Psicologia: Diferència entre les revisions

Revisió de 00:28, 24 ago 2008

La Psicologia és una ciència que es dedica a investigar el comportament humà des de la vessant més física, entesa com a conducta, fins a la vessant més psíquica o mental.

Els seus orígens es situen a l’antiga Grècia en l’expressió atribuïda a Sòcrates “coneix-te a tu mateix” –inscripció del temple de Delfos-. El concepte està format per dos termes: psikhé=[ànima] (principi de vida) i logos=estudi, ciència, investigació.

Aquest estudi de l'ànima té les seves arrels en les primeres cultures que suposaven l’existència en l’humà d’un principi diferent del cos. Per exemple: els Bosquimans donen a aquest principi el nom de no (que s’identificava amb el destí); els Lugbara (Uganda) fan referència a l’orinda (principi exclusiu dels homes).

Tanmateix van ser els grecs els que es varen dedicar a l’estudi de l’ànima més intensament. Els orfisme i pitagòrics són els que van introduir la creença de l’existència d’un principi superior al cos –soma-. Pels òrfics l’ànima era entesa com un principi vital, dinàmic, espiritual i immortal, que es contraposava al cos entès com a material, mortal, passiu i estàtic. L’ànima, però, estava empresonada en el cos i calia seguir uns ritus concrets per alliberar-se de les cadenes corporals a les que estava sotmesa. La necessitat de purificar l’ànima mitjançant diferents rituals, conduirà als primers filòsofs a considerar el coneixement com un element important per a la salvació de l’ànima, per a la seva immortalitat.

Plató dedicarà una part de la seva filosofia a tractar la qüestió de la immortalitat de l’ànima com a justificació racional de la teoria de les idees. Si les idees existeixen, aleshores l’ànima les ha d’haver contemplat abans d’introduir-se al cos. A més a més, l’ànima esta dividida en diferents parts: raó, voluntat i instints. D’aquesta manera s’explica el comportament humà, com una lluita entre les diferents parts de l’ànima.

Aristòtil ofereix un aspecte més biologista a la teoria de l’ànima: aquesta ja no és immortal sinó que es transmet per herència, tenint més importància, utilitzant la terminologia actual, els caràcters adquirits genèticament.

A l’època medieval l’ànima pren una dimensió més religiosa. L’ànima té una essència més aviat divina, ha estat atorgada als humans per una instància superior. Però en el comportament també intervé el cos, lloc dels desigs i passions que allunyen a l’humà de la seva essència més pura i de la divinitat.

És a partir del s.XVII que el concepte d’ànima va deixant pas al concepte de ment. R. Descartes estableix una dualitat entre cos: regeix els actes involuntaris o reflexes innats; i la ment: regeix els actes voluntaris. El problema està en com es relacionen les dues substàncies, cos i ànima, perquè la seva naturalesa és diferent. La solució cartesiana d’una glàndula pineal, situada no se sap ben bé on, no tindrà gaires seguidors.

A partir del s.XIX amb la influència de la teoria de l’evolució (importància de l’adaptació als estímuls ambientals) i dels avenços científics en el camp d’estudi de les vies nervioses (J. Müller: dependència entre el físic i el psíquic) i del mètode experimental, la psicologia o estudi de la ment, pren un caràcter més científic i se separa de la filosofia.

Helmboltz: ”La vida mental es construeix a partir de l’experiència sensorial”.

La psicologia pren un camí més experimental, que la conduirà des de l’estudi de l’estructura de la ment o consciència (W. Wundt: estructuralisme) i dels seus processos psicològics; a l’estudi del funcionament i utilitat dels continguts de consciència (W. James: funcionalisme); fins a l’estudi de la conducta o behavior (J.B. Watson: behaviorisme o conductisme) com a resultat de la resposta a uns estímuls.