Filosofia política Renaixement

Durant el Renaixement, la civilització europea va experimentar un gran canvi amb la invenció de la impremta, la caiguda de l’Imperi Romà d’Orient i el descobriment d’Amèrica. Hi va haver molts descobriments geogràfics, l’evolució del comerç marítim, la consolidació dels estats moderns, un fort poder militar i un govern centralitzat d’un príncep sobirà. També va aparèixer, l’Humanisme, un corrent de pensament el centre del qual és l’ésser humà. En aquest context social, va aparèixer la ciència política, és a dir, la primera sèrie d’estudis tècnics sobre política. Aquests estudis són considerats estrictament polítics, ja que per primera vegada es va deixar al marge el poder del govern o del governant i qualsevol compromís ètic amb ell.

Alguns filòsofs renaixentistes són Francis Bacon, Tommasso Campanella, Giovanni Pico, Erasme de Rotterdam, Montaigne, Martí Luter, Copèrnic, Thomas More i Nicolau Maquiavel. Els autors més importants i dels quals tractarem, són Francis Bacon, Tommasso Campanella, Thomas More i Nicolau Maquiavel.

FRANCIS BACON

Bacon vol fer una reforma de la societat a través de la ciència aplicada. Per fer-ho, fa una revisió dels objectes i dels mètodes científics. Això ho podem observar en el seu llibre, La Nueva Atlántida. L’humanisme de Bacon és un humanisme tècnic, ja que creu que la introducció de descobriments ocupa el primer lloc entre les accions humanes. Amb això es refereix a la importància del mètode científic. El qual desenvolupa en el seu llibre Novum Organum. Bacon, va desenvolupar el mètode inductiu. Amb aquest mètode intenta dominar la naturalesa i ho fa interrogant-la. Al fer això intenta obtenir uns axiomes que fossin capaços d’interpretar les observacions. És per això que afirma “ per dominar la naturalesa, primer se l’ha d’obeir.” La seva crítica cap a Aristòtil va ser constant. Bacon creia que la lògica aristotèlica era completament errònia. Ja que afirmava el següent: “serveix més per fixar i consolidar errors fonamentats per nocions vulgars, que per examinar la realitat”. Per tant, Bacon creu que Aristòtil no interpreta bé la realitat i no ho fa ja que no experimenta la naturalesa real i que per això la seva lògica no és vàlida. Segons aquest filòsof hi ha dos camins que et porten a descobrir la realitat. El primer és el de les anticipacions de la naturalesa. Aquest primer camí, és erroni ja que és un camí precipitat, ja que parteix dels sentiments i la imaginació. En canvi l’altre camí, el de la interpretació de la naturalesa, és el vàlid per conèixer la naturalesa. Aquest camí és el camí de la inducció. Les obres més destacades de Bacon són El avance del conocimiento i Novum Organum. El avance del conocimiento es mostra un anàlisi de la consciència de la societat de la seva època. També hi reflecteix el model d’estat ideal per ell. En Novum Organum, Bacon ens diu que s’han d’abandonar tots els prejudicis i les actituds preconcebudes. Encara que aquestes fossin comuns i degudes a la forma de pensar comuna, els qual ell anomenà; Idola tribus. O si eren pensaments propis de l’individu, els quals va anomenar; Idola espectus. Tampoc es podien fer prejudicis encara que aquests fossin deguts a una dependència excessiva del llenguatge; Idola fori. Tampoc es podia fer encara que fossin arran de la tradició; Idola teatri.

TOMMASO CAMPANELLA

Tommaso Campanella es va inspirar primer amb Bernardino Telesio, però més tard el seu pensament es va diferenciar i també admirava Joaquim de Fiore. Els dos eren heterodoxos. Tommaso coneixia molt bé la màgia i l’animisme. La teoria del coneixement d’aquest filòsof afirma que tot coneixement és fruit de la sensibilitat i a aquesta es redueix. També diu que el coneixement sensorial proporciona certesa absoluta i, per tant, no necessita proves de cap tipus. Un altre punt de la seva teoria és que l’escepticisme no té sentit perquè tenim principis indubtables innats, el primer dels quals és que existim, pensem, volem i podem. Tommaso afirma que ens coneixem, abans de res, a nosaltres mateixos i, només coneixem les coses exteriors quan ens coneixem canviats o impressionats per elles. Per tant, admet la impotència del coneixement sensible per conèixer la realitat exterior però admet la importància del coneixement intern per experimentar-nos tal com som. Va ser un comunista utòpic, es va manifestar contra l’escolàstica i combinava les idees del sensualisme amb les del deisme amb concepcions místic-religioses. Les seves idees van ser perseguides per la Santa Inquisició. Volia una humanitat lliure i pròspera i creia que podia complir-se amb l’ajuda del Papat. La seva ideologia comunista estava fonamentada en el mandat de la raó i en les lleis de la naturalesa. Creia amb la propietat pública. Gran part de les seves idees filosòfiques s’assemblen a les d’en Descartes i a les d’en Kant. Malauradament, Tommaso va ser tancat a la presó però en va sortir. Tot i que, en fer-ho va tornar a ser perseguit i se’n va haver d’anar a França. En el llibre Civitas Solis escrit per ell, va descriure una utopia en la qual l'Església Catòlica domina tots els ordres de la vida, idees que va aplicar en el seu llibre La Monarquia Hispànica respecte a l'imperi realment existent llavors, Espanya. En el llibre La ciutat del sol, que és una utopia en la qual exposa la seva idea de ciutat ideal, l’organització política és la República de caràcter teocràtic. El màxim governant és el Sacerdot Sol. Els ciutadans d’aquesta saben que la propietat privada genera egoisme i incita als homes a lluitar i, per tant, han acordat que la propietat sigui comunitària. Tots ells treballen, però els funcionaris són els que fan la distribució de la riquesa. El poder està en mans d’homes savis i sacerdots i per evitar conflictes, els ciutadans s’han de sotmetre a un únic poder universal, el del Papa i viure segons els preceptes utòpics citats a aquesta obra. Amb aquest llibre podem veure la ideologia de Tommaso i també la influència que va tenir de l’Església.

