RESUM: Aquest article proposa que la manera més correcta d’analitzar la naturalesa de les nacions és l’anomenada perspectiva intensional, a saber, que les nacions són entitats intensionals que existeixen en la mesura que hi ha un suficient nombre d’individus que mantenen cap a elles determinades actituds i, entre elles, l’anhel d’autogovern. En aquest sentit s’emfatitza que la noció de massa crítica suficient d’individus és una noció borrosa –no determinable numèricament- i, no obstant això, imprescindible.

ABSTRACT: This article proposes that the proper way to analyse the nature of nations is the so-called intensional perspective, namely, that nations are intensional entities that exist to the extent that a sufficient number of individuals maintain certain attitudes toward them, including the desire for self-government. In this sense is emphasized that the notion of critical mass of individuals is a fuzzy notion, not numerically determinable, and however an essential one.

Tal com assenyalàrem ja en 2009 en Realisme i nació. Un assaig de filosofia impura, el problema de què siguin les nacions –quina mena de cosa són, quina la seva naturalesa- ha estat abordat normalment des de dues perspectives filosòfiques diferents. D’una banda tenim els que han vist les nacions com un tipus d’entitat definible a través de criteris extensionals, és a dir, criteris que no difereixen en allò essencial dels criteris que usem per parlar d’objectes com les plantes, els animals o els electrons, de manera que hom podria dir que les nacions existeixen tal com ho fan aquestes objectes. Altrament però, i atès que aquesta caracterització està oberta a contraexemples fatals, hi ha hagut també qui ha considerat que, en parlar de les nacions, estem davant de fenòmens intensionals, un tipus de realitat radicalment diferent a les plantes, els animals o els electrons. Les nacions no existirien, posem per cas, com els tigres, sinó d’una manera peculiar: existeixen en la mesura que hi ha suficient gent que creu en elles.

Efectivament, i en favor de la interpretació intensional, cal indicar que, com mostraria una anàlisi detallada de l’enorme casuística de les nacions existents, ni el territori, ni la llengua, ni l’ètnia, ni la religió, ni la cultura, ni tampoc un passat en comú, o un Rh determinat -tant considerats aïlladament com en conjunció-, són condicions necessàries ni suficients per tal de definir què és una nació. A més, d’aquest fracàs de la caracterització extensional, en seria una bona prova indirecta, com veurem més endavant, l’enrenou apassionat i sovint inacabat que solen generar les identitats nacionals: si fossin tan fàcilment i tan nítidament definibles, ¿a què vindria tanta faramalla i discussió?

Tanmateix, tot això no significarà, és clar, que aquests factors no siguin importants, ja que freqüentment alimenten i, alhora, fan comprensibles les identitats nacionals, tant en la seva gènesi, com respecte del seu decurs històric. Amb tot, com diem, no serien trets determinants: d’una banda, perquè el seu acompliment sovint no causa l’existència d’una nació; i d’altra, perquè hi ha nacions multiètniques, plurilingüístiques, i nacions diferents que comparteixen una mateixa llengua, una mateixa religió, o un passat en comú. Fins i tot, com mostraria el cas històric del poble jueu, són possibles nacions sense un territori efectiu: el territori pot ser imaginat o somiat.

Aprofundim, però, una mica més en les diferències que separen aquestes dues maneres d’explicar la naturalesa de les nacions. Així, mentre que, per a l’opció extensional, les nacions existirien per compte propi i independentment del reconeixement de la seva existència –aquesta posició, és clar, sol comprometre’s amb essències nacionals i considera que les nacions són entitats perennes i antigues, si més no, amb l’estatus de ser, diguem-ne, proto-nacions-, per a l’opció intensional, les nacions només existirien en la mesura que els éssers humans hi tenen certes actituds i actuen de determinada manera. Les nacions, per tant, són un tipus de realitat que pot crear-se, neutralitzar-se, activar-se, ensopir-se, avivar-se, diluir-se o desaparèixer, etc. En aquest sentit, aquesta darrera posició tendirà a afirmar que les nacions són fenòmens moderns, que coincideixen i són causats en bona part per l’aparició de la societat industrial, l’estat modern, la creació de les llengües nacionals, la impremta, els sistemes estatals d’educació, etc.

Fent un parèntesi, cercant paternitats, caldria dir que la perspectiva extensional té el seu origen en la teoria herderiana del Volkgeist -l’esperit del poble-, mentre que la perspectiva intensional tindria el seu inici en la idea del plebiscit diari que Ernest Renan presentà en la conferència «Què és una nació?» impartida en 1882 a la Sorbona. Per cert, a casa nostra, aquesta divisió de plantejaments pot ser resseguida clarament en la disputa entre l’essencialisme historicista d’Enric Prat de la Riba –vid., La nacionalitat catalana- i la tesi voluntarista que Antoni Rovira i Virgili defensava, per exemple, en 1916 en «El principi de les nacionalitats», i d’acord amb la qual les nacions es fan a cops de voluntat, de creences, de desigs, de records i compromisos polítics. Retornem, però, a la nostra anàlisi.

