Filosofia política època medieval: Diferència entre les revisions

Revisió de 13:52, 1 maig 2010

SANT AGUSTÍ D'HIPONA

L'ètica angustiniana, tot i ser inspirada directament per els ideals morals del cristianisme, acceptarà elements procedent del platonisme i de l'estoïcisme, que trobem també en altres aspectes del seu pensament.

Hi ha una similitud amb el platonisme, mitjançant la associació de la idea de Bé am la de Déu, però preval la inspiració cristiana al considerar que la felicitat consistiria en la visió beatifica de Déu. S'ha de tenir en compte que es necessària la gràcia de Déu per poder aconseguir l'objectiu, lo qual fa impossible considerar la salvació com el simple efecte de la pràctica de la virtut, i plantejarà no pocs problemes teològics , recurrents al llarg de la història del cristianisme.

Per Sant Agustí el mal no és una forma de ser sinó la seva privació; no és quelcom positiu, sinó negatiu: manca de ser, no-ser. Tot lo creat és bo, ja que el ser i el bé s'identifiquen. Sant Agustí exposa les seves reflexions en La ciutat de Déu, obre escrita en la caiguda de Roma en mans d'Alaric i la caiguda de l'imperi romà.

Sant Agustí acceptarà que la societat es necessària a l'individu, tot i no ser un bé perfecte; les seves institucions, com la família, es deriven de la naturalesa humana, seguint la teoria de la sociabilitat natural d' Aristòtil, i el poder directament de Déu.

LA FILOSOFIA D'AGUSTÍ: LA RAÓ I LA FE

No hi ha una distinció clara entre raó i fe en l'obra de Sant Agustí, lo qual marcarà el seu pensament. Existeix una sola veritat, la revelada per la religió, i la raó pot contribuir a conèixer-la millor. “Creu per comprendre”, ens diu, en una clara expressió de predomini de la fe; sense la creença en els dogmes de la fe no podrem arribar a comprendre la veritat, Déu i tot lo creat per Déu; “ comprèn per creure”, fa una al·lussió al paper subsidiari, però necessari, de la raó com instrument d'aclaració de la fe: la fet pot i deu recolzar-se en el discurs racional ja que correctament utilitzat, no pot estar en desacord amb la fe, afiançant el valor d'aquesta.

Aquesta vinculació profunda entre entre la raó i la fe serà una característica de la filosofia cristiana posterior fins a nova interpretació de la relació entre ambdues aportades per Sant Tomás d'Aquino, i suposa una clara dependència de la filosofia respecte a la teologia.

Pel que fa a la societat i la política, Sant Agustí exposa les seves reflexions a La ciutat de Déu, obra escrita arran de la caiguda de Roma en mans d'Alaric i de la desmembrament de l'imperi romà. Els pagans havien culpat als cristians de tal desastre, argumentant que l'abandonament dels déus tradicionals a favor del cristianisme, convertit des de feia temps en la religió de l'imperi, havia estat la causa de la pèrdua del poder de Roma i de la seva posterior destrucció En aquesta obra Sant Agustí assaja una explicació històrica per aquests fets partint de la concepció de la història com el resultat de la lluita de dues ciutats, la del Bé i la del Mal, la de Déu i la terrenal, de la llum i de les tenebres.

FILOSOFIA POLÍTICA PER TOMÀS D'AQUINO

Per Tomàs l'home té un fi sobrenatural, el qual no pot satisfer l'Estat. D'aquí que es plantegi també les relacions Església-Estat.

L'Estat, com per Aristòtil, és una institució natural, fonamentada en la naturalesa de l'home. L'home no és individu aïllat, sinó que és un ésser social, nascut per viure en comú amb altres homes. Necessita de la societat.

Si la societat és natural, també el govern. El mateix que el cos es desintegra quan falta l'ànima, també succeeix el mateix si manca el principi que unifiqui (govern) i dirigeixi les activitats dels ciutadans per al bé comú. El cap regeix el cos, el govern, l'Estat.

