SEXUALITAT, ADOPCIÓ I IDENTITAT
Antoni Defez i Martín
En els embats de la batalla llegir o escoltar els enemics és
sempre il·luminador. I no sols per comprovar que ells, com nosaltres,
també tenen, diguem-ne, una ànima, sinó perquè
en les seves paraules sovint podem trobar raonaments, idees o, si més
no, els eixos, les premisses ocultes, que fan comprensibles les seves
argumentacions. Això precisament és el que en certa ocasió,
fa ja alguns anys, em respongué un conegut de tarannà
liberal quan li vaig preguntar que per què llegia de vegades
periòdics conservadors o d'ultradreta: trobar arguments. Trobar
arguments, és clar, per entendre millor no sols la posició
dels nostres contrincants i combatre-la més eficientment, sinó
també per ser conscients amb més profunditat de què
significa o què inclou la nostra pròpia posició,
la posició que hom vol defensar.
Començo aquest escrit amb aquestes reflexions perquè
crec que s'escauen perfectament a la qüestió que vull tractar
aquí: el problema de l'adopció de nens per part de parelles
d'homosexuals. En efecte, aquesta qüestió, que és
de tanta actualitat a l'Estat espanyol i, en general, en tots els països
del nostre entorn, no sols sembla de vegades mal plantejada per part
dels seus defensors, sinó que a més a més, en presenciar
els debats que origina, hom té sovint la impressió que
no s'hi arriba mai al fons del problema, quedant ocultes així
aquelles parts de l'iceberg que farien comprensibles les opinions visibles
a la superfície. I ambdues coses, sense dubte, enfosqueixen el
problema i dificulten la seva solució. En realitat, si volem
construir una bona defensa d'aquest tipus d'adopcions faríem
bé de tenir presents les argumentacions dels seus detractors.
Doncs bé, d'entrada, crec que ha estat una errada -per cert,
un error cada cop més corregit- que els defensors de l'adopció
en aquest cas hagin plantejant el problema com un dret dels homosexuals.
En aquest cas els enemics de la possibilitat que les parelles d'homosexuals
adoptin nens guanyarien el primer round del combat quan afirmen que
en un sentit important en realitat ningú, sigui homosexual o
no, té dret a adoptar nens. I és que el dret no seria
a adoptar, sinó més aviat a ser adoptat, és a dir,
que són els nens, i no els possibles pares, els qui tindrien
el dret. De fet, aquest seria el sentit que fins ara ha tingut, i encara
té, la institució social de l'adopció: garantir
que nens de certes característiques desfavorables -nens sense
pares, nens abandonats, etc.- puguin gaudir, com la resta de nens, d'un
creixement, una educació, un desenrotllament no discriminatori
dintre del que podríem anomenar, no sense problemes, 'normalitat'.
En altres paraules: les adopcions no estarien pensades almenys de moment,
tot i que això podria arribar a canviar amb el temps -esperem
que no-, per satisfer els desigs o les il·lusions dels adults
a exercir la maternitat o la paternitat.
Ara bé, aquesta dimensió del problema ha estat sovint
oblidada o, millor, col·locada en segon terme, i el discurs dels
drets dels adults ha camuflat el sentit real de la discussió,
ja que la qüestió de fons no és si respecte el tema
de les adopcions de nens algú pot de ser discriminat en funció
de les seves preferències sexuals i emocionals, sinó el
problema dels drets dels nens. I com acabem de dir, en aquest sentit
els defensors de posicions més conservadores, en general, han
estat conceptualment més hàbils: mentre que els progressistes
han vist la negativa dels conservadors com un atemptat contra els drets
dels homosexuals, els conservadors han insistit en el fet que el problema
és el dret dels nens.