Hom podria dir que la perspectiva extensional és l’expressió del realisme metafísic aplicat al cas de les nacions, i que condueix a un nacionalisme essencialista. Ara bé, hi ha moltes maneres de ser realista metafísic, raó per la qual també es pot ser realista metafísic i negar l’existència de les nacions, és a dir, es pot ser realista metafísic però no respecte de les nacions. O dit d’una manera més clara: es pot ser realista metafísic i defensar per al cas de les nacions la perspectiva intensional amb la intenció de negar llur existència, tot afirmant d’una manera eliminacionista que les nacions, en realitat, no existeixen, que són ficcions creades pel discurs i els interessos dels polítics nacionalistes o per l’ideal autoafirmatiu de l’estat modern. Aquesta seria, de fet, la maniobra conceptual que sol fer-se des del positivisme històric i des del marxisme ortodox, en la mesura que hom accepta únicament la realitat d’allò físic, biològic, jurídic o econòmic.

I no cal dir que hi hauria un trànsit fàcil des de l’eliminacionisme ontològic a un eliminacionisme polític, cosa que solen fer els nacionalismes hegemònics i constituïts amb les nacions sense estat. Igualment, aquest eliminacionisme polític seria propi també del cosmopolitisme menys sensible a la diversitat de les identitats, ja que aquest cosmopolitisme tendeix a afirmar que les nacions es basen i promouen actituds morals pernicioses que cal bandejar i superar, bé perquè són restes del nostre pitjor passat –el tribalisme-, o bé perquè alimenten sentiments comunitaris que posen en perill la idea de una humanitat cosmopolita.

Ara bé, l’eliminacionisme polític no té ni tan sols per què assentar-se en un eliminacionisme ontològic. És possible defensar, com ja hem vist, que les nacions existeixen en tant que realitats intensionals, però afirmar, com per exemple fa Eric J. Hobsbawm en Nacions i nacionalisme des de 1780, que són fenòmens el temps i la vigència dels quals ja s’ha acabat. I és que és també una possibilitat afirmar que les nacions són fenòmens moderns que no tenen res a veure amb el passat, la cultura, la llengua, l’ètnia, etc. -no tenen melic, amb paraules d’Ernst Gellner-, essent la seva realitat quelcom que només depèn de la funció que exerceixen o han exercit de crear identitats col•lectives i personals (vid, p.e., Nacions i nacionalisme, i també Nacionalisme). Aquesta funció, però, ja no seria avui necessària, ni convenient en un món que tendeix a la globalització.

Òbviament, aquestes no són conclusions obligades, i és possible afirmar des d’una perspectiva intensional, que les nacions sí que tenen arrels –que responen a realitats antropològiques- i que aquestes arrels són, com ha emfasitzat Anthony D. Smith en Els orígens ètinics de les nacions i en La nació en la història, essencials per a entendre-les. És més, podem també pensar que, de moment, el seu temps i la seva vigència encara no han periclitat –els fets així ho mostrarien-, i que en absolut són fenòmens perniciosos, tot depenent dels valors i de l’ideari polític que faci servir cada nació. I així, es pot afirmar també que les nacions són entitats necessàries en la nostra època per a la realització de la identitat individual dels éssers humans i per als projectes col•lectius de vida en comú -fins i tot a l’hora de construir, diguem-ne, una kosmopolis-, i que no hi ha res que impedeixi que les nacions es constitueixin com a societats obertes de valors cosmopolites i universals.

Deixem, però, el problema de l’eliminacionisme polític respecte de les nacions, i centrem-nos únicament en el seva naturalesa intensional. Tal vegada així podrem escampar millor la confusió que, sens dubte, ha de generar tota aquesta casuística conceptual i política. Doncs bé, d’entrada, acceptem una lectura realista de la perspectiva intensional, lectura que diu, en contra de l’eliminacionisme ontològic, que reconèixer el caràcter intensional de les nacions –és a dir, que les nacions són un tipus de comunitat imaginada per dir-ho amb la reeixida expressió de l’eliminacionista Benedict Anderson que dóna títol al seu llibre Comunitats imaginades- no implica afirmar que siguin quelcom irreal o fictici.

