BLOCS DE FILOSOFIA » telèmac

Canales

22362 temas (22170 sin leer) en 44 canales

Associacions

• Adhoc. Filosofia a secundària (25 sin leer)
• Associació filosófica de les Illes Balears (101 sin leer)

Estudiants

• telèmac (1035 sin leer)

Professors

• A l'ombra de Zadig. (165 sin leer)
• Aprender a Pensar (181 sin leer)
• aprendre a pensar (70 sin leer)
• ÁPEIRON (16 sin leer)
• Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
• Boulé (267 sin leer)
• carbonilla (45 sin leer)
• Comunitat Virtual de Filosofia (739 sin leer)
• CONTRA LA NECIESA (31 sin leer)
• CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
• DE SOFISTA A SAVI (10 sin leer)
• DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA (41 sin leer)
• Educación y filosofía (229 sin leer)
• El café de Ocata (4693 sin leer)
• El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
• El Pi de la Filosofia
• EN-RAONAR (489 sin leer)
• ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
• Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
• FILOPONTOS (10 sin leer)
• Filosofía para cavernícolas (604 sin leer)
• FILOSOFIA A LES TERMES (164 sin leer)
• Filosofia avui
• FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
• Filosofia para todos (134 sin leer)
• Filosofia per a joves (11 sin leer)
• L'home que mira (74 sin leer)
• La lechuza de Minerva (26 sin leer)
• La pitxa un lio (9417 sin leer)
• LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
• Materiales para pensar (1020 sin leer)
• Meditacions des de l'esfera (13 sin leer)
• Menja't el coco! (30 sin leer)
• Minervagigia (24 sin leer)
• No només filo (61 sin leer)
• Orelles de burro (498 sin leer)
• SAPERE AUDERE (566 sin leer)
• satiàgraha (25 sin leer)
• UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA (69 sin leer)
• UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR (40 sin leer)
• Vida de profesor (215 sin leer)

telèmac (50 sin leer)

• mayo 29, 2014
• 18:57

  Tot és ara i res

   » ‎ telèmac
  El que jo sóc és un concupiscent,
  però no perdo, mal que ho sembli,
  del tot la mesura:
            els crepitars d'agost
  vora la mar, la llum meridiana,
  les pluges de setembre, els coures octubrers,
  les gleves roges dessagnant-se com entranyes,
  els arbres enteranyinats on les aranyes aguaiten
  l'insecte amb ulls vermells fins que l'atrapen i el devoren,
  les branques negres fent crec-crec amb pes de neu als hiverns,
  m'estrenyen fort, em fan caure, contemplativament. És un dir...
  
  Pregunto si no és
  un gran consol dir la paraula "pluges"
  i fer que plogui tot un llarg
  matí d'abril,
            on a recer d'una ala
  de plom prenyada de tempesta
  puja en espiral el cant d'un rossinyol
  afemellat, des del fullam espès
  que esquinça i omple de memòries
  els racons emborlats de dàlies.
            Quin jardí?
  Quina era sola? Quins pallers? Quin rec?
  L'arbre ja sec s'embeu d'aquestes aigües
  filtrades dels orígens,
            el fullatge
  caduc revé ple de molts ulls d'abril
  i la verdor puja compacta
  de l'ancestral subsòl de pedra tosca.
            Crits
  que jo m'invento, que ningú no sent; els morts
  flueixen hiperbòlics.
            Tot és ara i res.
  
  Joan Vinyoli, 1970
  
  
  What I am is a concupiscent man, but I don't lose measure completely, even if it appeared so:           the splutterings of Augustnear the sea, the midday light, September rains, October coppers, the red fields bleeding to death like entrails, the cobwebbed trees where spiders wait for the red-eyed insect until they trap it and devour it,the black boughs creaking with the weigh of snow on winter, they embrace me tightly, make me fall, in contemplation. So to speak...
  I wonder if it wouldn't be great comfort to say the word "rain" and make it rain for a whole long April morning,            where sheltered under a wing of lead pregnant of stormthe song of an effeminate nightingalewould twirl upwards, from the thick foliage
  that rips up and fills with memories 
  corners tasselled with dahlias. 
            Which garden?
  Which threshing floor, alone? What haystacks? Which dyke? 
  The tree, already dry, soaks up in these waters 
  filtered from the origins, 
            the withered 
  foliage revives full of April eyes 
  and greenness, compact, grows up, 
  from the ancestral underground of brute stone. 
            Screams 
  that I make up, which no one hears; the hiperbolical 
  dead ones flow. 
            All is now and nothing. 
  
  
  Joan Vinyoli (from Tot és ara i res, 1970)
• mayo 22, 2014
• 18:56

  Never forget. To vote

   » ‎ telèmac
  L'assentiment acrític a ideologies de qualsevol tipus pot posar en risc la democràcia mateixa. Per això, tenir presents els riscos que la democràcia ha afrontat en el passat, d'una banda, i anar a votar d'una forma reflexiva i conscient, de l'altra, són actituds bàsiques per salvaguardar la democràcia present. Un doble deure cívic, doncs: no oblidar, i anar a votar. Això, i els seus particulars motius, ens explica Rainer Höss en un anunci per al partit socialdemòcrata suec: 
  
  
• mayo 17, 2014
• 22:12

  Mediterrani. Del mite a la raó

   » ‎ telèmac
  
  Cal aprofitar les poques setmanes que queden (fins al 15 de juny) per veure aquesta exposició al Caixafòrum. En especial la gent de filosofia, que no ens trobem amb propostes d'aquest tipus tots els dies. En particular, quan he entrat a l'exposició, m'esperava una de les mostres arqueològiques que el Caixafòrum acostuma a cuidar tan bé, estil Rutes d'Aràbia o Abans del diluvi. Només que hagués estat això, ja hauria valgut la pena el viatge. Però el que m'ha sorprès més de la proposta, aquest cop, és l'excel·lent estructura narrativa que conduïa l'espectador a través dels mites grecs, en primer lloc, i més endavant a través de l'evolució d'aquests en filosofia, pensament polític i cívic, i l'aprofundiment en el coneixement d'un mateix. Des dels viatges fundacionals i originaris (Europa, Hèracles, Odisseu i Jàson) a la fundació de la ciutat i el desafiament de les explicacions mítiques per part d'un ésser humà pensant i encuriosit, arribem a l'amor platònic i, de tornada, a una revifalla de la religiositat mistèrica i a una curiosa cura d'humilitat per al cristianisme. El cercle es tanca on havia començat. Odisseu salpa de nou.
  
  La veritat és que sempre que sento o llegeixo l'expressió "Del mite a la raó", em sona força a clixé simplista que intenta encabir la història d'un procés cultural molt complex en un eslògan de fàcil memorització. Per això guardava les meves reserves respecte al títol --i al contingut, tot s'ha de dir-- de l'exposició. Quan n'he sortit, he trobat aquest cop una satisfacció que no m'esperava: perquè l'exposició no pretén en cap moment destriar mite de raó, sinó més aviat mostrar com ambdós s'entreteixeixen en la cultura antiga per donar peu a la civilització --occidental? europea?-- a la qual pertanyem. Al principi de l'exposició observem com els mites contenen la seva pròpia raó; a mesura que avancem veiem com la fundació de la democràcia i la recerca d'un mateix, a través del guiatge de la raó, segueixen alimentant-se de mites dels millors.
  
  
  
• mayo 09, 2014
• 13:32

  Sintonies

   » ‎ telèmac
  • Ahir vaig demanar un llibre en una llibreria, havent comprovat prèviament per Internet que estava disponible. Els llibreters van buscar-lo a l'ordinador, i també els sortia disponible. Malauradament, no van ser capaços de trobar-lo físicament dins la botiga. 
  • Al mateix temps, una botiga segueix enviant-me avisos per tal que passi a recollir un encàrrec que no he fet mai. No sé ni tan sols quina botiga és, ni en quin punt de l'univers es troba. Ni tan sols sóc capaç d'identificar el producte que suposadament els vaig demanar. 

  
  Em penso que m'estaré de treure'n conclusions. De vegades em fa la impressió que el món i jo sintonitzem ondes diferents. 
  Aprofito per celebrar la decisió de concedir el Premi Catalunya a Desmond Tutu, "consciència moral de Sudàfrica". I del món sencer. Oportunista per part del govern? Potser. Però millor això que després anar repartint reconeixements a títol pòstum. 
• mayo 05, 2014
• 17:34

  Jornada de reflexió

   » ‎ telèmac
  Pensava que es tractava de l'arribada de la democràcia, però sembla que aquesta encara es farà esperar, ja que el que havia començat amb mobilitzacions massives a peu de carrer continua amb encaputxats sembrant mort i incertesa. Tinc la impressió que ens estem perdent part de la notícia. I potser també la lliçó i tot: que la guerra freda no es va acabar mai, però ens n'havíem oblidat. Reflexions sense fil, però passa que la història no es conjuga en present. I que el divendres, quan vaig obrir el tauler d'estadístiques del blog, tenia 11 visites d'Ucraïna. El més probable és que només fos spam, però realment em van fer sentir fatal. 
  [www.lavanguardia.com]
• mayo 02, 2014
• 12:39

  El tercer home

   » ‎ telèmac
  -Només era un autor de novel·les per passar l'estona.-I per què carai no? -va fer en Martins furiós. -Home, jo només volia dir...-Què era en Shakespeare? Algú, amb gran gosadia, va dir: -Un poeta. -Ha llegit mai Zane Grey? -No, la veritat és que... -Aleshores no sap de què parla.Un dels joves va provar de venir en socors d'en Crabbin. -I James Joyce? On posaria vostè James Joyce, senyor Dexter? -Què vol dir posar? Jo no pretenc posar ningú enlloc -va dir en Martins. 
  El tercer home de Graham Greene (1904-1991), escrita el 1949, figura entre les obres menors del seu autor, i serà eclipsada per sempre per la pel·lícula homònima dirigida per Carol Reed el mateix any. De fet, cosa força estranya en la indústria del cinema, la novel·la va ser escrita expressament com a pas previ per al guió del film, perquè Graham Greene no se sentia còmode escrivint el guió de bones a primeres si no tenia un material de partida, "una història", en les seves pròpies paraules. I és clar, si la pel·lícula no hagués resultat una de les millors de la història del cinema, potser la novel·la a hores d'ara seria més coneguda o reconeguda. Perquè la "història" és una petita obra mestra: un thriller brillantment desenvolupat, amb una intriga dosificada que fa la seva lectura molt difícil de deixar. Una de les seves grans virtuts és que el to general de la narració és més aviat humorístic, escampant un sarcasme típic del seu autor, però que potser aquí és portat a l'extrem. El panorama de la Viena desolada de postguerra, dividida en sectors per les potències aliades, amb el garbuix administratiu que això comporta, esdevé el decadent escenari d'una línia argumental molt senzilla: l'escriptor de novel·les barates Rollo Martins arriba a Viena convidat pel seu amic d'infància Harry Lime. Només en arribar, descobreix que aquest acaba de morir atropellat i assisteix al seu funeral. Tanmateix, de seguida descobreix que Lime és viu i que els seus negocis eren més que dubtosos.
  
  Sinopsi: Rollo Martins arriba a la Viena ocupada pels aliats amb l'esperança de retrobar-se amb el seu amic Harry Lime, però de seguida s'assabenta que aquest és mort i assisteix al seu funeral. Quan comença a adonar-se que les diferents versions de la seva mort presenten incongruències, es proposa esclarir la veritat del cas. Enmig de les seves investigacions, encara té temps de participar en una atípica tertúlia literària i signar llibres, col·laborar amb al policia i enamorar-se de l'amant de Lime. El seu viatge fins al fons de la veritat avança fins al seu clímax a la sínia del Prater i a la inevitable persecució per les clavegueres de la ciutat. El final, a més, presenta una diferència significativa amb el de la versió cinematogràfica, tot i que Greene pensava que el canvi en la pel·lícula era per a millor.
  
