19:30 
El llibre que ara teniu a les mans va néixer d'un anhel. La meva mare tenia una història, una història que es va fer tan gran dins del seu pit que es va sentir impulsada, per una força més poderosa que la seva voluntat, a confiar-me aquest relat a mi, el seu fill. Aquesta novel·la de 2010, de l'autora britànica Andrea Levy, és una recreació històrica dels últims anys d'esclavitud a l'illa de Jamaica i de l'autèntica lluita per la llibertat dels esclaus negres: la que arriba, precisament, després de l'emancipació (1838), quan la llibertat acabada d'aconseguir es transforma en pobresa i opressió econòmica. És una novel·la que es fa una mica difícil de llegir al principi i a mesura que avança es va fent més accessible, al meu parer. El motiu és que està escrita en forma d'autobiografia, però explicada en tercera persona. Així és com la protagonista, que també narra la història, va refent el relat a mesura que va avançant, i va oferint-ne diferents versions o canviant-ne detalls pel camí, de forma que la veritat del relat va quedant compromesa al llarg de les seves pàgines. De la mateixa forma, el relat del seu fill, que transcorre de forma paral·lela, es va barrejant a estones amb el relat principal, i així doncs el relat que en resulta és una narració llarga i complexa, que intercala a cada moment diverses veus i perspectives. La llarga cançó a què es refereix el títol apunta precisament a aquesta creació d'una tradició col·lectiva a través de generacions, i tanmateix, hi ha poc sentit de comunitat en el conjunt del relat, cosa que resulta realment sorprenent si tenim en compte el paper de les revoltes d'esclaus a Jamaica en la història de l'emancipació en general. Sí que és cert que aquest sentit de comunitat es va fent més palpable sobre tot cap al final del llibre, i potser precisament el missatge principal és aquest, que no hi ha autèntic sentiment de pertinença en un sistema injust. Tot i així, possiblement el que m'ha sorprès més de la seva lectura és precisament l'accent en la individualitat dels personatges més que en la seva pertinença a una comunitat: alienats de la seva identitat, de la capacitat de prendre decisions sobre el seu propi cos, i atrapats en la síndrome d'Estocolm del racisme internalitzat, els esclaus miren només per interessos individuals, mentre que els propietaris blancs de la plantació despleguen una retòrica hipòcrita força millor coordinada. Tot i així, potser el realisme queda portat a l'extrem quan resulta impossible sentir empatia per cap dels personatges implicats, perquè tots ells acaben tenint intencions amagades, i acaben atrapats en una xarxa d'interessos contraposats que acabarà justificant violències i brutalitats. El retrat que ens n'arriba queda al nivell de caricatura en la majoria dels personatges, i en aquest sentit la distribució de rols de gènere que ofereix el relat és força interessant: són els personatges masculins i blancs els més propensos a la crisi nerviosa.
Sinopsi: The Long Song narra la història de July, una esclava en una plantació jamaicana que és separada de la seva mare quan és una nena i formada per al servei domèstic. Això li dóna una visió privilegiada de la vida dels terratinents blancs. Durant les revoltes dels esclaus és testimoni de la violència brutal dirigida en contra dels negres rebels. Un cop després de l'emancipació segueix servint a la mateixa senyora, i es converteix en amant del senyor de la plantació.
M'agrada: És una història que paga la pena per la seva complexitat i la riquesa de nivells i perspectives que presenta. Sobre tot a partir de la segona meitat de la novel·la, la tensió va augmentant progressivament i bastint-se a base de petites intrigues, de forma que la seva lectura va guanyant a mesura que avança.
No m'agrada: A estones, sobre tot cap al principi, la trama es fa una mica confusa, perquè la veu narrativa és força inestable i canviant. En aquest sentit, em sembla que el relat fa poc per crear empatia amb la protagonista, però potser és només la meva percepció.