Aquesta, òbviament, no és una simple qüestió
verbal que com una espècie de cortina de fum pretengui emmascarar
el problema polític rellevant de si s'accepta o no que les parelles
d'homosexuals puguin adoptar nens. En realitat, si pensem que l'assumpte
és només un problema de reivindicació política
per part dels col·lectius d'homosexuals tendirem a cometre l'error
de confondre dues qüestions que són diferents: no és
el mateix dir "jo tinc el dret a adoptar un nen" que afirmar
"vostès no tenen dret a discriminar-me a causa de les meves
preferències sexuals". Com diem, si volem vèncer
a l'enemic, mal anem si comencem donant-li arguments que li ho faci
més fàcil
Ara bé, un round no és tot el combat, a no ser que el
contrincant ens guanyi per K.O., com no és el cas. Efectivament,
la resposta a l'encertada observació dels conservadors és
reconèixer, primer, que tenen raó: que el dret és
del nens, i que l'Estat hauria de vetllar per tal que les adopcions
fossin positives i profitoses per als nens, és a dir, que contribueixin
al seu creixement i formació com a persones. Ara bé, sense
abandonar aquesta ruta de reflexió, caldrà afegir, en
segon lloc, que per tal d'aconseguir aquests resultats són indiferents
les tendències emocionals i sexuals de les parelles que pretenen
adoptar un nen: l'important, diríem, és l'equilibri emocional,
la qualitat de l'afecte i, també, la suficiència material
d'aquestes parelles. (En aquest sentit, puc dir, com una qüestió
de fet, és clar, que si els meus fills en alguna ocasió
haguessin de ser adoptats, preferiria com a pares adoptius seus moltes
parelles d'homosexuals que he conegut a d'altres d'heterosexuals que
també conec).
Així les coses, sembla que aquest segon round l'hem guanyat
els defensors de la possibilitat que les parelles d'homosexuals puguin
adoptar nens. I això seria així no pel fet que aquestes
parelles siguin d'homosexuals -ser gai o lesbiana no és millor
ni pitjor que ser heterosexual-, sinó en funció de la
seva qualitat humana i solvència material. En altres paraules:
el criteri del legislador en aquesta matèria no ha de basar-se,
diguem-ne, en la manera com les parelles que volen adoptar organitzen
l'esfera privada de la seva vida, sinó en criteris objectius
dels quals depèn la vida dels nen adoptats. Ara bé, per
què no s'acaba aquí el combat? Per què els conservadors
no accepten aquestes reflexions tan raonables? Bé, com veurem
tot seguit, el problema és que justament en aquest àmbit
ni el concepte de vida privada ni parlar de criteris objectius semblen
coses tan òbvies com en altres terrenys.
Doncs bé, no fa gaire en un debat televisiu vaig trobar inesperadament
la resposta a aquests interrogants. Deia un suposat expert en adopcions
contrari a la possibilitat que ens ocupa que, d'acord amb els informes
que posseïa i en funció de les seves pròpies investigacions,
el problema era que estava demostrat que la major part dels nens que
viuen en ambients homosexuals tendeixen, quan són adults, a ser
també homosexuals. De sobte, vaig entendre que aquí raïa
el problema. L'explicació semblava prosaica i una mica barroera,
però, en realitat, n'era el moll de l'os. No es tractava d'un
problema de tossuderia o intransigència conservadora, tampoc
d'un problema de ments tancades, sinó d'una altra cosa: les parelles
d'homosexuals no havien de poder adoptar nens perquè a la llarga
els nens acabarien o podrien acabar sent també homosexuals.
No entraré en la qüestió de si aquells informes
i investigacions eren de fiar, cosa que dubto. Això en realitat
és indiferent, ja que l'argument era clarament fal·laç:
de ser correcte no hi hauria d'haver homosexuals. Efectivament, si girem
l'argument al revés, no podríem explicar per què
existeixen persones que són gais o lesbianes, ja que, com és
el cas fins ara usual, tots ells o una aclaparadora majoria són
fills de parelles d'heterosexuals. Tanmateix, la gràcia o, millor,
la desgràcia de l'argument no residia únicament en el
seu caràcter fals o fal·laç, sinó sobretot
en allò que li servia de base, és a dir, les pressuposicions
de què depenia. El tercer round sembla, doncs, apassionant.
D'aquella afirmació dues interpretacions que, en el fons, vénen
a para al mateix lloc, eren possibles. O bé el que es volia dir
és que les parelles d'homosexuals no han de poder adoptar nens
perquè llur tendència sexual és un risc per als
nens, i pot fer-los vitalment i moralment malbé. O bé
allò que es pretenia afirmar és que si les parelles d'homosexuals
poguessin adoptar nens, llavors el nombre d'homosexuals al món
augmentaria perillosament. Com dic, les dues opcions porten al mateix
lloc, perquè ben mirat la segona interpretació no seria
altra cosa una reelaboració en termes demogràfics de la
primera.
