En filosofia no hi ha res d'innocent, en el sentit de ser neutral
o asèptic. Fins i tot les mateixes preguntes que ens fem i
que guien les nostres reflexions ja amaguen, com a un punt de partença
ocult, les preconcepcions que tenim sobre els problemes que volem
tractar. Aquest, per exemple, és el cas d'interrogants com
"Podem conèixer com és la realitat en si mateixa?",
"Podem dubtar si el nostre coneixement és el coneixement
de la realitat en si mateixa?". Com veiem, aquestes preguntes
semblen molt raonables, i de fet han estat llocs comuns de la nostra
tradició. Ara bé, que això sigui així
no té per què fer-nos creure que l'actitud del filòsof
hagi de consistir en l'intent, desesperat o no, de respondre allò
que interroguen. No, podria succeir més aviat que, malgrat
llur aparença impecable, la dificultat ja es trobés
en els mateixos preguntats. És a dir: és possible que
la solució no sigui altra cosa que repensar el sentit d'allò
que aquests interrogants demanen. Tal vegada no tinguin un sentit
tan definit com sembla; o podria ser que es tractés d'interrogants
insensats; o també d'interrogants significatius que, no obstant
però, no tenim per què acceptar.
Que alguna d'aquestes possibilitats podria ser el cas ens ho suggereix
ja el fet mateix que aquests interrogants fan servir conceptes que
no han estat determinats en llur significació exacta: per exemple,
'realitat en si mateixa', 'coneixement de la realitat en si mateixa',
'dubte'. Com dèiem, en filosofia no hi ha res d'innocent, i
els nostres interrogants també pateixen d'aquesta manca d'asèpsia
conceptual. Efectivament, per què hauríem d'acceptar
qüestions que giren al voltant de conceptes encara no analitzats?
Aquest sol ser un greu problema, ja que els conceptes filosòfics
no representen quelcom donat i indiscutible, sinó que són
teòrics -conceptes tècnics- que, com passa amb la resta
dels conceptes, reben llur significació del marc conceptual
en què tenen la seva vida. Així doncs, comencen per
aclarir la significació dels conceptes de realitat, coneixement
i dubte.
Hi ha una manera molt prestigiada d'entendre i fer casar aquests
conceptes que és l'anomenat 'realisme metafísic', posició
que històricament ha adoptat formes molt diverses i ha estat
presentat amb matisos força variats. Amb tot, és possible
oferir-ne una caracterització esquemàtica i formal amb
les tres tesis següents:
(i) La realitat és com és independentment de com és
coneguda pels éssers humans, de manera que les entitats, les
propietats, els fets i el fenòmens que la configuren són
com són indiferentment al tracte epistèmic que hom hi
manté.
(ii) Hi ha o podria haver-hi un coneixement de la realitat que fos
el coneixement fidel i complet de la realitat en si mateixa. Aquest
coneixement podria estar a l'abast dels éssers humans, en aquest
moment o en algun futur llunyà, però no necessàriament,
ja que podria ser cosa sols de la divinitat. És més:
fins i tot no cal pensar que aquest mena de coneixement estigui a
l'abast de cap subjecte, ni tan sols déu: seria suficient acceptar-lo
com a una possibilitat concebible, com a un límit ideal, tot
i que no fos assolible per ningú i, així, la realitat
en si mateixa seria irremeiablement desconeguda.
(iii) Té sentit dubtar de qualsevol mena de coneixement efectiu
en la mesura que és possible o, almenys, concebible el coneixement
fidel i complet de la realitat en si mateixa, encara que no estigui
a l'abast de ningú, ja que qualsevol coneixement efectiu -allò
que entre el humans passa per coneixement- sempre podria no ser el
coneixement fidel i complet de la realitat en si mateixa.
Ara bé, és correcte el enuncien les tesis (i), (ii)
i (iii)? I què vol dir aquí 'correcte'? Significatiu?
Vertader? Que el realisme metafísic és una posició
significativa en un sentit lax sembla evident: tothom entén
el que vol dir o, si més no, ens fem alguna idea. Una altra
cosa és si volem emprar un criteri restrictiu de 'significat'
o de 'sentit': per exemple, si afirmem que només té
significació allò que és verificable o allò
que té conseqüències teòriques contrastables,
o allò que té conseqüències pràctiques.
