Zenó de Cítion
ZenóTítol de l'enllaç de Cítion (334 - 262 aC, aprox). Filòsof grec, fundador de l'estoïcisme. Fou deixeble sobretot del filòsof cínic Crates però també del megàric Estilpó i del platònic Xenòcrates, entre d'altres. El seu pensament agafa elements d'Heràclit i Plató, i alguns d'Aristòtil, i combat sobretot l'escola contrincant del seu temps: la d'Epicur.
En el pòrtic pintat d'Atenes (la stoa, en grec) és on acostumava a donar lliçons en públic, i d'aquí ve el nom de la seva escola.
Zenó i els seus deixebles Cleantes i sobretot Crisip foren els tres membres principals del primer període de l'estoïcisme.
La filosofia de Zenó
Zenó, de forma similar a l'epicureisme, subdividí la filosofia en ètica, física i lògica (i sembla que impulsà als seus seguidors un afany pel domini de la retòrica). No obstant, subordinava totes les parts intel·lectuals de l'estoïcisme a l'ètica.
La física
La física de Zenó és bastant semblant a la d'Heràclit i agafa elements de Plató. Un principi rector (el logos), en forma de foc, conforma totes les coses de l'univers, fins les no materials (déu és intern a l'univers, no pas extern). Així doncs, res escapa al destí universal i tot obeeix inevitablement lleis divines. Al final l'element diví del foc es separarà i es tornarà a unir de forma cíclica eternament.
-L'Univers (naturalesa) és un tot unitari (monisme), harmoniós (cosmos), animat i diví (panteisme) regit per la necessitat inflexible de la llei (Destí) universal (determinisme).
-Redueixen les 4 causes aristotèliques a dos principis : un principi passiu o Matèria ; i un principi actiu o Logos. El principi actiu és entès de dues maneres : com a causa formal o raó interna que conté les llavors de tot el que s'esdevé; i com a causa eficient o foc que ho anima tot. -Tot el que hi ha al món està disposat per la llei natural o Destí (Providència) que no permet que hi hagi el mal que és només una aparença, doncs : "Vivim en el millor dels móns possibles."
La lògica
La lògica de Zenó (en contradicció amb la canònica d'Epicur i la seva escola) admet que tots els coneixements vénen dels sentits (no hi ha idees innates), però quan l'home adquireix els coneixements arriba a percebre les nocions comunes, és a dir, els coneixements morals universals. Per als estoics, els coneixements lògics no són innats sinó senzillament comuns a tots els homes. L'home percep els universals a través dels sentits (una intuïció ens fa veure aquests coneixements a través del particular, no a través d'una intuïció divina com defensava Plató).
L'única font de coneixement són els sentits (empirisme) i la representació sensible és una còpia de la realitat (realisme ingenu). La garantia de la veritat és la representació catalèptica feta ("phantasia kataleptiké") per l'enteniment a partir del sensible. La seva lògica és formal i es basa en el raonament inductiu hipotètic ( p -> q ). És una lògica de la conseqüència que nega l'universal (nominalisme) i tracta només els individus o particulars. A través d'ella es compren el curs necessari (negació de l'atzar) dels esdeveniments de la naturalesa i de les accions morals. Es pot dir, que ensenya a pensar segons l'ordre necessari de la naturalesa.
L'ètica
L'ètica de Zenó és, segons els mateixos estoics, "la recompensa de la doctrina del pòrtic". D'acord amb la física, l'ésser humà també és una part sense llibertat de l'ésser de foc, però els estoics volen donar un sentit a la llibertat individual. Per això la llibertat preferible per als estoics és la que comprèn i accepta la voluntat de l'ésser diví en cada moment, combatent les passions. Raó, divinitat, llibertat, naturalesa i felicitat són pels estoics uns elements comuns indissociables. La raó, així, prepara unes conductes individuals (domini dels instints i passions, obediència a la raó), socials (justícia i seguiment de les lleis de la teva societat concreta) i polítiques (alguns últims estoics veieren parcialment realitzat l'ideal estoic en els costums de l'imperi romà del segle I d.C.).
Té per objectiu ensenyar a l'humà a viure d'acord amb la naturalesa i amb el seu Destí. El bé s'aconsegueix vivint d'acord amb la raó que ens fa descobrir la Raó Universal que regeix l'ordre de la naturalesa.
La Virtut és la disposició a viure d'acord amb la raó i el deure que li pertoca a cadascú. Hi ha el perill, però, de desviar-se del la llei de la naturalesa a causa de les passions ("pathos"), que allunyen l'ànima de l'equilibri natural.
Només dominant les passions en una actitud d'apatia" i "ataraxia" és pot viure feliç i s'assoleix l'ideal del savi. El savi és aquell que viu segons la raó i està lliure de passions. El savi es considera "ciutadà del món" i no menysprea la política; per ell la llibertat consisteix en l'acceptació de la necessitat i en l'abstinència absoluta davant les passions i el plaer. L'ètica de l'estoïcisme, a diferència del cert llibertinatge de l'epicureisme, és una ètica del destí: la física descriu la divinitat que hi ha en la matèria, la lògica en fa comprendre les normes intrínseques i l'ètica ens fa obeir la divinitat exigint oposar resistència a les passions.
L'ètica de Zenó, originària de Grècia, fou seguida durant alguns segles i arribà a ser durant un temps la predominant a Roma, però amb notables modificacions, abandonant gradualment l'interès en la física i la lògica i quedant-se bàsicament com una pura ètica de l'esforç i la disciplina (que deixaria bastant camí lliure a la posterior victòria del cristianisme).
