BLOCS DE FILOSOFIA » febrero 5, 2015

« Expand/Collapse

(9 sin leer)

febrero 05, 2015
23:53
El jo que recorda i el jo que experimenta.
» ‎ La pitxa un lio

Daniel Kahneman
Hay una particularidad reseñable en nuestro modo de registrar las experiencias del dolor y placer: lo que suele importar más a los humanos no es la suma del dolor experimentado, sino el recuerdo de la experiencia. Y este recuero suele quedar escorado si acontece un pico final de dolor en esa experiencia. Daniel Kahneman, psicólogo y a la vez premio Nobel de Economía en 2002, recuerda que, tras dar una conferencia, alguien del público le contó algo que ilustraba este sesgo del pico final. La persona en cuestión había estado escuchando una larga sinfonía grabada en un disco, sin saber que la parte final del mismo estaba rayada. Disfrutó unos 40 minutos de música pero el ruido chirriante del final “arruinó toda la experiencia”, le confesó el oyente (Pensar rápido, pensar despacio, pág. 496).
Este episodio inspiró a Kahnemanpara distinguir dos yoes: el yo que experimenta y el yo que recuerda (…).
Una larga relación amorosa que concluye con un desgarrador divorcio hará también que sobrestimemos los momentos finales y olvidemos el más largo periodo de dicha matrimonial. (…)
Esta prueba confronta al yo que experimenta con el yo que recuerday ayuda a predecir que este último tendrá más peso en las decisiones futuras. (…)
El yo que experimenta es el que ha pasado por veinte años de matrimonio moderadamente feliz (digamos), pero el yo que recuerda es el yo contable que hace el balance de costes y beneficios del mismo; un balance trastocado por el sesgo del pico final y el olvido de la duración, que le hará evocar antes y con más fuerza los momentos agrios agolpados en el tramo último del enlace (y desenlace) matrimonial. Es este balance del yo que recuerda el que hará que sea precisamente él quien se ponga al timón para tomar decisiones futuras sobre asuntos similares, basándose en la contabilidad, distorsionada por los sesgos de su memoria, de las experiencias pasadas.
Por la misma razón los postres revisten una importancia especial en una comida. Una cena en un restaurante a duras penas nos parecerá memorable si no está rematada por el colofón de unos buenos postres (…)
Esto significa que, si nuestras decisiones futuras están influidas por el sesgo del pico final y el olvido de la duración, tenderemos a escoger situaciones venideras en que la satisfacción experimentada a lo largo del tiempo no quedará maximizada, algo que parece irracional. De aquí brota un conflicto entre la selección natural y la selección racional, que Kahneman describe en estos términos:
Las decisiones que no producen la mejor experiencia posible y predicen erróneamente los sentimientos futuros son malas noticias para quienes creen en la racionalidad de la elección (…) En el diseño de nuestras mentes hay una inconsistencia. Tenemos preferencias inequívocas respecto a la duración de nuestras experiencias de dolor y placer. Queremos que el dolor sea breve y el placer dure. Pero nuestra memoria … ha evolucionado para representar el momento más intenso de un episodio de dolor o de placer (el pico) y las sensaciones que tenemos cuando el episodio concluye. Una memoria que olvida la duración no prestará un buen servicio a nuestra preferencia por el placer duradero y el dolor breve (Pensar rápido, pensar despacio, pàg. 500-501).
También a la hora de evaluar la felicidad de una vida entera nos vemos afectados por el sesgo del pico final y el olvido de la duración. Recuérdese lo que afirma Aristóteles en su Ética a Nicómaco (1101a5): que nadie puede considerarse dichoso hasta que muere.
Por absurdo que pueda parecer, afirma Kahneman, yo soy el yo que recuerda, siendo el yo que experimenta, el yo que da contenido a mi vida, un extraño para mí (Pensar rápido, pensar despacio, pàg. 507).
De ser esto así, deberíamos preocuparnos de manera especial del bienestar de nuestros yoes futuros, y más aún de los postreros, pues ese bienestar dependerá de manera desproporcionada, por el sesgo del pico final, la evaluación que hagamos de lo satisfactoria que nos ha resultado nuestra existencia al ser ésta recapitulada. Sólo el derecho reconocido a disponer de una muerte digna nos permite cierto control sobre las últimas vicisitudes de nuestra vida y, en consecuencia, sobre el valor que ésta haya tenido para nosotros y nuestros más íntimos allegados.

