Agustí d'hipona

[1] Aureli Agustí (Aurelius Augustinus), més conegut com Agustí d'Hipona o Sant Agustí (13 de novembre del 354 - 28 d'agost del 430) és una de les figures més importants en el desenvolupament del cristianisme, considerat de fet com un dels pares de l'Església. La seva influència posterior és enorme, i ultrapassa l'àmbit de la teologia. Se'l considera un dels pensadors fonamentals de la història occidental.

Biografia

Va néixer a Tagaste (Numídia), actualment Souk Ahras, part d'Algèria. Fill de mare cristiana (Santa Mònica) i pare pagà (Patrici, mort vers el 424), va rebre una educació en el marc de la tradició pagana (llatina): retòrica, estudi d'autors llatins, etc.

Tradicionalment se separen les seves etapes de formació i pensament filosòfic en quatre:

• S'inicia en la filosofia gràcies a les obres de Ciceró, i particularment per la lectura de l'Hortensius, que el marca. Agustí considera Ciceró una autoritat contra les falàcies acadèmiques.
• Estudia i ensenya a Cartago, Roma i Milà, ciutat on coneix el maniqueisme, secta a la que s'hi adhereix.
• Després del seu pas pel maniqueisme, coneix l'escepticisme acadèmic.
• Finalment, abandona les doctrines anteriors pel neoplatonisme, que considera que és capaç de vèncer l'escepticisme.

Tot i que era més aviat pobre fou membre de la cúria de Tagaste. Es va convertir al cristianisme el 386, quan tenia 32 anys. Fou ordenat sacerdot l'any 391 i el 396 elegit bisbe d'Hipona. Va fundar monestirs on defensava el debat religiós però sempre dintre de l'ortodòxia cristiana.

Va morir l'any 430, mentre la ciutat d'Hipona era assetjada pels vàndals.

Obres

• Les Confessions, on narra la seva autobiografia, incloent el seu naixement a l'Àfrica, la seva adolescència rebel, la influència de la seva mare (Santa Mònica) i la conversió al cristianisme.
• La ciutat de Déu, on divideix el món en dos regnes o ciutats metafòriques i parla sobre la providència, la llibertat i la moral.
• La Trinitat, obra teològica sobre les relacions de les tres persones de la Santíssima Trinitat: Pare, Fill i Esperit Sant.

Pensament

Epistemologia

Per Sant Agustí, l'acceptació de l'error i de l'engany ratifica l'existència de l'ànima humana, i ho expressa mitjançant l'argument "Si fallor, sum", un possible precedent de l'argument de Descartes. L'argument no tan sols resulta epistemològic, sinó també teològic i moral. L'existència de l'ànima és l'argument de partida per rebutjar la posició escèptica, segons la qual res no se sap. Malgrat l'engany i l'aparença, sempre quedarà a l'home una veritat indubtable, que és la de la seva pròpia existència.

En parlar de la seva teoria de la veritat, Agustí d'Hipona distingeix entre les veritats transcendents i les veritats humanes. La veritat transcendent és eterna, absoluta, universal i necessària, i causa de la veritat humana. Com a tal, cal identificar-la amb Déu. Està per sobre de la nostra veritat més alta, i també dins del nostre ésser (és el que es coneix com a intimisme de Sant Agustí). A mesura que deixem entrar la llum divina en el nostre interior, se'ns mostra la veritat.

Aquesta teoria de l' il·luminisme té dues fases: la que es coneix pròpiament com a agustinisme, i la que comparteix amb la teoria de l'intel·lecte agent i intel·lecte pacient d'Aristòtil. La seva visió de la Il·luminació divina com a font de veritat per al coneixement influiria notablement en el corrent franciscà dels segles XIII-XIV.

En tot cas, per Agustí, la Veritat no pot derivar ni de les sensacions, doncs pertany a l'àmbit diví, a l'ànima immanent a nosaltres, ni al món sensible, ja que no pot derivar d'una sensació contingent. L'única manera d'arribar-hi és apartant-se de l'exterior, cercant una fuga del món sensible, i responent a la crida interior, que no planteja en un sentit místic, sinó simplement com a impuls, ganes d'atansar-se a la veritat.L'argument de la crida interior és utilitzat per altres filòsofs grecs amb anterioritat, però amb Agustí adquireix nous matisos. Així, Sòcrates havia utilitzat la figura del daimon en el seu discurs de defensa, com a imatge de la seva pròpia consciència. D'altra banda, aquest atansament cap al coneixement guarda relació amb la doctrina de la reminiscència tal com l'exposa Plató. També Aristòtil havia afirmat en una ocasió que l'home vol saber.

