L'existencialisme és un humanisme
L'existencialisme és un humanisme és un opuscle basat en una conferència que Jean-Paul Sartre va pronunciar el 29 d'octubre 1945 a dos quarts de nou de la nit a la Salle des Centraux de Paris organitzada pel club "Maintenant". Els organitzadors desconfiaven que tingués ressó i se'n va fer propaganda en anuncis als diaris. Tanmateix, s'hi va aplegar tant de públic que el mateix Sartre va tenir dificultats per accedir a l'estrat. S'explica que es van trencar cadires i hi hagué algun desmai. Boris Vian, a L'escuma dels dies, novela que té un personatge que caricaturitza Sartre, n'ha fet un relat hiperbòlic (el conferenciant que avença entre el públic a cops de destral).
Aquesta conferència va col·laborar a la popularitat de l'existencialisme en mitjans intel·lectuals. El text va ser publicat per Nagel en 1946, sense l'autorització de Sartre. Els textos al marge el va redactar Arlette Elkaïm-Sartre, filla adoptiva de Sartre. L'edició catalana a la col·lecció de Textos filosòfics de l'editorial Laia, en traducció de Maria Aurèlia Campmany situa els textos al marge intercalats en el cos del text sovint trencant els paràgrafs i distorsionant encara més la lectura de l'obra.
El fil del text és la defensa de l'existencialisme front les crítiques de catòlics i comunistes. Els catòlics l'acusarien de pessimisme, concepció negativa dels éssers humans i d'ateisme i els comunistes d'individualisme, passivitat i manca de compromís col·lectiu. Davant d'això, l'existencialisme sartrià manté que donat que en l'ésser humà "l'existència precedeix l'essència", els homes estan "condemnats a ser lliures" i que una existència autèntica implica fer-se càrrec daquesta llibertat. L'esquema argumental té sens dubte ecos de la transvaloració de Nietzsche.