  M'agrada: El to humorístic però contingut de la novel·la, que sembla molt difícil d'aconseguir si no és amb la mestria de Graham Greene. En especial, la hilarant tertúlia literària que trenca l'argument pel mig a tall de còmic intermedi. 
• abril 18, 2014
• 18:26

  "Me alquilo para soñar"

   » ‎ telèmac
  El Márquez de sempre, per sempre.
  
  [www.literatura.us]
  
  
  
• abril 17, 2014
• 14:03

  La rebel·lió dels gira-sols

   » ‎ telèmac

  A brown Christ crucified in a field of pink and white cosmos. His face has streaks of red from the red sun that burns from the safety of a green ball suspended against a blue and white sky. He wears a black loincloth and hangs on the grey cross like a bird in flight. One big sunflower grows next to the cross, its yellow petals touching the bent knees of the Christ. Another big sunflower stands behind the cross. Sunflowers always face the sun and thrive on basking its rays. But these two giant sunflowers have turned their backs on the sun in silent defiance. 

  
  Zakes MDA, The Madonna of Excelsior. A Novel. New York: Picador, 2002. p 78
  

  Crucificció de Frans Claerhout

  
  No crec que aquest sigui el quadre a què es refereix el novel·lista en el fragment, però Claerhout no és gaire conegut i no hi ha gaire d'on triar entre el que hi ha a Internet. Simplement que quan vaig llegir la novel·la em va semblar que aquesta imatge era significativa, potser. 
  

  Un Crist marró crucificat sobre un fons de cosmos rosa i blanc. El seu rostre té tocs de vermell del sol vermell que crema des de la seguretat d'una bola verda suspesa contra un cel blau i blanc. Porta un parrac negre i penja de la creu grisa com un ocell al vol. Un gran gira-sol creix prop de la creu, amb els pètals grocs tocant els genolls doblegats del Crist. Un altre gran gira-sol s'alça rere la creu. Els gira-sols sempre s'encaren al sol i s'enforteixen congratulant-se en els seus raigs. Però aquests dos gira-sols gegants s'han girat d'esquena al sol en un desafiament silenciós. 

  
  
• abril 14, 2014
• 20:17

  Heidegger privat

   » ‎ telèmac
  No donis mai res per fet. Sobre tot en filosofia.
  
  [cultura.elpais.com]
  
  
• abril 08, 2014
• 20:14

  Subirachs, una mirada

   » ‎ telèmac
  Avui ens assabentàvem de la mort de Josep Maria Subirachs, escultor, dibuixant i gravador. Més que les escales monumentals que de vegades pugen al cel i de vegades no saps ben bé on, a mi el que més m'agrada de la seva obra són les concavitats i les convexitats emergent d'entre les característiques arestes nues. I és clar, que la seva obra en determinats moments interrogui i reinterpreti la de Salvador Espriu. 
  

  Detall de la Porta de Sant Jordi al Palau del Lloctinent, Barcelona

  
  [www.lavanguardia.com]
  [www.elpuntavui.cat]
  
• abril 07, 2014
• 17:18

  Lamb

   » ‎ telèmac
  Curtmetratge premiat el 2002, de la directora australiana Emma Freeman. És el pare qui enganya el fill, o el fill qui enganya el pare al final?
  
• marzo 26, 2014
• 17:38

  Es busquen profetes

   » ‎ telèmac
  L'enhorabona a l'homenatge que tv3 va dedicar la nit del dilluns i la d'ahir al bisbe Casaldàliga amb la minisèrie Descalç sobre la terra vermella, basada en el llibre de Francesc Escribano, i el reportatge que es va emetre en finalitzar la sèrie: Pere Casaldàliga: les causes i la vida, que potser, per això de l'interès humà, valia més la pena que la pròpia sèrie. Podem compartir o no compartir les causes, podem trobar difícil traduir a Europa la particular idiosincràsia de l'Amèrica Llatina, i no puc evitar de trobar estranya aquesta mena de fixació que té Casaldàliga amb la mort i el martiri, molt arrelada a una concepció tradicional de la missió i la vida religiosa. Tanmateix, el Casaldàliga de les causes més importants que la vida mateixa, el Casaldàliga de la poesia i dels ideals segueix, fins i tot avui, essent un símbol que es possible pensar en un món i una societat millors. Aquí l'enllaç amb el vídeo del documental:
  
  [www.tv3.cat]
   
  
  
• marzo 21, 2014
• 11:57

  Take Five

   » ‎ telèmac
  interpretada per Dave Brubeck.
  
  
• marzo 12, 2014
• 17:36

  Les filles de Hanna

   » ‎ telèmac
  Aquesta és una novel·la molt interessant, de l'escriptora sueca Marianne Fredriksson (1927-2007). Narra la història de tres generacions diferents de dones en una mateixa família. La història de Hanna, l'àvia de la protagonista, té lloc en la duresa de la vida rural i és, al meu parer, el més vívid dels tres relats. Després, l'acció es trasllada a la ciutat de Göteborg, amb els seus canvis a través del segle XX. Johanna, la filla de Hanna, creix a la ciutat i té accés a millors oportunitats que la seva mare, tot i que la seva vida tampoc no sigui fàcil. Finalment, Anna, la filla de Johanna, s'asseu a narrar el relat de totes tres, tot just quan la vida de la seva mare comença a apagar-se. L'acció s'atura molt poc en esdeveniments històrics o en retrats de context, per centrar-se exclusivament en la intimitat familiar dels personatges principals, en les seves simpaties i antipaties, en els seus prejudicis, les seves rareses, i també en tota la seva simplicitat. A partir d'aquests esbossos, d'anècdotes diferents en una història més o menys lineal, ens anem fent a la idea de com canvia la percepció que la dona té de si mateixa al llarg de la història, especialment la vida de les dones casades i mares de família. És un llibre que tracta les qüestions de gènere d'una forma honesta i oberta, però més com un procés de progressiva conscienciació per part de les dones que realment com un diàleg obert amb els homes. La impressió general, en acabar la novel·la, és una mica contradictòria, en tant que l'àvia, per a mi, segueix essent la més valenta i franca de totes tres. El tens equilibri entre amor i submissió, i la incapacitat de comunicar-se amb la parella, acaben sent els grans interrogants que queden oberts en el relat. 
  Sinopsi: Mentre la vida i la memòria de Johanna s'apaguen en una residència per a la gent gran, la seva filla Anna comença a interrogar-se sobre les vides de la seva mare i la seva àvia, i intenta posar-les per escrit a partir dels records materials que en conserva. El primer relat, el de Hanna, és en tercera persona i explica la duresa de la seva vida en un poblet a la frontera entre Suècia i Noruega, durant les últimes dècades del segle XIX i les primeres del XX. El segon relat, el de la seva filla Johanna, és explicat en primera persona, i representa que és un manuscrit trobat per Anna. Al mateix temps, la pròpia vida d'Anna queda entrelligada entre els dos relats principals. 
  M'agrada: Especialment, el relat de Hanna, que és més fort i directe que els altres dos, possiblement perquè el context queda més ben dibuixat, i els personatges secundaris queden molt millor caracteritzats que en els altres dos casos. Sigui pel motiu que sigui, potser per l'ambient rural, aquesta primera part de la novel·la em va recordar molt a Pedra de tartera.
  No m'agrada: Els relats de les altres dues dones no queden al mateix nivell: la majoria del temps queden només esbossats i, sobre tot cap al final, les decisions d'Anna, la protagonista, no queden gaire justificades. La seva incapacitat de comunicar-se amb el marit i les filles és força menys comprensible que la de la seva mare i la seva àvia. 
• marzo 07, 2014
• 12:20

  Suite Française

   » ‎ telèmac
  Aquest és un clàssic de la literatura del segle XX, i l'obra pòstuma de la seva autora, Irène Némirovsky (1903-1942), que va morir a Auschwitz víctima de l'Holocaust. És una obra complexa, dura i colpidora: d'acord amb la seva intenció musical, manté un ritme constant que avança pausadament sense aturar-se, per endinsar-se en passatges commovedors que s'obren inesperadament durant la lectura. Pretén ser una obra mosaic, farcida de personatges de diferents estrats socials, amb subtrames i escenaris diversos; però d'aquest potencial mosaic n'entreveiem només una petita porció, les dues primeres parts, en versió esborrany, que l'autora va deixar entre els seus manuscrits quan va ser detinguda. Némirovsky emprèn així un retrat social del salvatge èxode a províncies dels habitants de París, en la primera part, en què tothom hi té alguna cosa a perdre i el pitjor enemic pot resultar el ciutadà respectable. En la segona part, l'acció es fa més dilatada i se centra en l'ocupació d'un poblet francès per part d'una companyia de l'exèrcit alemany. En aquest context, la línia entre amics i enemics es va fent cada cop més fina a mesura que s'imposa la necessitat de conviure amb el conqueridor. En el seu rerefons es troba la idea que no és fins que ens trobem encarats amb l'experiència límit que la realitat adquireix la seva vessant més autèntica, que ens trobem enfrontats amb qui som de debò. El descobriment, però, acostuma a ser insòlit i pertorbador. La descripció sobre les diferències de classe i sobre el caràcter i defectes de cada estrat social és molt acurada, tot i que el fet que la novel·la quedi inacabada fa que aquests detalls es vagin dissolent en el conjunt. 
  Sinopsi: En la primera part trobem un conjunt d'històries paral·leles sobre la fugida dels habitants de París al camp per evitar els bombardeigs alemanys. Durant aquest viatge, els personatges aniran demostrant les seves veritables personalitats, amb les seves mesquineses i heroïcitats, entre les quals acaben pesant més les primeres inevitablement. La segona part és la història de l'ocupació alemanya d'un poblet de províncies, alguns dels personatges de la qual ja havien estat presentats a la primera. Les ambigües tensions entre els habitants del poble i els ocupants són més subtils del que pot semblar en un principi, mentre la línia argumental principal és la història d'amor que es comença a dibuixar entre una dona de la classe mitjana acomodada i un oficial alemany. 
  M'agrada: L'atenció que l'autora guarda pels detalls, amb la seva descripció minuciosa dels objectes decoratius i d'ús quotidià que, especialment en la primera part, adquireixen un protagonisme ambivalent. És també a la primera part on es produeixen impactes en l'acció totalment inesperats i colpidors.  
  No m'agrada: La segona part surt perdent en comparació amb la primera, i la trama em sembla un pèl més lenta i forçada en determinats moments, sobre tot pel que fa a la idealització dels militars alemanys que, almenys a mi, m'ha acabat semblant exasperant. 
• febrero 24, 2014
• 1:08

  Dosis de realitat

   » ‎ telèmac
  Per un motiu o per un altre, de vegades convé sortir de la torre de marfil i estirar les cames una estoneta. Aquesta setmana la realitat és desbordant. Anem per parts:
  
  

  • Sí, es veu que primer els civils han de caure a centenars i després arriben els canvis polítics. Subscrivim plenament l'afirmació que tanca la notícia: "Necessitem un líder que estimi Ucraïna més que a si mateix". Sembla que ha quedat més que demostrat. I la part curiosa de la notícia, els ciutadans del carrer fent un edificant tour per les dependències presidencials abandonades a corre-cuita. Les fotografies mateixes són prou eloqüents (fins i tot massa): 

  [www.theguardian.com]
  [www.theguardian.com]
  
  

  • Parlant de barbàrie contra civils tampoc no ens oblidem de Veneçuela, és clar. Potser és una lliçó contra messianismes polítics. Des d'aquí, desitgem de tot cor que torni la democràcia: 

  [www.lanacion.com.py]
  
  

  • I ara, una mica més a prop de casa. Els observadors internacionals (sembla que en aquesta Espanya de me basto y me sobro a algú encara li costa d'entendre) venen precisament per això de les garanties: 

