Psicologia: Diferència entre les revisions

Revisió del 19:57, 9 set 2007

La Psicologia és una ciència que es dedica a investigar el comportament humà des de la vessant més física, entesa com a conducta, fins a la vessant més psíquica o mental.

Els seus orígens es situen a l’antiga Grècia en l’expressió atribuïda a Sòcrates “coneix-te a tu mateix” –inscripció del temple de Delfos-. El concepte està format per dos termes: psikhé=[ànima] (principi de vida) i logos=estudi, ciència, investigació.

Aquest estudi de l'ànima té les seves arrels en les primeres cultures que suposaven l’existència en l’humà d’un principi diferent del cos. Per exemple: els Bosquimans donen a aquest principi el nom de no (que s’identificava amb el destí); els Lugbara (Uganda) fan referència a l’orinda (principi exclusiu dels homes).

Tanmateix van ser els grecs els que es varen dedicar a l’estudi de l’ànima més intensament. Els orfisme i pitagòrics són els que van introduir la creença de l’existència d’un principi superior al cos –soma-. Pels òrfics l’ànima era entesa com un principi vital, dinàmic, espiritual i immortal, que es contraposava al cos entès com a material, mortal, passiu i estàtic. L’ànima, però, estava empresonada en el cos i calia seguir uns ritus concrets per alliberar-se de les cadenes corporals a les que estava sotmesa. La necessitat de purificar l’ànima mitjançant diferents rituals, conduirà als primers filòsofs a considerar el coneixement com un element important per a la salvació de l’ànima, per a la seva immortalitat.

Plató dedicarà una part de la seva filosofia a tractar la qüestió de la immortalitat de l’ànima com a justificació racional de la teoria de les idees. Si les idees existeixen, aleshores l’ànima les ha d’haver contemplat abans d’introduir-se al cos. A més a més, l’ànima esta dividida en diferents parts: raó, voluntat i instints. D’aquesta manera s’explica el comportament humà, com una lluita entre les diferents parts de l’ànima.

Aristòtil ofereix un aspecte més biologista a la teoria de l’ànima: aquesta ja no és immortal sinó que es transmet per herència, tenint més importància, utilitzant la terminologia actual, els caràcters adquirits genèticament.

A l’època medieval l’ànima pren una dimensió més religiosa. L’ànima té una essència més aviat divina, ha estat atorgada als humans per una instància superior. Però en el comportament també intervé el cos, lloc dels desigs i passions que allunyen a l’humà de la seva essència més pura i de la divinitat.

És a partir del s.XVII que el concepte d’ànima va deixant pas al concepte de ment. R. Descartes estableix una dualitat entre cos: regeix els actes involuntaris o reflexes innats; i la ment: regeix els actes voluntaris. El problema està en com es relacionen les dues substàncies, cos i ànima, perquè la seva naturalesa és diferent. La solució cartesiana d’una glàndula pineal, situada no se sap ben bé on, no tindrà gaires seguidors.

A partir del s.XIX amb la influència de la teoria de l’evolució (importància de l’adaptació als estímuls ambientals) i dels avenços científics en el camp d’estudi de les vies nervioses (J. Müller: dependència entre el físic i el psíquic) i del mètode experimental, la psicologia o estudi de la ment, pren un caràcter més científic i se separa de la filosofia.

Helmboltz: ”La vida mental es construeix a partir de l’experiència sensorial”.

La psicologia pren un camí més experimental, que la conduirà des de l’estudi de l’estructura de la ment o consciència (W. Wundt: estructuralisme) i dels seus processos psicològics; a l’estudi del funcionament i utilitat dels continguts de consciència (W. James: funcionalisme); fins a l’estudi de la conducta o behavior (J.B. Watson: behaviorisme o conductisme) com a resultat de la resposta a uns estímuls.

Principals corrents psicològiques

L'estructuralisme de W. Wundt (1832-1920)

Els historiadors de la psicologia solen considerar el fisiòleg alemany W. Wundt com el fundador de la psicologia científica. A part de construir un laboratori, fou el seu manual Principis de psicologia fisiològica (1873-1874) el que va establir les bases programàtiques i fundacionals de la nova disciplina. En aquest manual divideix la psicologia en psicologia experimental i psicologia col·lectiva o dels pobles; la primera estudia els processos inferiors, és a dir, l'experiència immediata que ens arriba per mitjà de la percepció sensorial, i la segona estudia els processos superiors. Wundt centrarà inicialment el seu interès en la percepció-sensació i desterrarà del seu laboratori les investigacions experimentals al voltant dels processos superiors, perquè creia que no es podien tractar d'una manera sistemàtica i experimental.

