22:06 Tanmateix, em penso que fa falta agafar-se-la amb una mica més de distància, una mica més a la lleugera, o potser no pertànyer a cap de les nacions implicades, per tal de veure els matisos d'una producció molt més lúcida i irònica del que podria semblar en un principi. És cert, les crítiques són força encertades. Ara bé, a mi em va costar veure la suposada aura d'heroïcitat o de bondat en el retrat que fa dels membres del govern britànic. Sir Edward Grey, el Secretari d'Afers Exteriors del govern d'Asquith, és el personatge principal al voltant del qual gira la trama de la sèrie. La intenció és presentar-lo com a negociador clarivident i sincerament compromès amb la pau. Tant si era intencionat o no per part del guionista, la imatge que acaba donant, però, és d'un ministre d'afers exteriors que amb prou feines ha visitat l'estranger, i que tot sovint pateix d'una falta de visió, de previsió o de pragmatisme que en algun moment crític del metratge ratlla la senilitat. Un dels moments centrals dels esdeveniments és l'episodi del suposat "malentès" entre Grey i el príncep Lichnowsky, segons el qual Grey hauria promès la neutralitat britànica als alemanys si s'estaven d'atacar França. El dia següent, Grey i el Primer Ministre Asquith compareixen davant del rei George i són obligats a rectificar. Aquest episodi va passar a la història com un d'aquells misteris que quedarà per sempre més marcat per l'ambigüitat. No queda clar si realment Lichnowsky el va entendre malament, si Grey no es va acabar d'expressar bé, si es pensava que podia jugar les seves pròpies cartes al marge dels seus superiors per resoldre el conflicte a la seva manera, si va subestimar els alemanys o, potser, si realment hi havia una intenció clara d'enganyar els alemanys per guanyar temps. Sigui com sigui, en el moment de l'espifiada i la posterior rectificació assistim a moments d'hilaritat velada que si fossin explotats en la seva vena còmica podrien ser dignes d'un episodi de Sí, Ministre. A la vegada, la resta del govern d'Asquith tampoc no queda gaire millor parat. 37 dies esdevé un retrat fidedigne de la política britànica d'hipocresia respecte als seus interessos imperials i els discursos retòrics dedicats a tapar-los. En aquest sentit, em van semblar molt encertades totes les referències al conflicte irlandès, que també estava a punt d'explotar, de fet, a l'ombra d'una retòrica que pretenia presentar Gran Bretanya com a defensora de les petites nacions oprimides. En general, una obra molt recomanable, si se la pren com el que és, una recreació dels fets, i per tant no se n'esperen veritats absolutes. Hi ha moments en què el tractament és deliberadament teatral més que naturalista, i en aquest sentit es busca la complicitat de l'espectador. L'escena "Estimat Nicky, Estimat Willie" n'és un exemple fantàstic.