  [www.lavanguardia.com]
  Finalment, i aprofitant l'efemèride, celebrem el fals documental de Jordi Évole sobre el 23-F, més per l'actitud periodística i el missatge final que no pas pel contingut. Ens ha tingut amb l'ai al cor, tot i que només durant els primers 15 minuts (realment molt potents). A partir d'aquest primer quart d'hora, molts detalls petits i incongruents aixecaven la llebre, essent el (poc o gens creïble) paper atorgat a José Luis Garci en tota la trama el més evident de tots. 
• febrero 20, 2014
• 12:11

  Rebecca

   » ‎ telèmac
  Vaig decidir ressenyar aquest clàssic de Daphne du Maurier (1907-1989) per uns quants motius que podria esmentar breument, sense que tampoc guardin un pes fonamental, en realitat. (1) Perquè acabo de llegir el llibre per quarta vegada. (2) Perquè la meva àvia i jo érem fans incondicionals de l'adaptació cinematogràfica de Hitchcock, i l'havíem vista en cinta de vídeo més vegades del que qualsevol consideraria normal. (3) Perquè fa temps em vaig mirar la meva llista de llibres i em vaig avergonyir de la poca quantitat d'escriptores dones que havia ressenyat. De vegades les coses surten així sense una intenció concreta. Rebecca ha estat categoritzada moltes vegades com a literatura menor o com a novel·la romàntica, tot i que el relat en si mateix és força més complex que això. Entre línies s'hi llegeixen subtextos en clau homosexual i uns quants motius freudians: per exemple, els episodis onírics, el protagonisme del mar en els esdeveniments principals, la omnipresència de les flors al llarg del text, les poc explícites relacions que s'estableixen entre el marit i les dues esposes, així com les implícites identificacions de la segona esposa amb la primera. A mig camí entre Jane Eyre i el conte de Barba-blava, Rebecca ha donat peu a interpretacions en clau de gènere que resulten molt interessants quan es posen en relació amb la riquesa d'imatges que presenta el text. Ara bé, per evitar spoilers innecessaris, em limitaré a unes quantes impressions personals que he derivat de la lectura. El que més m'atrau de la novel·la és com l'autora és capaç de posar-nos a la pell del personatge principal, fins a un punt en què no en seguim la història d'una forma objectiva, sinó filtrada a través de les seves emocions i la seva veu interior. Aquest aspecte està molt aconseguit. I d'altra banda, la tensió entre les dues esposes, la protagonista i la difunta primera esposa, em sembla que també es pot llegir en clau d'una tensió entre aparença i autenticitat. Rebecca oferia una imatge al món que la segona esposa es veu incapaç d'emular, per més que li agradaria. Tanmateix, la senzillesa i incompetència d'aquesta, en quedar inserida en un món que està per sobre de les seves possibilitats, la converteixen en un personatge autèntic, una dona que resulta ella mateixa en tot el que fa i que desperta empatia (fins i tot llàstima) per aquest mateix motiu. La primera esposa presenta dues cares, i la segona només una, ja que guarda la segona cara en el món de les seves fantasies. Així és com es desenvolupen dues històries paral·leles sobre Rebecca: el que de debò va passar, que no s'acaba de revelar del tot fins a força prop del desenllaç; i el que tothom (protagonista inclosa) pensa que va passar. Aquest és, potser, el nivell de lectura més superficial, si ens acontentem amb això, però és també la lectura més probable dels lectors que van rebre la novel·la en el seu moment, o la que s'adiu més amb el context (històric i social, cultural, fins i tot emocional) en què s'inscriu la novel·la. En tot cas, aquest és només un nivell de la lectura.
  
  Sinopsi: En unes vacances al sud de França com a acompanyant subalterna, la jove protagonista coneix un vidu milionari (Maxim de Winter), i finalment s'acaben casant. Quan la nova esposa arriba a la mansió familiar, es troba que el record omnipresent de Rebecca, la primera esposa, i els esforços de la majordoma (senyora Danvers) per mantenir-lo viu s'interposen perillosament en el seu matrimoni. Tanmateix, la trama es complica quan surt a la llum el terrible secret que amaga el senyor de Winter en el seu passat.
  
  M'agrada: L'enorme tensió psicològica, que arriba a ser fins i tot angoixant, creada al llarg del relat. Els moments de clímax després de moltes pàgines de suggestions i mitges tintes són realment impactants. Em remeto, per exemple, als sinistres atacs d'adoració que li agafen a la senyora Danvers, especialment quan es troba a l'habitació de Rebecca.
  
  No m'agrada: Sí que és cert que l'argument en sí mateix no resulta gaire creïble, i no deixa en gaire bon lloc la protagonista des d'un punt de vista feminista, però també és cert que depèn molt del context social en què la novel·la s'insereix, i resulta una lectura molt interessant en la seva complexitat. Al capdavall acaba sent una novel·la per a incondicionals. 
• febrero 14, 2014
• 14:49

  El complot contra Amèrica

   » ‎ telèmac
  The Plot against America, de Philip Roth, és una ucronia sobre el paper dels Estats Units en la Segona Guerra Mundial. El president Roosevelt perd les eleccions al tercer mandat, i qui guanya és l'aviador Charles Lindbergh, el candidat que s'oposa a la intervenció dels Estats Units a la guerra i que, només arribar a la presidència, pacta la seva neutralitat amb el govern de Hitler. No és la història, però, de la instauració d'un règim feixista als Estats Units, almenys no ho és fins força a prop del desenllaç, tot i que la inquietud i els temors de la població jueva de Newark queden més que justificats. Tampoc no és història en majúscules, és a dir, no és pròpiament una història política, sinó que se centra en la vida quotidiana de la família protagonista. El que sí és cert és que, en aquest sentit, Roth aconsegueix captar molt bé el clima d'inestabilitat i d'inquietud que viu la gent del carrer mentre els governants fan i desfan. Al meu parer, el temor de la població jueva que descriu Roth al llarg de la novel·la, i que es desencadena a partir de 1940, seria comparable a la situació dels jueus europeus molt a principis dels anys 30, ja que l'amenaça és latent i pertorbadora, però ningú pot dir amb certesa en què acabarà tot fins que no es desencadenin els esdeveniments principals. I, en tot cas, els pocs previsors que intenten alertar de la situació són titllats d'alarmistes enmig de la normalitat democràtica. Així doncs, la història es fa progressivament pertorbadora perquè els canvis en la vida dels protagonistes són molt subtils, però al final acaben pesant decisivament fins a determinar la resta de les seves vides. Com en moltes de les novel·les de Roth, la qüestió de la identitat jueva als Estats Units és descrita des de l'interior, sobretot des del punt de vista de les famílies corrents i moltes vegades minoritzades, confrontades desesperadament a una majoria incapaç de comprendre la diferència. És cert que, dins la producció de Roth, és una obra un pèl estranya i, en comparació amb d'altres novel·les seves, aposta especialment per remarcar els aspectes obscurs i negatius de l'existència quotidiana. Això es deu, suposo, en part, a què a diferència d'altres novel·les seves, tota la història és explicada des del punt de vista d'un nen. D'altra banda, els personatges són molt complets i plens de matisos i, tot i que la ficció sobre la història de vegades pugui conduir a l'escepticisme, l'estil inconfusible de Roth (una prosa que s'ha d'escometre amb forquilla i ganivet) i una trama molt ben elaborada el fan una lectura recomanable. 
  Sinopsi: Narra la història de la (fictícia) presidència de Lindbergh des de l'òptica de l'infant Philip Roth i la seva família en un barri jueu de Newark. A partir de la victòria de Lindbergh a les eleccions, que condueix immediatament a la neutralitat dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial, la família protagonista veu com els jueus d'arreu del país es divideixen entre seguidors i detractors del nou govern. Mentre el cosí de Philip s'escapa a Canadà per tal de lluitar a la guerra amb la causa aliada, la germana de la seva mare s'alinea amb el nou règim de la mà dels personatges més poderosos de la ciutat.
  
  M'agrada: La construcció i caracterització dels personatges, fins i tot dels menys rellevants.La forma com es manté la tensió al llarg de tot el relat.
  
  No m'agrada: Al costat d'altres novel·les de Roth, potser perd una mica en la comparació; i el desenllaç és un pèl abrupte i decebedor en comparació amb la resta de la novel·la.
• febrero 06, 2014
• 15:03

  Canviar de punt de vista

   » ‎ telèmac
  "A la porta de Rashomon hi vivia un dimoni, i diuen que va marxar per por dels homes." És cert, és inútil buscar l'origen sobrenatural del mal quan n'hi ha ben bé prou amb les accions i decisions dels éssers humans. Però aquest no és el tema central de Rashomon d'Akira Kurosawa. L'any 1950, Rashomon va fer un gir a la narrativa cinematogràfica en presentar fins a quatre versions diferents dels mateixos fets. Des de llavors, aquesta pel·lícula ha donat nom al recurs d'explicar la mateixa història des de diverses òptiques, amb variants importants en funció de quin sigui el punt de vista. En aquest cas, els fets que es narren són l'assassinat d'un samurai i la violació de la seva dona a mans d'un bandit dels boscos. El procés per tractar d'aclarir els fets passa per la versió del lladre Tahomaru (interpretat per Toshiro Mifune), la de la dona del samurai, la del samurai mateix i la d'un llenyataire que va presenciar els esdeveniments. Cadascuna de les versions presenta matisos que les altres no tenen, de forma que al final resulta quasi impossible saber quina de les històries és més probable, i el judici queda en mans de la interpretació que cadascú en vulgui fer. Pel que fa a l'última versió, la del llenyataire, que aquest sigui més aliè als fets no vol dir que el seu relat sigui el més fiable: el dubte sobre la seva sinceritat queda plantejat, encara que només sigui per prejudicis de classe, per cobdícia o per escrúpols d'alguna mena. 
  Sota la porta de Rashomon, esperant que passi el temporal, s'ajunten tres personatges amb diferents visions de la vida i de la condició humana. El més voluble i jove de tots, horroritzat per l'infern que els éssers humans poden arribar a crear sense motius aparents, és també el més ràpid a fer judicis. Els altres dos són conscients que la veritat és polièdrica i que no l'abastaran només desitjant-la, tot i que només per això l'actitud és d'escepticisme ja d'entrada. Però és en l'epíleg final, en la troballa d'un nadó abandonat, que l'anterior història amb les seves quatre variants adquireix el seu relleu, com si fos una faula. L'últim quadre ens presenta un món on hi ha el mateix lloc per l'egoisme que per l'altruisme, en tant que en realitat som nosaltres qui construïm la imatge de l'altre i qui acceptem o rebutgem les versions que se'ns en presenten. D'una banda hi ha el relat, i de l'altra el món de les decisions que de vegades sí podem controlar, sobre tot pel que fa a qui volem esdevenir. 
  
