Comencem per una obvietat, una obvietat que, no obstant, s’oblida
sovint i a més no sempre es valora en la seva importància:
de filòsofs, n’hi ha de tota mena. I no ho dic en funció
de les opinions concretes que cada pensador pugui defensar; tampoc,
per les distintes maneres com cadascú basteix la seva filosofia,
el mètode. No, quan dic que hi ha filòsofs de pèl
molt variat, em refereixo ara, en concret, al distint pathos –la
actitud, el posat, el sentiment, el caràcter- des del qual
cada pensador pot crear les seves reflexions. I clar, no es tracta
d’una simple posada en escena, d’alguna estratègia
expositiva: l’important és que justament l’actitud
dels filòsofs normalment és inseparable de la manera
com ells entenen el sentit del seu treball.
Per exemple, hi ha filòsofs sacerdots, com Nietzsche
o Heidegger, que anuncien l’adveniment d’alguna cosa nova
i important: l’ultrahome o un nou sentit de l’Ésser.
O filòsofs, diguem-ne, reformadors, com Russell o
Sartre, que intenten millorar la societat. I filòsofs reproductors
que simplement analitzen, reconstrueixen o justifiquen allò
donat, per exemple, el coneixement humà, l’status
quo polític o algun concepte estimable –posem per
cas, la idea de democràcia. També, però, hi hauria
filòsofs que podem qualificar de turmentats: pensadors
que –Kierkegaard o Unamuno en serien bons exemples- reflexionen
a l’interior de profundes i molt personals insatisfaccions i
contradiccions: val a dir, conflictes de tipus moral, religiós
o existencial.
Sens dubte, aquesta classificació no deixa de ser aproximativa
i incompleta: només vol ser una espècie de mapa per
orientar-nos, si més no inicialment. A més, com tota
tipologia, aquesta no pot evitar de ser injusta, ja que com la resta
de les persones, els filòsofs són gent rica en matisos,
i qualsevol etiqueta ha de resultar per força insuficient i
falsificadora. Tanmateix, és orientativa i il·luminadora.
De fet, una classificació com aquesta estaria inspirada en
aquella encertada idea que William James –un altre filòsof
turmentat- va exposar a inicis del segle XX sobre l’indefugible
caràcter temperamental de la filosofia. O millor dit: que si
volem penetrar en les idees d’un filòsof concret ens
és necessari tenir en compte quines són les preocupacions
que l’animen i quines les respostes que el deixarien satisfet.
Doncs bé, quin seria el vector temperamental de la filosofia
de Wittgenstein? Quin era el seu pathos? La resposta, crec, no té
discussió: Wittgenstein era un filòsof turmentat.
Fixem-nos en aquest aforisme de 1944: “Que els pensaments
quedin en calma. Aquest és l’anhel de qui filosofa”.
O aquest altre, també del mateix any: “El filòsof
és aquell que ha de curar en si mateix moltes malalties de
l’enteniment, abans de poder arribar a les nocions del sa sentit
comú” (vid., Vermischte Bemerkungen, pàgs:
43 i 44). Ara bé, ser un filòsof d’aquesta mena
no significa ser una persona desgraciada o infeliç. No, el
turment pot obeir, diguem-ne, a saludables motivacions: per exemple,
la necessitat de claredat, de transparència -la necessitat
d’entendre. I és que la filosofia, com qualsevol altra
activitat, quan és creativa –quan crea un nou estil,
una nova manera de fer, unes respostes inesperades- no pot ser sinó
una activitat obsessiva, turmentadora.
En efecte, si Wittgenstein filosofava era perquè no podia
fer cap altra cosa: no podia evitar-ho. Talment com li passa a l’artista
autèntic, o al científic que investiga de debò:
obsessió i creació van sempre de la mà. I en
aquest sentit s’entén que Wittgenstein desitgés
en última instància poder deixar en calma els pensaments.
No pensar ja més perquè ja s’ha resolt el problema,
l’enigma. O per ser més exactes: perquè s’ha
dissolt i dissipat en veure quina n’era la causa, el seu origen.
