VEUS
Durant molt temps vaig sentir veus
obrint-se pas entre els silencis que pujaven
pel balcó d'aquell pis que havia estat refugi
nostre i obrador de somnis. De vegades,
era com si digueren alt i clar el meu nom,
com si el cridàssen amb desesper.
Una nit, però,
vaig obrir les finestres, i hi vaig traure el cap
parant l'orella a aquella remor última del món.
No hi havia res.
Només un tramvia trontollant carrer avall
i la meua atenció muda, buida,
davant els murs pàl·lids de la ciutat.
L'acer dels anys feria la meua ment...
DARRERE SEU
He d'admetre-ho, hi havia quelcom
preciós
En la teua mirada, quan de lluny
Joiosa girares el teu cap...
F. Hölderlin
Vaig anar darrere seu per forestes i planures,
sota núvols convectius i densos ruixats,
empaitant-la...
I als túnels cavernosos semblava
que érem més a prop.
Què era el temps allí,
sinó el ritme
d'aquella persecució sense treva.
Intermitents, emboscades,
les mirades se'ns creuaven,
entreteixint-se furiosament
com ho fa l'oceà amb els rocs,
després desistint...
Podia veure com sentia el meu anhel
saltant damunt els seus cabells,
a sobre d'aquells texans cruixents.
I hi vaig oldre el seu neguit, el seu desig.
No parlàrem...
Ella baixaria hores més tard
en un petita estació d'arbres gèlids,
nus.
I jo i el tren seguírem endavant
indigents,
mentre al seient s'esvaïa
a poc a poc
la seua olor, la marca del seu pes,
la foscor emanada d'aquell cos.
MOMENT
El millor moment d'estar junts
és el moment quan dubtes,
el moment en què busques el mateix que jo,
moment que, indecisa, voldries negar
amb un escènic fingiment, i no pots.
Dicta el seny que cal evitar la set dels amants,
fugir de la seua avidesa.
I tu, és cert, t'hi resisteixes
-rígida, tensa, inquieta-,
amb una voluntat que saps derrota,
perquè a la fi, vençuda pel perill,
amerada en un ofec creixent
et fas llum,
i et lliures sempre
a aquest desconegut que sóc.
Tibant estrenys el sexe,
i voldries tancar el cos a les urpes
d'aquest llop efímer.
Els ulls, però, et delaten, et traeixen,
i furtivament estimes,
t'hi abandones...
Quan marxe -encara encès,
encara entendrit-,
ensorrat en tu, et pense
inerme i nua.
LA FLAMA VERDA DEL DIAL
...Sonor,
el teu record es mou en la tenebra clara...
Màrius Torres
Desmesuradament reies
respirant l'aire dins l'aire
feta espasme i cega síncope,
davant d'aquell líquid escumós i negre
-oli incessant, brut, obac.
Reies densament i atònita
amb una gota de llum suspesa als llavis.
I la mar que prenia aquell blau metàl·lic,
breu, com lacti,
poc abans que arribés el llevant...
Hi havíem anat a escoltar emissores
estrangeres, d'altres costes,
amb la flama verda del dial.
SENTINELLES
Com sentinelles escrutant la nit,
el terra, els horts, els cossos,
esdevinguts tènuement concrets,
transparents i indefensos,
teníem en nosaltres
la imatge del perill, del pànic,
el risc reflectit a les pupil·les.
Tot ens era llavors abstracció,
despull,
singlot i càlcul vacu.
Tot, combat entre ombres,
entre runes...
I ens buidàvem, deserts,
seduïts,
irradiant de semen fred
el buc del món.
Tu duies els peus empastifats de fang
i d'excrements;
jo, a les dents, la teua pell,
la teua humitat,
un sabor ranci que revivien els llavis.
PIANOFORTE
Errant entre els arbres blancs
irrevocablement,
lleugera com un impromptu,
envaïes la intempèrie del temps,
i trencaves de sobte
l'aire amb un somriure.
...
Prenent el líquid dels meus ulls,
t'inventaves a tu mateixa,
òbvia, feliç del teu cos,
detenint l'instant a frec meu
com si fosses un nocturn,
un iceberg nocturn.
...
Venint d'allà on viu i s'agita l'oceà
feixugament,
eres l'animal que ets encara
-fosca matèria i llum
insolent a la meua mirada-,
alegre com un scherzo.
LES DONES DE DEGAS
Les dones que s'eixuguen el clatell
agafant-se els cabells amb l'altra mà,
i s'oculten darrere alçant tovalles.
Les dones que es pentinen unes a altres
cobertes de seda, o soles
envelant els seus pits
amb la cadència extrema d'un gir.
Les dones que es claven el capell
amb agulles i adorns davant l'espill.
Les dones desvestides
entre aigües verdes banyant-se,
i que més tard es calaran una mitja
amb el peu a la butaca.
Les dones gitades,
blaves d'espatlles, a contrallum
-només un gest.
Les dones que segudes al llit
es fan fer el cap
i lligen amb els braços nus.
Les dones que s'acaronen la pell
inclinades en l'aire,
i que amaguen el rostre
entre el vent d'un abraç.
Les dones que entren i ixen, i guaiten
i es tomben després en un divan.
VIATGE
...el blau i l'or de les nenes en bici,
la set dramàtica del gos...
Diré el que em fuig. No diré res de mi.
Gabriel Ferrater
D'aquell viatge, què recorde ara, què em queda?
Potser el moment en què el llagut s'atansava
a l'embarcador, i atracava àrduament
amb cruixits i estrèpits? L'amarra, fonent-se,
grinyolava en uns troncs colossals, fustes velles
que eixien ertes de les aigües calmes... I tots
tremolàvem fràgils amb l'embat,
com ara vibren les fulles, estremides....
Després,
frenada i envestida contra el propi impuls,
l'embarcació perdia l'escomesa, l'ímpetu:
un fang invisible, sota aquella mar amansida
d'aspres geografies, ens restablia
inestables en l'espès equilibri de la costa.
D'aquell viatge a l'illa també em són
presents
uns cels de ponent, quiets i ardents,
i aquelles nits espadades
en què podia notar en silenci, davant meu,
la secreta presència del seu sexe, el seu reclam
tan intens com la vehemència d'aquella barcassa.
(Publicat a Pagès Editors, Lleida 2005.)