Juan Antonio Rivera, El final de Príamo, Claves de razón práctica nº 236, septiembre/octubre 2014
19:43
L'ètica, un mitjà o un fi?
» ‎ La pitxa un lio

El Roto
La vida moral se inicia tan pronto como se toma conciencia de la diferencia entre bienes que son fines y bienes que son medios. Ambos, medios y fines, en tanto que bienes, son apetecibles, pero su deseabilidad muestra raíces muy distintas. Los bienes que son puros medios no se apetecen por sí mismos, sino por su utilidad para obtener otra cosa diferente. Son vías, caminos, para algo más. Su carácter de bien, de algo deseable, es prestado, no intrínseco. En cambio, los bienes que son fines poseen un valor en sí mismos, se buscan por ellos y no por otro. Respecto de un medio, cabe preguntar para qué sirve. Esta pregunta propuesta respecto de algo que es un fin carece totalmente de sentido. Para qué sirve la amistad, gozar de buena salud o la felicidad (el nombre genérico de los bienes que son fines) es una pregunta inconsecuente. Y es que estas cosas, por valiosas que se consideren, son absolutamente inútiles; simplemente otorgan valor a todo lo útil que las promueve. ¿Será la ética un medio o un fin?
Juan José García Norro, Ética para todo y para todos, Revista de Libros, 19/01/2015 [www.revistadelibros.com]
19:21
El valor evolutiu del xafardeig.
» ‎ La pitxa un lio

Hi hagué un temps en què l’Homo sapiens coexistia amb altres espècies del gènere, com l’Homo neanderthalensis o l’Homo denisova. No obstant això, tots els grups eren molt reduïts. Avui constatem dues evidències: ens hem quedat tots sols com a espècie (1) i vivim en col·lectius de milers o milions d’individus (2). La història de la infàmia de la humanitat és la història de la intolerància entre col·lectius humans que pertanyen a una sola espècie. Avui anomenem racista aquell que no necessita sortir de la seua espècie per a trobar diferències suficients per les quals odiar. Com se sentiria si es veiés obligat a compartir un autobús amb un ciutadà neandertal? Molts potser diguin que quelcom així és precisament el que degué succeir perquè finalment aconseguíssim quedar-nos tots sols com a espècie al planeta. En les primeres batusses entre sapiens i neandertals es van imposar els segons. En l’un contra un, i en el pocs contra pocs, el neandertal tenia totes les de guanyar, potser per la seva fortalesa, potser per la seva agressivitat. Quan es van capgirar els termes? Les altres espècies del gènere Homo es van extingir per si soles o amb l’ajuda del sapiens? I si és així, com ho va aconseguir?
L’antropòleg Yuval Noah Harari té una proposta ben original. Els humans van aconseguir formar grans col·lectius en dos temps. En una primera fase van passar de grups de pocs individus a grups d’uns 150. I en una segona fase van saltar a col·lectius de milions d’individus. Què és el que degué canviar perquè la cohesió social reeixís a mantenir aplegats col·lectius tan nombrosos? Segons el professor Harari, la primera fase es va assolir amb l’adquisició d’una nova capacitat: el xafardeig. Una mutació va permetre un salt en el llenguatge el qual, al seu torn, va permetre xalar parlant (sobretot malament) del proïsme. La idea és que un líder no pot mantenir la unitat d’un grup en què la major part dels individus no el coneixen directament i més encara quan no hi ha la possibilitat de fer-ho indirectament. Però si en la ment s’instal·la una mena de gaudi per comentar el que li passa al veí, llavors el líder ja no ha d’estar renovant la seva autoritat conversant en directe amb cadascun dels membres del grup. «Que es parli de mi encara que sigui bé!», Salvador Dalí dixit. Cap altre animal xafardeja. Senzillament no té llenguatge per fer-ho. El llenguatge animal existeix. No hi ha dubte sobre això, però només és capaç de transmetre informació en paquets massa rígids, previsibles i tancats. Per exemple, una mona pot soltar un crit que signifiqui: «Atenció, atenció, s’acosta una àguila!» N’estem segurs perquè si enregistrem aquest xiscle i l’hi fem escoltar en fals a un grup de mones, aquestes reaccionen aixecant la vista esparverades buscant la posició de l’amenaça anunciada. Fins i tot hi ha mones que usen aquest missatge codificat per a mentir i aconseguir així el menjar que una altra mona abandona precipitadament. No obstant això, el diccionari d’aquesta mena de missatges és curt i rígid. Amb un llenguatge així es resolen un grapat de problemes de supervivència, però no es pot improvisar enfront dels capritxos de la incertesa. El plaer i la capacitat de xafardejar és l’indici clar que el llenguatge ha evolucionat prou per comunicar idees fresques del moment. El plaer per tafanejar permet mantenir units col·lectius d’uns 150 membres. No és gaire, però potser sí suficient perquè un grup gran de sapiens s’imposi a d’altres de més petits de neandertals. Com es veu, la premsa del cor (i l’anomenada televisió brossa en què es ventila la vida íntima de prescindibles famosos i d’imprescindibles desconeguts) té unes arrels que s’enfonsen en les profunditats mateixes de l’Homo sapiens. El pas següent és aconseguir col·lectius que cohesionen desenes de milers o milions d’individus. Per a això cal un segon salt, el que s’aconsegueix amb un llenguatge capaç de relatar i transmetre mites, ficcions, llegendes o creences. Som ja en la invenció dels déus i de les pàtries.
Jorge Wagensberg, La transcendència del xafardeig intranscendent, Mètode 83, Tardor 2014
19:09
Política símia.
» ‎ La pitxa un lio

