Popper, Karl: Diferència entre les revisions
m |
|||
| (9 revisions intermèdies per 5 usuaris que no es mostren) | |||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
| − | + | == Biografia == | |
| + | (Viena, 1902 - Londres, 1994), descendent d’una família jueva, es va sentir atret durant la dècada de 1920 per diverses experiències intel·lectuals, entre elles la música, la física, les matemàtiques i la política. Durant un curt període de temps va treballar a la clínica infantil del psicoanalista Alfred Adler. Va cursar estudis universitaris a la capital austríaca -on va entrar en contacte amb el Cercle de Viena- i, el 1928, es va llicenciar en Filosofia amb el psicòleg Karl Buhler. En la seva fugida del règim nazi, es va traslladar a Nova Zelanda, on va impartir docència al Canterbury University College de Christchurch. Entre el 1946 i el 1969 va ser professor de lògica i, més tard, de metodologia a la London School of Economics. Va ser membre de la Royal Society i professor en nombroses universitats d’arreu del món. | ||
| − | == | + | == Llibres == |
| + | |||
| + | *''La lògica de la investigació científica'' (1934), | ||
| + | *''La sociedad abierta y sus enemigos'' (1950), | ||
| + | *''La miseria del historicismo'' (1957), | ||
| + | *''El desarrollo del conocimiento científico: conjeturas y refutaciones'' (1963), | ||
| + | *''Conocimiento objetivo'' (1972), | ||
| + | *''Búsqueda sin término'' (1974) i | ||
| + | *''Post Scriptum a La lógica de la investigación científica'' (1982). | ||
== TEXTOS == | == TEXTOS == | ||
| + | «La perspectiva errònia en la ciència es descobreix per la seva avidesa de ser veritable.» | ||
| + | |||
| + | «[...] al meu entendre no hi ha res que pugui anomenar-se inducció. Per tant, serà lògicament inadmissible la inferència de teories a partir d’enunciats singulars que estiguin “verificats per l’experiència” [...]. Així, doncs, les teories no són mai verificables empíricament [...]. Aquestes consideracions ens suggereixen que el criteri de demarcació que hem d’adoptar no és el de la verificabilitat, sinó el de la falsabilitat dels sistemes.» | ||
| + | |||
| + | "... L'opinió equivocada de la [[ciència]] es delata en la seva ànsia de tenir [[raó]], car el que distingeix l'home de [[ciència]] no és la seva possessió de coneixements, de la veritat irrefutable, sinó la seva recerca -persistent i temeràriament crítica- d'aquesta veritat. | ||
| + | |||
| + | Cal, doncs, que la nostra actitud sigui resignada? Hem de dir que la [[ciència]] només pot complir la seva tasca biològica i que sols pot demostrar el seu tremp, en el millor dels casos, mitjançant les aplicacions pràctiques que puguin corroborar-la? Són insolubles els seus problemes intel·lectuals? Penso que no. La ciència no persegueix mai el fi il·lusori de fer que les seves respostes siguin definitives, tan sols probables. Tot al contrari, el seu avenç s'encamina cap a una meta infinita i, tanmateix aconseguible: la de descobrir incessantment problemes nous, més profunds i més generals, i de sotmetre les nostres respostes, sempre provisionals, a contrastacions constantment renovades i cada vegada més rigoroses." ''La lògica de la investigació científica'', Cap.X | ||
| − | |||
| − | + | [[Categoria:Textos|Popper, Karl]] | |
| + | [[Categoria:Filòsofs|Popper, Karl]] | ||
Revisió de 00:53, 5 jul 2007
Biografia
(Viena, 1902 - Londres, 1994), descendent d’una família jueva, es va sentir atret durant la dècada de 1920 per diverses experiències intel·lectuals, entre elles la música, la física, les matemàtiques i la política. Durant un curt període de temps va treballar a la clínica infantil del psicoanalista Alfred Adler. Va cursar estudis universitaris a la capital austríaca -on va entrar en contacte amb el Cercle de Viena- i, el 1928, es va llicenciar en Filosofia amb el psicòleg Karl Buhler. En la seva fugida del règim nazi, es va traslladar a Nova Zelanda, on va impartir docència al Canterbury University College de Christchurch. Entre el 1946 i el 1969 va ser professor de lògica i, més tard, de metodologia a la London School of Economics. Va ser membre de la Royal Society i professor en nombroses universitats d’arreu del món.
Llibres
- La lògica de la investigació científica (1934),
- La sociedad abierta y sus enemigos (1950),
- La miseria del historicismo (1957),
- El desarrollo del conocimiento científico: conjeturas y refutaciones (1963),
- Conocimiento objetivo (1972),
- Búsqueda sin término (1974) i
- Post Scriptum a La lógica de la investigación científica (1982).
TEXTOS
«La perspectiva errònia en la ciència es descobreix per la seva avidesa de ser veritable.»
«[...] al meu entendre no hi ha res que pugui anomenar-se inducció. Per tant, serà lògicament inadmissible la inferència de teories a partir d’enunciats singulars que estiguin “verificats per l’experiència” [...]. Així, doncs, les teories no són mai verificables empíricament [...]. Aquestes consideracions ens suggereixen que el criteri de demarcació que hem d’adoptar no és el de la verificabilitat, sinó el de la falsabilitat dels sistemes.»
"... L'opinió equivocada de la ciència es delata en la seva ànsia de tenir raó, car el que distingeix l'home de ciència no és la seva possessió de coneixements, de la veritat irrefutable, sinó la seva recerca -persistent i temeràriament crítica- d'aquesta veritat.
Cal, doncs, que la nostra actitud sigui resignada? Hem de dir que la ciència només pot complir la seva tasca biològica i que sols pot demostrar el seu tremp, en el millor dels casos, mitjançant les aplicacions pràctiques que puguin corroborar-la? Són insolubles els seus problemes intel·lectuals? Penso que no. La ciència no persegueix mai el fi il·lusori de fer que les seves respostes siguin definitives, tan sols probables. Tot al contrari, el seu avenç s'encamina cap a una meta infinita i, tanmateix aconseguible: la de descobrir incessantment problemes nous, més profunds i més generals, i de sotmetre les nostres respostes, sempre provisionals, a contrastacions constantment renovades i cada vegada més rigoroses." La lògica de la investigació científica, Cap.X