La idea sembla clara. En el millor dels casos, i fent un esforç
de liberalisme, hom pot acceptar l'homosexualitat: No perseguirem els
homosexuals, no els apallissarem, els deixarem tranquils, però
si viuen ocults, millor... Ara bé, aquí s'acabaria el
liberalisme: Que els homosexuals puguin adoptar nens, això de
cap manera. Tanmateix, afirmar això, no equival a dir que ser
homosexual és una anormalitat? De fet, en aquell debat a què
faig referència, un dels nostres enemics va dir justament en
aquest punt de la brega: "Sempre hi ha alguna raó o alguna
causa per la qual algú és homosexual, i seria deshonest
fer que algun nen hagués de fer seva aquesta raó o aquesta
causa". Fascinant, fascinant perquè ningú és
homosexual ni per decisió ni per alguna causa o raó.
No, els homosexuals són homosexuals perquè els agrada,
perquè s'ho passen millor d'aquesta manera, perquè els
ho demana el cos, perquè sexualment i afectivament són
atrets per persones del mateix sexe... I si acceptem que això
val com una raó o una causa, aleshores no sembla que dir que
els homosexuals són homosexuals per alguna causa o per alguna
causa marqui cap diferència o sigui explicatiu en cap sentit,
ja que els homosexuals serien homosexuals de la mateixa manera que els
heterosexuals són heterosexuals. Això, però, no
és el se'ns volia dir amb aquella afirmació.
En realitat, allò que aquella afirmació amagava és
la idea que ser homosexuals és quelcom no-natural o, en el millor
del casos i adoptant una actitud paternalista, que es tracta d'alguna
deformació o malaltia, d'algun defecte, d'alguna insuficiència,
bé de tipus físic o psicològic: potser alguna anomalia
genètica, tal vegada una infantesa desgraciada amb un ambient
familiar mancat de models masculins, qui sap si les males companyies,
etc. Això, però, ben mirat no seria altra cosa al capdavall
que un intent d'encobrir els nostres prejudicis morals amb explicacions
aparentment causals o científiques. Com si l'homosexualitat necessités
d'explicació! No, l'homosexualitat no necessita de cap explicació,
com tampoc no ho necessita l'heterosexualitat, ni cap de les diverses
maneres, incomptables, com un homosexual pot viure la seva homosexualitat
o un heterosexual la seva heterosexualitat.
Podríem dir, així, que el problema és en el fons
ontològic, com ho és per exemple tota la discussió
sobre l'avortament, a saber, si els fetus, essent éssers humans
-és a dir, membres de l'espècie humana-, són o
no són persones. Efectivament, el nostre problema també
és ontològic, perquè neix d'una diferent manera
d'entendre què és la naturalesa humana pel que fa a la
sexualitat. Així, mentre que uns diuen que per naturalesa, i
com si es tractés d'una disjunció exclusiva, cadascú
o és mascle o és femella, per d'altres la qüestió
és que la natura -o, si es vol perquè té igual,
la imbricació natura-cultura- en aquestes qüestions és
multiforme i no bipolar: que hi ha moltes maneres de ser sexualment
home i de ser dona o, si es vol, de ser mascle o femella, i que qualsevol
d'aquestes maneres, sempre que es base en el respecte als altres, pot
ser tan divertida o interessant -tan moralment acceptable- com qualsevol
altra.
Igualment, i per aquesta mateixa raó, tampoc no té cap
sentit parlar en aquest context de decisió: ningú decideix
la seva orientació sexual o afectiva. Com a molt, allò
que podem decidir, quan la nostra orientació va contracorrent
segons els models socialment establerts, és a viure-la amb tranquil·litat
des d'un punt de vista personal -és a dir, assumir la nostra
orientació- o públicament, tot atrevint-se a viure tal
com som a la vista de tothom. Ser homosexual o ser heterosexual no són
opcions que hom decideixi seguir: a tot estirar és quelcom que
hom accepta o no accepta tant en el cas propi com en el cas aliè,
però mai es producte d'una deliberació. No, no es pot
ser homosexual o heterosexual premeditadament, tot i que a la força
es pot aparentar ser el que no s'és.