THOMAS MORE

En Thomas More va ser un pensador, teòleg, polític, humanista i escriptor anglès, que va ser a més, poeta, traductor, canceller d'Enric VIII, professor de lleis, jutge de negocis civils i advocat. La seva obra més famosa és Utopia, on busca relatar l'organització d'una societat ideal. Durant l’obra fa una crítica de la societat de la seva època, especialment l'anglesa. En l’obra denuncia la pobresa de bona part de la població. Censura de la concentració del poder i de l'expansionisme estatal, que són causa de guerres. Proposa un model d'organització social que s'inspira en les societats aborígens acabades de descobrir i en alguns aspectes de La República de Plató: és una societat justa, fraternal, igualitària i tolerant. El treball és obligatori per a tothom. L'educació és universal. No hi ha propietat privada ni diners. Els càrrecs són per elecció.

NICOLAU MAQUIAVEL

Nicolau Maquiavel va ser un filòsof, polític i dramaturg italià. La seva vida es divideix en tres períodes; joventut, servei civil i exili, els quals fan referència a la història de la ciutat de Florència. A partir d’uns viatges realitzats gràcies al càrrec de secretari de la cancelleria de la república florentina, Maquiavel va poder reforçar i tirar endavant la idea de la necessitat d’aconseguir la unitat italiana en un sol sistema estatal. Va ser el primer el fundador del pensament polític modern, ja que va ser el primer pensador a donar a conèixer la realitat social i política tal com és, i no tal com hauria de ser en funció de prèvies consideracions morals. Com tot filòsof, Maquiavel va tenir les seves idees o teories. Una d’elles, i segurament la més important, es reflectida en el llibre El Príncep; on diu que la relació home-comunitat, no s’assembla gens a la que s’ensenyava i es reflectia en els textos de Plató i Artistòtil. Per tant, en fa una crítica de les exposades pels dos autors. Maquiavel diu: “El bon polític no és el que té bones qualitats morals sinó el que sap arribar al poder.” Considera que en tots els homes es donen unes determinades tendències que els impulsen, bé a aspirar al poder, o bé a aspirar a l’ordre i la seguretat. Es pot veure un exemple en el capítol XV del Príncep, on descriu les formes d’actuació del governant i les característiques bàsiques que aquest ha de posseir: el príncep ha de ser hàbil i astut; ha de saber utilitzar els afalacs per a manejar millor els seus súbdits o als seus competidors, però també ha de ser implacable i emprar la violència i la força si és necessari. Finalment va proposar un nou tipus de príncep, que hauria de ser no un individu sinó un intel•lectual col•lectiu o partit polític. Maquiavel teoritza l’escissió entre la moral i la raó d’Estat, regida per una lògica pròpia i distinta de la moral que regula la vida privada, i independent de suposats valors transcendents. Accepta l’existència d’una natura humana única i immutable, regida sempre per les mateixes motivacions i passions, que són les que regeixen la història. La qual cosa en vol dir que l’home es mou per les seves ambicions, passions i desigs. Relaciona la naturalesa com a corrupte amb la influència del pensament cristià i de l’estigma del pecat original, pensa que el príncep, per dominar els súbdits i cohesionar la societat, és qui ha d’imposar l’ordre, a través de la coacció i la força, si és necessari. També afirma que la política podria ser considerada una ciència, perquè en ella hi ha elements de regularitat en l’aspecte naturalista de la història, els quals es poden analitzar detalladament. I mostra una independència de la política respecte l’ètica. Altres idees de l’autor són la recuperació i actualització del lligat polític de la història de Roma, l’estudi empíric de la realitat política sense il•lusions o enganys, i diu que la religió és bona o dolenta en la mesura que és políticament útil o inconvenient. Tot i que Maquiavel mai li va arribar a interessar la religió com a finalitat per si sola, sinó només com a instrument de manipulació política. Creia que tots els textos i relats religiosos, eren només una pèrdua de temps, però que pel poder no eren indiferents ni ignorats. Per tant es diu que moltes de les idees de Maquiavel, és poden resumir amb la frase “el fi justifica els mitjans”. Ell mai la va arribar a dir, però se li ha atribuït al llarg del temps. A part de l’obra el “Príncep” Maquiavel també va escriure "Discursos sobre la primera dècada de Tito Livi".