  
• enero 31, 2014
• 21:25

  Lawrence com a humanista

   » ‎ telèmac
  En un camp de presoners de guerra durant la invasió japonesa de Java (1942), el temps s'atura de sobte en l'apatia imposada per la rutina i l'espera. En aquest espai, quasi impersonal, s'entrecreuen tràgicament les vides dels quatre personatges principals, que a la seva manera proven d'entendre el punt de vista de l'enemic sense deixar-se colonitzar per ell. Merry Christmas, mr. Lawrence (1983), dirigida per Nagisa Oshima i basada en una novel·la de Laurens van der Post, conforma d'aquesta manera un film completament original i suggeridor, que posa sobre la taula l'absurditat de la guerra a través d'una història d'imatges inesborrables que s'acaben convertint en metàfora. Per exemple, el paper jugat per les flors en el funeral clandestí del soldat holandès, o l'atac dels infants en el flashback cap al passat de Celliers, apunten en la direcció que la violència esclata de forma absurda, però que és el nostre deure mantenir la integritat i resistir la injustícia. Tanmateix, com s'anirà mostrant al llarg del metratge, quan la justícia que preval és la del vencedor, les categories culturals no serveixen com a referència, i la resistència es fa més difícil que mai. Els problemes que articulen l'argument de la pel·lícula són els derivats del xoc de cultures (el temor supersticiós al desconegut, o les assumpcions culturals al voltant de l'homosexualitat com a tabú), que es veu especialment agreujat en temps de guerra. Així, aquest xoc cultural entre japonesos i occidentals es fa evident a través de la tensió psicològica que s'estableix entre captors i captius. Els japonesos consideren els occidentals covards per no suïcidar-se en el seu deshonor, mentre que els occidentals es consideren plenament honorats en la seva capacitat de resistir. 
  Tot i ser un film bèl·lic, Merry Christmas, mr. Lawrence no és una pel·lícula d'acció. L'estructura del film s'articula al voltant dels diàlegs dels personatges, amb l'acció concentrada en determinats moments clau en què s'allibera tota la tensió acumulada. En aquest camp de presoners a l'illa de Java durant la segona guerra mundial, coincideixen els quatre personatges que porten el pes de la cinta: el comandant Celliers (David Bowie), el capità Yonoi (Ryuichi Sakamoto, que també és l'autor de la banda sonora), el sergent Hara (Takeshi Kitano) i el coronel Lawrence (Tom Conti). Mentre que Celliers encarna un esperit rebel i transgressor, però turmentat pel sentiment de culpa, Lawrence s'adapta als costums dels japonesos i prova de conèixer-los, en el paper d'intèrpret o intermediari. Lawrence sap que l'odi és l'opció fàcil i la temptació que ha de resistir, i és en aquest sentit que l'humanista que porta dins es manifesta fins i tot en els moments de patiment més cruel. En canvi, el capità Yonoi, que pretén regir el camp sota l'antic codi d'honor del samurai, insisteix en el manteniment d'un ordre que passa per sobre de la persona; però, malgrat tot, queda atrapat en la contradicció entre l'atracció que sent per Celliers i la incapacitat d'acceptar aquests sentiments com a propis. La seva intransigència queda, per tant, contrastada amb la personalitat afable de Hara, que comprèn la psicologia dels enemics, tot i que resisteix a la temptació de convertir-se en màrtir o heroi. És en aquest sentit que aquest últim arriba a encarnar una bondat que es fa essencial en la seva senzillesa. Enmig de tota aquesta tensió, Lawrence i Hara desenvolupen una simpatia mútua que sobreviu al fet mateix de la guerra: l'un com a pacificador i intermediari, l'altre com a insospitat redemptor.
  
  
• enero 24, 2014
• 10:52

  Fragments sobre la lectura i la vida

   » ‎ telèmac
  Només uns petits fragments, com a perles de saviesa, del recull d'articles i conferències d'Emili Teixidor La lectura i la vida (Barcelona: Edicions 62 labutxaca, 2012). Una petita mostra de per què Teixidor ha de ser catalogat amb els més grans. 
  

  Sense disciplina no hi ha desig. El desig anàrquic i voluble no és desig, és caprici. (p 17). 
  La fortalesa de la societat civil descansa en gent capaç de fer un pas endavant al servei de la comunitat. (p 116). 
  El fracàs de la cultura ve quan necessitem coses que ens omplin de sentit, en lloc de ser capaços nosaltres mateixos d'omplir de sentit les coses. (p 124). 

  Un mestre hauria de preguntar-se si prepara per integrar o refusar les assignatures ocultes que els alumnes trobaran fora de les aules, impartides per mestres també ocults. (p 136).  

  
  

  Il·lustració de J. R. Casas

  
  
• enero 20, 2014
• 16:40

  Presents distòpics

   » ‎ telèmac
  Si Dick i Bradbury aixequessin el cap, ens dirigirien un "Jo ja ho deia" en estèreo. Perquè sembla que la realitat sempre superi la ficció, i que les distopies del segle XX prenguin forma inevitablement en el segle XXI. 
  [world.time.com]
  
  
  
• enero 17, 2014
• 12:17

  Crucify your mind

   » ‎ telèmac
  Rodriguez ens ofereix una de les seves estranyes teràpies de l'esperit, demostrant-nos que, més que qualsevol altra cosa, ens pesa tot allò que ens hem afegit intentant ser quelcom que no érem. És quan ens adonem d'aquestes càrregues que la lletra de la cançó es transforma en un cant d'alliberament. 
  
• enero 10, 2014
• 20:15

  Teixidor cita Calvino

   » ‎ telèmac

  "Per què la construcció dura un temps tan perllongat?", va preguntar Marco Polo als constructors que treballaven a la ciutat de Tackl, en el llibre d'Italo Calvino Les ciutats invisibles. I els treballadors li van contestar, sense parar ni un moment la feina: "Perquè no pugui començar la destrucció." "És que teniu por", va tornar a preguntar Marco Polo, "que en el moment que tragueu les bastides i pareu la feina, la ciutat comenci a esberlar-se i a caure a trossos?" I els habitants de la ciutat invisible li van contestar amb celeritat, en un murmuri: "No solament la ciutat." 

  
  Trobat a Emili Teixidor, La lectura i la vida. Barcelona: Edicions 62 labutxaca, 2012 (p 28).
  
  

  Giorgio de Chirico, La família del pintor

  
  
• enero 02, 2014
• 21:07

  Crucify your mind

   » ‎ telèmac
  Comencem l'any amb la profunditat i les bones vibracions de Rodriguez. Encara que els sentiments expressats siguin negatius, el tema tracta de totes aquelles coses que afegim a la nostra vida sense adonar-nos, provant de ser quelcom que no som en realitat. És quan som conscients d'aquestes càrregues que la lletra se'ns presenta com un cant d'alliberament. 
  
• diciembre 23, 2013
• 15:00

  Pissarro al Caixafòrum

   » ‎ telèmac
  El Caixaforum ens presenta aquesta vegada una retrospectiva sobre l'obra de Camille Pissarro (1830-1903), mestre de mestres i una de les figures principals del moviment impressionista. El que és interessant sobre la mostra és que cobreix la trajectòria de l'autor d'una forma molt completa: incloent les anades i vingudes entre el camp i la ciutat i també els diferents coqueteigs amb altres estils. Una oportunitat única que s'estarà al Caixaforum fins al 26 de gener.
  
  
  
  
  
• diciembre 12, 2013
• 16:36

  The Madonna of Excelsior

   » ‎ telèmac
  Si El factor humà de John Carlin feia un bon resum històric dels principals esdeveniments polítics a la Sudàfrica del final de l'apartheid; aquesta novel·la, The Madonna of Excelsior de Zakes Mda, ens n'ofereix una suggerent i evocadora visió des del punt de vista de la gent del carrer. De fet, el punt de vista és el d'una petita localitat rural de pagesos afrikaners, Excelsior, amb el seu suburbi negre, Mahlatswetsa. L'autor utilitza un recurs, al meu parer, força impactant, per explicar una història que ens resulta familiar a nivell macro però de la qual en desconeixem el rerefons més humà: la situació narrativa parteix d'una mena d'edat de la innocència (entenc que és un mecanisme narratiu) en què la població negra amb prou feines s'atreveix a categoritzar la seva situació d'explotació com a tal, i en què la població blanca justifica el present statu quo amb arguments basats en la seva superioritat moral i cultural. Ara bé, en el si d'aquesta comunitat conservadora es comet un terrible pecat, generalment conegut com a miscegenació, i durament penalitzat per la Llei contra la Immoralitat (que prohibia a Sudàfrica les relacions sexuals  entre blancs i negres). Tanmateix, a les bases d'aquest fenomen rau l'explotació sexual de dones negres a mans de ciutadans blancs i benestants; i quan l'escàndol esquitxa la petita comunitat, el cas s'acaba tancant per falta de testimonis. Tot i així, la narració encara té un tercer acte; perquè la segona generació de personatges engega la revolució amb un esforç clandestí i continuat, fins que finalment aquest pecat acabi donant els seus fruits en la reconstrucció de la població a mans de les noves institucions post-apartheid. Tanmateix, l'estructura no és la d'un conte de fades, ja que les dificultats que afrontaran els components del nou ajuntament democràtic ocuparan gran part del llibre, sobre tot cap a la segona meitat. En tot aquest procés, les tensions polítiques i ideològiques que s'estableixen entre els diferents personatges, molt més complexes del que pot semblar en un principi, es van revelant al mateix ritme que els protagonistes evolucionen internament, en un accidentat camí per tal d'acceptar-se i perdonar-se a si mateixos. El paisatge africà queda subtilment dibuixat per la reinterpretació que Mda fa de la pintura del missioner i sacerdot catòlic Frans Claerhout (1919-2006), que emmarca cada capítol, i que també juga un petit paper en la construcció de la personalitat de la protagonista.
  
  Sinopsi: A la localitat sudafricana d'Excelsior, una criada negra, Niki, es venja de la seva mestressa iniciant una aventura amb el marit d'aquesta. Poc temps després de tenir una filla fruit d'aquesta relació, Niki és detinguda amb un grup nombrós de persones per contravenir la Llei contra la Immoralitat. Tot i que aquest fet acaba tenint poca rellevància en els esdeveniments posteriors, marcarà profundament les relacions entre els personatges principals fins a la segona generació.
  
  M'agrada: En general, el desenvolupament lineal de la història, que va guanyant complexitat a mesura que els personatges van creixent i van adquirint noves veus, rols socials i opinions. La bellesa i el color de la narració, plena d'imatges i petits detalls, que fan de la lectura una experiència colpidora i emocionant, però que a la vegada no cau en sentimentalismes fàcils ni en recursos tòpics, sinó que va oferint dosis de realitat a un ritme pausat però constant.
• diciembre 06, 2013
• 0:41

  El món sense Madiba

   » ‎ telèmac
  Hores després de publicar la ressenya del llibre, sentim la notícia amb una tristor serena i sense sorpresa. Sobre tot després d'una llarga i immerescuda agonia, celebrem la vida de Nelson Mandela com un regal únic i irrepetible. El món haurà de seguir endavant sense Madiba, però l'home que somriu seguirà ben viu als nostres cors. 
  
  

  No one is born hating another person because of the color of his skin, or his background, or his religion. People must learn to hate, and if they can learn to hate, they can be taught to love, for love comes more naturally to the human heart than its opposite. 

  Ningú neix odiant una altra persona pel color de la seva pell, ni per l'origen, ni per la seva religió. La gent hi aprèn, a odiar; i si poden aprendre a odiar, també poden aprendre a estimar, perquè l'amor és més natural al cor humà que el seu oposat.

