15:14 
Personalment, el que em va semblar més pertorbador dels mètodes del professor no va ser tant la violència física (que també) sinó més aviat la seva violència verbal i les assumpcions culturals implícites dins del seu discurs: els músics que no eren prou bons eren qualificats repetidament de marietes, associant força directament el talent creatiu i musical amb la masculinitat de tipus alfa. El sexisme de la proposta queda clar al llarg de tot el metratge. Tots els components de la banda són masculins. En un moment al principi de la pel·lícula apareix una noia que no és prou bona per al nivell demanat, i el professor li diu directament que està allà pel fet de ser maca. En l'escena final de la pel·lícula apareix una noia en la banda que no ha aparegut en cap moment anterior del film, i que suposo que devia arribar amb l'autocar dels figurants. El protagonista trenca amb la seva xicota perquè suposadament aquesta el distraurà de la seva carrera musical. Si els alumnes ploren, són automàticament víctimes de l'escarni del professor perquè, és clar, plorar és cosa de noies o d'homosexuals.
Ara bé, fins i tot més que tot això, el que em va deixar més sorpresa va ser la instrumentalització que fa la pel·lícula de la música jazz per tal d'explicar aquesta història d'explotació i d'abús de poder. L'estiu passat vaig tenir el privilegi de poder veure Treme i la principal lliçó que en vaig aprendre és que el jazz beu de la tradició a través d'unes arrels profundes que qualsevol innovador no deixa de tenir presents. Al llarg de tot l'argument de la sèrie, la música manté la comunitat unida, nogensmenys a través del patiment i el dolor. En moments puntuals de la sèrie, hi ha personatges que queden aïllats i desconnectats dels altres, però en tot cas sempre tornen a reconnectar amb el grup de formes potser noves i inesperades. L'educació també és un tema central a Treme, que s'esforça a remarcar que els infants els educa la tribu sencera, i que precisament concep la música tradicional com un llegat que la generació adulta entrega als joves i als infants. En un ambient marginal i decadent, negligit per les autoritats i devorat per la violència més salvatge, se'ns transmet un sentit de comunitat i de tradició com a quelcom viu i combatiu, amb el seu No ens rendirem, no sabem com. És cert, alguns membres abandonen aquesta comunitat per anar a viure fora, i aquesta també acull nouvinguts i els integra a la seva cultura. El conjunt és sempre complex i dinàmic.
Quan dic que Whiplash mira més al passat que al futur, em refereixo a la rellevància i a l'impacte social que una obra de ficció pot arribar a tenir en el moment present. Hem vist molts documentals o informatius sobre projectes socials basats en la música com a eina d'integració per a nois en situació d'exclusió social, o infants i adolescents que han patit situacions de desplaçament o de conflicte bèl·lic. Recordo, per exemple, el projecte de Daniel Barenboim de crear tallers de música orquestral per tal que joves israelians i palestins poguessin tocar junts. Tanmateix, no es fan productes de ficció que vagin als Oscars amb aquesta temàtica. Treme, en aquest sentit, és una de les poques propostes que he trobat en aquesta direcció. El conservatori retratat a Whiplash acull principalment joves blancs, privilegiats i de sexe masculí. És cert que els defensors de la pel·lícula han desestimat els arguments al voltant de la història del jazz dient que la pel·lícula intenta retratar les tensions i patiments del procés de perfeccionament artístic, però fins i tot així, un film com Cigne Negre, amb el seu recurs a la fantasia i l'ambigüitat psicològica, fa més per transmetre aquest punt obsessiu del perfeccionament artístic i la relació de l'artista protagonista amb els qui l'envolten. En definitiva, no plou mai a gust de tothom, i sense descartar els mèrits que la pel·lícula té a nivell interpretatiu, quan llegeixo les crítiques que es van publicar sobre Whiplash en el seu moment no puc evitar que em sembli força sobrevalorada.
L'article del New Yorker que va desfermar la polèmica:
[www.newyorker.com]