Los primates juegan a los mismos juegos de poder que los humanos. Por ejemplo, un chimpancé no puede apoyarse exclusivamente en la dominación y la fuerza para conseguir lo que desea. Al igual que nosotros, emplean multitud de estrategias para conseguir sus objetivos. Ello es debido a que en este orden o grupo de especies al que pertenecemos, el ejercicio del poder es algo que se gestiona mediante diversas maniobras políticas, lo que incluye la manipulación, la creación de alianzas, provocar conflictos, reconciliarse, chantajear o hacer intervenir a terceras partes, entre decenas de maniobras políticas más, todas ellas bien conocidas por nuestra especie.
Los primeros contactos de europeos con chimpancés se dieron en el s. XVII, pero no se estudió su organización social hasta los años cincuenta y sesenta del siglo pasado. Esta es la razón por la que hasta hace relativamente poco no se ha sabido nada de su comportamiento político. Las investigaciones más recientes demuestran que nuestros parientes más cercanos, chimpancés y bonobos, viven en sociedades complejas y realizan maniobras políticas semejantes a las nuestras para resolver los desafíos que conlleva la vida en grupo.
Para Aristóteles y otros pensadores posteriores, el ser humano se distinguía de otros animales por su naturaleza política, es decir, por su capacidad para organizarse y crear sociedades. Nosotros éramos los únicos animales políticos (zoon politikon) sobre la faz de la tierra. Desde este prejuicio, los politólogos modernos situaron el origen de la política en el periodo Neolítico, cuando los humanos abandonamos la vida nómada para convertirnos en agricultores sedentarios, hace aproximadamente ocho mil años. Lo que Aristóteles desconocía, a pesar de su gran interés por el naturalismo, era todo el conocimiento que ahora poseemos sobre el comportamiento de otros primates. Estos demuestran que los primates no humanos tienen intensas vidas políticas y que no es necesario el desarrollo de asentamientos permanentes para que surjan las conductas dirigidas a la obtención y control del poder. De hecho, como veremos en este capítulo, la mayoría hunden sus raíces en lo más profundo de la selva.
Para el sociólogo Max Weber, la esencia de la actividad política se encontraba en la distribución de la fuerza que se monopoliza a través del poder. Desde la antropología, Ted Lewellen incluyó la consecución de objetivos comunes. Los chimpancés y otros primates no humanos también luchan por obtener el poder y aumentar el estatus social, pero de forma simultánea cooperan por causas comunes. Esto implica que, al igual que ocurre en nuestros partidos políticos o en las relaciones entre países, los primates no-humanos combinan la cooperación y la competición para lograr sus objetivos.
Las relaciones de poder, para bien y para mal, existen en todas los ámbitos humanos. Así, encontramos similitudes entre el comportamiento de los grandes simios en la selva y las reacciones de los políticos y otros grupos de poder. Allá donde se produzca interacción entre dos o más miembros, aparecerán este tipo de dinámicas que podemos calificar sin entrecomillados ni temores de ningún tipo de políticas.
Existe una continuidad entre el comportamiento político humano y el de otros primates. Los indicios llevan a pensar así, porque hemos detectado los mismos patrones de comportamiento político en las cinco especies de grandes simios que existen en la actualidad, lo que quiere decir que muy probablemente nuestro ancestro común ya se comportara así hace cuatro o cinco millones de años, mucho antes de que apareciera el primer Homo Sapiens en la sabana africana. Como cree el primatólogo que más ha influido en mi carrera, Frans De Waal, «la actividad política parece ser una parte de la herencia evolutiva que compartimos con nuestros parientes más cercanos».
Si el candidato republicano Mitt Romney se hubiera comportado como un bonobo y no como un chimpancé, durante la campaña a las elecciones norteamericanas, probablemente a día de hoy estaría haciendo la mudanza de sus objetos personales, camino de la Casa Blanca. Tanto chimpancés como bonobos son grandes simios emparentados de manera estrecha con los humanos, pero con notables diferencias entre sí. Los chimpancés poseen una organización social que recurre de manera frecuente a formas violentas y puede llegar a aislar a miembros del grupo cuando el macho alfa los percibe como amenazas o son muy débiles como para defenderse por sí mismos.
La primatóloga Jane Goodall, durante su estancia en la selva de Gombe, registró varios episodios violentos en esta especie. El liderazgo dominante que ejercen algunos chimpancés impide o hace más difícil el seguimiento por parte de otros miembros del grupo, lo que finalmente puede conducirles al aislamiento. Este fue el caso de Bush, quien se vio aislado durante los episodios de la guerra en Irak, por su escasa capacidad para generar vínculos de cooperación con otros países. Del mismo modo, durante la campaña, Romney se ha caracterizado por no ser capaz de empatizar con las personas más desfavorecidas, a pesar de que la gran tasa de paro que sufren en aquel país jugaba a su favor.
Tampoco conectó con las grandes minorías, que finalmente han jugado un papel decisivo en la reelección del Presidente. En varios de sus discursos, dejó patente su desprecio por el 47% de la población, a quienes calificaba de vagos que deseaban vivir del Estado. De manera paralela, varios de sus colaboradores se manifestaron activamente en contra de gays y otros colectivos, aprobando leyes que les perjudicaban.
Los bonobos, también grandes simios, se encuentran a idéntica distancia genética de los humanos que los chimpancés, aunque se comportan de manera completamente opuesta. Los bonobos son unos seres tolerantes, con una mayor tendencia a cooperar, viven en grupos más unidos y muestran más empatía los unos por los otros que los chimpancés.

