Determinisme

Definició

De manera general podem entendre el determinisme com aquell moviment o tendència que postula, que tot el que hi ha hagut, hi ha i haurà, i tot el que ha succeït, succeeix i succeïrà, està ja d'antuvi fixat, condicionat i establert, de tal manera que no pot succeir o haver-hi res de diferent. Dins d'aquesta acepció general hi podem incloure aquelles teories que creuen en l'existència d'un destí inevitable o predestinació ( un exemple el podem trobar en les antigues escoles gregues com la de l'estoïcisme).

De totes maneres, cal distingir aquest sentit general de determinisme, d'un altre més estricte, que entèn el determinisme com un condicionament previ de tots els fenòmens de la naturalesa, associat a una causalitat que regeix tot l'univers.

En un primer nivell, s'entén el determinisme com una doctrina filosòfica que defensa que tot succés, incloent el pensament i la conducta humanes, la decisió i l'acció, estan fixats, condicionats i establerts per una cadena de causes i conseqüències, sense que l'atzar prengui un paper en cap moment. Una formulació alternativa del determinisme és la tesi que de cada instant tan sols se'n pot desenvolupar exactament un possible futur.<ref>Van Inwagen, Peter, 1983, An Essay on Free Will, Oxford: Clarendon Press.Plantilla:En</ref> Sota aquest sentit general, també s'ha aplicat la noció de determinisme a la història, concebent-la com un procés universal.

Prenent aquesta definició laxa de determinisme, totes les doctrines que defensen que existeix un destí ineluctable o la predestinació en l'home estan englobades en el determinisme. En un sentit més estricte, però, es considera que el determinisme no concerneix l'àmbit humà (tot i que hi pot influir), sinó que és universal, associat a la idea d'una causalitat que regeix l'univers sencer. Aquest fet ha propiciat que a vegades s'hagi identificat el determinisme amb el mecanicisme.

Actualment el determinisme es relaciona amb el mecanicisme, tendència dominant en la ciència del s.XX. De fet aquest determinisme com mecanicisme no és més que predeterminació de l'acció en els seus antecedents, i no com que no és susceptible de prova, és considerat com a simple hipòtesi, de caràcter metafísic o científic. El determinisme ha provocat molts debats i els deterministes més radicals han afirmat que no només els fenòmens naturals estan sotmesos a lleis, sinó també les accions humanes.

Limitacions humanes al determinisme

La doctrina determinista no és susceptible de prova, com tampoc la doctrina oposada. Per aquest fet, es considera habitualment que el determinisme és una hipòtesi, sigui científica o metafísica. Alguns autors manifesten que la doctrina determinista no pot provar-se únicament degut al caràcter finit de la ment humana i a la impossibilitat de tenir en compte tots els estats de l'univers. El fragment més famós en aquest sentit és el que es troba en el prefaci de la Théorie analytique des probabilités (1820), de Laplace:

Definició formal

No és correcte, i es presta a nombroses confusions, identificar el determinisme com a doctrina únicament causalista o prediccionista; algunes teories físiques, com ara la mecànica quàntica, que no són considerades deterministes en el sentit en que ho és la mecànica clàssica, segueixen sent considerades causalistes, però no deterministes. L'exemple més clar en aquest sentit és el formulat pel principi d'incertesa de Heisenberg. En aquest sentit, cal rebutjar la primera definició presentada de determinisme, i fer una definició formal més rigorosa de sistema determinista.

Suposem que un sistema és determinista quan compleix les condicions següents:

1. El sistema és tancat, és a dir, no admet elements o esdeveniments externs al sistema que alterin les seves condicions o el seu desenvolupament.
2. Tots els elements, esdeveniments i estats del sistema són del mateix tipus ontològic (és a dir, no s'admet considerar alhora estats mentals i esdeveniments físics, per exemple).
3. Inclou seqüències temporals de forma que es mantinguin les relacions funcionals entre els seus elements.
4. El sistema té un conjunt de condicions inicials, no necessàriament determinat.

Cal notar que no es demana la propietat de ser predictible, és a dir, que se'n pugui predir qualsevol estat del sistema un cop conegudes les condicions inicials, els elements i les lleis de dependència funcional. Tot i que alguns autors associïn directament determinisme amb predictibilitat, existeixen sistemes no deterministes dels quals se'n poden predir estadísticament els seus estats.

Repercussions filosòfiques

El determinisme ha estat molt combatut per diversos filòsofs: Kant l'acceptava en relació al món dels fenomens, però el rebutjava en l'àmbit de la llibertat humana. També Fichte reflexionà al respecte, afirmant que si es preferia la llibertat al determinisme, calia optar per l'idealisme i no pel materialisme. La major part dels pensadors existencialistes s'han oposat al determinisme, en considerar que, des d'un punt de vista ètic i antropològic, aquesta concepció s'oposava al lliure albir de l'home per a decidir; aquesta necessitat de poder escollir és necessària, per als existencialistes, com a condició per a què existeixi l'home, pel que no li pot ser negada.

La major part d'obres sobre filosofia de la ciència intenten discutir sobre les diferents formes de determinisme, i la seves repercussions en la concepció de l'univers i de l'home.

Tipus de determinisme

• Determinisme biològic: existència d'un condicionament fisiològic inscrit en els gens, en el cas de l'ésser humà; i l'existència d'unes lleis inalterables en la naturalesa a la qual estarien sotmesos tots els fenòmens naturals. D'alguna manera estariem preprogramats pels gens i no seriem més que un organisme al servei d'aquests. (Dawkins)

• Determinisme psicològic: el nostre comportament estaria condicionat per motivacions internes o externes i pel propi coneixement, que seria entès com a dictador de les normes de conducta. (Watson, Skinner...)

• Determinisme social: l'àmbit social com a condicionador del nostre comportament al llarg de la vida. (Marx)

• Determinisme físic: tot l'univers és una gran màquina, i l'ésser humà no és més que una peça d'aquesta gran màquina còsmica. (Laplace)

A partir de les teories generals de la relativitat i de la mecànica quàntica la noció de determinisme, en sentit absolut, ha entrat en crisi. Així M.Planck afirma que: "Per poder salvar la hipòtesi del determinisme rigorós és necessari pensar en un Esperit ideal capaç d'abraçar tots els processos físics que es desenvolupen al mateix temps i per tant, predir amb certesa i amb tot detall qualsevol procés físic". D'aital manera, l'abandó de la causalitat necessària i del determinisme absolut, que havia fet de la causalitat el principi universal de coneixement científic, sembla ser sancionat, tot i que això no implica una acceptació automàtica de l'indeterminisme, del reconeixement de l'atzar o l'arbitri absolut en el conjunt de la naturalesa. S'accepta un determinisme restringit, dèbil o imperfecte, fonamentat en el reconeixement de que no totes les possibilitats són igualment probables.

Enllaços externs

• Entrada a l'Enciclopèdia Stanford de Filosofia.
• Introducció al lliure albir i el determinisme, de Paul Newall.
• The Society of Natural Science, dedicada a reflexionar sobre les conseqüències del determinisme.
• Secció de determinisme del filòsof Ted Honderich.
• Determinisme en la història.