I és que, malgrat que els problemes filosòfics són
profunds i obeeixen a algun desig de mirar-se les coses sota alguna
perspectiva determinada, no obstant, provenen sempre de confusions
lingüístiques. No són simples usos erronis del
llenguatge –alguna mena d’error tècnic-, però
sempre es tracta de confusions conceptuals -malalties de l’enteniment-
que han de ser desemmascarades.
I és que el llenguatge, entès com el conjunt de coses
que diem i fem amb les paraules, conté ja encriptades –enquistades-,
visions, punts de vista o maneres de pensar que és necessari
neutralitzar per tal d’arribar, com hem vist, a un sa sentit
comú. En realitat, tanta seria la força d’aquestes
preconcepcions, d’aquestes mitologies, que simplement pel fet
d’usar el llenguatge ja estem en perill d’acceptar-les
ingènuament. En cert sentit, el llenguatge parla en nosaltres,
i això explicaria la nostra espontània i irreflexiva
tendència a creure que la realitat i la nostra vida són
o han de ser d’unes determinades maneres filosòfiques.
Doncs bé, segons Wittgenstein, hauríem de reprimir
aquesta tendència de voler dir com són les coses en
un sentit filosòfic. Com? Ens ho diu ell mateix en 1921 al
final del Tractatus: “...quan algú volgués
dir quelcom metafísic, demostrar-li sempre que en les seves
proposicions no havia donat cap significat a certs signes”.
O per dir-ho a la manera del seu pensament madur: reconstruir el procés
–la genealogia- a través del qual hem arribat a dir el
que diem o a creure el que creiem, fent visible les equívoques
semblances entre les paraules i els prejudicis que ens has despistat
i que ingènuament ens fan dir el que diem o creure el que creiem.
Per a Wittgenstein, fou una constant la idea que la primera condició
per tal de filosofar és desconfiar del llenguatge, de la gramàtica
superficial.
Curiosa situació: el llenguatge és l’única
eina que tenim per tal de conèixer i actuar; tanmateix seria
una eina perillosa perquè també és la causa dels
nostres errors, de les ximpleries que podem arribar a dir. Però
aleshores, si no hem de dir res metafísic sobre el món
i la vida, quin ha de ser l’objectiu de la filosofia? Ho dèiem
fa un moment: claredat, transparència. Però una claredat
o una transparència l’objectiu de la qual no ha de ser
cognitiu, és a dir, la construcció d’una teoria
sobre el món i l’acció humana. No, per a Wittgenstein,
la finalitat de la filosofia no és teorètica: la filosofia
no ha de propiciar coneixement. Això del coneixement és
només assumpte de la ciència. La filosofia, per contra,
té només com a objectiu aquella claredat o transparència
que ha permetre’ns deixar en calma el pensaments –deixar
de pensar- i, així, assolir el silenci. El silenci?
Òbviament, no es tractarà del silenci de l’ignorant
–el silenci d’aquell que no sap o no contesta-, sinó
el silenci del savi. El silenci d’aquell que entén com
funciona el llenguatge, i quins són els disbarats a què
pot conduir-nos una malacomprensió del funcionament de les
paraules. No fer-se les preguntes que són fora de lloc ni pretendre
contestar-les, no defensar teories, no caure en el parany dels mots.
Només així podrem arribar a la visió correcta
del món i de la vida, la mirada perspícua. Aquesta perspectiva
filosòficament vertadera no serà, però, expressable
amb paraules. Ja ho hem dit: no es tracta de construir una teoria,
sinó més a aviat de callar, perquè com se’ns
diu al final del Tractatus “d’allò que no es
pot parlar, cal guardar-ne silenci”. I és que ben
mirat no hi hauria res de què parlar, res a pensar o conèixer,
res de què callar.
Wittgenstein entén la filosofia com una activitat, una dedicació
i una vocació individual. Com ens diu als pròlegs de
les seves dues grans obres –el Tractatus logico-philosophicus
de 1921 i les pòstumes Investigacions filosòfiques
(1953)- els seus escrits estan adreçats únicament a
aquelles persones –poques- que tindrien uns neguits i uns pensaments
semblants als seus. I és que la filosofia seria quelcom personal.
