visitar de forma gratuïta aquesta magnífica exposició de fotografia del conegut i reconegut fotoperiodista Gervasio Sánchez, al Centre d'Art Tecla Sala de L'Hospitalet. És una exposició, més que d'art, de realitat i de veritat amb majúscules: una veritat que fereix i mata, que desmembra cossos perquè després vingui algú altre a recomposar-los, i això només si hi ha sort. Rere la lent, Gervasio Sánchez en tota una carrera dedicada al periodisme de guerra, i també l'ull de qui mira, contemplant un instant congelat en la immediatesa de l'horror i de la necessitat humana. Des de l'Amèrica Llatina de finals dels 80 a la Sarajevo destruïda de principis dels 90, al centre d'Àfrica i la Sierra Leone dels nens soldats, passant per tantes vides minades per la guerra, tant als Balcans com a l'Àfrica i a Cambodja. Finalment, l'exposició també aborda el tema dels desapareguts per motius polítics, i ens qüestiona la forma de retratar allò que per definició no pot aparèixer a la foto: una absència.
[www.teclasala.net]
[www.vilaweb.cat]
octubre 15, 2015
17:15
El mateix raspall
» ‎ telèmac

Si les vencedores autoritats franquistes detenien el pobre Benjamin a Portbou per entregar-lo a la policia política dels nazis, va ser aquesta última que atrapava Companys per donar-lo a les autoritats franquistes. Tot això amb dies de diferència. Avui dia, el consell de guerra a Companys no ha estat anul·lat per les autoritats democràtiques de l'Estat Espanyol.
I amb setanta-cinc anys de diferència, la democràcia segueix anant a judici. (Ironies de la vida. O del destí). Les cavernes mediàtiques s'escandalitzen i gesticulen, provant de buscar el passat fosc del Lluís Companys històric, i provant de justificar en actes de guerra el procés sumaríssim i l'execució que van tenir lloc durant la pau franquista. Prou que ho sabem que Companys no va ser un sant ni un heroi, i no és el catalanisme d'ahir, d'avui i d'ara que l'ha fet màrtir. Va ser el franquisme que ho va fer.
octubre 07, 2015
17:41
"Les oblidades entre els oblidats"
» ‎ telèmac

I no és raspallar la història a contrapèl haver de recuperar les experiències de mort i extermini d'elles entre tots els oblidats? Ahir Neus Català va fer cent anys. Sense paraules per expressar els sentiments, però sí per evitar que els fets no caiguin en l'oblit, va oferir aquesta entrevista l'any 2013.
[www.elperiodico.cat]
octubre 04, 2015
22:36
La lliçó de la desesperança
» ‎ telèmac

Wim Wenders recordava aquesta tarda, en l'homenatge a Walter Benjamin celebrat al memorial de Benjamin a Portbou, que hem de treballar perquè les fronteres no es tornin a convertir mai més en llocs de desesperança. El dilema de les fronteres segueix obert avui, més que mai. La taca de vergonya del nazisme i el franquisme treballant junts contra la llibertat política, la paraula i el pensament, i contra la integritat física dels seus ciutadans, lluny d'haver-se tancat, és encara una font de desassossec, en tota la seva indignitat, per a qualsevol que hi pensi de forma reposada i independent. Que el record del passejant Walter Benjamin, i de la seva última decisió en la desesperança, es converteixin en advertiment i recordatori: la història l'escriuen els vencedors i es basteix a base d'opressió. Les societats que construïm, en aquest curs irrefrenable, ens presenten com a necessitat la fal·làcia de seleccionar qui mereix ser-ne part i qui no. La nostra missió, per tant, consisteix a destriar l'engany entre tants i tants documents de la cultura. Seguirem raspallant la història a contrapèl!
octubre 01, 2015
13:03
Petit museu dels horrors
» ‎ telèmac

Un petit i casolà mostrari de portades de llibres que no haurien d'haver existit mai. Que ningú m'interpreti malament: no és una qüestió de lletjor. No tenim res en contra de la lletjor en si mateixa, i més quan bellesa o lletjor són conceptes altament subjectius. De fet, una imatge lletja pot potenciar un determinat missatge a ulls del lector o espectador, fins al punt, per exemple, d'influenciar-lo ideològicament. És un tema que sàviament (i molt visualment) ens explica Umberto Eco a les seves Historia de la belleza i Historia de la fealdad. Ho volia aclarir d'entrada perquè ningú es pensi que el problema de les següents portades és la lletjor.
El problema de debò, en aquest sentit, no és que siguin portades lletges (que ho són), sinó més aviat que no fan justícia ni de bon tros a les obres que contenen. I de vegades et fa pensar a quin il·luminat editor se li va acudir que a la gent li agafarien ganes de llegir el llibre en veure aquestes portades.

