Entimema

Un entimema és una figura del sil·logisme, la definició general del qual podria ser: un sil·logisme en el qual una de les premisses, o les dues, és o falsa o no necessàriament certa.

L'entimema s'oposa totalment a l'axioma en el sentit que un axioma és precisament un aparell lògic on, tant les premisses, com la conclusió, com l'estructura formal lògica, tots aquests elements són certs i indubtables. A l'inrevés de l'entimema, en el qual aquesta certesa no n'és, d'indubtable.

Un exemple obvi d'un sil·logisme en forma d'entimema és: 1) Sòcrates és un home; 2) Tots els homes són rossos; 3) Sòcrates és ros.

La premissa 1) és certa: Sòcrates és un home, indubtablement.

La premissa 2) no és certa: hi ha homes no rossos (de pel negre o roig, posem per cas).

La conclusió 3) és una conclusió probable, però no segura. Sòcrates tant podria haver estat ros com no haver-ho estat.

Per tant la premissa 1) és certa, la premissa 2) és falsa, i la conclusió 3) és només probable, és a dir, no segura.

La conclusió 3) falla, no perquè el sil·logisme segueixi una estructura falsa, sinó perquè la premissa 2) falla.

Tenint per tant una premissa falsa, aquest sil·logisme és un entimema.

Precisament la filosofia empírica critica que certes veritats o mentides no s'han de descobrir a través d'entimemes i de preteses estructures lògiques (com semblava que molts pensadors medievals volien fer) sinó a través d'observacions dels sentits, és a dir, empíriques i, en darrera instància, per experiments científics.

En l'Edat Mitjana s'utilitzaven entimemes (és a dir, sil·logismes "probables"), donant per sobreentesa precisament aquella premissa probable.

Així, per donar un exemple, un entimema amb una premissa "sobreentesa" seria: "1) Sòcrates tenia una creença religiosa. 3) Sòcrates era cristià". La premissa "probable" era: "2) Totes les creences religioses són cristianes". I, com es pot veure, la premissa 1) és certa mentre que la conclusió 3) és només una "probabilitat".

Històricament, els entimemes foren creats, o especialment definits, per Aristòtil en la seva teoria del sil·logisme. Precisament, en la majoria de les seves obres conservades, Aristòtil dedica molts esforços en intentar establir normes que diferenciïn el sil·logisme cert del fals. En l'Edat Mitjana, sota la finalitat de donar suport a arguments de fe [veure element 'fe'], els entimemes van ser molt utilitzats, com a mínim fins al final de l'escolàstica.