I no simplement en el sentit que cadascú té les idees
que té, sinó sobretot en el sentit que cadascú
ha de fer el treball per compte propi: les idees es poden heretar
o assumir, però la feina de filosofar –patir amb els
pensaments- és quelcom que només cadascú pot
fer per compte propi. De res valdrà que algú altre ho
faci per tu.
Dit amb altres paraules: només cadascú pot assolit
per a si mateix la claredat, la transparència, el silenci,
la visió perspícua desitjada. Només cadascú
pot aconseguir per a si mateix que els seus pensaments puguin arribar
a estar en calma. Ningú pot fer-ho per ningú que no
sigui ell mateix. Els altres –per exemple, Wittgenstein respecte
de nosaltres- només poden fer-nos partícips del seu
esforç, de les seves lluites amb el llenguatge: de fet, mostrar-nos
no el camí, sinó únicament el camí que
ells han seguit per si, de cas, ens serveix d’algun ajut. Però
com mostrar el camí que tu has seguit sense, diguem-ho així,
impartir doctrina? Només hi ha una manera: escriure de tal
forma que obliguis el lector a filosofar, a reproduir el teu camí.
En efecte, Wittgenstein no va escriure llibres de filosofia en un
sentit tradicional: no va redactar tractats filosòfics, dissertacions
o obres argumentatives i demostratives. No es tractava de construir
un sistema, sinó de fer que el pensament estigués en
acció, una acció permanent el final de la qual havia
de ser la dissolució dels problemes tradicionals, aquells problemes
que ens turmenten i que sovint donen lloc a teories forassenyades.
I en aquest sentit no és estrany que l’estil literari
de Wittgenstein fos el fos. El Tractatus, per exemple, és
un llibre de bells i enigmàtics aforismes de difícil
interpretació que pretenen, entre altres coses és clar,
remoure la nostra inocència lingüística i obligar-nos
a filosofar per compte propi.
Al seu torn, dintre d’allò que se sol anomenar el segon
Wittgenstein és possible apreciar un l’estil de reflexió
que estaria, diguem-ne, més a prop d’una manera oriental
de pensar que no pas del que seria el típic pensament discursiu
de la tradició occidental. Wittgenstein no cerca l’argument,
vull dir, un argument que sigui l’argument definitiu, concloent
i demostratiu en favor d’alguna determinada posició.
No, el seu mètode consisteix a oferir exemples, recordar-nos
casos familiars, presentar-nos contradiccions –com si es tractés
del famosos koans del budisme. I això amb la intenció
que el nostre enteniment arribi a veure les connexions oportunes,
els lligams que hi ha entre els usos de les paraules, o descobrir
quines són les confusions que ens fan dir el que diem o creure
el que creiem. En suma: es tracta d’arribar a la dissolució
dels problemes filosòfics –la filosofia com a detergent-,
i obtenir aquella mirada perspícua que deixi en calma els nostres
pensaments.
Com veiem, per a Wittgenstein, no sols la primera condició
per a filosofar seria desconfiar del llenguatge, sinó que a
més a més la filosofia mateixa ha de ser anàlisi
del llenguatge. Ara bé, Wittgenstein no sempre va defensar
la mateixa concepció sobre què era el llenguatge ni
tampoc sobre la manera com calia analitzar-lo. No podem entrar ací
en una exposició de detallada d’aquestes qüestions:
ni tenim temps, ni seria prudent ja que hauríem d’adoptar
un to massa acadèmic. No, el que farem serà explicar
aquestes qüestions d’una manera intuïtiva, encara
que hàgim de pagar el preu de no poder oferir una interpretació
exhaustiva ni totalment acurada. A més, no va ser ell mateix
qui en 1929 digué que “una bona metàfora ajuda
a pensar”? O en 1931: “allò que descobreixo
són noves metàfores”? Doncs bé, fem
servir una metàfora urbanística, una metàfora
que, de fet, apareix en el #18 de les Investigacions.