En aquest cas hom podria dir que el realisme metafísic està
mancat de significació. Aquesta, però, es una política
filosòfica desaconsellable, ja que o bé condemnaríem
a l'àmbit d'allò no-significatiu a moltes coses que
sí ho són, o bé donaríem un explicació
empobridora de la mateixa noció de significativitat.
Un altra opció seria dir que el realisme metafísic
està mancat de significació perquè fa un ús
inusual del conceptes que utilitza -realitat, coneixement, dubte,
etc.-, conceptes que només tindrien ús en les activitats
de l'intercanvi lingüístic ordinari. En altres paraules:
per què no tractar el conceptes de 'realitat', 'coneixement'
o 'dubte' de la mateixa manera que tractem els de 'elefant', 'armari'
o 'entrepà'? Per què pensar que amb ells -per exemple,
amb el concepte de 'realitat en si mateixa'- estem platejant quelcom
molt profund i important? Ara bé, tampoc aquesta estratègia
sembla massa recomanable: d'una banda, perquè la filosofia
també és una activitat lingüística; d'altra,
perquè el filòsof, com qualsevol altre parlant, té
el dret a redefinir els conceptes que usa i a crear nous marcs conceptuals.
No dèiem adés que els conceptes filosòfics són
teòrics? Doncs bé, per què el realista metafísic
no ha de poder fer la seva feina si li ve de gust, o si la troba aclaridora
respecte els problemes que el preocupen?
I què hi de la veritat? És vertader el realisme metafísic?
Bé, no és vertader, però tampoc és fals.
I és que no podria ser ni una cosa, ni l'altra, ja que no hi
ha veritats filosòfiques. La filosofia fa servir veritats -veritats
empíriques, veritats formals, veritats conceptuals, etc.-,
però no aconsegueix veritats específicament filosòfiques.
Com la resta de les nostres activitats la filosofia és una
activitat impura, i la seva funció no és altra cosa
que la claredat, la comprensió, açò és,
aconseguir, mitjançant l'articulació de conceptes i
de veritats prestades, bones teories, maneres raonables i coherents
d'entendre. Per aquest motiu, allò que haurem de fer amb el
realisme metafísic no és demostrar que és filosòficament
vertader o fals a través d'alguna demostració o argument
-en filosofia els arguments o les demostracions, podent ser bons,
no poden arribar tan lluny-, sinó veure si és una manera
aconsellable de pensar o de comprendre la relació en què
es troben els nostres coneixements i la realitat.
I òbviament quan aquí diem 'aconsellable' no pretenem
dir que tothom hagi de trobar aconsellable o desaconsellable el realisme
metafísic, sinó quelcom molt més modest: aconsellable
per a nosaltres, per a aquells pensen ara en aquestes qüestions,
per a mi que ara escric aquestes ratlles o per a vostè que
les està llegint. I aleshores què hi podem fer? Doncs,
molt senzill: mostrar què vol dir exactament el realisme metafísic,
veuré amb quines altres tesis ens compromet; i, clar, descobrir
si no hi haurà altres maneres de pensar el problema, alguna
altra manera que ens resulti més satisfactòria, més
convincent o més raonable. I això darrer -no hi ha altra
alternativa- en funció de les nostres pressuposicions i caràcter.
Anem per feina, doncs.
Si repensem les tesis (i), (ii) i (iii) abans presentades, veurem
que el realisme metafísic és una posició filosòfica
que s'alimenta del que podríem anomenar 'la metàfora
de la profunditat'. D'acord amb aquesta metàfora, i en el cas
que no mantinguem una actitud d'escepticisme radical o total, el coneixement
humà seria un procés de descobriments a través
del qual cada cop anem aprofundint més i més en la naturalesa
de les coses, de manera que cada vegada estaríem més
a prop de saber com és la realitat en si mateixa. Que aquest
procés tingui o no un final, o que estigui o no a l'abast dels
humans, com ja hem vist, serien matisos dintre d'aquesta mateixa orientació
que, no obstant, no vénen ara al cas.
Il·lustrem el significat del realisme metafísic amb
l'exemple del microscopi. Una manera d'interpretar allò que
passa quan mirem a través d'un microscopi és pensar
que amb l'ajut de les seves lents penetrem en l'autèntica realitat,
en la realitat en sí mateixa, realitat que es trobaria més
enllà del món tal i com el coneixem usualment, és
a dir, el món de les aparences. Dit d'una altra manera: d'un
costat, tenim la superfície de la realitat; d'altre, la realitat
per dins, la realitat en si mateixa. Ara bé, aquesta interpretació
no és l'única que podem donar dels poders del microscopi:
es possible també una interpretació diferent, un interpretació
en clau d'un realisme no-metafísic.
