13:04 
... és el moment desesperat quan es descobreix que aquest imperi que ens havia semblat la suma de totes les meravelles és una destrucció sense fi ni forma, que la seva corrupció és massa avançada perquè el nostre ceptre pugui posar-hi remei, que el triomf damunt dels sobirans adversaris ens ha fet hereus de la seva llarga ruïna. I a hores d'ara és ben sabut què cal fer per aturar la destrucció: cercar i reconèixer qui i què, enmig de l'infern, no és infern, i fer-lo durar, i donar-li espai. Aconseguir tocar la sublimitat a través de la paraula escrita em sembla quelcom molt difícil: potser sembli una afirmació injusta, precipitada, poc meditada o reflexionada, però m'atreviria a afirmar que em sembla més difícil que aconseguir-ho amb la música o amb les arts plàstiques. Italo Calvino, a Les ciutats invisibles (1972), ens ofereix un llibre inclassificable, únic en la seva espècie, un motlle trencat d'aquells que apareixen una vegada a la vida, incomparable a qualsevol altra cosa. És un llibre que demana un esforç al lector, tot i que no un compromís: és una mena de joc al qual Calvino convida a jugar, però no demana més responsabilitat que deixar-se portar per l'experiència. Si realment no hi pots entrar, és millor aparcar-lo per a una altra estona -potser per a una altra vida-; si et ve de gust entrar-hi, tampoc està assegurat que t'hagi de canviar la vida. És d'aquells llibres que et canvien més aviat el moment present. És la seva virtut. Marco Polo i Kubilai Khan són dos personatges ficticis, imaginats, que no assumeixen cap responsabilitat respecte al seu entorn més que la reflexió reposada sobre quin és l'emblema definitiu: què fa que una ciutat sigui una ciutat, què fa que una comunitat sigui una comunitat. A la vegada, tampoc no poden estar segurs de l'existència d'un imperi, un món, un desert, més enllà de les parets del jardí on es troben. Kubilai és conscient que Marco Polo és un narrador d'històries, un imaginador professional, i que es reserva per a ell la Venècia tangible. Les ciutats invisibles també són ciutats imaginades, arquetips idealitzats de ciutats reals, o d'aspectes de ciutats reals que tots els habitants de ciutats físiques, reals, coneixem amb familiaritat. De vegades són ciutats etèries, subtils, reduïdes tan sols a les relacions entre els qui hi habiten. De vegades són ciutats sòlides, massisses, on no hi pot accedir l'aire per respirar. De vegades són reflexos o còpies d'altres ciutats, i ja sabem que sempre es perd (o es guanya) alguna cosa amb cada còpia. De vegades són projeccions envers un futur incert o salvatgement imposat a la realitat. De vegades són nostàlgies de passats que ja no tornaran, i com a tal, més invisibles que mai. D'una bellesa extravagant i de vegades excessiva, aquest llibre és un niu quasi inacabable de sorpreses i reflexions.
Sinopsi: Al palau -imaginari, fictici- de l'emperador de Mongòlia, Marco Polo exposa les descripcions de les ciutats que algun cop ha trepitjat en els seus viatges, sense que l'emperador estigui molt segur d'on arriben els límits de la seva ficció. Al rerefons, sempre una mateixa pregunta: si la ficció resta en les paraules o en les coses mateixes.
M'agrada: Les inacabables discussions i caràcters contraposats dels Lars i els Penats a la ciutat de Leandra.