Imaginem-nos que l’estructura de tota ciutat és o hauria
de ser un quadrícula, és a dir, quelcom semblant al
barri de l’Eixample: tots els carrers ben reglamentats, ben
ordenats, ben delimitats, amb formes, distàncies i angles semblants,
etc. Ara, altrament, imaginem-nos la ciutat d’una manera diferent:
un agrupació irregular de barris i suburbis amb estructures
i finalitats diferents que han anat apareixent i s’han agrupat
al llarg del decurs històric en funció de les necessitats
humanes. En aquest darrer cas –que, de fet, seria allò
que ha succeït realment- les ciutats tindrien una estructura
difusa, borrosa: “un laberint de carrerons i places, de
cases velles i noves, i de cases amb construccions afegides en diverses
èpoques; i això voltat de molt ravals nous amb carrers
i places rectes i regulars, i amb cases uniformes”.
La ciutat-eixample –la ciutat ideal- i la ciutat real. Aquestes
són les dues metàfores que podrien exemplificar les
dues concepcions que Wittgenstein tingué sobre el llenguatge.
En l’època del Tractatus el llenguatge és pensat
d’una manera ahistòrica i atemporal: el llenguatge tindria
una essència rígida -la lògica matemàtica-,
i tot llenguatge seria un càlcul de proposicions, d’oracions
declaratives, d’enunciats vertadero-falsos. Per contra, d’acord
amb el seu pensament madur, aquell que començà a elaborar
a partir dels anys 30, el llenguatge ja no tindria cap essència,
cap estructura que fos sempre present, ni tan sols com a un ideal
a aconseguir. No, ara el llenguatge és vist com són,
de fet, les ciutats reals: quelcom que és resultat del temps,
de la història, i que entre les seves parts –els barris-
només és possible trobar a tot estirar semblances de
família.
Aquestes dues concepcions del llenguatge, ja ho hem indicat, van acompanyades
de dues maneres diferents d’entendre què havia de ser
la seva anàlisi filosòfica. Així, en el primer
cas es tractava de treure a la llum la lògica oculta del llenguatge,
el càlcul de les paraules i de les proposicions. Per contra,
en el segon cas es tractarà és de descriure l’ús
real i efectiu de les paraules, l’ús de les paraules
en el seu context, tot tenint en compte no sols què diem –quines
paraules proferim-, sinó també què fem en dir
el que diem. Perquè parlar no és unicament emetre paraules,
ni tan sols emetre paraules per a dir com són les coses. No,
en parlar el que fem és fer coses, crear sentits, crear realitats:
sentits i realitats a dintre dels quals transcorre la vida humana.
Hom podria dir que el llenguatge fa créixer un món,
el món humà.
I ara podem entendre millor per què, per a Wittgenstein, la
filosofia havia de ser anàlisi del llenguatge, una anàlisi
que neix de la desconfiança cap al llenguatge. El llenguatge
és allò que possibilita el pensament i el coneixement,
allò que fa possible també els sentits que recorren
i travessen les nostres vides. Tanmateix és el mateix llenguatge
el que omple el nostre camí de trampes que cal desemmascarar.
En altres paraules: el llenguatge és la nostra xarxa viària,
però alhora és allò que ens fa delinquir filosòficament
–cometre errors, dir disbarats. I més encara: el llenguatge
és també la nostra presó, i delinquim justament
quan intentem escapar-nos-en.
Efectivament, el llenguatge és presó perquè
oprimeix el nostre pensament. I és que només podem pensar
allò que el llenguatge ens permet de pensar. Ara bé,
aquest límit ens seria totalment insatisfactori, i la tendència
nostra –la tendència humana- és no conformar-s’hi:
com va dir Wittgenstein en 1929 en certa ocasió “correm
contra les barreres del llenguatge”. I aquesta tendència
mostra la nostra condició d’éssers transcendents,
insatisfets, fronterers, limítrofs. No ens conformem amb el
fet que no hi hagi res filosòfic a dir sobre el món
o sobre nosaltres més enllà del que el llenguatge científic
i quotidià ens permet de dir. Voldríem més carn
metafísica: això, però, no és possible,
perquè com llegim a Gramàtica filosòfica
(1969) “no hi ha res ocult, no hi ha res amagat”
o a l’espera de ser descobert.
Evitem, però, malentesos. Wittgenstein, malgrat el que estem
dient, no fou un pensador positivista, sinó més aviat
un místic, un místic, com ja hem vist, del silenci.