• diciembre 05, 2013
• 16:35

  El factor humà

   » ‎ telèmac
  "El millor de totes les coses bones que han passat és que poden tornar a passar." Aquesta és la lliçó bàsica de política que aporta Nelson Mandela a la història recent: una manera de fer les coses que introdueix una dinàmica no violenta i un tarannà de pacte i negociació en la superació de conflictes violents. El llibre Playing the Enemy, del periodista John Carlin, pren la història de la final de la copa del món de rugby jugada a Sudàfrica el 1995 com a punt bàsic d'inflexió, si no del conflicte social i polític en si mateix, de la percepció que la població, tant negra com blanca, en tenia. Ja que aquest esdeveniment esportiu va convertir-se en una catarsi col·lectiva per tot el país, que va veure com un símbol de l'hegemonia colonial blanca es convertia d'un dia per l'altre en una imatge d'integració pacífica i d'aposta pel futur democràtic de la població sudafricana sencera. El llibre de John Carlin és una explicació en un to planer i divulgador dels esdeveniments principals que van portar a aquest moment culminant, i en aquest sentit, contextualitza els fets molt millor que la pel·lícula de Clint Eastwood, que va basar el seu guió en aquest llibre. Carlin pren la final de la copa del món com a pretext per remuntar-se a 10 anys abans, quan el govern de P. W. Botha va començar a negociar en secret amb l'empresonat Mandela. De tot el procés iniciat en aquest moment se'n desprenen, al meu parer, dues lliçons fonamentals: (1) que la història, moltes vegades, es realitza més enllà de la geopolítica i de la macroeconomia, que moltes vegades queda determinada pel factor humà, és a dir, les accions d'individus concrets en un context favorable al canvi. En aquest sentit, la figura de Nelson Mandela esdevé bàsica per a aquest canvi històric: per la seva actitud pacífica, disposada a integrar sense rancúnia els opressors en la nova Sudàfrica, i per la seva astuta estratègia política de convèncer els enemics que la solució inclusiva era la millor. En aquest sentit es comprèn l'afirmació de l'arquebisbe Tutu que sense Mandela aquest procés no hauria estat possible. (2) L'altra lliçó és la contrapartida de la primera: en el llibre s'il·lustra com tampoc no s'hagués aconseguit res només amb Mandela: en el procés hi va jugar la visió de futur de moltes altres persones, pertanyents als governs de l'apartheid o al món esportiu, al periodisme, a la diplomàcia o al món de les lleis, que van saber donar una empenta bàsica al procés promogut per Mandela. Tot això queda molt ben reflectit en El factor humà de John Carlin, un text amè i ben estructurat que ens apropa a uns episodis decisius de la història postcolonial.
  
  Continguts: Des dels primers contactes, l'any 1985, entre Mandela i el ministre de justícia i presons del moment, el llibre ens ofereix un recorregut històric de 10 anys en el procés de transició nacional cap a la nova Sudàfrica de la mà de Mandela. En aquest procés, esdevé clau el paper jugat per la selecció sudafricana de rugby, i la campanya que s'haurà de portar a terme de cara a la societat civil per tal d'esborrar una imatge lligada a la opressió i l'apartheid, i integrar l'antic equip com a símbol d'una nova Sudàfrica unida. Els riscos i les tensions violentes patides durant el procés polític, tant per part de l'extremisme negre com del blanc, també són descrites amb força detalls.
  
  M'agrada: El to divulgador del llibre, que explica els principals esdeveniments amb senzillesa però amb molta claredat.
  
  No m'agrada: El procés polític s'acaba diluint cap al final del llibre en l'emotivitat de l'esdeveniment esportiu. A més, en certs aspectes la contextualització queda una mica curta. D'alguna forma, el procés de pacificació es redueix a l'àmbit esportiu en aquest relat, quan a mi m'hagués agradat veure-hi també el paper jugat per les Comissions per a la Veritat i la Reconciliació, que en el llibre no són ni esmentades. 
• noviembre 28, 2013
• 16:24

  Jamila

   » ‎ telèmac
  Vaig llegir aquest relat un parell o tres de vegades fa una pila d'anys i, més que els detalls, en recordava la impressió general. Ara l'he tornat a llegir per veure si havia estat una qüestió d'entusiasme adolescent o si realment és una lectura que sobreviu el pas del temps; i el que hi he trobat, sens dubte, és una història d'amor colpidora, profunda, i que tendeix a quedar en la memòria gràcies a la seva simplicitat i el poder evocador de les seves imatges. Podríem dir que el seu autor, Txinguiz Aitmatov (1928-2008), ha esdevingut la figura més coneguda de la república Kirguiz, que durant molts anys va formar part de la Unió Soviètica; i les vicissituds històriques del poble kirguiz es perceben al llarg de la novel·la, com petites pinzellades que en configuren el fons. Aitmatov va ser molt aclamat i reconegut a la Unió Soviètica, m'imagino que pel seu enaltiment implícit del paisatge natal -les muntanyes i l'estepa que tan evocadores resulten al llibre- i del treball col·lectiu per bé de la pàtria. Tanmateix, sembla també que la seva poesia vagi més enllà del que el realisme soviètic demanés a l'autor en determinat moment històric (el llibre va ser publicat l'any 1958). S'ha acusat aquesta novel·la de no ser més que un pastitx romàntic ambientat en un kolkhós, o explotació rural col·lectiva; de constar d'uns personatges plans que, simplement, s'enamoren. De fet, aquesta és la línia bàsica de l'argument. Però en el fons, la història esdevé molt més que això quan l'observem com a relat sobre una comunitat sencera. La història de Jamila i Daniyar queda emmarcada, al principi, pel relat de les complexes relacions familiars dels protagonistes i finalitza, no amb el futur d'aquests, simplement desapareguts de la seva pròpia història, sinó amb l'espectre de reaccions familiars que el desenllaç suscita en la petita comunitat a la qual pertanyen. És una història, per tant, de dos estranys que no encaixen dins les tradicions i les lleis d'una comunitat tancada, i que es veuen units en la seva pròpia solitud. Jamila, però, també és la història d'un amor que transcendeix els propis protagonistes i aconsegueix el seu propi reflex en la natura i en l'expressió artística, si la llegim més aviat com la història en primera persona del procés maduratiu de Seit. En tot cas, és un relat estranyament poètic i emocional, que deixa un regust agredolç després d'haver-lo llegit, però perdura en la memòria per la potència de la seva senzillesa. 
  (La primera vegada que vaig llegir el llibre va ser en una edició de Círculo de Lectores força antiga. No existeix cap edició en català i, en castellà, em sembla que només aquesta. Hi ha unes quantes edicions en francès i, en anglès, només una de força recent. Jo, però, he llegit la traducció a l'anglès de Fainna Glagoleva que es troba disponible a la xarxa.)
  
  Sinopsi: En un petit poble al Kirguistan soviètic, durant la segona guerra mundial, l'explotació agrícola s'accelera davant la necessitat d'enviar provisions al front. Durant els viatges en carro d'anada i tornada entre l'era i l'estació de ferrocarril, l'adolescent Seit observa la turmentosa relació que s'estableix entre Jamila, la jove esposa del seu germanastre, que es troba lluitant al front, i Daniyar, un ferit de guerra, orfe i desarrelat. 
  M'agrada: L'aparent senzillesa de la proposta, i la poesia implícita en les descripcions de l'ambient. 
• noviembre 21, 2013
• 18:38

  Si una nit d'hivern un viatger

   » ‎ telèmac
  

  La novel·la que ara més desitjaria llegir hauria de tenir com a força motriu només les ganes de relatar, d'acumular una història rere l'altra, sense pretendre d'imposar-te una visió del món, sinó únicament de fer-te assistir a la pròpia creixença, com una planta, un progressiu embolcallament de branques i fulles...

  Aquesta és una de les novel·les més impactants i sorprenents que he llegit mai. Més que una novel·la sembla una mena d'exercici narratiu al voltant del fet de narrar i de llegir. Perquè, principalment, l'argument tracta de les vicissituds experimentades pel Lector al llarg de la lectura de Si una nit d'hivern un viatger. Amb aquesta premissa, Italo Calvino (1923-1985) desplega tot un seguit de narracions inacabades incloses dins del mateix marc d'aquesta lectura frustrada, i a la vegada, també tot un seguit de reflexions, d'un to quasi metafísic, sobre la forma com interpretem la lectura, i com interpretem el món i a nosaltres mateixos a través de la lectura. Com en el plantejament de Les mil i una nits, la conclusió del relat sempre queda posposada indefinidament, i en l'aventura del Lector per tal d'aconseguir finalitzar la lectura sempre s'inicia un relat nou. A través d'aquests diversos inicis de novel·les, Calvino va parodiant o homenatjant diferents estils novel·lístics del segle XX. El llibre, per tant, és molt més que un conjunt de narracions i reflexions soltes: la trama, per absurda que pugui semblar, és del tot consistent en les seves anades i vingudes. A mi se m'ha fet impossible de deixar, per més densitat conceptual que presenti la prosa de Calvino; ja que, de fet, cap a la meitat del llibre, tot el joc dialèctic i les divagacions metafísiques es transformen en una aventura deliciosa per a ments despertes. Els protagonistes que, sense anar més lluny, al principi de tot del relat són entitats abstractes, van adquirint poc a poc una humanitat i una tendresa que fan del llibre una experiència del tot única i recomanable.
  Sinopsi: A través de la lectura frustrada (aparentment per motius editorials) de Si una nit d'hivern un viatger, el Lector entra en relació amb la Lectora (Ludmilla), l'Autor (Silas Flannery) i una conspiració d'abast internacional orquestrada pel Traductor (Ermes Marana), que té com a objectiu privar d'autenticitat l'experiència de la lectura. El seu viatge per tal de trobar la continuació de l'obra que ha començat a llegir el porta per diferents àmbits relacionats amb el món de l'escriptura i la lectura d'obres: de la llibreria a l'editorial, passant pel món acadèmic, el propi autor, la biblioteca, els mecanismes de censura de règims policials, el mercat clandestí de llibres i, és clar, la casa de Ludmilla. En cada nivell, el Lector, que havia començat a llegir com a subjecte acomodatiu, descobreix noves implicacions cada cop més profundes en el fet de llegir, fins a un punt en què cada cop es fa més difícil suposar com acabarà la seva aventura. A la vegada, les diverses relacions que es van establint entre els personatges es van complicant en la incertesa per saber com acabarà la particular història d'amor que s'estableix entre Lector i Lectora.
  
  M'agrada: La seva originalitat en conjunt. L'esforç que requereix la proposta, amb la seva crida des del principi a fer-ne una lectura tranquil·la i recollida, però que implica de seguida els cinc sentits. De la mateixa forma en què li passa al protagonista de la història, es fa quasi impossible fer-ne una lectura acomodatícia, ja que quasi cada línia de la narració convida a una reflexió més enllà del text. Tot i que no tinguin gaire a veure, alguns passatges m'han recordat a la Trilogia de Nova York de Paul Auster, en el sentit que les diferents parts de l'obra s'interconnecten o s'inclouen les unes amb les altres.
• noviembre 15, 2013
• 12:06