Hom podria dir que amb el microscopi el que aconseguim no és
penetrar en la realitat i destapar els seus secrets, sinó simplement
augmentar les nostres experiències, augment, és clar,
no que ha de ser entès només en sentit quantitatiu -tenir
més experiències-, sinó també en sentit
qualitatiu: més experiències de més qualitat,
experiències més sofisticades, més precises,
més minucioses. ¿Per què hauríem de pensar
que amb el microscopi fem quelcom radicalment diferent del que ja
fem amb unes ulleres graduades, uns prismàtics o una lupa?
No, no hi ha cap motiu per pensar que aquí hi ha un salt epistemològic
i ontològic, i no un mera continuïtat. I el que és
vàlid per al microscopi, també ho seria per al cas del
telescopi, o els detectors de partícules o les mateixes teories
científiques. Així, i en contra per exemple del realisme
metafísic científic, no tindria sentit afirmar que els
objectes no són realment com els percebem ordinàriament,
sinó conjunts de cèl·lules o núvols de
partícules. No, ben bé al contrari: els objectes són
com els percebem, i podem percebre'ls d'una manera, diguem-ne, més
allunyada o d'una manera més minuciosa o detallada.
Com acabo de dir, aquesta diferent interpretació dels poders
del microscopi ens du a un realisme no-metafísic. Efectivament,
d'entrada, sembla que ja no tingui sentit o, si es vol, cap interès
parlar de la realitat en si mateixa, ja que allò que hagi de
comptar com a realitat no serà independent de la nostra manera
de conèixer. En altres paraules: les preguntes de què
hi ha i com és el què hi ha tindran una resposta diferent
en funció de la manera com intentem respondre-la: per exemple,
obtindrem diferents resultats d'usar la vista, uns prismàtics,
un telescopi, una lupa, un microscopi, o un detector de partícules...
Amb tot, algú podria pensar que això no representa realment
l'eliminació del realisme metafísic, ja que podria existir
encara un coneixement -una superteoria- que englobés allò
que tenen en comú totes les aproximacions vertaderes a la realitat.
És més, si neguem aquesta possibilitat, i només
afirmem que el món és com és en funció
de com és conegut ¿no ens estaríem anant cap
un relativisme radical i, al capdavall, cap alguna mena d'idealisme?
Doncs no, ni una cosa, ni l'altra.
Com hem dit adés, hi ha moltes maneres de ser realista metafísic.
Així és possible afirmar que el coneixement humà
sempre serà relatiu a l'ara i ací humà, i no
obstant acceptar alhora que és concebible i possible el coneixement
fidel i complet de la realitat en si mateixa, un coneixement on tot
relativisme quedi anul·lat. Per exemple, hom podria dir que
aquesta mena de superteoria és allò que quedaria quan
restéssim del nostre coneixement tots aquells trets que té
en funció de la nostra manera específica de ser i conèixer.
Efectivament, el realisme metafísic científic sol pensar
això: que amb ajut de l'aparell matemàtic hom ha transcendit
l'ara i ací humà. En suma: la defensa d'un cert relativisme
no seria incompatible amb el realisme metafísic.
Ara bé, és precisament aquesta possibilitat d'anar
més enllà de l'ara i ací humà el que nega
el realisme no-metafísic: no hi ha manera de transcendir la
condició humana, ni tan sols amb l'ajut del coneixement matemàtic
de la realitat. De fet, per aquesta perspectiva, les matemàtiques
serien una activitat lingüística summament abstracta que
creix a partir d'algunes de les maneres espontànies de reaccionar
o actuar pròpies dels éssers humans com, per exemple,
detectar o discriminar unitats o, millor encara, de detectar o discriminar
segments de la realitat -per exemple, objectes-, tot tractant-los
com a unitats, i com a combinacions d'unitats.
