Melissos

Melissos de Samos. Filòsof de l'escola d'Elea, almirall de Samos, que visqué en el segle V a.C..

Del poc que es sap de la seva vida, hom sap amb certesa que fou almirall de Samos, i que dirigia una flota de vaixells d'aquest país, la seva pàtria, la qual derrotà les tropes de Pèricles i d'Atenes en una batalla.

Sembla evident que Melissos fou conegut i deixeble de Parmènides i Zenó d'Elea, doncs coneixia les doctrines de l'escola d'Elea (ja fos per testimoni directe o indirecte), i era contemporani d'ambdós. En canvi, que tingués relació personal amb Sòcrates i Plató és improbable, no per motius cronològics, sinó per la situació de guerra entre Samos i Atenes, que fa poc creïble el contacte entre aquests dos últims filòsofs i el nostre protagonista.

La seva filosofia es conserva en uns fragments del seu escrit "Sobre la natura, o sobre l'ens" (transmesos pel filòsof Simplici (no confondre amb el bisbe Simplici)) i, sobretot, pel tractat anònim "Sobre Melissos, Xenòfanes i Gòrgies". Encara que no tenim molta informació sobre Melissos, filòsof de caire una mica secundari, sí podem fer-nos algunes idees del seu pensament.

Melissos representa una continuïtat molt fidel al pensament de Parmènides, si bé hi ha de fet algunes diferències notables entre aquest últim i el nostre filòsof. Al igual que Parmènides, nega la pluralitat d'éssers (afirmant un sol ésser únic) i també nega el moviment (afirmant, com Parmènides i Zenó, que "l'únic ésser" està immòbil en l'espai, no poden moure's "cap enlloc"). També afirma que l'ésser únic no admet divisions (és "compacte").

A diferència de Parmènides, no obstant, afirma que l'ésser és material i infinit; és a dir, mentre que el principal pensador de l'escola d'Elea afirma que l'ésser és immaterial i "en forma d'esfera", Melissos afirma que l'ésser és format per matèria (i per tant, hom suposa, l'ésser d'aquest almirall coincideix amb l'univers, és a dir, no és pas extern a ell de cap manera (segons Melissos)) i, també, nega el caràcter finit i esfèric d'aquest, afirmant que "l'ésser és infinit" (el no-ésser no pot limitar a l'ésser; per tant, aquest no té límits d'extensió, s'allarga a l'infinit; i no com Parmènides que, tot i negar-li el moviment, el concep "com a finit i amb límits").

En alguns dels seus fragments, en què parla del relativisme dels sentits, ja anuncia idees que apareixeran en la teoria dels àtoms que desenvolupà Demòcrit, i en les teories relativistes de Protàgores. No obstant, si bé Melissos admet la relativitat i pluralitat del coneixement, ho fa creient que és una pluralitat fictícia, aparent, falsa; només l'ésser únic existeix. Així, els sentits són una font de coneixement falsa, mentre que el coneixement (de l'ésser únic) és (l'únic) coneixement possible, real i indubtable.

Aristòtil enseguida manifestà aversió per Melissos (i, també, per Zenó d'Elea). És sabut, per exemple, que la raó per la que Aristòtil no acceptés mai gens el pensament del darrer filòsof de l'escola d'Elea, era perquè, aquest últim, creia que l'infinit era material, mentre que Aristòtil creia, més d'acord amb Parmènides, que "l'únic que podia ser infinit" era precisament allò immaterial, o sigui, les formes aristotèliques. (Tampoc s'ha de descartar el fet que "el filòsof" no podia veure a Melissos ni en pintura perquè eren, precisament, de dues nacions enemigues, Atenes i Samos respectivament).

Hom pot fer un llistat, exposat en el llibre de l'anònim, sobre les característiques de l'ésser "parmenidi" de Melissos: l'ésser "és etern, infinit, únic, homogeni, immòbil, i no pot sentir pas ni pena ni cap emoció".

Respecte a l'últim punt mencionat, es pot tenir algun dubte sobre si Melissos veia, del seu Ésser material i infinit, algun tipus d'antropormització, (tipus déu monoteista per entendre'ns (monoteisme)). En un dels seus fragments, Melissos diu exactament que "ell (l'ésser) no pot morir, ni tampoc envellir, perquè, si en deu mil anys tingués que transformar-se, ni que fos un sol pèl, al llarg del temps acabaria destruint-se del tot".

Les evolucions que Melissos feu en Parmènides no tingueren gaire o cap rastre en el futur. Amb poques dècades comptà, com hem dit, amb l'oposició d'Aristòtil, i a més, els pocs detalls que es saben de les seves teories, (i el fet, naturalment, que sempre estigué sota l'ombra de Parmènides) feu que l'almirall tingué molt poc ressò en la filosofia futura.

Bibliografia

• "Història de la filosofia grega", Luciano de Crescenzo, primera part.
• Enciclopèdia Catalana (definició de Melissos).
• "Historia de la filosofia", Julián Marias.