9:53 
La relació entre Occident i Orient és una relació de poder, i de complicada dominació: (...). Orient va ser orientalitzat, no tan sols perquè es va descobrir que era "oriental", segons els estereotips d'un europeu mitjà del segle XIX, sinó també perquè es podia aconseguir que ho fos - és a dir, se'l podia obligar a ser-ho -. Aquest assaig del filòleg palestí Edward W. Said (1935-2003) va representar un abans i un després en el món de les humanitats en el moment de la seva publicació, el 1979. El 1995 se'n va publicar l'edició definitiva, en què l'autor comentava la rebuda de l'obra i contestava a les objeccions que li havien dirigit nombrosos intel·lectuals en el moment de publicar-se. Amb la seva exposició sobre el discurs orientalista, Said va inaugurar tendències en els estudis literaris i crítics que duren fins als nostres dies, i va ser una de les figures de referència, també, per als estudis postcolonials. L'anàlisi que fa Said revela, principalment, el paper discursiu que han tingut al llarg de la història colonial els discursos acadèmics i erudits sobre l'Orient. Mentre que en tot moment es presentaven com a avenç del coneixement, fins i tot com a ciència, i, per tant, amb una marcada pretensió de neutralitat, una anàlisi mínima del to i del llenguatge utilitzat per aquest textos de seguida revela els termes de la relació amb Orient. El discurs de l'orientalisme no presenta un coneixement objectiu, sinó una inversió de valors respecte de tot allò que és considerat positiu i afirmatiu en el món occidental. D'aquesta forma, la representació del món oriental com a passiu, il·lògic, salvatge i voluble justifica en aquest nivell del discurs el domini econòmic, polític i cultural dels imperis occidentals, especialment a partir del segle divuit. El naixement de la filologia comparada també a finals del divuit i principis del dinou contribuirà de forma directa a la perpetuació d'aquest esquema de subjecte - occidental - que coneix i representa un objecte - oriental - que és conegut i representat, però sense veu pròpia. D'aquesta forma es crea tot un discurs ideològic que és acceptat per Occident pel qual la colonització i dominació del món oriental és una tasca necessària, fins i tot humanitària, que contribuirà al progrés i l'avenç de la civilització. Els moviments de resistència natius contra les dinàmiques imperialistes seran llegits, dins d'aquest mateix sistema de pensament, com a símptoma de barbàrie i endarreriment, i per tant, no faran més que confirmar aquest discurs imperant. L'anàlisi, per tant, ens mostra com una determinada ideologia actua a través d'una xarxa de relacions intertextuals: l'experiència directa de l'individu en els països colonitzats sovint és relegada al segon pla pels autors orientalistes mateixos o, com a molt, serveix com a confirmació i prova d'una teoria acceptada prèviament. L'anàlisi de Said es circumscriu a les experiències de britànics i francesos a l'hora de representar i colonitzar el Pròxim Orient, però això no treu que l'anàlisi es pugui fer extensiva als discursos de dominació en altres parts del món i duts a terme per altres nacions. Orientalisme és un text que segueix plenament vigent avui dia, en moments en què la complexitat de les relacions geopolítiques ens interroga constantment amb unes estructures de dominació que no van morir amb el final dels imperis, i la cultura es ven a través de productes de consum que, sense adonar-nos, procuren la perpetuació d'aquests mateixos estereotips i prejudicis.
Continguts: Després d'una introducció força aclaridora respecte a les intencions i l'abast de la proposta, Said divideix la seva anàlisi en tres parts principals. La primera explora la creació d'una geografia imaginària a través dels textos dels erudits orientalistes, i estudia dos projectes principals en què cristal·litza aquesta xarxa de concepcions prèvies sobre el món oriental: la invasió d'Egipte per part de Napoleó i la construcció del canal de Suez. La segona part analitza en més profunditat el segle dinou, i distingeix les dues actituds dominants dels discursos orientalistes a partir de l'hegemonia britànica sobre el món: els autors britànics exhibeixen amb orgull l'èxit del projecte imperial mentre que els autors francesos idealitzen l'Orient amb la nostàlgia i el desencant per un paradís perdut. La tercera part analitza la fase que pertoca al segle vint, amb l'afebliment de l'hegemonia britànica després de la primera guerra mundial i el definitiu apogeu de l'hegemonia dels Estats Units després de la segona. A l'epíleg, Said contesta les crítiques dels seus detractors, reafirmant i aclarint algunes de les seves postures.
M'agrada: És un text molt aclaridor i revelador respecte del paper de la cultura i el coneixement en les relacions de poder internacionals, i en les representacions que tradicionalment s'han estat fent de l'altre.