A parer seu, l’existència del món –que el
món sigui, no com sigui el món-, així com també
l’existència del subjecte que es representa el món
lingüísticament i que hi actua és allò místic,
un miracle estètic, el misteri. Quelcom sobre el que no és
possible dir res amb sentit ni tampoc assajar cap explicació,
perquè tot el discurs significatiu –el coneixement empíric,
sigui científic o ordinari- només tindria com a àmbit
d’aplicació el com del món, és a dir, o
bé els fets que descriu la ciència o bé les realitats
socials que el llenguatge genera. Altrament, sobre allò místic
només és possible guardar silenci.
Wittgenstein és un antiplatònic i no accepta que el
misteri de l’existència del món trobi el seu acompliment
en quelcom que hi sigui al darrere o més enllà. O millor
encara: que allò místic consisteixi en alguna cosa que
es revela o es mostra, sense arribar mai a dir-se del tot: l’inimaginable,
l’inconcebible, l’inefable. No, això són
només paraules buides de significat que ens poden fer pensar
que designen quelcom. I justament aquest seria el perill a evitar:
convertir en cosa el misteri, allò que és només
la mera existència del món davant nostre, la seva simple
i muda presència. Ens equivocaríem, per tant, si apel·léssim
a quelcom amagat i a l’espera –un altre món, déu
o la realitat en si mateixa-, perquè en sentit metafísic
tot és superfície: això sí, enigmàtica
superfície.
En realitat, el misteri del món -allò místic-
ja estaria a la vista amb la mateixa existència del món:
el misteri del món és a dins del món, dintre
d’allò que existeix, present en el més petit dels
detalls. I així, allò impensable, l’inimaginable,
allò indicible no seria quelcom –ni tan sols un no-res-
que no es deixa dir, pensar o imaginar per alguna insalvable dificultat.
No, simplement és la mateixa existència del món
davant nostre. Heus ací per què, malgrat el nostre anhel,
a pesar de la nostra lluita contra el llenguatge, més enllà
de les coses que podem pensar ja no hi ha res a dir, ni pensar, ni
imaginar. A més, si ho intentéssim res marcaria la diferència:
diguem el que diguem, pesem el que pensem, tot serà igual.
En suma, i com dèiem abans, el llenguatge possibilita i alhora
limita el nostre pensament: n’és la xarxa viària
i la presó. També, però, és allò
que ens fa fàcil delinquir: tenim la tendència a córrer
contra les barreres del llenguatge, i podem caure en la temptació
de voler usar el llenguatge per tal de donar satisfacció a
les nostres ganes d’anar-hi més enllà. En aquest
intent, però, quedem embruixats pel mateix llenguatge: embruixats
per les falses analogies, per les semblances superficials de les paraules,
per allò que algunes construccions lingüístiques
semblen evocar. Per aquest motiu, i així tornem a una idea
abans ja presentada, desconfiar del llenguatge és, d’acord
amb Wittgenstein, la primera condició del filosofar.
I no és tot això un pathos turmentat? Tendència
a córrer contra els límits del llenguatge, anhel de
dir quelcom metafísic; constatació, però, que
aquest intent és insensat, reconducció d’aquest
anhel al silenci, un silenci conscient dels límits del llenguatge.
Ara bé, el problema és que ni tan sols aquest silenci
acabaria amb el turment, perquè ben mirat el silenci que persegueix
Wittgenstein és un impossible, i ell n’era conscient.
El silenci què hauria de ser sinó suspensió del
llenguatge! No és un callar sobre quelcom, sinó un deixar
en suspens el llenguatge. Això, però, no és possible:
no podem deixar de parlar, no podem deixar de pensar, no podem deixar
de dir disbarats filosòfics. I és que el silenci filosòfic,
al capdavall, no podrà ser cap altra cosa que una mera idea,
la idea lingüística d’un silenci: la idea que hauríem
de callar perquè no hi ha res de què parlar ni de què
callar. Com veiem, estem atrapats pel llenguatge i no podem sortir-nos-en:
mai podrem deixar en calma els pensaments.