En general, d'acord amb el realisme no-metafísic, no hi hauria
res que s'autoidentifiqués, ni tan sols que s'autoidentifiqués
com a una unitat. Altrament, tota identificació, sigui d'objectes,
de propietats o de fenòmens, només és possible
a partir de les reaccions y accions naturals i espontànies
dels humans i, per descomptat, a partir de la sofisticació
i precisió que han introduït el llenguatge i altres productes
culturals. Estem, doncs, davant d'un nominalisme radical: ni tan sols
tindria sentit dir que existeixen, en un sentit metafísic,
els individus. Heus aquí, perquè per a aquesta perspectiva
la noció de realitat en si mateixa està mancada de significació
o, si es vol, d'ús. Però, expliquem amb més detall
aquesta posició, i fem-ho neutralitzant la possible acusació
d'idealisme que abans recollíem.
En realitat, l'idealisme és una de les modalitats sota les
quals es pot presentar el realisme metafísic, ja que a parer
seu tenen sentit els conceptes de realitat en si mateixa i el de coneixement
de la realitat en si mateixa. En concret, per a l'idealisme, la realitat
en si mateixa no seria altra cosa que la creació del subjecte.
Ara bé, aquest subjecte podrà ser un subjecte absolut
o un particular, cosa que farà que l'idealisme sigui absolut
o un solipsisme ontològic. Doncs bé, a diferència
de l'idealisme, el realisme no metafísic no accepta que la
realitat sigui una creació de cap mena de subjecte, sinó
que només té sentit dir què hi ha a la realitat
i com és la realitat a partir de les accions espontànies
i simbòliques dels humans.
Així, mentre que un realista metafísic no-idealista
podria afirmar "Hi ha muntanyes (electrons...) independentment
de si hi ha subjectes i de com els subjectes puguin conèixer",
i un idealista diria "Hi ha muntanyes (electrons...) en tant
que el subjecte coneix, o en parla", un realista no-metafísic
afirmarà "Només té sentit dir que hi ha
muntanyes (electrons...) a partir de les activitats cognoscitves i
lingüístiques dels subjectes". Fixem-nos que, en
realitat, tots tres podrien estar d'acord sobre què és
el que hi ha: la discrepància no és empírica,
sinó filosòfica, i només rau en la manera d'explicar
per què diem que al món hi ha el que hi ha. Per aquest
motiu el realista no-metafísic no nega que la realitat existeixi,
en el sentit que existeixin les muntanyes o els electrons, sinó
que tingui sentit dir que existeixen per si mateixos o autoidentificant-se
o, si es vol, d'una manera absoluta i no referida a cap tipus de subjecte.
Posem un exemple. Anem per la muntanya i escoltem un lleu soroll
o un imperceptible moviment en un matoll. Quelcom ha estat detectat
i discriminat, alguna cosa destaca al nostre entorn i ens resulta
significativa. I hi reaccionem de determinada manera, actuem simbòlicament...
Ara bé, no és que això que ha estat detectat
sigui significatiu per si mateix, sinó que és precisament
la nostra reacció, la nostra acció, allò que
el destaca i el discrimina. Òbviament, encara estem lluny de
poder dir que hem percebut, per exemple, una guineu. A tal efecte
farà falta el concurs tant dels nostres llenguatges, amb els
seus recursos d'identificació i reidentificació ontològica,
com d'aquella massa més o menys difusa de creences que ens
dóna la nostra visió del món.
Tanmateix, la diferència no es redueix al cas de la discriminació
d'objectes, propietats o fenòmens, sinó que s'aplicarà
també al cas de trets genèrics de la realitat, com és
la causalitat o l'existència de lleis causals. Així,
hom podria dir que no és cas que el món estigui ordenat
causalment en si mateix i per si mateix, tampoc que el món
estigui ordenat causalment en tant que creació del subjecte,
sinó que només té sentit dir que el món
està ordenat causalment a partir del fet que els humans són
animals causals i inductius, és a dir, que són organismes
que detecten i busquen, perquè els resulten significatives,
regularitats entre el fenòmens, cosa que inclou també
la seva projecció cap el futur o el passat.
És important tenir en compte que forma part d'aquest realisme
no-metafísic una concepció no intel·lectualista
i no teoricista d'allò que és la base de les nostres
activitats cognoscitives i lingüístiques. Efectivament,
en contra del ha estat la tendència general de la nostra tradició
i del que suposa el realisme metafísic, el sòl rocós
de les nostres activitats cognoscitives i lingüístiques
no serien actes de reconeixement, estructures cognitives a priori
o alguna mena de contemplació de la realitat en si mateixa
-objectes, propietats, fenòmens o dades sensorials autoidentificant-se-,
sinó acció espontània i simbòlica. Aquesta
acció no seria reduïble simplement a conducta, a mera
reacció davant estímuls externs, sinó que ella
mateixa seria la que, en exercitar-se, alhora detecta, aïlla,
discrimina i fa significatiu allò que d'una altra manera ni
tan sols podríem dir que roman sense ser detectat, aïllat
o discriminat. Hom podria dir que aquí l'acció és
el criteri, no l'efecte.
