13:13 
Algú devia haver escampat mentides sobre en Josef K., perquè un matí, sense haver fer res dolent, el van arrestar. És una novel·la impressionant. Només havia llegit La Metamorfosi amb anterioritat, però ara que he llegit El procés he entès una mica millor de què parla Franz Kafka (1883-1924) quan crea distòpies sospitosament semblants a la realitat. Crec que no intentava pas revolucionar la literatura contemporània ni crear una forma nova d'escriure. Em sembla que aquesta novel·la és força realista, al capdavall. Autobiogràfica, almenys. No en el sentit obvi, literal. Però sí a nivell simbòlic, pel que fa a la situació que el protagonista ha d'afrontar. I si algun cop heu estat al mateix lloc que Josef K., no costa gaire fer-se'n a la idea. Tampoc no crec que intentés escriure per a ningú en concret ni esperés tenir un públic en particular: les seves obres es van salvar de la crema que ell mateix havia disposat. Tanmateix, no se'n va encarregar ell, de cremar-les: les va confiar a algú altre. És molt difícil interpretar aquesta novel·la així directament només amb la informació que rebem en llegir-la. De fet, la novel·la és un gran misteri en si mateix: un dia, algú es presenta a casa d'en K. per arrestar-lo, i el relat cobreix l'any que dura el seu procés. Ell està convençut de la seva innocència, però els seus intents de provar-la davant dels jutges l'endinsen en un laberint de dimensions gegantines en què sempre hi ha un nivell superior on accedir i un oficial més poderós a qui convèncer, on sempre hi ha una porta lateral per on accedir a una altra opció desconeguda fins al moment. A més, mai no pot arribar a estar segur de les intencions d'aquells que s'ofereixen a ajudar-lo. D'altra banda, també costa interpretar les accions del mateix protagonista: a estones sembla estar reaccionant de forma irracional i estúpida davant d'un sistema organitzat amb una racionalitat matemàtica, com un engranatge perfecte. A l'inrevés també funciona: potser K. només intenta ser raonable davant d'un món sistèmic, plenament burocràtic, que no té cap mena de sentit. Tanmateix, tampoc no hi ha un argument definit: cada capítol és un episodi sol, fragmentari, inacabat, i tampoc no sembla que hi hagi un missatge a treure'n. Això ens pot portar a dues lectures, sense que cap d'elles sigui definitiva o excloent respecte a l'altra. D'una banda, hi ha un enfocament metafísic, que tracta de l'existència humana en general, i que va prenent més força a mesura que el relat s'apropa al final. No sé de què sóc culpable, però m'han acusat o assenyalat quasi, per dir-ho així, des d'abans de néixer, sense haver fet res per escollir la situació on sóc ara. Al capdavall, no arribem a conèixer mai l'autoritat més alta que ha decidit o ha de decidir, o jutjar, sobre la nostra existència. L'altra lectura, que a mi m'agrada més, és política: no cal esmerçar gaire imaginació per veure una mena de premonició del que després serien els grans totalitarismes del segle vint. Recordem que la burocràcia hi juga un paper molt important en aquests règims, històricament. Tanmateix, crec que la lectura política no cal ni tan sols que vagi tan lluny. Hi ha molts trets de l'organització quotidiana de la vida que acaben en llocs terriblement absurds. A estones em recordava Horkheimer i els de Frankfurt: el món administrat que no coneix l'amor, el sistema contra la vida. Per exemple, a mi em va semblar un reflex de com està organitzat el mercat laboral avui dia. T'has de congraciar amb un sistema que tu no has escollit i que, a més, imposarà totes les condicions. T'has d'esforçar al màxim per entrar dins la roda i mantenir-t'hi (sobre tot, que ningú arxivi el teu procés). T'esforces al màxim per causar una bona impressió, per seguir escrupolosament tots els procediments al teu abast i, al final, te n'adones que facis el que facis el resultat final no depèn de tu. D'altra banda, si et rendeixes i decideixes no fer res al respecte, la resposta lògica a aquesta actitud és que definitivament no estàs fent prou. De vegades, la situació et deixa dins d'un cercle. Val a dir que això només és un exemple, però és més o menys d'aquesta forma que funciona la lectura política del llibre.
Sinopsi: No és que hi hagi molt a explicar d'entrada, perquè és un relat que atrau més pel seu ritme, les seves imatges i els constants misteris que hi apareixen que no pas perquè tingui una línia argumental molt definida. L'únic que cohesiona la història és precisament el procés, un compte enrere que intervé inexorablement en contra del protagonista.
M'agrada: La seva ambigüitat i la forma com el relat queda completament obert a la interpretació.