Tanmateix, el pathos turmentat de Wittgenstein no sols es manifestaria
en l’esfera metafísica, sinó que també
és present en la que, a parer seu, havia de ser l’actitud
existencial i ètica correcta. En efecte, Wittgenstein, d’una
manera força spengleriana, es desmarca de “l’esperit
del gran corrent de la civilització europea i americana”,
esperit que es faria palès tant en la indústria i en
l’art, com en les idees polítiques a l’ús
-el feixisme, el socialisme, etc. En la seva opinió, amb la
Modernitat hauria desaparegut el que hauria estat una època
de cultura –d’alta cultura-, és a dir, un ideal
de vida humana entès com un gran organisme on cada peça
ocuparia el lloc que li correspon, rebent el seu sentit del tot i
alhora col·laborant en la formació d’aquesta totalitat.
Per contra, l’actual civilització seria una època
d’anticultura, en la mesura que la cultura seria fragmentària,
estaria atomitzada, enteranyinada i mancada d’objectius globals:
com si cada element funcionés pel seu compte.
I el problema no sols rauria en aquestes diferències. No,
el problema també és que aquest corrent nou de civilització
es contempla a si mateix sota la categoria de la necessitat: com si
les noves realitats socials, econòmiques i polítiques,
com si els nous ideals ètics, estètics i existencials
fossin quelcom necessari, com si fossin el resultat d’un imperatiu
metafísic. ¿No és això el que batega sota
el sentiment de superioritat i l’autocomplaença amb què
l’home modern –el burgès, però també
l’home-massa- es veu a si mateix i pensa les èpoques
passades? Doncs bé, Wittgenstein no hi amaga el seu disgust,
el seu malestar, i escriu en 1930:
M’és indiferent que el científic occidental
típic em comprengui o em valori, ja que no entén l’esperit
amb què escric. La nostra civilització es caracteritza
per la paraula ‘progrés’. El progrés és
la seva forma; no una de les seves qualitats, el progressar. És
típicament constructiva. La seva activitat consisteix a construir
un producte cada vegada més complicat. I fins i tot la claredat
està al servei d’aquesta finalitat; no és un objectiu
en si mateix. Per a mi, al contrari, la claredat, la transparència
és una finalitat en si mateixa.
La idea sembla ser clara: l’època actual vindria definida
per la idea de progrés. No perquè existeixi el progrés,
és a dir, que les ciències, les arts i, en general,
la vida humana progressin o evolucionin –això seria un
fet empíric, a més bastant indiscutible i, en cert sentit,
irrellevant-, sinó perquè la forma, allò que
configura i impregna l’esperit de l’època és
la idea de progrés: que tots els elements de la civilització
actual, incloent l’anhel de claredat conceptual, estiguin en
funció de la idea de progrés. Com si fos indiscutible,
de la mà d’un optimisme metafísic inacceptable,
que el futur –el present- havia de ser i, de fet, és
millor que no el passat. El problema, clar, és que “el
progrés -com diu la cita de J.N. Nestroy amb què
Wittgenstein obre les Investigacions- té, sobretot,
una cosa i és que sembla molt més gran del que realment
és”.
Aquesta idea de progrés –el progrés com a prejudici
metafísic- es manifestaria, en primer lloc, en el cientifisme,
és a dir, en el realisme metafísic de tarannà
científic. Wittgenstein, ja n’havia parlar en el Tractatus:
Tota la visió moderna del món es basa en la il·lusió
que les lleis anomenades de la naturalesa són les explicacions
dels fenòmens de la naturalesa.
Així s’aturen en les lleis de la naturalesa com si fossin
quelcom intocable, com els antics s’aturaven en Déu i
el destí.
I tots dos, certament, tenen raó, i no en tenen. Els antics
són, tanmateix, més clars per tal com reconeixen un
final clar, mentre que en el sistema nou sembla com si tot quedés
explicat (T,6.371-6.372).
A més a més, però, el tecnicisme i l’industrialisme
que impregnarien tota la vida humana, i que inclou un constructivisme
que cerca la producció d’objectes cada cop més
complicats, més sofisticats, orientats a la solució
de problemes i necessitats que molt sovint són, en realitat,
problemes i necessitats generats per aquesta mateixa civilització.
I tot això, com ja hem dit, animat per un optimisme metafísic
que, en aquest context, es manifestaria no sols en la creença
que disposem del coneixement de la realitat en si mateixa -i, per
tant, que ho podrem explicar tot-, sinó en la idea que tot
és a les nostres mans, i que si arribés un moment en
què tot fallés, sempre seríem capaços
de trobar una solució tecnològica.
