L'ARC DE LA MIRADA
(Selecció)
EN BLANC I NEGRE
“...tot el que
un hom diu de si mateix
és sempre poesia”.
E. Renan.
Supose que ningú s’ho prendrà
a mal,
perquè es tracta només de poesia, si dic
que el món va començar el dia que vaig nàixer
allà pel cinquanta-vuit.
Van ser anys d’aiguats intensos i riuades,
de núvols insistents provenint de llevant.
Recorde aquell temps en blanc i negre,
sempre en blanc i negre,
com sol passar amb les abruptes dictadures.
Només els rostres d’alguns agosarats
arribaven al gris dels dubtes,
al gest cendrós de la insatisfacció.
Eren els irreductibles de tota la vida.
Pel carrer podies veure
automòbils estranys
-l’ou, el biscúter,
després el sis-cents-,
i de tant en tant algun tramvia,
un troleibús...
I clar, també éssers insòlits.
Com ara, el faquir que inhalava foc
o vidres, i s’estenia impassible
sobre un jaç de claus.
O els carboners i els matalassers,
i aquells que venien
mató i aladroc fresc, a crits.
A l’hivern, havent acabat de dinar,
la mare encenia el braser,
i jo en aquell foc lent
descobria els meus monstres d’aleshores.
No sé, diria que tot feia una olor distinta
-també les persones, la carn-, i que
els enamorats encara es besaven d’una manera
antiga, no cinematogràfica.
I crec que plovia més que no ara
i que els trons sonaven diferents,
més espesseïts i estrepitosos,
com més comprimits.
Potser era només la novetat del món
i dels meteors.
L’ARC DE LA MIRADA
Quan arribaven de la mar els avions enemics
guixant la blava abstracció del cel,
xisclant com xiscla el vidre contra el vidre,
es ficava corrents al llit i esperava,
com feia sempre en les tempestes
de finals d’estiu.
Amb quin recel veia l’amenaça
d’aquelles paves de fabricació alemanya,
aquella equitat inflexible, equidistant, altiva,
la fúria arrogant d’un déu cec
que ignora la contingència dels homes
feta d’algeps i tristesa.
Mai isqué al carrer a celebrar
el pobre èxit dels xatos republicans,
perquè res no podia ser sinó com és -deia.
Va viure tot el segle amb l’orgull del vençuts,
i en dues ocasions el cometa li creuà
l’arc de la mirada...
S’hi anunciava el lloc de futures destruccions.
L’EXACTITUD DEL TÚNEL
No sempre ixen les coses com esperaves.
Volies anar a un centre comercial de compres,
-aquells pantalons, aquella corbata,
l’americana de l’aparador-
però el metro no arriba:
una avaria, el retard característic de l’empresa,
potser una reivindicació laboral.
Vés a saber!
I l’andana omplint-se de rostres desconeguts,
de callades inquietuds en la mirada.
Aleshores, impàvid, t’abandones als
fets
i decideixes viure l’instant com si fos l’etern.
Res depèn ja de tu,
i pacient esperes.
No jutges, no creus, no lluites:
solament observes l’agitació dels altres,
imaginant qui són, on anaven, què volen,
qui els estima.
Només algun record, alguna associació d’idees
entreté el desfici de la teua ment.
Diries que ets a les mans d’una força
oculta
que ho governa tot fèrriament,
però no és cert.
Tot és a la vista i palpable:
l’enorme buit de la llum,
la sabana immensa de les vies,
l’exactitud del túnel.
I si ara s’acabés tot?
I si això fos el final del teu imperi?
Perquè res n’hi ha d’amagat
en la mudesa
d’aquella pissarra elèctrica que de fa estona
anuncia falsament l’arribada del comboi.
GOS
Aquest gos,
que ens ensuma ara els pantalons
i demana una mirada,
una complicitat tendra, algun mot,
em recorda els homes que parlen sols,
nàufrags, en les fosses de la nit,
o aquells altres que creuen oir el món
pegats d’orella a un transistor,
i que caminen obstinats, esquius,
com qui sent un eco,
reiterant exhausts la ciutat encesa.
Sí, aquest gos repetit, anònim,
privat d’estirp,
és com nosaltres quan venim a casa
sense esperar ja res
i es desfà obscur el crepuscle.
Quan venim a casa
i veiem penjar de grues solemnes
estranys ferraments
enlairats capriciosament,
abandonats en l’última claror del dia
fins que demà retorne d’enlloc la llum.
RESISTINT EL SENTIT DE LA MARXA
Si viatge en tren, sempre
ho faig d’esquenes al maquinista,
resistint-me al sentit de la marxa,
sempre plantant cara al passat,
guaitant de lluny l’origen.
Només de reüll en conec el destí.
Deixe anar la mirada,
i com una brisa tènue
el món s’arca en l’ombra immòbil
del meu rostre, evanescentment,
com la líquida presència d’un oblit.
I entenc que res hi ha com el sotrac,
la velocitat, aquest miracle
que ens transporta, ens sacseja
i que ens deixa abatuts i inexplicables.
És quan ridículs necessitem verificar
que som nosaltres,
en recuperar la caçadora i les maletes.
Pel passadís ara un nen corre i xiscla,
i de tant en tant em mira absort,
inquiet, pensant-se que sóc algú.
I tot, certament,
perquè duc la pipa encesa.
Ja seràs ningú –pense-,
mentre em lliure agraït
al somni ingenu del seu impuls.
TINDREM SORT
Tindrem sort. Les cames no ens fallaran
i guanyarem a temps la vorera sense danys,
esquivant el cotxe que ve cap a nosaltres
vertiginós -llums encesos, la mirada fixa.
Tot va bé, que el cos d’aquest patinador
feliç
-volum enorme, embalum-
no ens toparà, passant de llarg, hàbil,
com un destre equilibrista.
Sí, els aminoàcids no s’enganyaran,
el blat ens fornirà com ahir, i el vi
seguirà encara encenent-nos les nits.
I som afortunats també
perquè ara, en arribar a casa,
l’ascensor sols serà això, un ascensor trist,
i no hi haurà esperant-nos cap porta estranya,
desconeguda, mai no vista abans,
per ningú oberta...
És una sort: l’infinit era només
finit,
i no caldrà traspassar-lo.
Infinita era únicament la nostra frisança.