Segons Wundt, la psicologia s'havia de dedicar a estudiar els processos i continguts mentals (sensacions, sentiments i imatges) de la consciència per mitjà de la introspecció i l'experimentació. Se'l considera estructuralista perquè pensava que l'estructura de la ment o els continguts mentals podien estudiar-se en els seus diversos components.

Els processos mentals que més van interessar a la Psicologia experimental foren els referits al coneixement, és a dir, les sensacions. Wundt també es va interessar pels sentiments i la voluntat, però en menys grau que les anteriors. Els problemes tractats al laboratori relacionats amb la sensació eren els següents:

· Descriure i analitzar les experiències sensorials, segons la seva modalitat (visual, tàctil, olfactòria, cinestètica...) i les seves qualitats (intensitat, duració, extensió, etc.); · Mesurar els temps de reacció, és a dir, l'interval entre la presentació de l'estímul i la nostra resposta o reacció; · Calcular la capacitat, camp i fluctuació d'atenció; · Descobrir i explicar il·lusions òptiques, contrastos visuals i diferenciació de colors.

El funcionalisme de W. James (1842-1910)

William James és considerat el psicòleg americà més important i el gran precursor del moviment funcionalista als Estats Units. Va ser un pensador profund i plural que es va apropar a la consciència humana des de diversos punts de vista, que van fer que s'interessés pels processos mentals conscients i racionals (hàbits), però, també, pels subconscients i per altres temes com la hipnosi, l'espiritisme, la telepatia i les experiències religioses. Com altres fundadors de la psicologia científica, va combinar, en definitiva, la fisiologia i la filosofia.

Les seves investigacions el van conduir a criticar a W. Wundt pel fet d'estudiar l'estructura mental (elements de la consciència) en comptes d'analitzar-ne les funcions. Per a W. James el contingut de la consciència era molt menys important que allò que feia la consciència, perquè la consciència té com a funció principal guiar l'organisme cap als objectius precisos per a la seva supervivència, seleccionant en el transcurs de l'acció allò que és més apropiat per satisfer les necessitats de l'individu. Per tant, es va dedicar a estudiar la utilitat i funcionament dels processos mentals (d'aquí el nom de la seva escola) com els hàbits, com a forma en què els organismes lluiten per adaptar-se a un entorn canviant i complex. També, s'ha de ressaltar la seva anàlisi de les emocions. El mètode utilitzat va ser principalment la introspecció, seguida de l'experiment i dels mètodes que comparaven homes, animals i "salvatges".

La consciència de què parla James és una consciència ben diferent de la que estudià Wundt; aquesta no està constituïda per unitats o elements que s'associen entre si, sinó que és un corrent que flueix i no es pot segmentar en elements, per aquest motiu l'anomena corrent de pensament.

James i els funcionalistes van mostrar un gran interès per les observacions objectives i la utilitat dels grups per a la psicologia (persones de diferents edats, malalts mentals, joves, etc.) D'aquesta manera van establir un camí obert cap al desenvolupament de la psicologia aplicada.

La psicologia de la Gestalt

És un corrent de pensament dins la psicologia moderna que va sorgir a Alemanya a final del segle XIX i principi del segle XX, en els anys en els quals la psicologia científica es començava a desenvolupar com a disciplina des del punt de vista teòric, metodològic i institucional. Els seus principals representants són: Max Wertheimer (1880-1943), Wolfang Köhler (1887-1959) i Kurt Koffka (1886-1941).

La psicologia de la Gestalt va ser un corrent germànic, i el signe més inequívoc és el seu propi nom. Gestalt (i el seu plural Gestalten) és un vocable alemany que no té traducció literal al català. En molts manuals i llibres de psicologia el trobem traduït com a forma, encara que el terme no acaba de ser del tot fidel a l'accepció original, ja que també es podria entendre com figura, conformació, configuració, faiçó, estructura, creació. Més específicament, la gestalt seria el producte d'una organització no casual, i l'esmentada organització el procés que hi condueix.