I quelcom semblant valdria per a la vida social: la creença
que el món humà, incloent l’acció humana,
és una mena de mecanisme que és possible no sols explicar
en termes causals, sinó que també podem destruir i reconstruir
sense cap perill, un cop trobades les suposades lleis que el governen.
I és que ¿no habitaria una pressuposició d’aquest
tipus a l’interior de les ideologies revolucionaries de l’època
de què parla Wittgenstein, per exemple, en els projectes socials
del comunisme i del feixisme? Fins i tot, ¿no seria també
el liberalisme una mena de fisicisme, un atomisme social, inspirat
en la física moderna, que persegueix obsessivament el creixement
econòmic?
I per descomptat, l’art també estaria dominat per la
idea de progrés i pel constructivisme, cosa que es manifesta
en la necessitat permanent d’innovar, és a dir, en el
predomini del desenvolupament dels llenguatges artístics com
un fi en si mateix, per damunt de les necessitats espirituals –la
necessitat humana de pensar la vida, d’expressar valors, de
crear sentits-, i que conduirien a la concepció de l’art
per l’art. Breument: el progrés artístic entès
com a simple evolució tècnica, i no com a millora de
l’esperit. O, si es vol, l’art com a pura abstracció,
com a mera decoració, com a acudit del creador, com a simple
espectacle... No és això, de fet, el que durant la segona
meitat del segle XX ha animat el pop-art, l’art sonor, el ready-made,
les instal·lacions, etc.? En aquest respecte és il·luminadora
la comparació que en 1930 Wittgenstein fa entre l’obsessió
per l’aparença corporal –què millor al·legoria
per a la idea de progrés que el fitness!- i la manca
d’esperit o d’estil. En Moviments del pensar podem llegir:
Ahir vaig estar una estona segut al jardí del Trinity &
vaig pensar, curiosament, com el bon desenvolupament corporal de tota
aquesta gent va unit a una falta total d’esperit (no em refereixo
a falta d’enteniment). I com, d’altra banda, un tema de
Brahms està ple de força. gràcia & ímpetu
& no obstant això ell tenia panxa. Per contra, l’esperit
dels contemporanis no té cap ressort sota els peus.
I bé, quina serà l’actitud correcta davant de
tots aquests desenvolupaments de la Modernitat? Wittgenstein s’hi
resisteix, però no d’una manera política: això
seria encara moure’s a l’interior dels ideals moderns.
No, la seva resistència és, més aviat, la d’aquell
que d’una manera pessimista i estoica –schopenhaeuriana-
aguanta el xàfec en silenci. En efecte, hem dit que els humans
som éssers transcendents, fronterers, en la mesura que no podem
evitar de torbar-nos insatisfets amb el fet que tot sigui a la vista,
que no hi hagi res ocult -no podem deixar de córrer contra
les barreres del llenguatge. A més que aquesta tendència
havia de ser reconduïda al silenci, perquè ben mirat no
hi ha res de què parlar, no hi ha res a pensar en un sentit
metafísic. Aquest silenci, però, no seria una actitud
teorètica o contemplativa –de fet, hem vist que era un
impossible-, sinó que consistirà més aviat en
una actitud vital: una actitud ètica i existencial que s’expressa
en al sentit que han de mostrar les nostres accions, la nostra vida.
Ara bé, no a la manera dels moderns: no a través d’alguna
argumentació ètica que pretengués demostrar i
justificar algun codi moral. No, tal i com va explicar en la seva
famosa Conferència sobre ètica impartida en
la societat Els Herètics en 1930, per a Wittgenstein,
l’ètica entesa d’aquesta manera –un discurs
normatiu sobre la conducta humana a partir de valors absoluts- seria
quelcom impossible. A tot estirar l’ètica només
podria ser un discurs sobre valors relatius, hipotètics, és
a dir, un discurs fet de judicis de la forma “si vols tal i
tal, fes tal i tal”. Això, però, no són
judicis de valor -judicis absoluts- que és l’únic
que, segons Wittgenstein, interessa a l’ètica. I aleshores,
com explicar una actitud ètica, si l’ètica no
és possible com a discurs absolut?