És fàcil de veure que aquesta reconstrucció
seria també aplicable al cas dels animals no humans, cosa que
podria introduir cert relativisme. Igualment, certa dosi de relativisme
se'ns imposa en la mesura que els llenguatges i les formes de vida
culturals dels humans no tenen per què ser idèntiques.
Ara bé, aquest relativisme no serà incompatible amb
el realisme i, així, no donarà peu a parlar d'idealisme.
En efecte, els humans i la resta dels animals, malgrat les diferències,
comparteixen bona cosa de reaccions i accions naturals, sobretot en
tant que són més a prop en la escala evolutiva. I això
fa que, havent divergències en la manera com és a realitat
per a uns i altres, aquestes divergències no siguin fatals
en la major part dels casos, sobretot -repetim-ho- si uns i altres
són a prop en l'escala evolutiva. No és la millor prova
d'això la gran compenetració i comunicació -per
descomptat, no lingüística- que hi ha entre els humans
i els animals?
Al seu torn, i pel que fa a les possible divergències entre
els éssers humans, tampoc la situació vindria representada
per una incommensurabilitat absoluta. Els humans, amb diferències
menyspreables, comparteixen una mateixa naturalesa -una mateixa forma
de vida natural-, estant les diferències només provocades
només per la diversitat de formes de vida lingüístiques
i culturals. I així, tot i que en el cas humà s'obre
la possibilitat de diverses visions de la realitat a partir de diverses
formacions conceptuals, la incommensurabilitat mai seria insalvable,
ja que compartim una mateixa naturalesa i unes mateixes maneres d'actuar
espontàniament. Dit al revés: la forma de vida natural
dels humans determina, tot i que d'una manera dèbil -és
a dir, determina i alhora infradetermina- les formacions conceptuals
que els humans fan servir per tal de conèixer la realitat.
No hi ha per tan perill d'idealisme, ni tan sols d'idealisme lingüístic.
I què hi ha del dubte? Bé, com hem vist abans, la tesi
(iii) presentava el dubte escèptic com a una figura més
del realisme metafísic. La raó era la següent:
només aquell que cregui que és possible el coneixement
de la realitat en si mateixa, estigui o no a l'abast de qualsevol
mena d'ésser, pot dubtar de qualsevol coneixement efectiu en
tant que seria concebible que aquest mai s'ajustés a aquell
ideal. Ara bé, un cop abandonat, en general, el realisme metafísic,
també caldrà bandejar aquest tipus de dubte escèptic
en tant que pretengui presentar una situació epistèmica
real o possible. Amb tot, aquest dubte de l'escèptic radical
pot tenir un ús filosòfic saludable. I no perquè
presenti alguna possibilitat filosòfica real o possible, sinó
perquè, en fer-nos imaginar que les coses podrien ser d'una
altra manera -tinguem en compte que el dubte mai incorre en una contradicció
lògica-, ens obliga a repensar de quines pressuposicions deriva
i quina és la situació epistèmica humana. Clar,
en aquest cas no es tractarà de respondre el dubte -això
suposaria cometre l'error de creure que aquest dubte presenta un possibilitat
necessitada de resposta filosòfica-, sinó més
aviat de dissoldre'l i aprendre d'ell.
Tanmateix aquest dubte propi del realisme metafísic escèptic
no és l'únic possible, ni ens ha de fer creure que cal
abandonar tota mena de dubte: de fet, quotidianament vivim no sols
entre certeses, sinó també entre dubtes. Ara bé,
tot dubte que vulgui ser empíricament significatiu haurà
de ser un dubte intern a la pròpia empresa del coneixement:
un dubte parasitari a les certeses amb què ja estem compromesos
i que, de fet, és un moment més d'aquella empresa en
tant que serveix per al seu desenrotllament. Aquest tipus de dubte
seria el dubte propi de la investigació empírica, un
dubte que estaria al servei de la mateixa construcció humana
de la realitat.
