Psicologia

La Psicologia és una ciència que es dedica a investigar el comportament humà des de la vessant més física, entesa com a conducta, fins a la vessant més psíquica o mental.

Els seus orígens es situen a l’antiga Grècia en l’expressió atribuïda a Sòcrates “coneix-te a tu mateix” –inscripció del temple de Delfos-. El concepte està format per dos termes: psikhé=[ànima] (principi de vida) i logos=estudi, ciència, investigació.

Aquest estudi de l'ànima té les seves arrels en les primeres cultures que suposaven l’existència en l’humà d’un principi diferent del cos. Per exemple: els Bosquimans donen a aquest principi el nom de no (que s’identificava amb el destí); els Lugbara (Uganda) fan referència a l’orinda (principi exclusiu dels homes).

Tanmateix van ser els grecs els que es varen dedicar a l’estudi de l’ànima més intensament. Els orfisme i pitagòrics són els que van introduir la creença de l’existència d’un principi superior al cos –soma-. Pels òrfics l’ànima era entesa com un principi vital, dinàmic, espiritual i immortal, que es contraposava al cos entès com a material, mortal, passiu i estàtic. L’ànima, però, estava empresonada en el cos i calia seguir uns ritus concrets per alliberar-se de les cadenes corporals a les que estava sotmesa. La necessitat de purificar l’ànima mitjançant diferents rituals, conduirà als primers filòsofs a considerar el coneixement com un element important per a la salvació de l’ànima, per a la seva immortalitat.

Plató dedicarà una part de la seva filosofia a tractar la qüestió de la immortalitat de l’ànima com a justificació racional de la teoria de les idees. Si les idees existeixen, aleshores l’ànima les ha d’haver contemplat abans d’introduir-se al cos. A més a més, l’ànima esta dividida en diferents parts: raó, voluntat i instints. D’aquesta manera s’explica el comportament humà, com una lluita entre les diferents parts de l’ànima.

Aristòtil ofereix un aspecte més biologista a la teoria de l’ànima: aquesta ja no és immortal sinó que es transmet per herència, tenint més importància, utilitzant la terminologia actual, els caràcters adquirits genèticament.

A l’època medieval l’ànima pren una dimensió més religiosa. L’ànima té una essència més aviat divina, ha estat atorgada als humans per una instància superior. Però en el comportament també intervé el cos, lloc dels desigs i passions que allunyen a l’humà de la seva essència més pura i de la divinitat.

És a partir del s.XVII que el concepte d’ànima va deixant pas al concepte de ment. R. Descartes estableix una dualitat entre cos: regeix els actes involuntaris o reflexes innats; i la ment: regeix els actes voluntaris. El problema està en com es relacionen les dues substàncies, cos i ànima, perquè la seva naturalesa és diferent. La solució cartesiana d’una glàndula pineal, situada no se sap ben bé on, no tindrà gaires seguidors.

A partir del s.XIX amb la influència de la teoria de l’evolució (importància de l’adaptació als estímuls ambientals) i dels avenços científics en el camp d’estudi de les vies nervioses (J. Müller: dependència entre el físic i el psíquic) i del mètode experimental, la psicologia o estudi de la ment, pren un caràcter més científic i se separa de la filosofia.

Helmboltz: ”La vida mental es construeix a partir de l’experiència sensorial”.

La psicologia pren un camí més experimental, que la conduirà des de l’estudi de l’estructura de la ment o consciència (W. Wundt: estructuralisme) i dels seus processos psicològics; a l’estudi del funcionament i utilitat dels continguts de consciència (W. James: funcionalisme); fins a l’estudi de la conducta o behavior (J.B. Watson: behaviorisme o conductisme) com a resultat de la resposta a uns estímuls.

Mètodes de la Psicologia

Quan la psicologia fou capaç d'abandonar les especulacions filosòfiques i utilitzar el mètode experimental va fer un gran pas en el seu recorregut científic. L'etimologia de la paraula mètode és grega i significa "seguir un camí". En general considerem que un mètode és l'ordre que seguim per realitzar una activitat determinada. També és camí que s'ha de seguir per poder obtenir coneixements científics.

