Existència: Diferència entre les revisions

Revisió de 19:49, 24 juny 2007

La paraula "existència" designa el fet d'ésser, per exemple el fet d'ésser d'una manera absoluta, el fet de ser donat per a la percepció, o fins i tot per a la consciència.

"Existència" s'oposa al mateix temps a la essència (el que és) i al no-res que és la seva negació.

El problema metafísic de l'existència

Tots els éssers existeixen, i és una evidència el dir que el pensament (i fins i tot l'imaginari) i la acció suposen l'existència. Existir és ser; ésser és existir. Així doncs l'existència és una mica l'immediat, que constitueix el començament de tot.

En aquest sentit, l'existència és el simple fet de ser, l'ésser concebut sense determinació alguna, sense predicat, sense no-res: l'ésser comença doncs per la indeterminació de l'existència, indeterminació del fet de ser pur i simple. Així, aquesta primera idea de l'existència ens la farà concebre per un coneixement immediat. Des d'aquest punt de vista:

• ésser i pensament són idèntics;
• l'existència és immediatament coneguda.

El coneixement del que és l'existència és doncs originada de l'existència mateixa. Cadascú tindria llavors un saber immediat de l'immediat. Aquests punts aixequen algunes de les dificultats de la filosofia:

• Si l'existència és coneguda per un jo, es pot deduir d'això l'existència de les coses?
• És l'existència immediatament coneguda per nostra consciència?
• És l'existència un objecte de coneixement?

Aquestes preguntes impliquen unes distincions:

• existència per a un jo (subjectiu) i existència de les coses (objectives): en l'idealisme modern, és l'existència subjectiva en tant que pensament la que és absolutament certa.
• ésser i existència: es distingeix entre "ésser" i "ser un ésser".

L'origen metafísic de l'existència

En aquesta última distinció, es pot entendre que la filosofia ha triat tradicionalment l'ésser en detriment de l'existència, el que es tradueix per la formulació d'Aristòtil: L'objecte etern de totes les recerques presents i passades, el punt sempre en suspens: què és l'ésser? equival a preguntar què és la substància? Segons Plató, la recerca d'Aristòtil se centra llavors sobre l'essència, i no sobre l'existència, i l'existència seria doncs amagada: l'existència deu sempre metafísicament pensar-se en relació a l'essència; l'essència és la condició de intel·ligibilitat de l'existència.

Des d'aquest punt de vista essencialista, es desprenen diverses conseqüències importants:

• l'essència és l'ésser possible, i l'existència l'ésser real;

• l'existència d'un ésser és funció de la seva essència;

• l'existència és doncs definida per la seva essència, que li dóna doncs els seus límits i la seva perfecció;

• la diferència entre les essències produeix una jerarquia de les existències; una jerarquia de la realitat: hi ha ordre;

• com més perfecta és una essència, més perfecta és l'existència que es desprèn d'ella;

• Déu (o el Bé, l'acte pur, etc.) - sent la sobirana essència, és d'on procedeix tota existència; Ell seria fins i tot l'única i veritable essència, de la qual l'existència es desprèn necessàriament, el que faria de qualsevol metafísica i qualsevol ciència, una teologia (Filosofia primera per a Aristòtil).

No obstant això, aquesta metafísica posseeix un problema molt simple: si l'existència depèn fins a aquest punt de l'essència (definició, intel·ligibilitat, estructura de l'ésser, raó de ser, etc) llavors per què existeix alguna cosa fora de l'essència?

Una resposta és que Déu ha creat les essències i complert aquest pas del possible al real que la raó humana no aconsegueix pensar (vegi's també Plató, Timeu). Però el problema és sempre el mateix: com una essència suprema pot posar fora de si mateixa una mica contingent i inferior, l'existència?

Filosofia de l'existència

Enfront d'aquests problemes, un pot voler pensar en l'existència de manera autònoma, independentment de l'essència. És la bolcada existencial de la metafísica: el fet d'existir es converteix en el punt de partida del pensament, el que dóna sentit veritablement a la nostra experiència. És l'existència sense essència, sense raó i sense jerarquia.

L'anàlisi de l'existència com fenomen

L'existència, en la metafísica occidental, està fora del concepte: en aquest sentit, se li pot retreure l'haver ignorat l'existència, ja que l'existència és simplement el que escapa a l'essència: l'existència no es dedueix del concepte, no és un predicat sinó una posició - el que està posat aquí i ara (Kant, K).

