0:10 
El bé i el mal són molt més complexos que una princesa i un drac, o un llop i una nena vestida d'escarlata. I que no és el drac l'heroi de la seva pròpia història? Que no actua el llop com se suposa que un llop ha d'actuar? Tot i que potser s'ha de ser un llop molt especial per esmerçar tants esforços a vestir-se d'àvia per tal de jugar amb una presa. Aquesta és la ressenya d'una novel·la molt interessant, que m'ha entretingut força mentre la llegia, però que es fa difícil d'explicar més enllà de l'experiència de la seva lectura. Es va publicar per primera vegada el 2011 i va ser el debut de la seva autora, l'artista nord-americana Erin Morgenstern. Les premisses del seu argument són molt potents a l'hora de plantejar un relat de fantasia: a cavall entre Londres i Nova York durant l'última dècada del segle dinou, dos mags estableixen una juguesca que consistirà en una competició, a través dels anys, entre els seus dos joves aprenents, Celia i Marco. A partir d'aquest punt assistim a l'entrenament i l'aprenentatge dels dos concursants al llarg dels anys, així com a la construcció del Circ dels Somnis, un recinte màgic que esdevindrà l'emplaçament d'aquesta juguesca, i on els dos competidors hauran de rivalitzar en un joc de desgast continu que ha d'acabar amb la victòria d'un d'ells. Per tal que el circ vegi la llum es requeriran els esforços de tota una sèrie de personatges, igual de brillants que les pròpies atraccions del circ, que poc a poc aniran revelant el seu paper dins la imatge de conjunt. A través dels anys, aquest circ es trasllada misteriosament de ciutat en ciutat arreu del món, a l'hora que es desenvolupa una societat secreta de revêurs, o admiradors i seguidors de les seves atraccions, que acabaran entrecreuant el seu destí amb el dels artistes, de formes inesperades. Ara bé, la complicació de l'argument arribarà quan els dos joves mags s'enamorin l'un de l'altre, i hagin de decidir quins sacrificis estan disposats a fer per tal de continuar amb el joc. Si una cosa destacable té la novel·la és la forma com l'autora construeix el seu món fictici: la millor paraula per descriure aquest llibre és "atmosfèric". Al llarg de les seves pàgines assistim al món fictici del Cirque des Rêves, que us encantarà si us agraden les descripcions i la fantasia en el seu vessant més gràfic, és a dir, com a construcció de móns. Erin Morgenstern és una sub-creadora magnífica, i això s'ha de reconèixer abans que res. Ara bé, el problema d'una imatgeria i una simbologia tan subtils i elaborades és que l'argument es fa un punt insípid quan es contrasta sobre un rerefons tan vívid i encantador. El seu argument, misteriós i emocionant al principi de la novel·la, es va desdibuixant a mesura que aquesta avança ben bé durant dos terços del llibre, que he llegit amb la sensació d'estar esperant contínuament una revelació o un cop d'efecte inesperat que, en realitat, mai no acaba d'arribar. Quan finalment es revela el misteri, aquest resulta un punt decebedor en funció del que havia promès al principi. De la mateixa manera, també es desdibuixen els diferents personatges, que són tots únics en la seva espècie, però acaben transformant-se en no res més que peons sobre un tauler més ampli. La concepció de l'amor romàntic que proposa la novel·la, un punt naïf i més dirigida a adolescents que a lectors adults, per exemple, revela la seva buidor intrínseca quan ens adonem que els personatges (no sols els protagonistes) realment no tenen cap motivació per enamorar-se més enllà de la predestinació, del fet d'estar fets l'un per l'altre. Si voleu una visió de la màgia un punt més adulta, així doncs, haureu d'anar a Jonathan Strange i el sr. Norrell, de Susanna Clarke. Les dues novel·les s'assemblen en les línies generals de l'argument: en totes dues té lloc un enfrontament atàvic entre dues formes d'entendre el món i la màgia. Però mentre que el món de Susanna Clarke està sòlidament construït dins d'un context històricament plausible, el que li passa al món creat per Erin Morgenstern és que li falta política. Ens situem a l'Anglaterra victoriana i a diferents ciutats del món durant aquesta franja històrica perquè ens ho diuen els encapçalaments dels capítols, però, a la pràctica, el relat es podria situar a qualsevol altre lloc, qualsevol altre moment històric, o fins i tot en un món de fantasia secundari totalment fictici. Praga sense Kafka i Barcelona sense anarquistes són, al capdavall, noms intercanviables per qualssevol altres. Quan no hi ha una visió històrica i política darrere, el circ dels somnis creat per Morgenstern és al món de l'entreteniment el que la fàbrica de xocolata de Willy Wonka és al món de la rebosteria: un divertiment en què l'àmbit dels somnis i la imaginació domina sobre les limitacions de la vida real. El món retratat per Morgenstern és una atracció sense fi per a les classes privilegiades, en què les dones gaudeixen d'una llibertat de moviments i una absència de constrenyiments que encaixaria molt millor al segle vint-i-u que a finals del dinou, per exemple. En definitiva, és una lectura molt agradable i totalment recomanable, que perd una mica en el seu últim terç. El seu desenllaç, un punt precipitat, pretén proporcionar respostes que, al meu parer, no estan a l'alçada dels misteris proposats.
Sinopsi: L'any 1873, Prospero l'Encantador, un famós il·lusionista itinerant, queda a càrrec, inesperadament, de la seva filla il·legítima, Celia, que ben aviat revela les seves habilitats per a la màgia. L'art de Prospero i la seva aprenenta consisteix a exhibir la seva màgia, autèntica i real, davant d'un públic que prendrà els seus trucs com a meres il·lusions. Aviat entra en escena el senyor Alexander, un misteriós encantador que proposa a Prospero una juguesca en forma de competició de màgia entre Celia i Marco, l'aprenent d'Alexander. La competició tindrà lloc a través dels anys i tindrà com a escenari el Circ dels Somnis. Ara bé, mentre els dos rivals desconeixen la identitat l'un de l'altre, tota una sèrie de personatges contribueixen a construir el Circ, i dotar-lo d'una personalitat i d'unes característiques pròpies. El joc esdevindrà cada cop més perillós quan diferents personatges, de dins i de fora del món del circ, s'hi comencin a relacionar de formes totalment inesperades però al capdavall decisives.
M'agrada: L'esforç que fa la novel·la per construir el seu propi món, un món que es va fent més gran i complex a mesura que aquesta avança. La majoria dels seus personatges secundaris tenen un interès i una forma pròpia de brillar que els personatges principals no posseeixen. En especial destaquen personatges que tenen poders especials o un magnetisme particular, com els bessons Murray, Bailey o el senyor Thiessen, les trames dels quals, totalment secundàries dins la novel·la, em van acabar interessant molt més que el mateix argument principal.
No m'agrada: És un relat que amaga una trama excessivament senzilla i superficial rere la vistositat i la complexitat del món descrit i, en aquest sentit, el final es fa un punt decebedor, com la il·lusió mateixa dels somnis que la novel·la predica.