  Apocalípticos e integrados

   » ‎ telèmac
  Es tracta d'un conjunt d'assajos que avui dia ja han esdevingut clàssics (el llibre va ser publicat per primer cop l'any 1964), del filòsof italià Umberto Eco. Tot i que part de les visions exposades en aquest llibre han quedat superades pels actuals avenços tecnològics, la seva percepció lúcida i crítica de la situació cultural dels anys 60 ens dóna pistes sobre com interpretar a nivell sociològic qüestions que segueixen interpel·lant-nos avui dia pel que fa a l'anomenada "cultura de masses". La denúncia, en certs passatges, és força explícita i contundent: la cultura de masses tendeix a uniformitzar i adoctrinar un públic acrític en favor del sistema, fins i tot quan a aquest públic se li fa pensar que està escollint. D'altra banda, hem d'anar amb compte quan decidim caracteritzar aquest públic acrític: l'intel·lectual crític, el filòsof o el sociòleg mai no s'ho podran arribar a mirar a un nivell absolutament objectiu, des de l'exterior, perquè ells mateixos s'han d'apropar com a públic a les obres de consum massiu que pretenen analitzar. D'aquí el plantejament del títol sobre aquestes dues postures bàsiques que el crític pot adoptar. Des d'un prejudici que pot esdevenir discriminatori i aristocràtic, l'apocalíptic acusa la cultura de masses de difondre una cultura homogènia i emotivitzada a un públic no conscient d'aquest fet, de plegar-se a les exigències dels mercats des d'una perspectiva passiva que universalitza una visió superficial de la realitat i que, per tant, acaba estenent una cosmovisió bàsicament conservadora. En cavi, l'integrat defensa l'element democratitzador i formador de la cultura de masses, el seu potencial emancipador; defensa també el rol divulgador d'aquest tipus d'obres i, en general, observa el fenomen com a símptoma de normalitat. El que Eco pretén en els assajos que formen el llibre és apropar les dues posicions, des d'una postura que pretén ser intermèdia, tot i que no sempre ho aconsegueixi. La majoria de vegades no arriba a conclusions definitives, sinó que deixa camins oberts a la reflexió; però, en tot cas, les anàlisis que realitza de certs productes del moment i les tendències que descriu resulten del tot interessants des de la perspectiva actual. 
  Continguts: La primera part del llibre observa la qüestió sobre "nivells de cultura", intentant establir la diferència (molt més ambigua del que pot semblar) entre massa i elit cultural. Aquí és on es plantegen direccions per a l'anàlisi i es descriuen les postures apocalíptiques i les integrades. Aquest plantejament continua amb un assaig sobre el mal gust i el concepte de Kitsch que planteja constants diàlegs i intercanvis entre la cultura de consum i l'avatguarda cultural. A mig camí, l'esnobisme com a vici de la classe mitjana també queda plantejat. L'anàlisi del còmic "Steve Canyon" tanca aquesta secció com a reflexió sobre els tipus i estereotips que transmet cert tipus de cultura popular. La segona part del llibre, titulada "Personatges", analitza la creació d'estereotips i tipus universals en la narració, i analitza el fenomen en dos casos pràctics extrets del món del còmic: Superman com a mite conservador i el món dels Peanuts com a imaginari de la condició humana. L'última part del llibre analitza la cultura audiovisual, amb diversos assajos dedicats a la música de consum, a la ràdio i a la televisió. 
  M'agrada: L'optimisme i la profunditat reflexiva de la proposta en conjunt. Més en concret, la seva exposició sobre el món de Charlie Brown, les virtuts del qual queden fins i tot més destacades en contraposició als mites de superheroi. L'últim dels assajos, Los nihilistas flamantes, que esdevé una miscel·lània altament original i imaginativa de diversos temes i reflexions tractats en el llibre. 
  No m'agrada: Algunes parts de l'assaig no suporten gaire bé el pas del temps, per exemple en la seva anàlisi d'obres com les pintures de Boldini o Il Gatopardo de Lampedusa que, al meu parer, cal redescobrir i revalorar a mesura que ens en distanciem cronològicament. En aquest tipus de passatges, Eco s'alinea implícitament amb el to dels crítics highbrow que ell acusa d'apocalíptics. 
• noviembre 11, 2013
• 17:17

  Darrer pas de dansa

   » ‎ telèmac
  Estic segur que moriré un capvespre,
  hivern enllà, davant mateix de casa,
  no d'una mort ostentosa i terrible,
  ans d'una mort quotidiana i tendra:
  una mena de mort subsidiària,
  de pòtol, o de gos de casa rica.
  No cauré fulminat, m'aclofaré
  tan lentament i dignament com pugui,
  per preservar tant el cos com la roba
  del fang que hi ha al carrer i de la mullena.
  Estic segur de no decebre els qui
  en vida m'atorgaren confiança
  i sé que esperen que la meva mort
  sigui tan presentable com la vida.
  N'estic segur, i sé que l'endemà,
  pels patis de la fàbrica, la gent
  em mirarà amb orgull i alguns tal volta
  s'aproparan per estrènye'm la mà,
  o em tustaran amicalment l'espatlla.
  I tots, fins sense dir-ho, ens sentirem
  més units; és a dir, més solidaris.
  
  Miquel Martí i Pol, 1977
  S'acompleixen avui 10 anys de la mort del poeta de Roda. Seguirem estimant-lo en aquesta mateixa solidaritat.
  
  
• noviembre 06, 2013
• 16:44

  El impresionismo

   » ‎ telèmac
  El llibre El impresionismo, editat a Taschen per Ingo F. Walther, recull en un sol volum i en rústica el que en el seu moment es va editar per separat en dues parts: la història de l'impressionisme francès, d'una banda, i el desenvolupament d'aquest moviment a la resta d'Europa i als Estats Units. En un període de temps que s'estén entre 1860 i 1920, i que pren com a fites històriques la guerra franco-prussiana i la Comuna de París (1870-71) com a empenta inicial i la Gran Guerra (1914-19) com a epíleg, la pintura es va desenvolupar d'una forma innovadora i combativa, obrint una sèrie de possibilitats tècniques i estètiques que conduirien a les avantguardes del segle XX. Sintetitzar un moviment tan ampli i complex en unes poques paraules no és fàcil, però, i la guia Taschen ens en fa un resum tan il·lustratiu com complet. Ens ocupem, per tant, d'una multiplicitat d'autors de paletes, caràcters i intencions sovint molt diferents, i que fluctuen entre la transgressió i la conformitat, entre la crítica social i el dolç escapisme de les classes burgeses; però que en tot moment proven d'encaixar en una nova concepció mercantil de l'art, que els procurarà l'estabilitat econòmica en el millor dels casos, en tot cas si aconsegueixen congraciar-se amb els marxants i col·leccionistes del moment. Això, tanmateix, no exclou la recerca del públic dels salons tradicionals, a la vegada que es crea un nou clima d'opinió i els gustos del gran públic es van adaptant gradualment a la novetat. Amb reproduccions en color que il·lustren la lectura, El impresionismo és un manual que resulta amè i informatiu a la vegada. 
  Continguts: El capítol 1 és una breu introducció al tema. El capítol 2 ens inicia als precedents històrics del moviment en el classicisme, el romanticisme, el realisme i el paisatgisme anglès; i a l'escola de Barbizon com a precedent més immediat de l'impressionisme. El capítol 3 ens presenta els inicis de la primera generació d'impressionistes com a grup unitari, i que defineix el moviment de forma programàtica en les seves primeres confrontacions amb l'art oficial. Principalment Pissarro, Manet, Degas i Monet, als quals de seguida s'uneix Renoir. El capítol 4 ens introdueix a la dispersió que experimenta el grup a partir de la dècada de 1870 amb les divergències més destacades de Degas i Cézanne, i l'evolució que experimenta el grup a partir d'aquest moment. El capítol 5 ens presenta l'inici de la consolidació del grup a través de la primera exposició col·lectiva del moviment, així com la consolidació del nom del corrent a partir del títol de la famosa obra de Monet. El capítol 6 ens porta d'aquesta consolidació a una divergència més gran dels estils dels diferents autors que, a la vegada, creen escoles pròpies. A través de les següents exposicions col·lectives, es van afegint nous autors que segueixen els grans mestres, mentre que d'altres es desmarquen del corrent principal. El capítol 7 exposa els principals representants del post-impressionisme, amb Seurat, Gauguin, Van Gogh i Tolouse-Lautrec com a figures més destacades. El capítol 8 observa les etapes més tardanes dels autors, ja madurs. El tombant de segle oficialitza el que trenta anys enrere havia estat transgressió, i comencen a obrir-se pas intents més arriscats. El capítol 9 actua com a breu conclusió de la primera part. El capítol 10 segueix el desenvolupament del període als Països Baixos i Bèlgica. El capítol 11 tracta d'Alemanya. El 12 s'ocupa dels països nòrdics; el capítol 13 tracta dels països eslaus, l'Europa central i els Balcans; el capítol 14 s'ocupa d'Itàlia; el 15 d'Espanya; el 16 del desenvolupament del moviment a Gran Bretanya i, finalment, el capítol 17 fa un recorregut pels artistes més importants d'aquest període als Estats Units. 
  M'agrada: La gran quantitat d'il·lustracions que ajuden a seguir la lectura. L'enorme quantitat d'informació que conté, especialment en la segona part, que tendeix a ser més desconeguda. 
  No m'agrada: No totes les obres reproduïdes en el llibre queden referides dins del text, i això fa la lectura un pèl confosa. Per això, es troben a faltar comentaris més exhaustius de les obres reproduïdes. 
• octubre 24, 2013
• 12:10

  Direm la veritat, sense repòs

   » ‎ telèmac
  XXV
  
  Direm la veritat, sense repòs,
  per l'honor de servir, sota els peus de tots.
  Detestem els grans ventres, els grans mots,
  la indecent parenceria de l'or,
  les cartes mal donades de la sort,
  el fum espès d'encens del poderós.
  És ara vil el poble de senyors,
  s'ajup en el seu odi com un gos,
  lladra de lluny, de prop admet bastó,
  enllà del fang segueix camins de mort.
  Amb la cançó bastim en la foscor
  altes parets de somni, a recer d'aquest torb.
  Ve per la nit remor de moltes fonts:
  anem tancant les portes a la por.
  
  Salvador Espriu, La pell de brau
  
  
  XXV
  We'll speak the truth, without a rest, for the honour of serving, under everyone's feet. We hate big bellies, big words, the indecent ostentation of gold, the badly dealt cards of luck, the powerful's thick smoke of incense. Now, these people of lords are vile, they stoop down in their hatred, like dogs, from a distance, they bark; at close range, they admit the cane; beyond the mud they follow paths of death. With our song, in the darkness, we build high walls of dreams, sheltered from this blizzard. In the night, rumour of fountains come to us: we are shutting the door on our fear. 
  Salvador Espriu, La pell de brau
• octubre 17, 2013
• 13:25

  Sempre puc guardar coses al teu armari

   » ‎ telèmac
  Com que sóc endreçat i tinc prou ordre,
  en la teva compassió a estones deso
  la roba molt gastada del meu sofriment.
  
  Has vist com surt del somni la carrossa,
  o sempre llum de tarda a la muntanya,
  o un vell record de menta als llavis morts?
  
  Oh, els meus arbres, els meus ulls
  parats en oració damunt les cimes
  daurades, sense vent! Tot m'era
  camí d'ample demà, i només veia
  rostres dels ja damnats, però em sentia
  segur senyor del temps. Els llibres
  m'obrien una inútil saviesa
  sense amor, i jo somreia,
  cruel príncep, a la festa de la nit.
  
  Escolta, compta ara els passos
  d'un orb, el batec feble
  del cor que m'he guanyat dintre la fosca.
  
  Salvador Espriu, El caminant i el mur
  
  I CAN ALWAYS STORE THINGS IN YOUR WARDROBE
  
  As I am tidy and keep some order,
  in your pity I sometimes store
  the so much worn clothes of my sufferings.
  
  Have you seen the dream coming out from the carriage,
  or the evening light always on the mountain,
  or an old remembrance of mint on dead lips?
  
  O, my trees, my eyes
  still in prayer on the golden
  summits, with no wind! Everything was
  a path of wide tomorrow to me, and I only saw
  the faces of the already damned, but I felt
  like the confident lord of time. Books
  opened for me a worthless wisdom,
  which was loveless, and I smiled,
  cruel prince, to the feast of night.
  
  Listen, count now the steps
  of an orb, the faint beat
  of the heart I've earned in the darkness.
  
  Salvador Espriu, El caminant i el mur
  
• octubre 10, 2013
• 12:56

  Plourà

   » ‎ telèmac
  VIII
  
  Plourà. L'àvia Muntala
  desa el sol a l'armari
  del mal temps, entre puntes
  de mantellina fetes
  per ditets de Sinera.
  Algun ocell voldria
  penetrar les difícils
  presons de llum. Contemplo
  serens xiprers a l'ample
  jardí del meu silenci.
  Passen dofins pels límits
  d'aquesta mar antiga.
  