Bé, la solució depèn del fet que allò
místic, a diferència del que dèiem adés,
no és únicament el miracle estètic de l’existència
del món, sinó també que el món sigui un
tot limitat que no és possible alterar: el destí. I
és que allò ètic no pot ser l’actitud davant
de l’existència del món –això només
podria provocar sorpresa o admiració-, sinó l’actitud
davant de l’existència del món com a quelcom que
no es pot canviar. Efectivament, i és l’opinió
de Wittgenstein, el món conté els mateixos fets tant
si som optimistes, pessimistes o fatalistes; tant si som liberals
com conservadors, feliços o desgraciats... El món és
allò que s’escau, i és incanviable. Tanmateix,
allò que sí es pot alterar són els seus límits,
és a dir, la nostra vivència del món, la nostra
actitud davant dels fets. I aquesta és justament l’actitud
ètica, una vivència o una actitud que es mostra només
en l’acció: per exemple, en la indiferència o
el coratge davant els canvis de la fortuna o la necessitat de la mort;
o en la compassió i el compromís cap als altres. “En
una paraula –llegim en el Tractatus-, el món
així haurà d’esdevenir un altre món diferent.
Hom podria dir que ha de disminuir o augmentar com un tot. El món
del feliç és un altre que el de l’infeliç”
(T,6.43).
Així, l’ètica que Wittgenstein proposava és
una ètica individualista, tot i que no egoista ni insolidària,
que recorda l’ideal de vida del savi de l’Antiguitat,
un ideal bastit a partir del concepte d’impertorbabilitat, la
indiferència, l’anhel de no veure’s afectat pel
que s’escau al nostre voltant o a nosaltres mateixos. I l’objectiu
d’aquest ideal, com ja ho era per als clàssics, no serà
altre que la felicitat. En efecte, en 1916 en Diaris filosòfics
podem llegir: “La qüestió se’m presenta
com a merament tautològica; sembla que la vida feliç
es justifica per si mateixa, que és l’única adequada”.
En suma: un ideal ètic individualista basat en un silenci impossible
cap a allò que es troba més enllà del discurs
significatiu i que persegueix la felicitat mitjançant la indiferència.
I és que el món és com és, i per molt
que hi influïm, en darrera instància –en situacions
límits- no hi podem fer res, perquè els fets s’imposaran
sempre. Altrament, només podem canviar la nostra actitud, la
manera com vivim els fets que se’ns vénen al damunt.
I a tal efecte, caldrà coratge, coratge per rebre sense afectació
tant les alegries com les desgràcies, indiferència davant
de la ironia amb què el destí -el món com un
tot inalterable- tracta els nostres afanys. Aquest era l’ideal
que Wittgenstein: ser íntegres com els arbres. Ens ho diu ell
mateix en 1929:
És quelcom bo que jo no em deixi influenciar! (...) Arribes
a la tragèdia quan l’arbre, en comptes de doblegar-se,
es trenca. (...) El meu ideal consisteix en una certa fredor. Un temple
que alci una barrera a les passions sense ser afectat per elles.
I acabem ja. Wittgenstein va entendre filosofia i vida d’una
manera agonista, com a lluita –heus ací perquè
el seu pathos seria el propi d’un filòsof turmentat.
Lluita per crear un nou estil de reflexió, lluita contra les
barreres del llenguatge, lluita contra la presència muda del
món, lluita contra la nostra tendència a dir quelcom
metafísic i en el fons reconfortant, lluita contra els ideals
culturals i existencials de la seva època, lluita contra la
inexorabilitat dels fets –la força del destí-,
lluita per deixar en calma els nostres pensaments i obtenir així
la mirada perspícua, lluita per donar sentit a la pròpia
existència, lluita per un silenci impossible. No és
poca cosa el retrat que ens fa Wittgenstein de la nostra situació,
de la nostra condició. Què sigui, però, encertada,
o que ens serveixi a nosaltres, això que cadascú ho
decideixi.
Lliçó llegida
a l’Ateneu Barcelonès el 25 d’abril de 2007 dintre
del Cicle “Història de la Filosofia”.