El seu objecte d'estudi fou la consciència i els seus processos, fent servit un mètode fenomenològic experimental de caràcter introspectiu, en què el punt de partida són els fenòmens (gestalten) que intervenen en la percepció, memòria i el pensament, i no elements sensorials aïllats.

Els psicòlegs alemanys de la Gestalt van criticar l'enfocament analític i associacionista de Wundt. No acceptaven que la percepció fos una unió de sensacions, sinó que pensaven que el tot és més que la suma de les parts i és anterior a aquestes. Percebem totalitats, no un conjunt de sensacions. No podem aprendre res sobre una melodia si n'estudiem les notes aïlladament. Aquest és el que s'anomena el principi de totalitat, segons el qual el fonament primari de la nostra experiència no el constitueixen els elements individuals, sinó al revés: cada part individual depèn del que és la Gestalt, i les seves qualitats estan determinades per l'estructura en la qual s'integren. D'aquesta manera podríem dir que la nostra experiència està integrada per construccions (gestalten); el treball de construcció és anterior a l'experiència i es fa per algun tipus de procés psicològic que opera per a produir la unitat. Com a exemple ens pot servir el fet que reconeixem algú després de molt de temps sense veure'l perquè, subordinem els canvis lògics i elementals, i l'identifiquem com a posseïdor d'una gestalt que ens és familiar.

La psicoanàlisi de S. Freud (1856-1939)

Sigmund Freud, metge originari de Viena, és el creador de la psicoanàlisi, un dels sistemes psicològics que més han arrelat en la nostra cultura. El seu interès per la neuropatologia el portà a estudiar la histèria i la neurosi, i a buscar-ne els orígens psicològics. Es va oposar a la consideració racional de la ment humana pel fet d'admetre la realitat de l'inconscient i per considerar que la personalitat estava determinada pels instints psicològics.

Segons Freud les dades conscients són insuficients per explicar el comportament humà. La realitat fonamental no és la consciència sinó l'inconscient, que pot ser conegut a través de les seves manifestacions: els lapsus (no recordar el nom d'una persona), els actes fallits (deixar el mòbil a la nevera, o anar al menjador sense saber a què), els continguts del somni i les fantasies; tot això tenia un significat que la psicoanàlisi volia descobrir.

La psicoanàlisi freudiana pot enquadrar-se en la perspectiva mentalista, ja que pretén explicar la personalitat i la motivació, tenint en compte la història de la ment. Fa servir la introspecció, l'associació lliure d'idees i la interpretació dels somnis com a mètode terapèutic.

El conductisme: W. Watson (1878-1958)

El conductisme fou la perspectiva dominant durant la primera meitat del segle XX. El creador d'aquest corrent fou Watson, que l'any 1913 va publicar un manifest fundacional, en què rebutjà la introspecció com a mètode, i va orientar la psicologia per camins més objectius.

Watson considera la psicologia com una ciència natural l'objecte de la qual és descriure, predir i controlar la conducta. La conducta dels organismes és divisible en elements més simples: estímuls i respostes o reaccions de l'organisme. El mètode utilitzat és l'experimental i parteix d'un estudi comparat entre la conducta animal i humana, entre les quals existeix una continuïtat biològica.

El conductisme fou desenvolupat pels investigadors de l'aprenentatge Pavlov i Skinner. El primer va tenir més en compte els esdeveniments anteriors que influeixen en l'aprenentatge i modifiquen la conducta. El segon va descriure la conducta operant que depèn de les conseqüències del comportament. En l'actualitat el conductisme té un paper important en la modificació de la conducta, tant a l'escola com a la clínica.

La psicologia humanista

La psicologia humanista va ser un moviment plural, més que una escola, que va estar format per psicòlegs de diferents tendències. Amb tot, es poden trobar nexos comuns entre tots ells. El moviment va sorgir en un context sociocultural concret, com sol passar amb tots els moviments. Per una banda volien respondre al sentiment que es respirava en determinats sectors de la societat al voltant dels anys seixanta en contra del plantejament materialista que, en la seva opinió, deshumanitza i converteix els éssers humans en mers engranatges de la maquinària social i, d'altra banda, també van respondre a la insatisfacció de determinats sectors dins la psicologia en referència als moviments que dominaven en aquell moment: el conductisme i la psicoanàlisi.