Tant el govern com l'Estat són estimats per Déu. Déu és el que governa el món mitjançant la seva Llei Eterna, la raó divina. Les coses es regeixen per la raó divina, és a dir, porten dins una raó de ser, una forma d'actuar, d'acord amb la llei eterna, és la inclinació de la natura, les lleis naturals. Les persones racionals participen activament de la llei eterna, de la raó divina. A la naturalesa humana hi ha unes lleis morals (fes el bé i evita el mal) que és la participació de l'home en la llei divina. La llei humana positiva és una concreció d'aquesta llei natural. L'Estat no és conseqüència del pecat original (St. Agustí) ni una creació de l'egoisme humà.

L'Estat és una societat perfecta, té tots els mitjans materials necessaris per aconseguir el seu propi fi (el bé comú dels ciutadans). Per això és necessària la pau, l'economia, la defensa, els tribunals de justícia, etc., I el govern que asseguri aquestes coses.

La fi de l'Església és sobrenatural, més elevat que el de l'Estat. L'Església és una societat superior a l'Estat. D'alguna manera, aquell són pitjors que aquesta, en tant que no impedeixi aconseguir el seu fi. El govern de l'Estat ha de facilitar a l'home la possibilitat d'aconseguir el seu fi sobrenatural.

És una cosa semblant al tema fe-raó. La raó té el seu propi camp, però ha d'estar supeditada a la fe. L'Estat té la seva pròpia esfera, però d'alguna manera ha d'estar supeditat a l'Església.

En les relacions entre l'individu i l'Estat Tomàs manté que la part s'ordena al tot, i, com que l'individu és part, les lleis de l'Estat han d'ordenar al tot, al bé comú. D'alguna manera, l'home, la part, està subordinada al tot, estat.

Així, argüeix que és just que l'autoritat pública condemni a mort a un ciutadà per crims greus, perquè el ciutadà s'ordena a la comunitat.

La sobirania de l'Estat no és absoluta, sinó que està limitada:

Per la llei natural: el legislador i el sobirà d'aplicar i concretar la llei natural, perquè els preceptes naturals són molt generals. Però mai no pot anar en contra d'una llei natural, perquè l'autoritat prové de Déu i Déu és l'autor de la llei natural. Pel bé comú: una llei pot ser injusta si van contra el bé comú (per objectius egoistes del legislador). Llavors els súbdits no tenen obligació de complir-la, és més, és lícit desobeir-perquè hi ha d'obeir a Déu abans que als homes. L'autoritat ve donada per Déu al poble, i aquest és el que la delega en el governant.

Pel que fa a la política sant Tomàs d'Aquino es desmarca de l'actitud adoptada per Sant Agustí en considerar l'existència de dues ciutats, la de Déu (Jerusalem) i la terrestre (Babilònia), identificades, respectivament, amb l'Església i amb l'Estat pagà. La ciutat de Babilònia és considerada per Sant Agustí com el resultat de la corrupció de l'home per el pecat original, mentre que la ciutat de Jerusalem, la ciutat celestial representaria la comunitat cristiana que viuria d'acord amb els principis de la Bíblia i els evangelis. Les circumstàncies socials i l'evolució de les formes de poder en el segle XIII, especialment els problemes derivats de la relació entre l'Església i l'Estat, duran a St. Tomàs a un plantejament diferent, inspirat també en la política aristotèlica, encara que tenint en compte les necessàries adaptacions al cristianisme. Catedral de Siena, construïda a partir de 1260

Per St. Tomàs la societat, seguint a Plató i Aristòtil, és l'estat natural de la vida de l'home. Com a tal, l'home és per naturalesa un ésser social nascut per viure en comunitat amb altres homes, però ja sabem que St. Tomàs assigna a l'home un cap transcendent, de manera que ha de reconèixer un paper important a l'Església en l'organització de la vida de l'home. De la mateixa manera que havia distingit entre la raó i la fe i, tot mantenint la seva autonomia, concedia la primacia a la fe sobre la raó, pel que fa a la societat, tot acceptant la distinció i la independència de l'Estat i l'Església, aquell ha de sotmetre's a aquesta, en virtut d'aquest fi transcendent de l'home. L'Estat ha de procurar el bé comú, per a això legislarà d'acord amb la llei natural. Les lleis contràries a la llei natural no obliguen en consciència (per exemple, les contràries al bé comú, o les dictades per egoisme). Les lleis contràries a la llei divina cal rebutjar i no és lícit obeir les, marcant clarament la dependència de la legislació civil respecte a la legislació religiosa.