1. Charlie i la fàbrica de xocolata de Roald Dahl

Aquesta és la portada que Penguin Modern Classics va treure al mercat per a l'"edició adulta" del clàssic de Roald Dahl. Em sembla que els comentaris sobren. Jo la vaig veure una vegada en una llibreria de Barcelona i la meva reacció va ser exactament aquesta: Hola...? Charlie? Quentin Blake...? Però es veu que la cosa ja havia portat cua al Regne Unit molt abans:

[www.telegraph.co.uk]

2. Bearn o La sala de les nines de Llorenç Villalonga

Aquest és un cas nostrat, però que va caure en el mateix error que l'anterior, és a dir, utilitzar nines d'aspecte sinistre com a reclam. Normalment, les portades de La Butxaca acostumen a agradar-me. Per això aquest cas em va semblar tan estrany. Aquesta és precisament l'edició que jo vaig llegir, tot i que quan vaig ressenyar la novel·la em vaig negar a reproduir aquesta portada i el resultat va quedar així. D'acord, en aquest cas les famoses nines figuren al títol i encara podria passar, però aquesta imatge em provoca principalment dues objeccions: 1) la fotografia no té res a veure amb el contingut de la novel·la --memòries a càmera lenta de la decadència de l'aristocràcia mallorquina al segle dinou. La sala de les nines que figura a la novel·la em va semblar un dels aspectes més interessants i misteriosos de la història: la idea que la ovella negra de la família fos un militar (presumiblement) aficionat a transvestir-se em va semblar magistral. Ara bé, com a recurs visual, la portada em sembla poc subtil, especialment per a una novel·la en què la subtilesa ho és tot. 2) Les franges horitzontals de colors llampants no tenen cap sentit. Són la cirereta del pastís, per dir-ho així.

3. El mestre i Margarida de Mikhail Bulgakov

Aquest també és un cas especial perquè, com els lectors habituals d'aquest blog ja sabeu a hores d'ara, és una de les meves novel·les preferides. Com en el cas anterior, aquesta també és l'edició que vaig llegir en anglès i, en el seu moment, em va semblar la portada més lletja que havia vist mai. (Encara no havia vist les dues anteriors que, de fet, van deixar aquesta en bon lloc. Perquè veieu com funciona la relativitat.) El perfil de la ciutat de Moscou que apareix a baix de tot m'agrada, però no es poden ajuntar massa coses en una sola portada. Les lletres vermelles se suposa que han de recordar l'estètica dels cartells soviètics, però sobre el fons blau cel el resultat és una mica pastitx. I la carota del gat... em penso que sobren els comentaris també. La majoria d'editors del món semblen haver-se posat d'acord a incloure el gat a la portada, però en aquest cas la portada de l'edició castellana a DeBolsillo (la vaig incloure a la meva ressenya del llibre, que podeu mirar aquí) és molt més senzilla, directa i efectiva. Si feu una recerca per la web (és senzill: "master and margarita" illustrations) veureu el que artistes inspirats d'arreu del món han arribat a crear a partir d'aquesta novel·la. Comprendreu que la portada de Penguin es queda curta.

Ara bé, em pensava que ho havia vist tot quan vaig veure això:

Sé que sembla una broma, però no ho és. També té un defecte de subtilesa, per dir-ho finament. El problema és que entre les noves portades de Wordsworth Classics n'hi ha de molt pitjors. Sé que són unes edicions molt barates, però hem equiparat valor estètic amb valor de mercat, i això tampoc no m'agrada. A més, els Wordsworth Classics sempre han estat barats i les portades antigues no eren tan lletges.