9:20 
Li he de donar les gràcies per tot. No hi hauria anat si no hagués estat per vostè, i m'hauria perdut el més exquisit estudi que mai no m'hagués trobat: un estudi en escarlata, no creu? Per què no hauríem d'usar una mica d'argot artístic? L'amenaça escarlata de l'assassinat corre pel manyoc incolor de la vida, i el nostre deure és destriar-la, i aïllar-la, i exposar-la polzada a polzada. Havia llegit relats i novel·les de Sherlock Holmes amb anterioritat, i havia vist adaptacions televisives; tanmateix, no m'havia parat mai a llegir les seves aventures de forma sistemàtica, en ordre cronològic. Tampoc no està escrit que hagi d'arribar al final d'aquesta forma, però em vaig decidir a agafar el primer llibre en un d'aquells moments en què l'avorriment podia més que jo i no tenia ni idea de què llegir a continuació. La veritat és que no m'esperava que m'agradés tant. Publicat per primer cop el 1887, aquest és el primer relat de Sherlock Holmes que mai va veure la llum, i potser per això s'entreté molt a presentar els personatges i el mètode deductiu de Holmes (és deductiu o inductiu?). Com que era un projecte literari nou, hi apareix una referència a Edgar Allan Poe i el seu Dupin, tot i que Holmes s'apressa a deixar ben clares les deficiències del seu precursor. Hi ha coses que són curioses en aquesta entrega perquè conforma el principi de la saga, per dir-ho així. En les últimes dècades de l'època victoriana, l'estabilitat fèrria de l'imperi britànic comença a trontollar, s'estén la por a tot allò que vingui de fora, la criminalitat s'estén pels carrers de Londres com a conseqüència lògica de la relaxació de la moral i la pèrdua de referents, i només una intel·ligència refinada i superior ens pot restablir l'ordre i salvar-nos d'un futur caòtic i desolador. Per exemple, a Estudi en escarlata veurem com tots els mals provenen de la poligàmia dels mormons, entesa com a pràctica sexual desmesurada i desviada. Ens hem de situar en un món social que no comprèn la presència de les dones, i on els criminals tenen trets facials i corporals simiescs, i on tot això pretesament s'aguanta científicament, amb caracteritzacions provinents d'una proto-psicologia biologista dedicada a tipificar la histèria com a malaltia i a identificar el "tipus criminal". Aquesta és la primera entrega d'una sèrie que s'allargaria ben bé quatre dècades. Aquesta és l'entrega en què Watson es llicencia de la guerra d'Afganistan i parla incessantment dels seus nervis; Holmes i Watson es coneixen perquè tots dos busquen company de pis i immediatament es traslladen al 221B de Baker Street; Holmes s'avança un segle als mètodes del CSI creant una prova per detectar traces de sang; Watson observa els sobtats canvis d'humor de Holmes i comença a sospitar del consum de drogues, però decideix pensar bé; Holmes utilitza una metàfora pictòrica per parlar de l'assassinat i explica el concepte de detectiu assessor; Gregson i Lestrade competeixen per resoldre el cas de l'assassinat de Brixton, tot i que la intel·ligència de Holmes els acaba superant a tots dos; Holmes toca Mendelssohn al violí per a Watson i escolta un concert de Chopin; un segon assassinat desmunta la solució del primer; l'acció queda interrompuda per un llarg flashback als antecedents dels criminals, i Watson decideix posar per escrit la crònica del cas perquè Holmes pugui rebre el crèdit de la seva solució.
Sinopsi: En un moment indeterminat de la dècada de 1880, el doctor Watson i Sherlock Holmes es coneixen i se'n van a viure junts a Baker Street. Els inspectors Gregson i Lestrade d'Scotland Yard reclamen l'ajuda de Holmes en la investigació d'un assassinat: tot i que hi ha restes de sang a l'escena del crim, el cos no presenta signes de violència. Tots els indicis apunten a una revenja.
M'agrada: Especialment la forma com es presenten els dos personatges principals i la seva convivència.