Tornem, però, al problema de les adopcions. Com acabem de veure,
el problema se'ns havia concretat en el fet que els enemics de la possibilitat
que els homosexuals puguin adoptar nens presentin com a motiu que aquesta
mena d'adopcions podria danyar l'orientació sexual dels nens
adoptats. És això, però, un problema? Bé,
podem entendre que ens preocupi que els nens no pateixin innecessàriament
i injustament: per exemple, que no siguin discriminats o estigmatitzats
per altres nens -pels seus companys de classe- a causa de l'orientació
sexual del seus pares. Això, però, si ho convertim en
un argument contra les adopcions per part de parelles d'homosexuals,
sembla més aviat un excusa de mal pagador, perquè aleshores
tampoc haurien de poder adoptar nens altres col·lectius que socialment
podrien estar marginats... O no haurien d'anar a escola els nens amb
ulleres o els nens grossos, o els nens dels emigrants, o els nens seropositius...
O hauríem de treure la custòdia dels nens a les mares
solteres... I és que aquesta aparentment tan benintencionada
protecció dels nens oculta, en realitat, i d'un manera ben hipòcrita,
el fet que l'escola no passa de ser un reflex de la societat. Si a la
escola hi ha marginació o estigmatització no és
per alguna estranya crueltat dels nens -tot i que els nens puguin ser
de vegades molt cruels-, sinó bàsicament perquè
els nens fan i diuen allò que fan i diuen els adults, allò
que la societat en què viuen té per norma.
Així les coses, i si la raó no pot ser aquest farisaic
prurit de salvaguarda dels nens, ¿per què ens hauria d'importar
a nosaltres l'orientació sexual dels altres, més enllà
del fet que sigui una orientació viscuda amb autenticitat i respectuosa
amb les orientacions de signe divers? I aquest no és un problema
de mera tolerància, de tolerància cap el que no som, perquè
tolerant també podria ser, com hem vist abans, qui nega que els
homosexuals puguin adoptar nens: hom pot ser permissiu amb l'existència
d'homosexuals, però no acceptar que els homosexuals vulguin formar
una família. No, no és un problema de tolerància
o, si es vol, de simple reconeixement, de simple reconeixement formal.
Per contra del que es tracta és, diguem-ne, d'una qüestió
de reconeixement material: acceptar que els homosexuals puguin fer les
mateixes coses que els heterosexuals i, de vegades, millor. En definitiva,
assumir com a normal que els heterosexuals puguin ser tan bons pares,
o tan dolents, com els heterosexuals.
I anem ara a la relectura demogràfica de l'argument que abans
presentàvem. Què passaria si al món el nombre de
gais i lesbianes augmentés a partir del fet que les parelles
d'homosexuals poguessin adoptar nens? En un sentit moral o polític,
o de justícia social, o de respecte medio-ambiental, el món
no seria ni millor ni pitjor que com és en l'actualitat -els
homosexuals no tenen per què ser millors persones o millors ciutadans
que els heterosexuals-, tot i que és ben possible que aquells
que viuen ara la seva homosexualitat d'una manera reprimida o no-acceptada
segurament serien més feliços o s'ho passarien millor.
És més, ni tan sols els heterosexuals prendrien oportunitats,
perquè la quantitat d'oportunitats de tenir relacions heterosexuals
serien si fa o no fa les mateixes: aquí com passa amb moltes
coses, les faves estan comptades i el cafè servit...
Bé, bromes a banda, aquesta no és la qüestió,
perquè l'enemic de l'adopció de nens per part d'homosexuals
és algú que, de la mà pels seu prejudicis morals,
pretén extreure conseqüències morals de suposats
fets naturals, quan en realitat les coses corren en sentit contrari:
que és ja la seva mirada moral -una mirada regida per prejudicis-
la que vol extreure d'allò natural conseqüències
morals. I és que si a la llarga el nombre de gais i lesbianes
augmentés considerablement, tal vegada acabaria produint-se un
canvi, no sé si revolucionari o simplement modest, però
apreciable, en els costums sexuals i afectius en sectors importants
de la humanitat. I això, aquesta, diguem-ne, alteració
en les identitats afectives i sexuals de les persones, sembla precisament
el motiu de preocupació, de seriosa preocupació, per a
aquell que nega que les parelles d'homosexuals puguin adoptar nens.