  Salvador Espriu, Cementiri de Sinera
  
  
  VIII
  
  It will rain. Grandma Muntalaputs the sun away in the wardrobe of bad weather, among needle laces made by little fingers of Sinera. Some bird would like topenetrate the difficult prisons of light. I behold serene cypress trees in the widegarden of my silence. Dolphins pass by the limits of this old sea. 
  Salvador Espriu, Cementiri de Sinera
• octubre 03, 2013
• 15:52

  L'altre i l'enemic

   » ‎ telèmac
  Van quedar arraconats l'última vegada que vaig fer endreça de prestatges. La cultura no pesa i el saber no ocupa lloc, però arriba un punt que els llibres se't mengen, literalment. Allà, entre segones i terceres files, entre amuntegaments impossibles (costa tant aconseguir horitzontals i verticals perfectes, que tot quedi en perpendicular!), allà van quedar, els últims a trobar lloc a causa del seu petit format. No tenen companys de grans col·leccions que els facin costat, únics en la seva espècie: són dos llibres pigmeus, esquifits, editats en rústica. Condemnats a fer-se companyia l'un a l'altre per condicionaments físics, però, els seus respectius discursos no poden ser més oposats. Es tracta de Derecho penal del enemigo de Günther Jakobs, que va ser un text que vam haver de llegir en una de les assignatures del màster; i Humanismo del otro hombre d'Emmanuel Lévinas, que no va ser mai prescripció acadèmica i va arribar a mi de forma fortuïta, com si el llibre m'hagués escollit a mi en comptes de ser a l'inrevés. 
  
  Tots dos parlen, directa o indirectament, de les relacions humanes que la política condiciona, de com definim l'alteritat en funció de la identitat; però, com línies paral·leles, ambdós plantejaments no convergiran mai. Günther Jakobs, arrelant en el pensament de Carl Schmitt, busca una justificació jurídica per a la supressió de drets fonamentals als anomenats enemics. El ciutadà rep un tractament determinat dins del marc legal que li confereix aquesta ciutadania. L'enemic (qui atempta contra la seguretat) pot quedar fora d'aquest marc legal amb total impunitat per a les institucions que així ho determinen. Són aquest tipus de justificacions les que hi ha rere la "guerra contra el terrorisme", les que hi ha rere Guantánamo, establint que ens trobem en un estat de guerra, a-legal per naturalesa, que explica la supressió dels drets civils i jurídics dels així considerats enemics. Vegem un exemple del tipus d'arguments que es proposen: 
  La situación es distinta en lo que se refiere a la vigencia global de los derechos humanos. No puede afirmarse de ningún modo que exista un estado real de vigencia del Derecho, sino tan sólo de un postulado de realización. (...) La situación previa a la creación del estado "comunitario-legal" es el estado de naturaleza, y en éste no hay personalidad, en todo caso, no existe una personalidad asegurada. Por ello, frente a los autores de vulneraciones de los derechos humanos, quienes por su parte tampoco ofrecen seguridad suficiente de ser personas, de por sí está permitido todo lo que sea necesario para asegurar el ámbito "comunitario-legal", (...). Por lo tanto, se declara al autor persona para poder mantener la ficción de la vigencia universal de los derechos humanos. Sería más sincero separar esta coacción en la creación de un orden del derecho a mantener un orden: (...). Como es evidente, no me dirijo contra los derechos humanos con vigencia universal, pero es que su establecimiento es algo distinto que su aseguramiento. (p 53-54).
  Així és com es justifiquen les guerres i les execucions sumàries de dictadors en països llunyans, en nom d'uns drets humans que allà són inexistents però que, segons Jakobs suposa, nosaltres ens podem saltar a la valenta per tal de fer-los valer. Completament diferent és el plantejament de Lévinas, que tocant de vegades el llenguatge místic, reflexiona al voltant de la idea de l'altre. Els altres deixen petjada en nosaltres, vulguem o no, i una responsabilitat fonamental. Aquesta es perllonga en el temps fins i tot més enllà de la nostra pròpia existència. És així com el ser-per-a-la-mort heideggerià es transforma en un ser per a un temps després del meu propi temps. (p 48 i ss.). Això seria impossible sense l'altre que poblarà la meva no-existència. Es fa difícil seleccionar en uns textos tan complexos i a la vegada inconnexos els uns dels altres. Crec que parlen per ells mateixos: 
  Ser Yo significa, por lo tanto, no poder sustraerse a la responsabilidad, como si todo el edificio de la creación reposara sobre mis espaldas. Pero la responsabilidad que vacía al Yo de su imperialismo y de su egoísmo -aunque se trate de egoísmo por la salvación- no lo transforma en un momento del orden universal, sino que lo confirma en su unicidad. La unicidad del Yo es el hecho de que nadie puede responder en mi lugar. (p 62). 
  El Deseo de Otro (la socialidad) nace en un ser al que no le falta nada o, más exactamente, nace más allá de todo lo que puede faltarle o satisfacerle. En el Deseo, el Yo se dirige hacia el Otro, comprometiendo la soberana identificación del Yo consigo mismo, en la que su necesidad sólo es la nostalgia que la conciencia de la necesidad anticipa. El movimiento hacia el Otro, en lugar de completarme o contentarme, me pone en una situación que, por un lado, debiera dejarme indiferente y no concernirme: ¿qué he ido a buscar en este lío? ¿De dónde me viene ese choque cuando paso indiferente ante la mirada del Otro? La relación con el Otro me cuestiona, me vacía de mí mismo y no cesa de vaciarme al descubrirme recursos siempre nuevos. No me sabía tan rico, pero no tengo el derecho de guardarme nada. ¿El Deseo de Otro es un apetito o una generosidad?  (p 56). 
  Les referències bibliogràfiques d'aquest article són les següents: 
  

  • Günther Jakobs i Manuel Cancio Meliá, Derecho penal del enemigo. Cizur Menor: Aranzadi, 2006. 
  • Emmanuel Lévinas, Humanismo del otro hombre. México DF: Siglo XXI, 2005. 

  
  
  
• septiembre 27, 2013
• 12:14

  Halle hallelujah

   » ‎ telèmac
  Fem un exercici de suggestió literària. Al capítol 5 de El mestre i Margarida, de Mikhail Bulgakov, la banda de jazz de la casa Griboiédov, la seu de Massolit a Moscou, posa música a la vetllada amb aquesta cançó o, si més no, amb una de títol semblant. Figurem-nos la sala plena de gom a gom: mig emboirada pel fum de les cigarretes, i els convidats quasi ensordits per la barreja de música i veus que conversen i riuen. Els components de l'elit intel·lectual de la ciutat, tots vestits d'etiqueta, llisquen per la superfície de la pista de ball. Tot plegat molt poc soviètic, sembla. Però és que fa només unes hores, Satanàs ha arribat a la ciutat. Aquí, el grup Jazz Pirates fa els honors. 
  
  
  
• septiembre 24, 2013
• 18:23

  Tu i l'altre

   » ‎ telèmac
  
  
  Aquesta obra és Sant Miquel (1476), del pintor venecià Carlo Crivelli. L'autor no és gaire conegut (no l'he trobat als manuals i tota la informació que en tinc prové de la wikipèdia i de la pàgina web de la National Gallery), possiblement perquè el seu estil és força arcaic en relació a l'època que li va tocar viure i que va veure la seva obra. És a dir, en un moment històric en què l'art del Renaixement començava a produir-se a tota màquina, Crivelli es manté fidel a les reminiscències de l'estil gòtic. De fet, l'obra pertany a la imagineria religiosa de l'època: és una peça d'un retaule del qual es conserven, almenys, 3 panells més. Però aquí he d'explicar per què aquesta imatge em sembla tan original com colpidora, i per què és una de les obres que recordo amb més nitidesa de tota la National Gallery, que ja és dir. Em penso que és una qüestió més de forma que de contingut, però tampoc no és tan fàcil destriar-los, en aquest cas. Sant Miquel era l'arcàngel en cap dels exèrcits celestials: va encapçalar la lluita contra la rebel·lió de Lucifer i el va acabar derrotant. Per això se l'acostuma a presentar derrotant el diable en forma humana, a diferència d'altres personatges de la imagineria cristiana que el derroten en forma de drac o de serp. També se l'acostuma a presentar amb una balança que "pesa" la bondat de les ànimes dels mortals, com si fos un parent llunyà d'Anubis. Però el que més m'agrada de la representació que en fa Crivelli té a veure amb la composició global del quadre: en aquesta imatge, i a diferència de moltes altres que existeixen amb aquest motiu, Miquel (en hebreu, el nom significa El qui és com Déu) observa el diable cara a cara abans de rematar-lo. Si tracéssim una línia horitzontal a la meitat del quadre, i resseguíssim la línia dels dos mentons, podríem veure com la composició dels dos rostres segueixen la forma d'un reflex especular. El diable, en el fons, no és tan diferent del que és el mateix Miquel, ja que no deixa de ser un àngel, per més rebel o caigut que resulti en el relat. Seria forçar massa la interpretació dir que Miquel es veu o es reconeix en el seu enemic? Que, ni que sigui per un instant, vencedor i vençut s'observen com a iguals? O que destruir l'altre sempre equival a destruir-se una mica a un mateix? Potser és fàcil caure en la sobreinterpretació des de tota la distància que separa l'obra del moment present, però potser Carlo Crivelli, des del fons del fons d'un estil inspirat en el que havia estat el gòtic, també es plantejava en el seu interior aquest etern enigma de l'alteritat. Què separa un jo d'un tu? Què ens fa iguals? Què ens fa diferents? Totes les societats humanes s'ho han preguntat en algun moment. 
• septiembre 18, 2013
• 10:04

  Retrat de Smeralda

   » ‎ telèmac
  Smeralda Brandini observa l'espectador des del retrat que Sandro Botticelli va pintar d'ella al voltant de 1475. Botticelli era un platònic i, com a tal, ha passat a la història per les seves beutats etèries, per una bellesa que evoca un altre món, efímer i delicat, però que a la vegada sembla deixar una empremta perdurable en l'espectador. El retrat de Smeralda deixa empremta, també, tot i que per altres motius. El que crida més l'atenció a simple vista és l'estranya composició del quadre. En un moment històric en què l'art comença a explorar les possibilitats d'una perspectiva matemàtica, en què els fons paisatgístics dels retrats obren un horitzó d'amplitud a l'espectador a través d'amplis finestrals i balcons; Smeralda sembla confinada entre unes parets que es tanquen al seu voltant. Enganxat a una espatlla, té el batent de la finestra des d'on mira l'exterior. El seu espai vital sembla reduït a un passadís. El seu lloc, com a dona, és l'àmbit domèstic. Smeralda observa l'espectador amb mirada serena. Se sap observada i, qui sap, potser admirada. En té motius. Smeralda és discreta i prudent, amb tota certesa un bon partit. El senyor Brandini, que n'és perfectament conscient, ha encarregat el seu retrat perquè la ciutat sencera sàpiga que ha fet sort, amb Smeralda. I bé, és clar, perquè la flor i nata de Firenze vegi que, de fet, és ella qui ha fet sort. En tota la ciutat no trobareu un teixit més fi que el de la seva bata transparent, que cobreix amb elegància el vestit vermell; el mocador que sosté amb la mà esquerra és símbol de la seva fortuna, també delatada, potser més subtilment, per un toc d'altivesa a la mirada. Smeralda és una privilegiada, perquè ha adquirit una estabilitat econòmica i una posició social que la majoria de dones de la seva època enveja. A ella no li cal figurar en el retrat fent de reflex especular del seu marit, com havia fet la senyora Arnolfini quaranta anys abans. Sembla que el senyor Brandini fa de la sobrietat una virtut. I també és conscient, com d'altra banda pot ser que ho sigui la flor i nata de Firenze, que Smeralda no anirà pas gaire més lluny d'aquestes quatre parets. 
  
  
• septiembre 11, 2013
• 12:03

  11.9.2013

   » ‎ telèmac
  Amb la cançó bastim en la foscor
  altes parets de somni, a recer d'aquest torb.Ve per la nit remor de moltes fonts: anem tancant les portes a la por. 
  Salvador Espriu, La pell de brau
  
  Feliç diada a tothom! Ens mantindrem fidels. 
• septiembre 05, 2013
• 12:48

  Ofrenat a Cèrber

   » ‎ telèmac
  He donat la meva vida a les paraules
  i m'he fet lenta pastura d'aquesta fam de gos.
  Ah, guardià, caritat per als ossos,
  car ja t'arribo sense gens de carn!
  Vaig enfonsar les mans en l'or misteriós
  del meu vell català i te les mostro
  avui, sense cap guany, blanques de cendra
  del meu foc d'encenalls, i se m'allunya
  per la buidor del cap el so del vidre fràgil.
  Ara ballo amb dolor, perquè riguin les goles,
  per obtenir l'aplaudiment dels mil lladrucs,
  i em coronen amb un barret de cascavells.
  
