11:13 
¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d'un dia d'abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries... L'únic que en tenia com un pressentiment eres tu; però de tu, aleshores, ¡en fèiem tan poc cas! Aquesta novel·la de Joan Sales (1912-1983) va ser publicada per primer cop el 1956, tot i que va patir successives revisions fins a la seva edició definitiva el 1971. Vaig estar posposant la seva lectura durant força temps, uns quants anys potser, i ara que l'he llegida puc dir que potser no hi hagi un moment adequat per fer-ho. És tan gran que desborda qualsevol expectativa, i també qualsevol intent de racionalitzar o d'explicar tot el que hi passa. Molt sovint se l'ha qualificada de novel·la russa, pel seu recurs a la polifonia, i a entrecreuar les vides dels diversos personatges com si fossin peces d'un trencaclosques perfecte, com fa Dostoievski, i per presentar la guerra com a vòrtex històric que s'emporta per davant les vides de les persones normals del carrer, una mica a l'estil de Vassili Grossman. La novel·la és tot això, i potser per això, i per les influències literàries i professionals de l'autor, sigui més russa que qualsevol altra novel·la catalana, però també és més catalana que qualsevol altra novel·la de qualsevol altra nacionalitat que mai pugueu trobar. És una història narrada en el llenguatge dels avis i de les tietes, sobretot el de les tietes; una història del bàndol republicà i per tant un relat de vençuts; és una història de les múltiples incongruències socials i polítiques dels fills de la República, molt més burgesos i acomodats del que mai es permeten reconèixer; és una història de les atrocitats comeses per l'anarquisme sota la impotència apàtica, en el millor dels casos, i interessada, en el pitjor, del govern republicà; és una història d'idees i de filosofies que colapsen davant la realitat més físicament descarnada; és una història de fascinació macabra per una espiritualitat exaltada que en cap moment no procura pau, sinó més ansietats i incerteses; és una autocrítica desesperada i extrema del bàndol roig, en tant que el programa de l'altre bàndol, estès en forma de govern carnisser durant més de quaranta anys després de la desfeta, esdevé una consigna tàcita entre autor i lectors. La novel·la treballa en gran part d'aquesta forma, donant per suposat que el lector assumirà entre línies el que no hi està escrit. Tanmateix, el gran punt fort d'Incerta glòria és que el seu focus principal no és precisament la política, tot i que els seus protagonistes hi estiguin immersos de ple, sinó més aviat les seves febleses i passions, els seus sentiments que amb prou feines poden articular, i les últimes conseqüències dels quals només els lectors acaben de copsar en la seva totalitat. És una novel·la de personatges profundament humans fins a extrems grotescos, patològicament incapaços d'estar a l'alçada de les circumstàncies, tot i que costi dir com hi podrien estar, que avancen a cegues cap a un destí tràgic del qual cap d'ells n'és completament responsable, però que acaben fent caure ells mateixos sobre els seus propis caps amb una inexorabilitat despietada. Si bé tots els personatges, els principals i també els més secundaris, lluiten per esdevenir ells mateixos contra l'adversitat del moment històric que viuen, també cal destacar que n'hi ha un, Juli Soleràs, que esdevé el contrapunt de tots ells en transformar-se en enigma i buit dins de la narració. Possiblement és un alter ego parcial de l'autor, que s'arroga d'aquesta forma el paper de foll shakespearià, exposant les incongruències dels altres amb una clarividència clínica, però transitant sempre, al seu torn, el terreny de la contradicció i l'absurd.
Sinopsi: La primera part de la novel·la recull les cartes d'un soldat republicà, Lluís de Brocà, al seu germà, durant els períodes de calma al front aragonès. Allà reprèn el contacte amb el seu amic d'universitat, Juli Soleràs, i la vegada inicia una relació profundament ambigua amb la carlana (o senyora feudal) d'un dels pobles on l'exèrcit es troba estacionat. La segona part recull les cartes des de Barcelona de la Trini, la dona d'en Lluís, a en Juli Soleràs, que descriuen amb un detall esfereïdor la vida a la rereguarda, amb les seves penúries i vicissituds. La tercera part de la novel·la recull el testimoni d'un altre soldat des del front aragonès, el seminarista Cruells, tot i que aquest cop des de la distància d'anys transcorreguts. Aquest tercer testimoni acaba creuant-se novament amb els relats d'en Lluís, la Trini i en Juli, per als quals Cruells es converteix en un executor implacable, tot i que inconscient, dels seus destins.
M'agrada: És una obra mestra. Sobretot, m'agrada la seva economia a l'hora d'administrar el misteri i la tensió i de fer avançar la trama, en què cada detall té importància en un moment posterior de l'argument. Pot semblar un recurs forçat si es mira des de fora del món fictici creat en la novel·la, però Sales porta a terme el seu relat amb una habilitat i una precisió magistrals.