Essència
El concepte d'essència (del llatí essentia, del verb s'és, ser, derivat del grec usia) designa en metafísica la realitat persistent d'un ésser a través de les modificacions dels seus accidents. D'un ésser es pot dir que és, o el que és, que introdueix els dos correlatius essència i substancia. El primer fa la pregunta del què és el que per a un ésser, i permet desprendre d'això la naturalesa essencial i invariable dels objectes.
Seguidament, es distingeix, per oposició aquesta vegada, l'essència de l'existència, en la mesura que l'existència és la realització de l'essència.
Aristòtil l'empra sobretot -però no exclusivament ja que també afirma que els ens particulars són, ousía- en el sentit tècnic amb què ha passat a la filosofia medieval: el ser d'una cosa quan és possible expressar-ho mitjançant una definició ; i aplica aquest concepte a l'expressió en grec tò tu en einai: «el que és». A diferència de Plató, per a qui les coses són perquè «participen» d'un eidos o idea, Aristòtil posa la raó que alguna cosa sigui la que és en la seva mateixa essència: una cosa és el que és per raó de la seva essència, o la seva forma. De manera que, en Aristòtil, essència és tant «ser» com a «forma». L'acte de ser «ple» és el Creador, mentre que un ésser finit és un acte de ser creat, compost per tant d'essència i existència.
Contingut
Teoria del coneixement
En el domini del coneixement, aquesta distinció significa que l'essència és la condició de possibilitat de la definició i del concepte, doncs el que és una cosa és per a ella necessari i idèntic a si mateix. Així, la necessitat és l'objecte del discurs científic. Un cercle dibuixat en una pissarra existeix com a dibuix, però la seva identitat equival a definir el cercle.
Per tant, no totes les essències es valen mateixes quan s'arriba a conèixer-les com a tals, és a dir com a realitat: Plató distingeix així realitat sensible i realitat intel·ligible o ideal, la primera no tenint la seva essència més que de la segona; però les segones escapen al coneixement comú dels homes, que es perden doncs una part de realitat.
Essència i existència
- Vegi's a més l'article existència
L'essencialisme assegura que l'existència és empírica i no permet conèixer els éssers: és el domini de l'accidental i el contingent, del múltiple i de l'alteritat irreductible. A la inversa, l'existencialisme posa l'essència com el fruit no contingent de l'existència del subjecte. Per a Heidegger, l'essència de l'home consisteix a fer-se comprendre com ser allà, i.e. com a existència. En el primer cas, del quin Descartes és un representant, l'abstracció essencial de l'existència dóna l'essència, i inversament en el segon, com per a Sartre.
Essència i aparença
L'aparença apareix com el contrari de la realitat (cap de bestiar, rei: cosa), que no està en el domini de la idea: en efecte, es distingeix fàcilment la idea, de la cosa de la qual es té una idea. Aquesta distinció produeix el qüestionament metafísic sobre la realitat de les aparences, i sobre la seva pluralitat que s'oposa a la identitat de l'essència.
Noció de possessió
Més enllà del que caracteritza l'individu en si, allò que ell té el qualifica i defineix igualment com a part d'una comunitat. El que posseeix un cotxe forma part del "món" dels automobilistes; el que té el cabell ros és ros. Les dues nocions es confonen fins al punt que en el llenguatge parlat, es reuneixen. Així, un auxiliar pot no tenir cap sentit intrínsec: "He anat a menjar" no significa que jo hagi anat a menjar en el sentit en el qual això em caracteritzaria i modificaria la meva substància. Així mateix, dir que "jo he menjat" no implica la possessió de l'acte de "menjar": això roman abstracte. Sens dubte, un no ha de sorprendre-se'n si de vegades se senten frases tals com "He pujat al pis" o m'"he equivocat": essència, substància i possessió pertanyen a una mateixa cadena de nocions, la de la caracterització de l'home i de la seva definició metafísica i social.
Ètica
Sent l'essència el que és d'un ésser, aquella és l'estructura d'aquest; en conseqüència, per a l'home, el fet de ser humà imposa regles a l'individu singular, la individuació del qual com a contigent és inessencial i no funda doncs cap valor ètic. L'ètica serà llavors per a un home particular l'esforç de la seva existència per assolir de nou la seva essència (seu ser humà).
Teologia
En teologia (veure Tomás de Aquino), s'admet que en Déu l'essència i l'existència són una cosa sola i mateixa; Déu és de per la seva pròpia essència. Tanmateix, l'essència de l'home no implica l'existència. L'home és doncs un existent que té seu ser d'una altra cosa; aquesta relació de dependència és la que funda el llaç religiós de la criatura amb el seu creador.
Crítica
La crítica d'aquesta distinció passa habitualment per la negació de l'essència, sigui com a realitat, sigui com ser intel·ligible per l'home. És el cas per exemple en l'escepticisme i per a Nietzsche. Aquesta negació es transforma de vegades en nihilisme, ja que ja no és possible fer de la realitat un objecte intel·ligible dotat de sentit i que els valors de l'ètica no troben ja cap fonament cert.
Un argument en contra del concepte d'essència és que l'arribar a ser no admet cap realitat estable, ja que la idea d'un ésser immutable és contradictòria, i que el que anomenem essència no és més que un agregat efímer de forces o àtoms.
Conseqüència de la negació de l'essència, l'afirmació de la sola existència.
Citacions
"D'allà vaig conèixer que jo era una substància de la qual tota l'essència o la naturalesa no és més que pensar. " (Discurs del Mètode, 4a part) ~ Descartes
"L'essència, és tot el que la realitat humana entén de si mateixa com havent estat" (L'Ésser i el No Res, 1a part, capítol 1) ~ Sartre