Així, hom podria dir que les nacions, no essent entitats naturals, són realitats socials, culturals i històriques que, a pesar que puguin ser més o menys diverses, canviants, fragmentàries i amb límits borrosos van començar a desenrotllar-se en l’Edat Moderna a partir d’arrels de tipus històric, social, religiós, cultural, lingüístic, etc., amb la funció de tancar el buit identitari que va obrir la desaparició de les societats de l’Antic Règim. A més, podem afegir també que les nacions de moment encara existeixen i són rellevants per a l’acció humana en tant que encara atorguen identitats sense les quals no seria possible satisfer la indefugible ubicació dels éssers humans, i sense les quals tampoc els éssers humans podrien construir individualment, en la mesura del que és possible, la seva pròpia identitat personal.

Podem apreciar el caràcter intensional de les nacions en el fet que el llenguatge psicològic ens hi és insubstituïble: diem que les nacions tenen desigs, projectes de futur, memòries, que de vegades se senten maltractades i perseguides, que no són reconegudes, etc. En altres paraules: parlem de les nacions com parlem de les persones. I el que és més rellevant: això no és quelcom merament idiomàtic o opcional. Al contrari: si no parlem de les nacions d’aquesta manera, i intentem descriure-les amb un llenguatge purament fisicalista o extensional, llavors deixem de parlar de les nacions i comencem a parlar d’una altra cosa: per exemple, de territoris, de demografia, d’estructures econòmiques, d’institucions polítiques, etc. És a dir: hauríem canviat de tema, hauríem llançat el bebè amb l’aigua bruta en buidar la banyera. I és que l’estatus intensional de les nacions seria allò que mostra que la identitat de les nacions, com en el cas de les persones, és una identitat activa i propositiva que es veu a si mateixa amb continuïtat històrica. A més a més això explicaria també per què el nacionalisme és, per dir-ho tal com ho fa Craig Calhoun en el seu Nacionalisme, una formació discursiva: una manera de parlar que configura la nostra consciència.

La raó bàsica, com ha assenyalat David Miller en Sobre la nacionalitat inspirant-se en la idea del plebiscit diari de Renan, és que les nacions no existeixen independentment de les actituds proposicionals compartides –les creences, els desigs, les aspiracions, les memòries, etc.- que cap a elles tenen els seus membres, de manera que a l’igual que poden ser creades o neutralitzades, també poden diluir-se o desaparèixer. O fins i tot, i com en certa ocasió va suggereix paradoxalment Miguel Ángel Asturias en dir «Guatemala no existeix: ho sé perquè hi vaig nàixer i encara hi visc», les nacions poden trobar-se en una situació problemàtica de no acabar de existir.

Construint un eslògan podríem dir: les nacions existeixen únicament en tant que hi ha una massa crítica de població suficient que creu en elles. Per això les nacions tindrien un estatus ontològic diferent al que tenen els objectes sobre els quals, per exemple, versen la física o la biologia: les plantes, els animals o els electrons semblen existir independentment del fet que nosaltres creguem o no que existeixen. I en aquest sentit, es fa clar que la lectura realista de la perspectiva intensional és una lectura pròpia d’un realisme, diguem-ne, antirrealista, ja que ve a parar a la idea que només té sentit dir que les nacions existeixen en tant que hi ha una massa crítica de població suficient que creu en elles. Més en concret: que només podem entendre què són les nacions i saber si existeixen o no, en la mesura que tinguem present l’aspiració, satisfeta o no acomplerta, que tenen les comunitats humanes a l’autogovern o a la independència.

En altres paraules, i com assenyala Ulises Moulines en el seu Manifest nacionalista (o fins i tot separatista), que és la dimensió política allò que fa que un grup humà arribi a ser una nació. I aquesta, sens dubte, és una dimensió intensional, és a dir, una dimensió on les creences, els desigs, la memòria col·lectiva, el projecte de futur, el reconeixement, etc. esdevenen factors determinants. Amb tot, l’aspiració política d’una nació no té per què conduir inevitablement a la construcció d’un estat independent: són possibles altres formes d’autogovern que els podrien ser satisfactòries, ja que algunes nacions poden conformar-se a tenir un estatus d’estat associat, o d’estat federat dintre d’un estat federal.

Doncs bé, precisament aquest lligam especial entre l’existència de les nacions i la dimensió política -el fet que els seus membres les concebin, les desitgin, i anhelin l’autogovern i la independència- és allò que origina, com suggeríem al començament, alguns dels típics problemes del nacionalisme. Per exemple, és quelcom prou evident que no tots aquells que pertanyen a una mateixa nació conceben la seva nació de la mateixa manera –de fet, solen haver-hi tant diferències enormes, com també només semblances aproximades, de grau o de família. I aquesta circumstància és quelcom que fa comprensible per què poden haver-hi diversos nacionalismes per al que nominalment podria ser considerat una mateixa nació o, si es vol, diversos projectes nacionals amb un mateix nom. I dos: que no està en absolut garantit que aquells que no són membres d’una determinada nació tinguin les mateixes creences sobre aquesta nació que les creences que mantenen els seus membres, discrepància que pot arribar a l’extrem que hi hagi gent que no accepti com una nació el que altres sí que consideren que ho és. I, és clar, quan això succeeix sorgeixen els acostumats problemes de reconeixement i convivència entre diverses comunitats que, veient-se a si mateixes com a nacions, no consideren que les altres ho siguin.