L'home ha de concentrar-se en la seva consciència i apartar-se del món material, que el porta al dubte. El coneixement veritable no pot quedar enterbolit amb el coneixement sensible, que és tan sols opinió (dóxa). S'ha d'eliminar, doncs, tot intent d'epistemologia basada en el món sensible, i no buscar la certesa del coneixement amb els sentits. En conseqüència, Agustí fa una crítica a determinats aspectes de la sensibilitat humana i menysté activitats socials com els balls.

Aquesta necessitat en una Veritat externa al món ha estat analitzada pels filòsofs de la història com a conseqüència de la inseguretat en què va viure Sant Agustí: davant el món que es tambaleja (invasions bàrbares), i de la inseguretat dels homes, el cristianisme ha d'oferir un missatge de salvació, una garantia de seguretat més enllà dels propis sentits.

Ontoteologia

En Agustí, l'ontologia queda ratificada per l'existència de Déu. Parteix de dos fets: l'existència d'una realitat increada, que és Déu, i que existeix per sí mateix, i l'existència d'una realitat creada, el món, per participació.

De la naturalesa de Déu, se'n poden definir els següents caràcters: transcendència, providència i presciència, bé, amor, felicitat i infal·libilitat. Déu és la ment eterna, que conté tot el que és racional, i per tant, també la idea de tot el que és real. Déu és també la llum universal, comuna a totes les inte·ligències.

D'altra banda, Déu és també Trinitat. És alhora Pare, que ha donat l'ésser a les coses, Fill, que els atorga la saviesa, la racionalitat, i Esperit Sant, que els proporciona l'amor. A més, Agustí identifica els tres caràcters de la trinitat amb el que ell considera les tres facultats de l'ànima humana: al Pare creador, Déu, li correspon la facultat de la memòria, ja que és l'aprensió d'un objecte que ja no canvia, al Fill li correspon la facultat del judici, que és necessària per aconseguir la saviesa, i a l'Esperit Sant li pertoca la facultat de l' amor.Aquest amor es fa present, per exemple, en l'engendrament (no creació, segons remarca la Torà) del Fill per part del Pare. El vincle que els uneix és tan fort precisament per l'amor. Aquesta idea vol trencar la idea gnòstica i judaica d'un Déu justicier, incapaç d'estimar.

Fe i Raó

Déu i la Veritat estan identificats: la Veritat és Déu, i Déu és la Veritat. Per arribar a aquesta veritat transcendent, no s'hi pot arribar pel coneixement racional, sinó per la Fe, ja que no hi ha coneixement de la fe, sinó acceptació i interiorització. La fe en Agustí és vitalitat suprema, voluntat, vida, força.

Considera la Raó una eina insuficient per arribar a la saviesa; gràcies a la raó, assolim algunes veritats, però si volem arribar a una vida feliç, sàvia, ens cal la fe. No obstant, la raó és de gran importància, ja que prepara per a la fe (així com la fe també prepara per a la raó): cal entendre els motius pels que es creu. A més, és tasca de la raó controlar les limitacions de la fe.

Els aspectes anteriors queden recollits en la fórmula Entendre per creure, i creure per entendre''"Ergo, intellige ut credas, crede ut intelligas", Sermo XLIII, 7, 9. El que dóna un autèntic sentit a la fórmula, no obstant, és el que es repeteix a la Bíblia: "Si no creieu, no entendreu""Dictum est per prophetam: 'Nisi credideritis, non intelligetis'", Epístola 120, 1, 3. La verdadera intel·ligència de la fe ve donada per la fe en sí mateixa: crede ut intelligas; la fe ajuda a comprendre allò en què es creu, però és la raó la que, en definitiva, troba allò que busca la fe.