Però l'existència és també l'individual, i per tant revela no el saber del que és, sinó subjectivitat. És doncs l'individu qui és l'existent, i el coneixement de la seva realitat passa per la seva consciència i pels seus actes (la seva voluntat). No obstant això, és aquest aspecte de l'existència que l'especulació metafísica ignora, a la qual s'oposen les filosofies que parteixen de l'individu, de la seva llibertat i de les seves eleccions de vida.

La consciència de l'existència

La realitat de l'existència pot ser apresa de manera efectiva (la sensibilitat per a Rousseau, J.J.), independentment de la raó, que el que d'això s'obté do es dedueix de l'essència, no és demostrable, és irrefutable (Nietzsche) i sembla doncs sobretot un fenomen irracional. Però aquesta consciència afectiva pot ser concebuda com un "humor" (Stimmung, Heidegger) a priori, una tonalitat de l'existència que precedeix la captació de coses en la seva particularitat. Aquesta tonalitat és llavors contemporània del que és cridat "obertura al món"

• nàusea, per a Sartre, les coses que perden el seu sentit utilitari ja no es poden nomenar; és llavors la seva existència pura la qual es torna invasiva, incontrolable. La consciència dubta entre la fusió subjecte/objecte i el rebuig.

• angoixa: per a Heidegger, l'angoixa, al contrari que la por, no té un objecte real identificable en l'experiència. La por pot ser combatuda emprant mitjans de protecció contra un perill ben identificat. L'angoixa, per contra, al no tenir objecte, és una angoixa de no-res i la seva font és per tant el propi existent que ha de ser de manera autèntica.

• plaer: al contrari de les filosofies contemporànies de l'existència que posen en el cor de l'existent, en la seva propi estructura, sentiments més aviat negatius, un filòsof com Rousseau, J.J. pensa trobar sota la falsedat de la vida social el pur plaer de l'existir que és el gaudir natural de la sensibilitat: aquesta sensibilitat és per a ell el punt de partida de l'existència.

La finitud

En les filosofies de l'existència, la llibertat és un absolut, l'essència irrebatible de l'existència. Però aquesta llibertat no pot ser el seu propi fonament, doncs hi ha una facticitat originària de la llibertat que revela doncs la finitud de la mateixa. La llibertat és ni més ni menys que l'home mateix, la seva existència i defineix la condició humana: estem condemnats a la llibertat, som llançats a ella, exactament com som llançats aquí al món.

L'art d'existir

• saviesa i mort
• l'ètica
• la cultura de si mateix (estètica de l'existència)
• la fe

Matemàtiques

Que els nombres imaginaris existeixin o no, això importa poc per als matemàtics d'avui.

Prenguem un exemple: imaginem que el nostre univers sigui un plànol en el qual totes les criatures siguin cucs plans. Dibuixem una mà esquerra i una mà dreta. En el plànol, no hi ha cap manera de passar del dibuix d'un al de l'altre. Però el cuc pla pot imaginar una tercera dimensió perpendicular a les altres 2 que li va a permetre fer una rotació tridimensional imaginària de manera que podrà transformar un dibuix de mà dreta en un dibuix de mà esquerra. Duguem ara aquest exemple a l'ésser humà: mitjançant una rotació en un espai de 4 dimensions podríem transformar un guant dret en un guant esquerre. No podem fer-lo i això prova bé que la 4ª dimensió és imaginària respecte de les altres 3. Però això no impedeix fer càlculs i geometria de 4 dimensions.

Què és la realitat en relació amb la percepció que tenim d'ella? La matemàtica va més enllà del debat real o imaginari, a més el terme complex significa real i imaginari.

Bibliografia

• *Proslogion, Anselm de Canterbury
• La Ciutat de Déu, Augustí d'Hippone
• De la producció original de les coses presa d'arrel, Leibniz
• Crítica de la raó pura, Kant
• Enciclopèdia de les ciències filosòfiques, Hegel
• Méditations cartésiennes, Husserl
• Être et temps, Heidegger
• L'Ésser i l'Existència, Etienne Gilson
• Fenomenologia de la Percepció, Merleau-Ponty
• El Mite de Sísif, Albert Camus