Tanmateix les coses no són sempre tan senzilles: de vegades
dubtem de l'existència d'algun objecte o d'algun fet; d'altres,
però, dubtem de l'existència d'un determinat tipus d'entitats.
I, clar, no és el mateix dubtar si aquell objecte que hi ha
dalt de la muntanya és un arbre o si un determinat incendi
ha tingut causes naturals, que dubtar que existeixin els arbres o
dubtar que existeixin les nacions, l'amistat o la justícia.
En altres paraules: els dubtes que formen part de l'empresa del coneixement
humà poden ser diferents també en funció d'allò
que és l'objecte del dubte. I això seria així
perquè no tot allò que diem que existeix, existeix de
la mateixa manera: la construcció humana de la realitat no
és uniforme.
Per descomptat: dintre del que usualment anomenem 'realitat' cal
incloure no sols entitats com les muntanyes, la temperatura o els
incendis, sinó també les anomenades realitats intensionals,
un bon exemple de les quals són precisament les nacions, l'amistat
o la justícia. Doncs bé, les realitats intensionals
serien aquelles l'existència de les quals depèn de les
actituds proposicionals dels éssers humans: hom podria adir
que existeixen en la mesura que hi ha una suficient massa crítica
de persones que creuen en la seva existència. I per aquesta
raó aquesta mena de realitats estarien obertes al dubte d'una
manera diferent que l'existència de les muntanyes, els electrons
o el moviment cinètic molecular. Per exemple, hi ha filòsofs
eliminacionistes que, des d'alguna mena de reduccionisme, neguen l'existència
de les realitats intensionals, cosa que, a parer d'altres pensadors,
faria impossible entendre com és el món humà,
el món social i històric.
Podem veure com s'origina aquest problema a partir de la manera com
funciona aquí el dubte escèptic. Així, mentre
que l'existència de les muntanyes o els arbres està
lligada a nivells de reconeixement i identificació molt bàsics
-accions naturals espontànies-, i només un realista
metafísic escèptic s'atreviria a dubtar de la seva existència,
quan comencen a considerar entitats vinculades a actes de reconeixement
i identificació més sofisticats, com és el cas
de les anomenades entitats teòriques de la ciència -per
exemple, els electrons- o les realitats intensionals -per exemple,
les nacions-, els problemes comencen a plantejar-se. De fet, no sols
és possible negar l'existència de les nacions, sinó
també l'existència dels electrons: per a un operacionalista
els electrons no serien entitats reals, sinó simples resums
de conjunts d'operacions i observacions empíriques..
Efectivament, tothom està d'acord en l'existència de
les muntanyes -com dèiem, només un realista metafísic
escèptic podria posar-ho en dubte-, mentre que els nostres
actes de reconeixement i identificació o el nostre llenguatge
permet que hi hagi dubtes o discrepàncies sobre l'existència
dels electrons o les nacions. En aquests darrers casos els nivells
de dubte o discrepància poden ser molt alts, ja que se tracta
de conceptes molt oberts i amb límits molt borrosos que depenen
de teories altament sofisticades. En altres paraules, els nostres
compromisos ontològics no son sempre igualment exigents: parlar
català i negar l'existència dels objectes de l'estil
de les muntanyes sembla impossible; tanmateix, parlar català
i negar que existeixen els electrons o las nacions sí que és
possible.
Ara bé, on està límit? Perquè tampoc
sembla recomanable acceptar com a existent tot allò que les
teories científiques i socials -les construccions humanes de
la realitat- diuen que existeix: és una constant en la història
del coneixement l'abandó, com a existents, de tipus entitats
-per exemple, el flogist- que durant un cert temps hom havia considerat
com a reals. Bé, la resposta aquí haurà de seguir
les següents directrius. En primer lloc, no oblidar que hem abandonat
el realisme metafísic i, per tant, que quan diem que quelcom
existeix, no estem dient que existeix per se o autoidentificant-se,
sinó en relació a la construcció humana de la
realitat. I dos: caldrà sospesar l'afirmació que quelcom
existeix -que cert tipus d'entitats existeix- en funció del
seu paper explicatiu dintre de la nostra forma de vida i, més
en concret, en l'empresa humana del coneixement. I, clar, no sols
del coneixement de la realitat natural o física, sinó
també del coneixement de la realitat humana.
publicat a Revista de Catalunya,
nº 202, Barcelona gener de 2005, pàgs: 13-24.