Ramón Guerrero, Rafael: Historia de la Filosofía MedievalAkal  Madrid 2002 31-32

Antropologia

L'home és una ànima que se serveix d'un cos. És un ésser incomplet, necessita contínuament l'ajuda de Déu. Una forma d'arribar-hi és mitjançant una característica pròpia de l'ànima, el que es coneix com intimitat agustiniana. Es tracta d'un exercici d'introspecció, mediat per la il·luminació divina, que permet entendre la transcendència de Déu. Aquesta il·luminació permet portar llum a l'interior de l'home, el seu esperit, la seva intimitat.

En el seu discurs, intenta cristianitzar certs elements platònics: el fet que l'home sigui posseïdor de perfeccions, però no de la perfecció absoluta, ja que és un ésser incomplet, o també la marcada superioritat de l'ànima enfront del cos. El més rellevant és la seva separació en homo interior i homo exterior (cfr. amb el mite del carro alat de Plató). No es tracta d'una separació entre cos i ànima, sinó que defineix l'homo interior com el guia, tant a nivell espiritual com en les actuacions materials. Per contra, un home que es deixa regir pel seu homo exterior es comporta impròpiament a la seva naturalesa, dedicant-se tan sols als plaers sensuals.

La distinció entre homo interior i homo exterior resulta cabdal pel desenvolupament posterior del cristianisme: en la seva obra Les confessions, Agustí d'Hipona relata precisament una autocrítica de la seva vida, del seu homo exterior, des de l'homo interior que ha aconseguit trobar. En la confessió cristiana, aquest fet és precisament el que ocorre: l'homo interior de qui es vol confessar es mostra per fer confessar a l'homo exterior, i avergonyir-lo dels seus actes o dels seus pensaments impropis.

En l'ànima de l'home hi ha tant ésser, com a memòria que l'esperit té d'ell mateix, saber, com a resultat de la intel·ligència, i amor, fruit de la voluntat. Així, en l'ànima es reflecteix la Santíssima Trinitat.

Moral

Tot i que no va fer un tractat sistemàtic de moral, va ser un tema cabdal en la seva filosofia. Va introduir elements teològics en les seves reflexions.

• Teoria del mal. El mal era un problema que preocupava especialment Sant Agustí. En el seu pas pel maniqueisme, havia trobat la solució del mal com a principi metafísic, originari i intrínsec a la naturalesa de l'univers. Més endavant, seguint el neoplatonisme, havia considerat el mal pròpiament com a no-ésser, com a quelcom negatiu, com a privació del Bé, que ens impedeix acomplir amb el que hem de ser. Segueix doncs Orígenes, i considera que el mal no pot haver estat creat per Déu, ja que Déu no pot haver creat quelcom negatiu, en ser ell mateix perfecció i bondat pura. D'altra banda, tampoc es pot trobar en la matèria, ja que forma part de la Creació, que és producte de la voluntat de Déu. Sant Agustí defineix aleshores el mal moral com a producte de l'ésser humà i del seu comportament injust envers els seus semblants. Té el seu origen en la lliure voluntat de l'home, amb què Déu l'ha dotat. Per això Déu no és responsable del mal ús de la llibertat.

• Teoria de l'amor. L'home deu l'amor a Déu. Aquest és tan important, que és possible viure seguint la màxima estima i fes el que vulguis, ja que l'amor és contrari al mal ús de la llibertat. Per amor (caritas), l'home mai es desencadenarà del que és, ja que tan sols pot mostrar amor si és. L'amor és doncs, arrel i fonament del Bé. L'amor que descriu és diferent de la cupiditas, el desig, que vol fer sortir l'home del que li correspon, de l'autenticitat de la seva naturalesa.

• Teoria de la felicitat. L'home vol ser feliç, i la veritable felicitat és estimar. Allò que l'home estima és el Bé absolut.

La creació del món i del temps

Per a Sant Agustí, Déu ha creat el món "ex nihilo", del no res. La matèria és una secció de Déu resultat d'una decisió lliure, un acte voluntari de l'amor diví; no es tracta, doncs, del resultat d'un sistema emanatista. A diferència de Filó d'Alexandria, la matèria no és eterna, sinó que neix i canvia amb el temps, a diferència de l'eternitat de Déu, que n'és aliena.