Vídeo 1: A los bonobos les gusta compartir. En este vídeo, el bonobo puede monopolizar la comida para él solo o bien abrir el compartimento adyacente y compartirlo con otro bonobo al que nunca ha visto.

En varios experimentos, se ha demostrado que no les importa compartir la comida con desconocidos con los que no tienen parentesco alguno, algo que es raro en el Reino Animal y difícil de observar en chimpancés. También viven en sociedades con igualdad entre los sexos, lo que siempre llamó la atención de las feministas. En este sentido, Barack Obama, optó por estrategias más cercanas al comportamiento de esta especie.
Durante el desastre del huracán Sandy, paralizó la campaña durante días y se dedicó por entero a dirigir las operaciones. Su implicación fue tal que hasta el conservador alcalde de Nueva York acabó pidiendo el voto para él en el último momento. Romney no se movió del Estado en el que estaba.
Del mismo modo, en los debates televisados, Obama empatizaba con la audiencia con más facilidad, ya que solía mirar de vez en cuando a la cámara, sonreía y se dirigía a los ciudadanos, haciéndoles protagonistas del proyecto colectivo que proponía. Romney miraba en todo momento a su rival en clara posición agresivo-defensiva.

Vídeo 2: Los bonobos de una reserva defienden el cadáver de un compañero recién llegado que apenas conocen y con el que no están emparentados. La hembra alfa es la que inicia la defensa.
En cuanto al papel de los distintos sexos, ningún macho bonobo puede liderar si no es a través de la coalición con una hembra. Michelle, la esposa de Obama, no se limitó a acompañar a su marido, como hacía Ann, esposa de Romney. Michelle ha liderado eventos y ha mostrado su poder en todo momento, como una verdadera hembra de bonobo alfa. Actitudes como negarse a vestir diferentes vestidos en cada momento, o sus campañas contra problemas que afectan gravemente a la sociedad americana, son buenas muestras de ello.
Los bonobos mantienen relaciones duraderas con sus madres y hermanas que pueden mantenerse durante toda la vida, ya que su posición social depende de ellas. Algo que también es característico en la biografía de Obama, quien suele relatar sus orígenes y hablar de su abuela keniata siempre que tiene ocasión. Traza rasgos de su identidad a a partir de sus raíces, lo que demuestra una lealtad y un apego muy típicos en los primates, en especial los bonobos.
(video privat, no es pot veure)
Vídeo 3: La cooperación entre bonobos. Se les propone una tarea que sólo pueden realizar juntos para conseguir la comida. Los bonobos, aunque tardan en aprender el funcionamiento del mecanismo, cooperan.