En conseqüència, un dels aspectes que donarà cohesió al moviment serà la idea que la psicologia s'havia d'humanitzar, és a dir, havia de recuperar el subjecte conscient i intencional, donar validesa a l'experiència humana, als valors i a les intencions. El seu objecte d'estudi principal, doncs, serà la personalitat i la motivació humana, fent servir un mètode psicoterapèutic.

Els representants més importants del moviment van ser Abraham H. Maslow (1908-1970) i Carl R. Rogers (1892-1987). Maslow va centrar el seu estudi en la motivació humana, que la va definir com a dirigida o orientada cap al desenvolupament personal, l'autorealització i no exclusivament fornamentada en la satisfacció de les necessitats primàries. Rogers va treballar com a psicòleg de temes infantils i d'orientació i progressivament es va aproximar a la psicologia clínica generant una forma terapèutica coneguda com a teràpia no directiva o centrada en el client.

La psicologia cognitiva

La psicologia cognitiva neix en els anys cinquanta, tot i que s'haurà d'esperar als seixanta per a la seva consolidació. Va sorgir en dos àmbits geogràfics: a Anglaterra, on la investigació aplicada sobre els factors humans va generar models dels processament l'informació; i als Estats Units amb els avenços de la intel·ligència artificial. Els psicòlegs cognitius van bandejar el model conductista, basat en estímuls i respostes, perquè el consideraven limitat. Com a conseqüència van subratllar que entre els estímuls i les respostes intervenien processos mentals capaços de transformar la informació proporcionada pels estímuls. L'enfocament cognitiu es basa en l'analogia ment-ordinador. Estudia el que succeeix en la ment d'una persona quan fa una determinada feina (processos mentals: memòria, raonament...) i com emmagatzema i fa servir el seu coneixement (estructures mentals que s'utilitzen en la resolució de problemes). Consideren que l'ésser humà no és un executor passiu de respostes, sinó un processador actiu de la informació que rep de l'entorn.

Alguns dels representants de la psicologia cognitiva són: George Miller, Jerome Bruner, J. Goodnow i G. Austin. Miller va treballar en el camp de la comunicació i el llenguatge. Bruner, Goodnow i Austin van publicar A study of thinking (1956) on exposaven l'estudi de la formació i adquisició de conceptes mitjançant experiments de classificació de targetes que contenien dibuixos geomètrics amb diferent forma, color, número, etc., arribant a la conclusió que les persones formen conceptes formulant hipòtesis i seguint determinades estratègies per a comprovar-les. És a dir, fan servir activitats mentals que no es poden reduir al binomi Estimul-Resposta que proposaven els conductistes.

La psicologia constructivista

Més que un corrent psicològic és un sistema de pensament pedagògic i psicològic, que es dedica a estudiar com el subjecte construeix la realitat. Els temes tractats són la intel·ligència i la personalitat i utilitza un mètode de construcció de models a partir dels quals l'individu configura la realitat.

Jean Piaget es pot considerar com un dels iniciadors del constructivisme a través del seu estudi del desenvolupament de les capacitats cognitives per part dels infants. El desenvolupament de la intel·ligència humana depèn de la pròpia experiència i intervé en la construcció de la realitat. El coneixement és el producte de la interacció entre les activitats mentals dels subjectes i les propietats objectives de la realitat.

Mètodes de la Psicologia

Quan la psicologia fou capaç d'abandonar les especulacions filosòfiques i utilitzar el mètode experimental va fer un gran pas en el seu recorregut científic. L'etimologia de la paraula mètode és grega i significa "seguir un camí". En general considerem que un mètode és l'ordre que seguim per realitzar una activitat determinada. També és camí que s'ha de seguir per poder obtenir coneixements científics.