Sens dubte, una afirmació com aquesta ha de resultar xocant, ja que sembla que podria permetre, en últim extrem, l’existència de tantes nacions com concepcions individuals. I això és conseqüència del fet que la mateixa noció de massa crítica de població suficient que hem usat per tal de definir la nació com a una entitat intensional és, de fet, una noció irremeiablement borrosa: no hi ha cap manera d’acotar-la numèricament. És més, qualsevol intent de precisar-la estarà obert a contraexemples. Tanmateix, abandonar-la ens obligaria o bé a dir que les nacions no existeixen, o bé a comprometre’ns amb la idea que las nacions són entitats definibles extensionalment. I, com ja sabem, qualsevol d’aquestes dues opcions –l’eliminacionisme i l’essencialisme- semblen inacceptables. Així doncs, no tenim més remei que conviure amb l’esmentada imprecisió que, d’altra banda, no és en absolut fatal.

En efecte, les nacions exigeixen actituds proposicionals individuals que necessàriament formen part d’actituds proposicionals col•lectives. O dit d’una altra manera: tal com passa en general amb els nostres desigs, aspiracions, records, etc., també en el cas de las actituds proposicionals referides a les nacions el seu contingut ve fixat en un sentit rellevant per les altres actituds proposicionals que els subjectes hi mantenen i, en general, per les pràctiques lingüístiques i socials en què tenen lloc. A més, en el cas concret de les actituds proposicionals referides a les nacions el seu contingut vindria determinat per les actituds proposicionals que el grup humà en qüestió és capaç de bastir conjuntament, de manera que el perill, diguem-ne, d’un nacionalisme solipsista o d’un individualisme radical –cada ciutadà, una nació- no es produeix.

I així, podríem afegir que el punt d’inflexió, allò que fa que una massa de creients sigui una massa crítica suficient no serà un altre que el fet que aquest conjunt de actituds proposicionals tingui o pugui tenir una incidència política, tot tenint en compte, és clar, que el concepte d’incidència política també haurà de ser entès d’una manera oberta. No és el mateix una identitat nacional en vies de formació, que una identitat nacional políticament consolidada, o una identitat nacional no sols consolidada, sinó a més políticament realitzada en un estat. En suma: malgrat que no és possible, ni seria tampoc necessari, precisar numèricament quants creients són necessaris i suficients per tal de dir que existeix una nació, podem concloure que una nació és una realitat intensional quod erat demonstrandum.

Publicat en Actes del II Congrés Català de Filosofia celebrat a Sueca (València) en novembre del 2011. Edit: PUV, València, 2012, pàgs: 479-484.

BIBLIOGRAFIA

ANDERSON, B. (2005): Comunitats imaginades (1991), València: Editorial Afers & Universitat de València.

CALHOUN, C. (2008): Nacionalisme (1997), València: Editorial Afers & Universitat de València.

DEFEZ, A. (2009): Realisme i nació. Un assaig de filosofia impura, València: Editorial 3 i 4.

GELLNER, E. (1983): Nations and Nationalism, Oxford: Blackwell Publishers.

GELLNER, E. (1998): Nacionalisme (1997), València: Editorial Afers & Universitat de València.

HOBSBAWM, E.J. (2011), Nacions i nacionalisme des de 1780 (1990), València: Publicacions de la Universitat de València..

MILLER, D. (1995): On Nationality, Oxford: Clarendon Press.

MOULINES, U. (2002): Manifest nacionalista (o fins i tot separatista), Barcelona: La Campana.

PRAT DE LA RIBA, E. (1978): La nacionalitat catalana (1906), Barcelona: Edicions 62.

RENAN, E. (2001): «Què és una nació?» (1882), L’Espill nº7, València: Publicacions de la Universitat de València.

ROVIRA I VIRGILI, A. (1982): «El principi de les nacionalitats» (1916), en Nacionalisme i Federalisme, Barcelona: Edicions 62.

SMITH, A.D. (2002): La nació en la història (2000), València: Editorial Afers & Universitat de València.

SMITH, A.D. (2008): Els orígens ètnics de les nacions (1986), València: Editorial Afers & Universitat de València.