0:25 
És un costum humà - massa humà - culpar i castigar els missatgers pel contingut detestable del missatge que porten - en aquest cas, d'aquestes forces globals desconcertants, inescrutables i espantoses que tant ens disgusten i de les quals sospitem (amb raons sòlides) que són les responsables de la sensació humiliant i desesperant d'incertesa existencial que anorrea i destrueix la nostra confiança i que, a més, fa miques les nostres ambicions, els nostres somnis i els nostres projectes vitals. Sense pèls a la llengua, pessimista i clarivident com sempre, el filòsof polonès Zygmunt Bauman (1925-2017) se'ns acomiadava l'any 2015 amb aquest últim text seu, una reflexió clara i punyent sobre l'anomenada "crisi migratòria" que les societats occidentals afronten avui dia. Desconeguts a la porta de casa és un assaig breu i dens sobre la política del món present, que analitza no tant les causes dels moviments forçosos d'avui dia - prou conegudes, d'altra banda, i que tampoc no són noves ni recents - sinó més aviat l'actitud de desconfiança i de por generalitzada en els països receptors, que es retroalimenta al mateix temps en l'àmbit polític amb l'auge dels populismes, els nacionalisme xenòfob i excloent, i la política d'"homes forts" que suposadament ens ha de salvar de les invasions bàrbares sense arribar mai a ser posada a prova. L'ascenció al poder de polítics com Donald Trump o Viktor Orbán, per posar només dos exemples, és un fenomen que Bauman prova d'explicar en termes sociològics, més que recorrent a la geopolítica. Al fons de la proposta, de fet, hi ha una crítica subtilment velada però increïblement punyent al capitalisme neoliberal dels nostres dies, que ha fet de la desregulació i la globalització la seva pràctica habitual, deixant gran part de la població mundial en la precarietat i en l'ansietat existencial envers el futur. Com posar el plat a taula quan la teva feina perilla a cada moment, o com viuràs sense pensió quan et toqui deixar de treballar és l'amenaça - molt més real i tangible del que pot semblar - que gran part dels ciutadans mundials afronten avui dia, i és aquest el motiu del trasllat de totes aquestes pors i inseguretats a un "altre" estranger i desposseït que teòricament ha de posar en risc la precària estabilitat del nostre dia a dia. L'únic guany que reporta aquest recurs psicològic és una falsa sensació de "seguretat". És així com Bauman assenyala, molt hàbilment, la falsedat d'una línia divisòria entre "nosaltres" i "els altres" que ens ha estat imposada des de dalt, mentre que l'autèntica, la que ens hauria de preocupar, és la línia que separa el món de la vida de les forces globalitzadores descontrolades (mercats de valors, fons voltor, desregulació de les empreses i del capital, precarització del món del treball, etc). Els recursos per trencar aquesta dinàmica de criminalització de l'estranger passen, en la proposta de Bauman, per recuperar el cosmopolitisme kantià, més necessari que mai ara que el temps li ha donat la raó a Kant dos-cents anys després dels seus escrits sobre la pau perpètua, i que els ideals de la il·lustració - per més que puguin presentar defectes a la mentalitat contemporània - segueixen essent, sinó vigents avui dia, almenys necessaris per enfocar una solució al problema.
Continguts: El primer capítol planteja la situació de pànic moral que provoca a Occident l'anomenada "crisi migratòria" del moment present, i analitza els factors pels quals els estrangers en les nostres societats provoquen ansietat als autòctons. Aquests factors són l'ambivalència de la vida urbana en un món multicèntric i desregulat, la necessitat de les classes més baixes i precaritzades d'aplacar la seva ansietat i pujar l'autoestima a través de l'odi a una capa encara més baixa i precària de la societat, i el missatge no desitjat que aquests immigrants transmeten sobre l'enfonsament de l'ordre mundial. El segon capítol adreça aquesta sensació d'inseguretat existencial per part del "precariat" mundial, que alimenta al seu torn el discurs polític de la "segurització" com a truc per desviar aquesta ansietat de la població, i alhora obtenir rèdits polítics a curt termini en la forma de vots. Aquestes polítiques centrades en la seguretat posen l'accent en identificar immigració i terrorisme invariablement, i creen un estigma sobre l'estranger que divideix la societat en un grup "normal" i un grup de marginats, la consciència d'injustícia dels quals pot portar a una radicalització i a una amenaça real de violència. Aquesta situació és agreujada, així doncs, per l'obsessió política per la seguretat, en el pla del discurs més que en la realitat, a l'hora que els estrangers són criminalitzats i desposseïts de la seva presumpció d'innocència. El tercer capítol analitza la figura de l'"home fort" com a espectre de les democràcies presents. La por còsmica o primigènia capitalitzada pels sistemes religiosos des de l'inici de la civilització humana s'oficialitza en la seva versió laica avui dia en la "por oficial" a l'immigrant i al desconegut. Dues circumstàncies noves alimenten aquest procés: la individualització extrema de la societat en un sistema econòmic que prioritza el rendiment per sobre de qualsevol altre valor, i que per tant precaritza la vida de laboral i amenaça l'individu amb l'espectre de la seva pròpia deficiència (la por al "fracàs") i, d'altra banda, la pèrdua de la capacitat d'acció política per part dels estats-nació tradicionals, cosa que alimenta els nacionalismes militants i agressius. Bauman presenta així, molt durament, el fracàs real de la democràcia als nostres dies, amb la manca d'alternativa que encarnen els governs d'homes forts, que prometen al nivell del discurs el que no poden realitzar a la pràctica. El capítol quart recorre a les visions de Kant, a finals del segle divuit, i de Lévinas i Arendt al segle vint sobre el repte de la ciutadania i la precària relació entre ètica i política. Mentre que Kant associa el dret de ciutadania a un deure d'hospitalitat universal, en la mateixa línia Lévinas i Arendt reivindiquen la necessitat de recuperar l'ètica al segle vint, com a únic remei per a la indiferència o ceguesa moral que deshumanitza l'altre per motius polítics. El cinquè capítol analitza els reptes que afronta avui dia la política migratòria a Europa: el discurs de la seguretat porta a l'europeïtzació de les polítiques frontereres, restant així poder de decisió als estats, i el finançament de polítiques de migració als països d'origen, hipòcritament no per combatre la pobresa sinó per instal·lar-hi allà camps de refugiats i desplaçats que continguin la onada migratòria que arriba a Europa. Bauman també denuncia la hipocresia de les polítiques d'ajudes i quotes de refugiats, que arriben només després que aquests ja han arriscat la seva vida al mar. Finalment, el capítol sisè recupera el debat filosòfic tractat al capítol quart per posar sobre la taula la necessitat d'una reflexió crítica per part de cadascú, per sobre del món anestesiant i confortant de les xarxes socials i les reaccions polítiques basades en odis inconscients i viscerals. Davant d'aquest món desolador, de guerra de tots contra tots, que ja és una realitat present, l'encontre i el diàleg directe amb l'altre s'imposen com a necessitat ineludible davant la crisi migratòria.
M'agrada: És el tipus d'anàlisi que necessitem en el moment present, en tant que desemmascara el discurs conservador habitual de la por i de la seguretat, i posa al descobert l'interès econòmic de repartir la riquesa només entre uns pocs. La diagnosi és pessimista, és cert, i l'anàlisi que fa del moment present no és gens afalagador per a les societats occidentals, però la gran fortalesa de Bauman en aquesta anàlisi, en aquest parer, és recuperar conceptes com la responsabilitat ètica envers els altres i la necessitat d'actuar moralment davant d'un món que ens exigeix, contínuament, la indiferència.