Ànima: Diferència entre les revisions

Revisió del 01:09, 13 jul 2007

(Psyché en grec)

• Principi de vida i de moviment. Lloc on es troben les facultats morals i intel·lectuals.

• Pels òrfics és immortal, preexistent i transmigra (metempsicosi) d'un cos a l'altre.

• Per a Plató (República, Fedre, Convit), es divideix en tres parts: Raó, ànim, apetit. Al Fedó se n'argumenta la immortalitat a partir de la seva simplicitat, caracter que mantindrà Descartes.

• Per Descartes equival a substància pensant inextensa que pot existir sense el cos. Amb ell s'establirà també com a equivalent a la identitat personal.

AMPLIACIÓ

L'ànima, segons algunes tradicions religioses i filosòfiques, és el principi espiritual que forma part del ésser humà, separat del cos, i que el diferencia d'altres éssers, tot i que algunes escoles creuen que l'ànima és un principi vital i per tant pertany també als animals i les plantes.

A vegades s'ha usat com a sinònim de consciència o ment i sovint té connotacions religioses, afirmant que l'ànima va ser donada a l'home pels déus i per tant és immortal. Per això l'ànima va lligada a un sentit de trascendència.

Plató

Plató creia que l'ànima era l'essència autèntica de l'ésser humà. Va ser un dels pares del dualisme i de l'idealisme en filosofia. L'ànima pertanyia al món de les idees, intel·ligible, etern i perfecte i s'encarnava en diversos cossos, recordant només en part el món del qual provenia però enyorant-lo. Per això impulsa la persona al coneixement i a la virtut, per allunyar-se de la matèria corruptible i poder ser alliberada del cos (doctrina que influencià la concepció cristiana de l'ànima).

L'ànima es divideix en tres parts, que es corresponen amb les tres classes socials dominants: una racional, una concupiscible i una irascible, fet que explica que la persona no sempre obri bé.

Aristòtil

Per a Aristòtil l'ànima és un principi vital que actua com a forma per a l'ésser humà, oposant-se a la matèria que seria el cos (teoria de l'hilemorfisme). També seria la realització màxima o acte de la persona, ja que el permet elevar-se i pensar. No creu, però, que l'ànima sobrevisqui al cos (semblant al que proposava Epicur, que creia que l'ànima estava formada per àtoms igual que qualsevol altra cosa)

Estoïcisme

Els estoics pensaven que l'ànima s'insuflava en el cos (d'aquí les nombroses traduccions d'ànima com a sinònim de pneuma o aire) i que hi havia una ànima per a cada cosa, fins i tot per a diferents estadis d'un mateix ésser (així l'ànima de l'infant és diferent de la de l'adult). A partir d'aquests pensadors, s'assimila freqüentment l'ànima a esperit

Cristianisme

El cristianisme va afirmar que l'ànima era un do de Déu particular per als homes, fets a imatge i semblança seva. Cada ànima és individual.

L'ànima, quan el cos mor, és jutjada per les obres de la persona i segons si es salva o es condemna, va al Paradís (on gaudeix de la contemplació eterna del Creador) o a l'Infern.

Descartes

Descartes assimila l'ànima a la ment, res cogitans, oposant-la al cos, que forma part de la res extensa com qualsevol altra entitat del món. L'ànima ha estat creada per Déu, res infinita.

L'ànima és també garantia d'existència, doncs si sé que penso, és perquè existeixo (la famosa màxima Cogito ergo sum). Per tant l'existència està lligada a l'autoconsciència, tota la resta es pot dubtar.

Budisme

L'ésser sempre és temporal per al budisme, es defineix segons una coordenada espai-temps concreta i està marcat per experiències. S'oposa a l'essència universal eterna, una ànima global.

Cada persona té una part d'aquesta ànima. Ha d'intentar actuar correctament per fondre's amb l'ànima còsmica i fer desaparèixer el cos, font de patiment i desig i per tant d'impuresa.

L'ànima es va reencarnant en diferents cossos (també no humans) segons les conductes de la vida anterior. L'objectiu és interrompre aquest cicle de reencarnacions amb una vida perfecta.

Psicologia

La psicologia moderna parla de psique o de ment en comptes d'ànima i la considera com un receptacle d'emocions i vivències, així com la font de la voluntat d'actuar.

Ciència moderna

La ciència moderna rebutja el concepte d'ànima perquè no és demostrable empíricament i parla de cervell i d'activitats que es relacionen amb ell. L'ànima, doncs, passa a l'àmbit de la creença o de la fe.