La Psicologia en la seva pretensió de presentar-se com una ciència empírica, farà servir els mateixos mètodes. Un dels mètodes més utilitzats per les ciències empíriques és el Mètode hipotètic-deductiu que segueix els següents passos:

1. Observació d'un fenomen: es recullen dades de forma sistemàtica a partir de l'observació de fets problemàtics. 2. Formulació d'hipòtesis: un cop realitzada l'observació, es busca una hipòtesi que ajudi a explicar els fets. En aquest pas se suggereixen possibles explicacions als fenòmens observats. Se suposa quina en pot ser la causa. 3. Deducció de conseqüències: es pensa que passaria si la hipòtesi fos certa per poder-la contrastar, per exemple mitjançant un experiment. 4. Contrastació d'hipòtesis: es comprova si la hipòtesi i el que es dedueix d'ella és correcte o no. La contrastació es pot fer de dues maneres, o bé cercant la confirmació de la hipòtesi: verificació (resultat provisional); o bé cercant la seva negació: falsació (s'ha de formular una nova hipòtesi). Hi ha diferents tècniques metodològiques per contrastar les hipòtesis: experiments, tests, enquestes, relació entre variables, observació...

Tècniques metodològiques:

1. Descripció: l'objectiu és descriure objectivament i sistemàticament la conducta. · Estudi de cas: tècnica d'observació en la que s'estudia amb profunditat a una persona esperant revelar principis universals. · Enquesta: tècnica emprada per confirmar les actituds o conductes expressades per la gent a través d'un qüestionari que es presenta a una mostra a l'atzar i representativa de la població. · Observació natural: observació i registre de la conducta en situacions que succeeixen de forma natural, sense manipular ni controlar la situació. Per fer una observació d'una conducta s'ha de tenir en compte diverses mesures: - Latència: temps transcorregut entre un estímul i l'aparició de la resposta. - Freqüència: nombre de vegades que apareix la conducta. - Durada: temps en què es manifesta la conducta des del principi fins el final. - Intensitat: força amb què succeeix la conducta.

2. Correlació: establir prediccions entre dos factors que varien alhora (covarien). · Mètode correlacional: mesura estadística que indica fins a què punt dos factors varien conjuntament i, per tant, amb què precisió qualsevol dels dos factors prediu a l'altre. Hi ha una correlació positiva quan dues variables augmenten o disminueixen alhora, com la calor i el fet de menjar gelats. Hi ha una correlació negativa quan la relació és inversa, és a dir, si una variable augmenta, disminueix l'altra. És fàcil observar aquesta correlació entre les variables estima i depressió. Una persona deprimida sol tenir l'autoestima disminuïda. · Correlació il·lusòria: percepció d'una relació quan no hi ha cap.

3. Experimentació: mètode d'investigació en el que l'investigador manipula un o més factors (VI) per observar el seu efecte en alguna conducta o procés mental (VD) mentre que controla altres factors rellevants assignats de forma aleatòria.

Variables independents i dependents i estranyes · Variable independent: els factors experimentals que es manipulen, la variable l'efecte de la qual s'estudia. (Ex: ambient social, temperatura...) · Variable dependent: el factor experimental (en psicologia, la conducta o el procés mental) que s'està mesurant. La variable que pot canviar en resposta a les manipulacions de la VI. (Ex: puntuació exàmens). Condicions: experimental i control · Experimental: la condició d'un experiment que exposa als subjectes al tractament, és a dir, a una versió de la VI. En aquest cas la mostra utilitzada ha de ser significativa i es pot dur a terme per atzar o de manera estratificada (grups d'edat, sexe...). · Control: la condició d'un experiment que contrasta amb el tractament experimental i que serveix com a comparació per avaluar l'efecte del tractament. En l'experiment s'utilitzen dos grups: un és el grup de control que actua sense cap tipus de pressió; i l'altre és el grup experimental que serveix per comparar amb el grup de control. L'experiment ha de tenir una validesa interna (és a dir, que hi hagi una relació entre les variables)i una validesa externa (que permeti generalitzar els resultats a altres subjectes o situacions).

4. Els tests: és una tècnica que permet obtenir informació sobre diversos aspectes del comportament i de les diferents capacitats cognitives i afectives, com per exemple: la intel·ligència, la memòria, la personalitat o les actituds. Els seus avantatges són que permeten una ràpida recollida d'informació i és possible comparar les respostes d'unes persones amb les d'unes altres mitjançant càlculs estadístics. L'inconvenient més gran és que una persona en pot distorsionar voluntàriament les respostes o aprendre a fer-ne, com per exemple pot passar en els anomenats tests psicotècnics.

Web sobre tests:[1]

Psicologia

Mètodes de la Psicologia

Menú de navegació

Eines de l'usuari

Espais de noms

Variants

Vistes

Més

Cerca

navegació

Categories

Enllaços

Eines