La Creació és l'acte inicial amb què Déu dóna origen al món, i la força que en sosté la producció. La Creació és una i total: Déu crea les coses de manera que en ells ja hi ha l'expressió de tot allò creat. Els éssers futurs també han estat creats en la matèria, en forma de rationes seminales, en forma de llavors, que arribaran a la seva maduresa en el transcurs del temps, d'acord amb allò disposat per la providència divina.

Sant Agustí manté un punt de vista considerat avui en dia teista: Déu és causa eficient del món, alhora creant i conservant. Crea el món en un acte instantani, però alhora intervé de forma contínua en ell i el conserva. Deixa llibertat a l'home, però mai el deixa sol. La concepció enfrontada de la realitat divina seria la deísta, en la que Déu intervé en la creació però ja no torna a actuar. Es tractaria, per exemple, del deus ex machina il·lustrat.

La concepció de la Història

La filosofia de la Història d'Agustí descriu un procés que afecta tot el gènere humà. Es tracta d'una història universal constituïda per una sèrie d'esdeveniments successius que avancen cap a un fi mitjançant la providència divina.

Agustí estableix analogies entre les edats de la humanitat i les edats de l'home, simbolitzades per les grans figures de la Bíblia: a la infantesa li correspon Adam, a la puerícia, Isaac, a l'adolescència, David, a la maduresa, Zerubabbel, i a la senectut, Crist.Genealogia bíblica des d'Adam a Jesucrist.

Així mateix, descriu els diferents moments de la història: en primer lloc, la Creació, seguida per la Caiguda provocada pel pecat original, en què el dimoni introdueix la degradació en el món: Déu ofereix el Paradís, però l'home escull fer un mal ús de la seva llibertat, desobeint-lo. El segueix l'anunci de la Revelació, i l'Encarnació del fill de Déu. L'última etapa s'assoleix per la redempció de l'home per l'Església.

A diferència de la concepció cíclica del temps i de la història característica de la filosofia grega, Agustí basa la seva representació de la història en una concepció literal, progressiva i finalista del temps. La Història ha tingut un inici i tindrà una fi. La humanitat ha començat una nova etapa, en què el Messies ha vingut, i ha donat l'esperança de la Resurrecció: amb Crist, s'acaba amb l'home antic, i s'inicia la renovació espiritual en l'home nou. La consumació de la història seria arribar al fi sense fi: la vida eterna, on regnarà la pau, i no hi haurà ja més lluita.Com en la doctrina marxista: en acabar la lluita de classes s'assolirà l'estat de pau que ha de suposar el comunisme. Ningú no manarà sobre ningú, i s'acabaran les lluites internes.

Sant Agustí intenta demostrar que s'ha de conciliar la llibertat humana amb la intervenció de Déu, que no coerciona l'home, sinó que l'ajuda. L'acció de l'home s'exerceix amb llibertat, emmarcant la moral individual en una moral comunitària. El procés històric de l'home es pot explicar mitjançant la lluita dialèctica, el conflicte, entre les dues ciutats del món, que arribaran al final a l'harmonia

• La ciutat de Déu. Tots els que segueixen a Déu, units per l'amor diví, que constitueixen una església invisible i són peregrins a la Terra cap a una fi transcendent i una recompensa eterna. Necessitat dels béns de la ciutat terrena per poder fer la seva via en el món.

• La ciutat terrenal, formada pels que han posat el seu amor en el món, en si mateixos, els que s'identifiquen amb les virtuts círiques i s'obliden de Déu condemnant-se a la mort eterna. Lentament, s'anirà atansant cap a la ciutat de Déu. En la ciutat terrenal cal que regnin temps durs, per tal que la gent no estimi la realitat terrenal, i desitgi la divina: només quan hi ha desgràcies, l'home veu la condició efímera de la seva realitat mundana. Tan sols quan hi hagi pau, tranquil·litat en l'ordre, serà quan s'assoleixi el descans etern, la comunió amb la ciutat de Déu.

Enllaços externs

• Agustí d'Hipona a FiloXarxa.
• Entrada a la Hiperenciclopèdia, del GREC.
• Entrada a l'Enciclopèdia Stanford de filosofia.
• Entrada a l'Enciclopèdia Catòlica, amb molts detalls de la seva biografia.
• Obres de Sant Agustí al Projecte Gutenberg.
• Textos originals en llatí.