1:01 
Encara que alguna cosa dins seu li deia que allò era un crim - els seus tres llibres no deixaven de ser la seva possessió més preuada -, sentia la necessitat de veure com encenien aquella cosa. No ho podia evitar. Em sembla que als humans els agrada veure una mica de destrucció. Castells de sorra, castells de cartes, comencen per aquí. La seva gran habilitat és la capacitat que tenen de fer-la cada cop més grossa. Acabo de llegir la novel·la La lladre de llibres (2005) de Markus Zusak i he de dir, d'entrada, que ha estat una lectura decebedora. M'agradaria recomanar-la perquè té les seves virtuts, i un potencial que s'entreveu en determinats moments de la lectura, i em penso que no és en va que ha estat un èxit de vendes mundials i hi ha tanta gent que l'adora. Sé que d'entrada tinc una relació complicada amb els best-sellers, però aquest és un d'aquells casos en què es fa difícil desestimar la lectura només pels seus defectes. El seu autor relata les vicissituds d'una adolescent durant la segona guerra mundial en un poble de províncies fictici a Baviera. És una història de l'Alemanya nazi, del patiment a causa de la guerra, dels bombardejos, i de la ideologia nazi i l'Holocaust rere tot plegat. És fàcil de veure com l'autor es va inspirar en els testimonis de primera mà dels seus familiars, perquè la major part de la novel·la desplega un relat força lent i pausat sobre les vides quotidianes i intranscendents de la gent de classe baixa, amb la seva constant preocupació per portar un plat a taula i no fer enfadar les autoritats. És en això que la novel·la manté un valor intrínsec, que va més enllà d'interessos purament comercials. Hi ha un altre punt fort de la proposta i és aquest intent, tot i que no gaire ben executat, de fer girar el relat al voltant de la importància de les paraules: la crema de llibres és un moment central del desenvolupament de la protagonista i la seva relació amb la lectura i les paraules. Que un moviment totalitari comença, simbòlicament, amb la crema de llibres, o amb l'apaivagament de les veus dissidents, és força evident de totes totes. A més, dins d'una trama força lenta i feixuga, amb poca acció i poc desenvolupament psicològic dels personatges, l'últim terç del relat es fa molt més àgil i agraït que la resta, tot i que culmini en un final abrupte i poc treballat. Algunes de les escenes dels bombardejos, per exemple, estan ben aconseguides precisament perquè abandonen el to carregós i ensucrat de la narració. També s'agraeixen força els moments més experimentals de la novel·la, com la tria de la mort com a narradora, que paradoxalment acaba essent el personatge més rellevant i complex de tots, o els combats de boxa amb Hitler. Tanmateix, la novel·la hagués estat molt millor si hagués agafat aquestes gosadies i les hagués portat més lluny. La lladre de llibres, sense ser un cas extrem, cau en molts dels vicis habituals del best-seller: la inconsistència lingüística que resta plausibilitat al relat; uns personatges que són totalment plans i no evolucionen en cap moment del llibre, sinó que es mantenen estàtics en el seu estereotip; una acció molt fragmentada en capítols curts i entretallats, que pretén enganxar els lectors poc pacients; l'anticipació d'elements posteriors de la trama, que acaba fent-se força irritant, perquè és una forma maldestra (per no dir directament gandula) de mantenir una tensió narrativa que s'hauria d'aconseguir per mèrits propis. Ara bé, podria empassar-me fàcilment totes les crítiques si el relat no s'hagués extralimitat en el moment de voler descriure el patiment dels jueus. En el terreny polític, hi ha un intent força evident d'apaivagar la complicitat del poble alemany en la persecució dels jueus que, tot i tenir els seus moments d'intel·ligència, acaba fent-se forçat. En el pla ideològic, és una obra revisionista. La classe treballadora alemanya es presenta com a víctima del nazisme, i aquesta és una igualació injusta respecte a les víctimes de l'Holocaust. Un dels breus capítols de la sisena part ("Diari de la Mort: els Parisencs") dóna en unes poques pàgines força exemples del que no s'ha de fer mai en literatura. "Per a mi, el cel era del color dels jueus." (p 362 de l'edició catalana) em sona a broma de mal gust a costa de Paul Celan. Estic segura que no era la intenció de l'autor, però tot i així. I el mateix capítol acaba en decepció amb la següent afirmació: "Eren francesos, eren jueus, i eren vosaltres." (p 364). Imagino que pretén presentar la mort com a igualadora de tots els éssers humans, però aquest "vosaltres" em resulta incomprensible. Compartir la condició humana de les víctimes no em fa automàticament una víctima, i crec que caldria evitar aquest tipus d'actitud, encara que fos com a mostra de tacte. Pensar que tots "nosaltres" els lectors ens podem equiparar als jueus francesos exterminats a Polònia em sembla, com a mínim, agosarat. És una novel·la millor escrita que El noi amb el pijama de ratlles i, tot i així, aquesta última era molt més clara a l'hora de traçar la línia que separa víctimes i botxins. Com veieu, em costa molt ressenyar una novel·la que em provoca sentiments tan contradictoris. De debò que m'agradaria apreciar-la més, però no puc. Alguns dels errors em semblen irredimibles i, tot i així, la novel·la sencera em sembla que pot fer profit a lectors menys analítics i més emocionals.
Sinopsi: La protagonista, Liesel Meminger, arriba a la casa dels Huberman, els seus pares d'acollida, l'any 1939. A través dels anys de guerra, relata les experiències dels seus familiars, veïns i amics. El seu amor per la lectura i per robar llibres de la biblioteca de casa de l'alcalde acaben articulant la major part del relat. Els Huberman també refugien a casa un jueu fugat, que han de mantenir en secret al soterrani amb risc per a les seves vides.
M'agrada: M'agrada molt l'arrencada del llibre, sobretot, i el punt de vista de la mort durant tot el relat.
No m'agrada: El to ensucrat i idealitzat de la proposta, que embafa excessivament.