EXTEMPORANI, PERÒ NO ANACRÒNIC
(A propòsit del dietari Inflexions de Josep Iborra)

Antoni Defez i Martín
(Universitat de Girona)

Per què s'escriu un dietari? Amb quina finalitat? Per a qui? Quina és la veu que hi parla? Òbviament no hi ha una resposta única a aquests interrogants: els dietaris poden ser de tipus molt diversos, i els autors també. Fins i tot és possible fer servir, diguem-ne, la forma 'dietari' com un recurs estilístic amb propòsits estrictament literaris: per exemple, per narrar una història de ficció. Amb tot, sembla que alguna cosa vindrà ja imposada pel format i la mateixa tècnica d'escriptura: un dietari sempre és l'expressió conceptual o emotiva, o ambdues coses alhora, d'un subjecte i, per tant, sempre adopta la perspectiva de primera persona, si més no, una primera persona elidida. Ara bé, un dietari no té per què tenir com a objectiu fonamental adreçar-se a un altre, és a dir, comunicar quelcom a algun anònim lector. No, un dietari s'escriu primordialment per a un mateix: és l'intent d'esdevenir màximament concret i irrepetible, l'intent arribar a ser algú i no pas una simple abstracció. I en aquest sentit, què podrà ser un dietari sinó el quadern íntim d'una identitat, de la identitat d'aquell qui escriu, perquè li és urgent la pròpia diferència.

Tanmateix, escriure un dietari podria ser al capdavall un fet impossible, i a més una futilitat. Que ens siga indispensable afirmar-nos, construir-nos -que ens resulte peremptori escriure un dietari-, no garanteix que la nostra afirmació, que el quadern íntim de la nostra identitat, no acabe en cert sentit important en un fracàs. I no sols perquè la mort estronque qualsevol identitat, sinó també perquè fem el que fem, sempre serem mera anècdota, una individualitat incompleta, imperfecta, contingent, fragmentària, inconclusa, ubicada, sempre en dependència... Perquè si res no significa afirmar emfàticament "Però si jo sóc jo!", tampoc tindria cap sentit que en algun moment de la nostra existència diguérem presumptuosament "Ara sí que ja sóc jo!". La nostra identitat no és d'aquest tipus.

Faig aquests aclariments perquè em sembla que s'adiuen força bé a l'esperit escèptic, liberal, desenganyat i estoic del dietari Inflexions de Josep Iborra, obra magnífica que merescudament va rebre en 2004 el VI Premi d'Assaig Mancomunitat de Ribera Alta, i que l'Editorial Bromera acaba de publicar. Inflexions és un dietari, extemporani però no anacrònic, on s'alternen les típiques anotacions pròpies del gènere (les ràpides observacions de circumstància), amb mini-assaigs d'alta volada conceptual, i aforismes punyents sovint no exempts de humorisme i ironia. Deixeu-me que d'aquests últims en recorde un parell o tres: "L'home és la mesura del seu taüt", o "Gos: animal que no es cansa mai de lladrar"; o també aquell altre: "Al capdamunt de tot hi ha el nostre cap".

Com dic, Inflexions és una obra extemporània però no anacrònica, perquè si, bé és cert, que la nostra forma de vida actual no propicia que ens ocupem de la nostra pròpia identitat, també seria correcte afirmar que ens urgeix de fer-ho, si més no, si no volem abandonar els nostres ideals d'ésser humà. I a tal efecte -heus ací el sentit del títol triat per Iborra-, més que la reflexió ens calen inflexions, les inflexions que podem exercir sobre els nostres hàbits, pensaments i creences. O com diu ell mateix en cert un moment, el desplaçament de les qüestions que ens permet veure com "el que crèiem ben plantejat, se'ns apareix com un error, com un mal enfocament", perquè l'art de desplaçar és "l'art de dissoldre plantejaments, problemes o solucions que semblaven inamovibles".