Abans dèiem que el problema era en cert sentit ontològic
-que la natura no diu res monolític sobre projectes afectius
i sexuals. Ara veiem, però, i d'una manera clara, que l'ontologia
aquí està irremeiablement al servei de les nostres conviccions
morals. I el problema rau en el fons en les conviccions morals amb què
ens volem identificar, o en quins canvis respecte les identitats afectives
i sexuals estem disposats a acceptar en el cas propi o en el cas dels
altres. Però no anem tan de pressa, i considerem encara una altra
vessant del nostre problema.
Les reflexions fins ara fetes no podrien acabar aquí: estarien
incompletes, perquè tot i haver parlat de l'adopció de
nens per part d'homosexuals, tanmateix ho hem fet quasi genèricament,
quan, de fet, no sembla ser la mateixa resistència la que es
manifesten el seus detractors davant del cas d'una parella de gais que
en el cas d'una parella de lesbianes. Efectivament, aquells que no accepten
que els homosexuals puguin adoptar nens centren el seu discurs o els
seus arguments en els cas de les parelles de gais: com si la situació
fos menys greu en el cas de lesbianes, com si el suposat dany que suposadament
s'infringeix al nen fos menor en el cas de parelles de lesbianes, o
com si amb les parelles de lesbianes el problema no és produís.
I em sembla que aquí no hi ha cap casualitat. El motiu sembla
ser el següent: hom suposa que si el nen té dues mares o
una dona que fa de mare i una dona que fa de pare, el nen encara podrà
sortir-se'n, encara podrà ser en el futur un home normal, és
a dir, que li agradaran les senyores... I quelcom semblant passaria
en el cas de les nenes, no ja dels nens, que serien adoptades per dues
lesbianes: tampoc aquí sembla que hi hagi un greu problema.
Però, per què aquestes asimetries? Per què hi
ha situacions que són vistes com a més perilloses per
als nens que altres? Bé, d'una banda, hi hauria una diferència
que podria explicar alguna cosa: és el fet que, ara per ara,
l'homosexualitat femenina és més discreta i, així,
socialment més invisible que la masculina. Ara bé, aquesta
explicació és insuficient, perquè vindria a dir-nos
que la societat masclista està més disposada a acceptar
el lesbianisme i les famílies de parelles de lesbianes perquè
passen més desapercebudes. I això, podent ser l'explicació
de certa hipocresia social, no explicaria les asimetries esmentades.
La raó, per contra, crec que cal buscar-la en les profunditats
del masclisme. A parer meu l'explicació rau en el fet que hom
suposa que les dones no tenen sexualitat real i pròpia o, si
es vol, que la seva sexualitat consisteix únicament a ser cobertes
per un mascle. En altres paraules: que la sexualitat només la
té el mascle. Aquesta tendència, que seria una variació
del ja antic tema que les dones no tenen ànima o personalitat,
és quelcom que podem veure fins i tot confirmada, d'una manera
paral·lela, en el fet que en el món de la pornografia
el lesbianisme sempre sol estar al servei de la sexualitat dels homes
heterosexuals, cosa que, com seria d'esperar, no passa amb l'homosexualitat
masculina.
D'aquesta manera, seria la suposada absència de sexualitat real
i pròpia de les dones, siguin lesbianes o no, allò que
explicaria per què l'adopció en aquest cas no és
sentida d'una manera tan problemàtica com en el cas de parelles
de gais. En el nostre inconscient col·lectiu es aquesta darrera
possibilitat -la possibilitat de dos homes estimant-se i criant un fill-
la que se'ns presenta sempre com a quelcom perillós, o aberrant,
o fastigós. Per contra, dues dones estimant-se i criant un fill
o una filla sembla quelcom més innocent, no per bondat intrínseca
de les dones, sinó per innocuïtat. Quin mal podrien provocar!
Què hi ha de pervers quan dues dones ballen agafades en una festa,
o van al lavabo juntes, o caminen pel carrer agafades del braç?
Sembla un joc intranscendent.
I per acabar -aquest serà l'últim round del combat- tornem
de nou al problema de les identitats. Adés dèiem que l'enemic
de la possibilitat que les parelles d'homosexuals adoptin nens considerava
aquesta opció com a inacceptable pel dany que podria patir la
identitat afectiva i sexual dels nens, o perquè, en augmentar
el nombre d'homosexuals, les identitats afectives i sexuals de les poblacions
també podria arribar a alterar-se. Doncs bé, potser aquest
canvi en les identitats sigui l'arrel del problema: el temor a perdre
les nostres identitats actuals, identitats ja de per si prou fràgils.
