Optimisme

El terme optimisme sorgix del llatí optimum: "el millor". El terme va ser usat per primera vegada per a referir-se a la doctrina sostinguda pel filòsof alemany Gottfried Wilhelm Leibniz en la seua obra Assajos de Teodicea sobre la bondat de Déu, la llibertat de l'home i l'origen del mal (Amsterdam, 1710), segons la qual el món en què vivim és el millor dels mons possibles.

Comunament es creu que Voltaire va ser el primer a usar la paraula en 1759, com a subtítol al seu conte filosòfic Càndid (en el que es burla en quasi cada pàgina de la idea de Leibniz). Certament Voltaire va ser el primer personatge famós que va usar aquella paraula en el segle XVIII i potser també el que la va popularitzar; no va ser, no obstant, el seu inventor. El terme optimisme apareix per primera vegada, en francés (optimisme), en una ressenya de la Teodicea publicada en el magazín dels jesuïtes francesos Journal de Trévoux (no. 37), en 1737. En eixe mateix any, el filòsof i matemàtic suís Jean-pierre de Crousaz va repetir la paraula en un examen crític del Assaig sobre l'home d'Alexander Popa. Aquells primers usos, com el posterior de Voltaire, van ser burlaners. En 1752, el Dictionnaire universel de Trévoux aprova el terme; deu anys després, l'Acadèmia francesa ho inclou per primera vegada en el seu Dictionnaire. El terme és usat per primera vegada en anglés (optimism) en 1743 pel britànic William Warburton, en una resposta a l'examen de Crousaz dalt mencionat. Per la seua banda, els primers a usar el terme en alemany (Optimismus) van ser G. Ephraim Lessing i Moses Mendelssohn, en el seu escrit Popa: un metafísic! de 1755.

D'altra banda, la noció d'optimisme s'oposa al concepte filosòfic de pessimisme.