I això sempre amb la precaució correctora a què ens obliga la circumstància de ser "presoners, tots, de les nostres evidències". Aquesta, de fet, i en contra del que pensaria el racionalisme més ingenu, ens seria una situació indepassable, perquè, ben mirat, fins i tot els instruments que tenim per copsar la realitat, suposadament neutres i objectius -posem per cas, la càmera fotogràfica- no farien altra cosa que verificar la nostra subjectivitat, les nostres percepcions. I què dir del sentit la nostra existència o del seu tarannà moral, on sovint el nostre contrincant real -el nostre pitjor enemic- seríem nosaltres mateixos, l'inquilí que habita dins nostre i a qui no podrem vèncer mai del tot. Hom podria dir així que no hi ha solucions definitives i absolutes en favor de l'objectivisme, però si pal·liatius: negociar racionalment amb les nostres evidències i les nostres passions sense pretendre desactivar-les o eliminar-les del tot, "despullar-les de la part de raó que semblen que tenen, d'utilitzar tècniques per reduir-les al que són".

Doncs bé, Iborra, amb aquest equipament tan profilàctic, s'ocupa d'una bona quantitat de temes, aspectes i personatges centrals a la nostra forma de vida i ambient cultural. I ho fa, a parer meu, d'una manera atractiva i brillant. Aquesta n'és una mostra a tall d'exemple: l'esperit cap a la dissociació i dissolució de la literatura moderna; el nou status dels artistes; els laberints del jo i les identitats; el paper i la funció del llibre de capçalera; l'opacitat de Sartre davant la ciència i, també, la natura; l'absència de l'humor en la filosofia i la música occidentals; els canvis que la nova forma de vida exerceix en l'ús de les paraules, o sobre la possibilitat de ser excèntric o foraster, o en la vivència del temps; la manera com els humans s'imaginen Déu i les relacions que hi mantenen; la responsabilitat política de Nietzsche en triar el llenguatge que va usar; la difícil i intractable presència de la mort dins la vida; el verbalisme i l'aparença de lucidesa d'Adorno; la importància del tàndem 'mal i bé' en la nostra vida; la discussió Gide-Barrès a propòsit de l'arrelament i ubicació de les identitats; el sinistre i tenebrós silenci de Heidegger respecte l'Holocaust; l'egolatria i el vedettisme d'Eugeni d'Ors i Terenci Moix; les reticències de Rilke, i de l'autor també, davant dels propòsits de la psicoanàlisi per canviar o alterar la personalitat dels humans... O el poder que tenen les figueres a l'estiu per fer-nos oblidar el món.

Iborra no desgrana aquestes qüestions a la manera d'un intel·lectual orgànic, un d'aquells intel·lectuals que seuen, fent servir una imatge seua, entorn d'una taula rodona per debatre els grans temes que preocupen la nostra societat o que li passen pel cap a l'autor d'un programa de ràdio o de televisió. No, la d'Iborra no és una reflexió -una inflexió- avorrida i decadent, sense ja cap Sant Graal a cercar, i al servei d'algun rei Artús. No, més aviat, les seues inflexions brollen del silenci, del seu silenci interior, cosa que a Iborra li és "condició necessària per a poder-se escoltar". Aquestes inflexions, com suggeríem al començament, formen part de la creació de la identitat de l'autor, d'un autor que ja supera els 75 anys, i que amb molt coneixement de causa és conscient, com dèiem abans també, tant de la necessitat com de la futilitat dels afanys i els esforços envers la identitat. Diguem-ho amb les seues paraules: "Fins a quin punt podem veure-hi clar en la nostra vida i, per tant, fins a quin punt podem contar-la? Més aviat, tenim la sensació d'un desordre, d'una confusió més que no pas d'una història". En suma, un llibre que faríeu bé de llegir.

Antoni Defez.

Article publicat en L'Espill, Vol. 21, pàgs: 183-185.
Universitat de València- Edit. Tres i Quatre, València, 2005.