Tal vegada tota la resistència a la possibilitat que les parelles
d'homosexuals adoptin nens no tingui altre motiu que la sensació,
fundada, que el món com tal i com l'hem heretat -tipus de famílies,
tipus d'identitats personals i sexuals, etc.- trontolla o pot esmicolar-se
als nostres peus.
Tanmateix, aquesta sensació, aquest vertigen, tot i que reals,
caldrà dominar-los, perquè ¿on està escrit
que la moral que van generar les societats del passat amb el seus problemes
per tal de prosperar demogràficament haurien de continuar sent
vàlides per a formes de vida tan radicalment allunyades, com
són ja les nostres, on la reproducció està totalment
quedant deslligada de la pràctica sexual? Segurament, la negativa
a acceptar que dos individus del mateix sexe, en sentit genètic,
puguin formar una família té també aquest fonament.
Avui, però, les coses estan canviant radicalment, i no cal ja
assegurar draconianament, i sobretot en contra de la voluntat i la identitat
dels individus, l'èxit demogràfic. De fet, i tenint en
compte el desenvolupament tecnològic actual, ni tan sols un món
on els gais i les lesbianes fossin la majoria, cosa que no passa de
ser una possibilitat teòrica, no tindria per què posar
el perill el futur de l'espècie humana, si és que això
ens ha de preocupar.
Tanmateix no ens quedem únicament amb aquest argument basat
en el progrés -o, millor, en el canvis- que ha experimentat la
societat humana: hi hauria un altre argument relacionat amb el beneficis
intrínsecs de la diversitat que cal sempre presentar en les nostres
discussions sobre les identitats, a saber, que la diversitat és
més bona de la uniformitat. Cal, però, que entenguem bé
el pes d'aquest argument. No es tracta d'afirmar que un món divers
és millor que un món uniforme: dir això seria afirmar
no sols quelcom indemostrable -per què hauria de ser millor un
món així?-, sinó a més a més quelcom
que no encerta amb l'objectiu que voldríem defensar. Per explicar-ho,
considerem també el cas de la diversitat cultural, lingüística
o nacional.
Sovint es diu que la preferència per la diversitat cultural,
lingüística o nacional està acreditada quasi biològicament
perquè un món així de divers serà un món
més ric i, a la llarga, més potent, açò
és, més capaç de trobar solucions als problemes
que als éssers humans se'ls plantegen. De fet, no és el
cas que la mateixa evolució i selecció natural de les
espècies depèn justament de la diversitat natural? Bé,
crec que aquest és un argument dolent pel que fa a la diversitat
dintre del que és el món humà, ja que en cap moment
podrem demostrar que en el món humà és preferible,
o fins i tot més divertida, la diversitat que la monòtona
uniformitat. No l'argumentació ha de ser un altra, una argumentació
allunyada d'aquest biologicisme.
Efectivament, el problema és que la diversitat -tant la diversitat
cultural, lingüística o nacional, com la diversitat sexual-
és benèfica per a la identitat pròpia i el respecte
mutu. Hom podria dir que només en la mesura que veig que el altres
no són com jo -no parlen el meu llenguatge o tenen preferències
sexuals dispars a les meves-, puc començar a entendre la persona
que sóc jo i, així, la meva identitat cultural, lingüística
o nacional, i també és clar la meva identitat sexual.
En altres paraules: són les identitats dels altres, en tant que
són distintes a la meva, allò que permet que em reconegui
com sóc, que pugui qüestionar-me la meva identitat i que
pugui a més desenvolupar estratègies de reconeixement
dels drets dels altres a ser com són. Doncs bé, justament
això seria el que tem o nega qui no vol que els homosexuals puguin
adoptar nens: haver de reconèixer la identitat sexual dels altres
o, millor, haver de reconèixer que els altres tenen dret a tenir
la identitat sexual que tenen; també, haver de qüestionar-se
si cal, amb el neguit o els canvis que això pugui implicar, la
pròpia identitat sexual o emocional. O almenys reconèixer
la seva precarietat metafísica.
Article publicat a L'Espill
Vol.18, pàgs: 31-38.
Universitat de València - Edicions Tres i Quatre. València,
2004.
Versió per a imprimir