La Psicologia en la seva pretensió de presentar-se com una ciència empírica, farà servir els mateixos mètodes. Un dels mètodes més utilitzats per les ciències empíriques és el Mètode hipotètic-deductiu que segueix els següents passos:

1. Observació d'un fenomen: es recullen dades de forma sistemàtica a partir de l'observació de fets problemàtics. 2. Formulació d'hipòtesis: un cop realitzada l'observació, es busca una hipòtesi que ajudi a explicar els fets. En aquest pas se suggereixen possibles explicacions als fenòmens observats. Se suposa quina en pot ser la causa. 3. Deducció de conseqüències: es pensa que passaria si la hipòtesi fos certa per poder-la contrastar, per exemple mitjançant un experiment. 4. Contrastació d'hipòtesis: es comprova si la hipòtesi i el que es dedueix d'ella és correcte o no. La contrastació es pot fer de dues maneres, o bé cercant la confirmació de la hipòtesi: verificació (resultat provisional); o bé cercant la seva negació: falsació (s'ha de formular una nova hipòtesi). Hi ha diferents tècniques metodològiques per contrastar les hipòtesis: experiments, tests, enquestes, relació entre variables, observació...

Tècniques metodològiques:

1. Descripció: l'objectiu és descriure objectivament i sistemàticament la conducta. · Estudi de cas: tècnica d'observació en la que s'estudia amb profunditat a una persona esperant revelar principis universals. · Enquesta: tècnica emprada per confirmar les actituds o conductes expressades per la gent a través d'un qüestionari que es presenta a una mostra a l'atzar i representativa de la població. · Observació natural: observació i registre de la conducta en situacions que succeeixen de forma natural, sense manipular ni controlar la situació. Per fer una observació d'una conducta s'ha de tenir en compte diverses mesures: - Latència: temps transcorregut entre un estímul i l'aparició de la resposta. - Freqüència: nombre de vegades que apareix la conducta. - Durada: temps en què es manifesta la conducta des del principi fins el final. - Intensitat: força amb què succeeix la conducta.

2. Correlació: establir prediccions entre dos factors que varien alhora (covarien). · Mètode correlacional: mesura estadística que indica fins a què punt dos factors varien conjuntament i, per tant, amb què precisió qualsevol dels dos factors prediu a l'altre. Hi ha una correlació positiva quan dues variables augmenten o disminueixen alhora, com la calor i el fet de menjar gelats. Hi ha una correlació negativa quan la relació és inversa, és a dir, si una variable augmenta, disminueix l'altra. És fàcil observar aquesta correlació entre les variables estima i depressió. Una persona deprimida sol tenir l'autoestima disminuïda. · Correlació il·lusòria: percepció d'una relació quan no hi ha cap.

3. Experimentació: mètode d'investigació en el que l'investigador manipula un o més factors (VI) per observar el seu efecte en alguna conducta o procés mental (VD) mentre que controla altres factors rellevants assignats de forma aleatòria.

Variables independents i dependents i estranyes · Variable independent: els factors experimentals que es manipulen, la variable l'efecte de la qual s'estudia. (Ex: ambient social, temperatura...) · Variable dependent: el factor experimental (en psicologia, la conducta o el procés mental) que s'està mesurant. La variable que pot canviar en resposta a les manipulacions de la VI. (Ex: puntuació exàmens). Condicions: experimental i control · Experimental: la condició d'un experiment que exposa als subjectes al tractament, és a dir, a una versió de la VI. En aquest cas la mostra utilitzada ha de ser significativa i es pot dur a terme per atzar o de manera estratificada (grups d'edat, sexe...). · Control: la condició d'un experiment que contrasta amb el tractament experimental i que serveix com a comparació per avaluar l'efecte del tractament. En l'experiment s'utilitzen dos grups: un és el grup de control que actua sense cap tipus de pressió; i l'altre és el grup experimental que serveix per comparar amb el grup de control. L'experiment ha de tenir una validesa interna (és a dir, que hi hagi una relació entre les variables)i una validesa externa (que permeti generalitzar els resultats a altres subjectes o situacions).

4. Els tests: és una tècnica que permet obtenir informació sobre diversos aspectes del comportament i de les diferents capacitats cognitives i afectives, com per exemple: la intel·ligència, la memòria, la personalitat o les actituds. Els seus avantatges són que permeten una ràpida recollida d'informació i és possible comparar les respostes d'unes persones amb les d'unes altres mitjançant càlculs estadístics. L'inconvenient més gran és que una persona en pot distorsionar voluntàriament les respostes o aprendre a fer-ne, com per exemple pot passar en els anomenats tests psicotècnics.

Web sobre tests:[1]