10:01 
Ets viu, Bod. Vol dir que tens un potencial infinit. Pots fer qualsevol cosa, crear qualsevol cosa, somiar qualsevol cosa. Si canvies el món, el món haurà canviat. Potencial. Un cop ets mort, ja no hi és. S'ha acabat. Has fet el que has fet, has somiat el teu somni, has escrit el teu nom. Et poden enterrar aquí, t'hi pots passejar. Però el potencial s'ha acabat. Aquesta novel·la de Neil Gaiman, publicada el 2008, és una altra mostra del fet que el que és obvi, si està ben escrit, pot esdevenir quelcom diferent. Les premisses i l'argument de El llibre del cementiri són força d'esperar si tenim en compte que és una adaptació, o una versió, per dir-ho així, del clàssic El llibre de la selva de Kipling. Podeu prémer aquí si voleu veure comparatives interessants i molt ben fundades sobre les dues obres. Per a Kipling, damnificat per una infància victoriana, l'objectiu últim del nen és fer-se amb el control dels altres animals i, en aquest sentit, esdevenir el rei de la selva. Per a Gaiman, amb una infància que mira al segle vint-i-u, l'objectiu últim de Ningú Owens és adquirir tots els coneixements i habilitats possibles per a la vida adulta, i adquirir empatia envers els seus semblants, cosa que resultarà el seu repte més fascinant. Neil Gaiman no amaga en cap moment les similituds amb la seva font, i planteja un esquema argumental completament calcat al de l'obra de Kipling: el protagonista és un infant la família del qual és assassinada quan aquest encara és un nadó. Aquest, escapant del seu persecutor, accedeix a un cementiri abandonat que hi ha prop de casa seva, i allí, els fantasmes que hi habiten es reuneixen en assemblea per decidir si l'accepten com a un d'ells. Finalment l'accepten, i li donen uns pares adoptius i un guardià. A partir d'aquí, l'acció esdevé episòdica; l'infant es fa gran aprenent tot el que el cementiri posa al seu abast. Donades les premisses, el desenllaç tampoc no ens ha de sorprendre. Per si encara queda algun incrèdul, s'estableixen comparacions d'alguns dels personatges amb una pantera o un tigre. De la mateixa forma, l'autor explota la novel·la de creixement o aprenentatge com a forma. Ningú Owens és l'individu que ha d'experimentar la novetat de prendre decisions, i el pas principal abans d'arribar a la maduresa serà trobar la seva pròpia identitat. Com un Ningú homèric, ha d'acabar afirmant-se plenament davant del monstre per tal de tancar un cercle. Ara bé, la forma en què aquesta història es narra és tan lírica i altament imaginativa que té la virtut de la novetat, de fer-nos aproximar a una història completament genuïna, i fer-nos estimar els seus personatges com si ja els haguéssim conegut sempre. Aquí, per arribar al món dels morts, el camí no fa baixada sinó que puja per un turó. Tenim les múltiples aventures de Ningú Owens, que en alguns moments recorden lleugerament Roald Dahl, sense arribar a perdre l'originalitat; tenim Silas, un personatge misteriós i multifacètic, i el llegim esbrinant què es Silas en realitat, tot i que ens vingui de nou en algun moment o altre de la narració. Tenim personatges femenins que no resulten mai tòpics ni previsibles, com la senyoreta Lupescu o la Liza del clan de les Hempstock. Tenim presències estranyes i tresors amagats que provenen del món dels celtes. I trobem, és clar, un misteri essencial a resoldre, el del passat de Ningú i el crim contra la seva família.
Sinopsi: La història comença amb la mà assassina d'un tal Jan, o man Jack en l'original anglès, i amb un nadó que escapa de l'assassí cap al cementiri abandonat que hi ha en un turó prop de casa seva. Els habitants del cementiri accepten que el matrimoni Owens adopti la criatura, i li escullen el misteriós Silas com a guardià. A partir d'aquest moment el cementiri esdevé la llar de Ningú Owens, amb tot un seguit de personatges, misteris i perills que aquest haurà d'anar coneixent en el seu procés de creixement. El misteri dels seus orígens anirà prenent una rellevància especial.
M'agrada: Silas, evidentment.