  Salvador Espriu, Les hores
  
  
  
  OFFERING TO CERBERUS
  
  I've given my lifetime to words
  and I've become slow pasture of this canine hunger.
  O, guardian, have mercy on my bones,
  for I finally come to you with no trace of flesh!
  I plunged my hands in the mysterious gold
  of my old Catalan, and I show them to you,
  today, with no achievement, white from the ashes
  of my fire made out of rags, and the sound of fragile glass
  flies away from me, in the emptiness of my head.
  Now I dance in pain, for throats to laugh,
  to get the cheering of a thousand barks,
  and I am crowned with a cap of bells.
  
  Salvador Espriu, Les hores
• agosto 29, 2013
• 12:54

  El somni, encara (2)

   » ‎ telèmac
  The ultimate tragedy is not the brutality of the bad people but the silence of the good people. 
  50 anys després, el somni encara ens pertany. 
  Malauradament, aquest cop, l'acte de commemoració d'un moviment civil pren un caire més institucional que mai. But (...) it was Barack Obama they had gathered to hear this time. I amb la guerra de Síria planant sobre els caps del civilitzat món occidental, la celebració pren un regust més amarg que altres vegades. 
  [www.telegraph.co.uk]
  [www.independent.co.uk]
  
• agosto 28, 2013
• 13:42

  Mil grues de paper

   » ‎ telèmac
  Conta una llegenda japonesa que si aconsegueixes doblegar mil grues de paper, el teu desig més profund es farà realitat. L'any 1955, Sadako Sasaki, una nena de 12 anys, va iniciar aquesta tasca per tal de curar-se de la leucèmia que li havia provocat la bomba atòmica d'Hiroshima, però va morir quan en portava 644. Els seus amics van continuar plegant grues perquè s'acomplís el seu desig de pau al món. Amb aquest esperit, un grup de supervivents dels bombardeigs atòmics d'Hiroshima i Nagasaki viatgen ara per tot el món amb l'ONG Peace Boat per recordar-nos la fragilitat dels afers humans i el perill de les armes atòmiques i químiques. 
  
  Al Parc del Memorial de la Pau d'Hiroshima hi ha una estàtua de Sadako Sasaki amb una grua de paper. Els escolars japonesos encara hi peregrinen per aportar les seves grues de paper i així poder realitzar el desig de la pau al món. La història l'he llegida en un article de la Vanguàrdia d'ahir que no he pogut consultar on line i, com no podia ser d'altra forma, a la Wikipèdia. 
  

  Al peu del monument s'hi llegeix: Aquest és el nostre clam, aquesta és la nostra pregària: la pau al món.

  
  
• agosto 21, 2013
• 13:17

  Japonisme al Caixafòrum (2)

   » ‎ telèmac
  Perquè val la pena revisitar el que val la pena visitar. Encara hi ha temps fins al 15 de setembre.
  
  

  Lluís Masriera, Ombres reflectides. 1920

  
  

  Joan Miró, Retrat d'Enric Cristòfor Ricart. 1917

  
  

  Alfred Stevens, La parisenca japonesa. 1872

  William Merritt Chase, El quimono. 1895

  
  
• agosto 14, 2013
• 18:53

  La vacant imprevista

   » ‎ telèmac
  Reconec que quan vaig començar a llegir la darrera novel·la de J. K. Rowling, la primera després del fenomen de Harry Potter, el nivell d'expectatives que tenia posades en aquesta obra no era gaire alt. Però també he de dir que, un cop acabat, el llibre m'ha agradat molt més del que m'esperava. Suposo que la gran incògnita era saber si la novel·la resistiria el canvi de narrativa fantàstica a una temàtica realista i un estil més d'adults, i el resultat és, almenys, un relat molt entretingut i força més seriós del que podria semblar al principi. La vacant imprevista que dóna títol a l'obra, de fet, és només una excusa a nivell argumental per desplegar tot un seguit de retrats costumistes de diverses famílies de la localitat on se situa la història. L'acció, però, de seguida es posa en marxa per portar-nos, a través d'una intriga permanent, en direccions força insospitades al principi. El relat és interessant, tot i que el realisme no deixa de disminuir a mesura que avança la trama, amb alguns girs una mica recaragolats que ens recorden constantment que ens trobem davant d'una obra de ficció. De la mateixa forma que en els llibres de Harry Potter, el desenllaç és completament inesperat i trenca força amb el ritme narratiu de la resta de la novel·la. Això contribueix a augmentar-ne l'interès a mesura que avança i a què la novel·la es faci difícil de deixar, amb tot un seguit de tensions no resoltes que es van aguantant fins al final i que condueixen a un desenllaç força complet i rodó. D'altra banda, alguns fils argumentals queden una mica desdibuixats al final, degut en part a què la psicologia dels personatges és un pèl simplista. La solució final té una mica de regust a bons recompensats i dolents castigats. De totes formes, ens trobem davant d'una novel·la interessant, entretinguda, i amb un rerefons de crítica social que fa de molt bon llegir.
  
  Sinopsi: La mort sobtada de Barry Fairbrother deixa una vacant inesperada en el consell municipal del poblet de Pagford, i a partir d'aquí s'inicia una guerra electoral entre els veïns que s'hi presenten per tal de cobrir-la. Rere aquest conflicte hi ha la qüestió dels Fields, un barri marginal que forma part del terme municipal i que divideix les opinions de bona part dels veïns: mentre una facció lluita perquè la jurisdicció d'aquest barri passi a la ciutat veïna, l'altra facció pretén que el barri segueixi formant part de Pagford. Part d'aquesta situació de marginalitat social en el barri dels Fields cristal·litza en les relacions que estableixen un grup d'adolescents del poble. 
  M'agrada: La intriga i la tensió que manté tot el relat fins al final, que el fan impossible de deixar. 
  No m'agrada: La psicologia desdibuixada i caricaturesca dels personatges. Quasi tots els personatges són tan mesquins que hi ha moments que et sembla estar llegint, bàsicament, una novel·la sobre un poble muggle més que no pas sobre gent real. 
• agosto 08, 2013
• 21:23

  In a Glass Darkly

   » ‎ telèmac
  Aquesta obra, de l'autor irlandès Sheridan Le Fanu (1814-1873) és un recull de tres contes curts i dos relats llargs que tracten, principalment, d'éssers sobrenaturals que es dediquen a amargar l'existència de la gent de la bona societat. És cert que, deixant de banda dimonis, fantasmes i vampirs, potser aquesta gent no són sempre tan irreprotxables com semblen. De fet, ens trobem en un moment en què la literatura abandona progressivament l'afany obertament moralitzador, i es torna divertiment o joc estètic, alhora que assenyala els vicis i corrupcions més habituals en una classe acomodada. I, ben mirat, potser això no deixa de ser una forma una mica més subtil de moralitzar, però si ens remetem als versets bíblics que donen títol a l'obra, "obscurament, a través d'un vidre" és precisament com percebem la nostra pròpia realitat, més que no pas cap altre món sobrenatural. Le Fanu, ell mateix marcat de forma obsessiva per la mort de la seva dona, troba en la literatura fantàstica un autèntic laboratori d'experimentació amb les convencions socials i els costums de l'època victoriana. Aquest és un ambient sempre disposat a amagar i reprimir el món dels instints en la seva rigidesa formal, però on aquests sempre acaben retornant en forma de ficció. De la mateixa manera, la literatura experimenta la confusió d'una societat que s'està tornant plenament moderna de la mà de nous descobriments científics i tècnics, i produeix una estranya barreja entre espiritualisme i ciència (com també podem trobar a Jekyll i Hyde, per exemple, o a Dracula de Bram Stoker). Per exemple, a Dracula, de la mateixa forma que a Carmilla, semblen ser els metges els primers disposats a creure en éssers d'ultratomba. I tanmateix, si deixem de banda les subtileses del context històric i social per gaudir del text tal com se'ns presenta, el més impactant d'aquestes històries és l'aparent autonomia del món fantasmagòric. Sempre sembla haver-hi un últim recurs desesperat a l'explicació racional o a l'escepticisme, però el poder de les imatges de seguida els deixa en mal lloc. I és que, al final, al capdavall, el judici cedeix el seu lloc a la riquesa i ubiqüitat de la fantasia humana. 
  Sinopsi: El primer dels contes, Green Tea, tracta d'un mossèn que és perseguit per un ésser demoníac. El segon, The Familiar, tracta d'un oficial de la marina retirat que és perseguit per un fantasma del passat. Mr Justice Harbottle tracta d'un jutge despietat que finalment acaba essent jutjat. The Room in the Dragon Volant és l'única de les històries que no recorre en cap moment als elements sobrenaturals, però juga amb la macabra idea de l'enterrament en vida. Finalment, Carmilla combina vampirisme i homosexualitat en una suggestiva intriga que esdevé un dels textos més emblemàtics de la literatura gòtica. 
  Punts forts: Carmilla, la inquietant història d'una vampiressa que s'autoconvida a casa d'atractives jovenetes, és un relat molt ben escrit des de la primera pàgina fins l'última, i tant el seu inici com la seva conclusió són magnífics. 
  Punts febles: A mi el que menys m'ha agradat dels relats ha estat el quart que, per al meu gust, és força feixuc en el desenvolupament de l'acció i deixa poc espai al clímax final. 
• agosto 06, 2013
• 13:20

  Rèquiem per Detroit (2) - els danys col·laterals

   » ‎ telèmac
  Tal com sol passar, com més s'esforcen les autoritats pertinents en tranquil·litzar la població, més creix el neguit entre la ciutadania, més espavilada del que se sol pensar des de dalt. Amb tristor però sense sorpresa, vam conèixer el passat juliol que la ciutat de Detroit es declarava en fallida. Ara, amb el neguit de la rumorologia i els indicis no confirmats, coneixem la possibilitat que l'Institut d'Arts de Detroit (DIA) pogués arribar a vendre part de les seves obres d'art a la casa de subhastes Christie's. És una dinàmica de la crisi econòmica que ja ens resulta familiar: que els béns col·lectius serveixin com a moneda de canvi per tal d'alleujar una situació (que si bé és cert que afecta a tothom com a ciutadans) ha estat creada per mans privades. Contemplàvem amb astorament fa menys d'un any el reportatge emès per Sense Ficció sobre la decadència monumental de Detroit, que va ser re-emès el passat juliol en saber-se la notícia de la fallida. Ara seguim, amb el mateix astorament, els danys col·laterals de la fallida. És una de les històries més extraordinàries que mai puguem sentir sobre una ciutat: un passat d'opulència i desenvolupament industrial, un futur més incert que mai. 
  [www.nytimes.com]
  [www.freep.com]
  I un article d'opinió: 
  [www.artsjournal.com]
  
  
• agosto 01, 2013
• 14:40

  Youth

   » ‎ telèmac
  El fet que els vídeos de Youtube es descarreguin i reprodueixin automàticament cada cop que carregues la pàgina ha originat en aquestes últimes setmanes un factor caòtic en un blog ja de per si mateix no gaire ordenat. Són aquesta mena de tocs d'atenció per part del sistema que, posats a pensar en negatiu, només van dirigits a restringir la sobirania de l'individu (en aquest cas, pel que fa a l'administració del blog). D'altra banda, sobreposant-nos a l'impacte inicial, crec que no deixa de ser una oportunitat per crear una mena de banda sonora de la pàgina. Us deixo amb "Youth", del grup britànic Daughter.