Gracias a la investigación con primates y la antropología, sabemos que la capacidad de generar alianzas con otros miembros es fundamental a la hora de acceder a lo más alto de la jerarquía. En varios estudios, se ha descubierto que aquellos miembros que tienen más alianzas con otros individuos del grupo tienen más probabilidades de ser líderes.
En humanos, se ha demostrado que los buenos líderes son los miembros del grupo que más tiempo dedican a hablar con otras personas, aunque esté repartido entre muchos individuos. Hablar es una de las maneras que usamos los humanos para generar vínculos con otras personas. La misma correlación se ha encontrado en varias sociedades de primates, aunque las alianzas en estas especies se manifiestan a través del ‘grooming’ o acicalamiento, que sirve para cuidar las relaciones e indicar la intensidad de la misma dependiendo del tiempo empleado.
Los machos alfa son los más acicalados, pero también los que más tiempo dedican a acicalar a otros. Desde que apareció en escena, las alianzas y la comunicación han sido uno de los fuertes del Presidente Obama. Durante todo este tiempo, ha proyectado una imagen de persona capaz de llegar a acuerdos, que se muestra abierta a debatir y hace continuos llamamientos a la unión de la población. Por el contrario, Romney declaró que de llegar a ser presidente, trataría a los diplomáticos iraníes como parias y que devolvería la posición de supremacía que le corresponde a EEUU.
(video privat, no es pot veure)
Vídeo 4: Las limitaciones de la cooperación entre chimpancés. En un experimento en el que podían compartir con un compañero, sólo lo hacían si era necesaria la cooperación para obtener la recompensa.

En sociedades preindustriales de todo el mundo, los líderes deben poseer ciertas características y cumplen funciones muy concretas, como son la toma de decisiones, la resolución de conflictos y la llamada a grandes empresas, como pueden ser la pesca de ballenas o la caza de animales de gran tamaño, además de establecer alianzas con líderes de otras regiones. De crear más problemas de los que resuelven, pueden llegar a ser expulsados del grupo.
El liderazgo se entiende como un fenómeno colectivo, producto de las necesidades adaptativas del entorno y la situación, un papel en el que Obama encaja a la perfección. Obama se muestra como un líder que emerge de forma natural y no se impone, pero también capaz de ilusionar y generar esperanzas en base a un proyecto común, a pesar de que las propuestas económicas de Romney a muchos les parecían más convincentes.
Han pasado ya siete millones de años desde que nos separamos del ancestro común de chimpancés, bonobos y humanos. Parece que algunas cosas no han cambiado desde entonces. El estilo de liderazgo de Obama enlaza más con el bonobo que todos llevamos dentro que el de Romney. Al fin y al cabo, y como dice el primatólogo Frans de Waal, hemos sacado al mono de la selva, pero aún no hemos sido capaces de sacar la selva del mono.
Pablo Herreros, La política de los chimpancés, Yo, mono. El libro en videos [yomono.es]
18:35
Adéu a Carles Miralles.
» ‎ La pitxa un lio

Carles Miralles

En una entrevista recent, amb motiu de la presentació de dos volums d’homenatge a càrrec d’una colla d’amics del país i l’estranger, Carles Miralles deia que un professor de Filologia tenia dues obligacions. La primera, que posseeix un to digne de Hölderlin, era que calia mantenir ferma la lletra per donar-li després tot el sentit que els textos clàssics amaguen, però inclouen —els moderns, no tant, en general. Així va demostrar-ho ell mateix en els seus estudis de les literatures grega i llatina —en els quals domina la manera exacta que escau a la nostra filologia, heretada del positivisme del segle XIX—, i més en els estudis de poesia catalana del XX: tenim, com a màxima prova de la seva finesa d’intèrpret i lector, la seva Lectura de les ‘Elegies de Bierville’, del seu admirat Riba, recentment reeditada, la més exigent i aguda interpretació que s’ha fet d’un llibre que reclama, més que cap altre de la nostra poesia del Noucents, un lector versat en literatures antigues i romàntiques. O, per posar un altre exemple, els seus escrits sobre Espriu, en els quals no deixa de ser present una acurada, quasi rabínica coneixença de les Escriptures.
La segona cosa que apuntava Miralles poques setmanes abans de morir era que no concebia una universitat en la qual no s’estudiés la tradició clàssica —¿Que per ventura no hi ha un club de futbol que es diu Àiax? ¿Que no rentàvem la roba amb unes pólvores dites Helena? ¿Que no va donar la talla Brad Pitt en la seva interpretació d’Aquil·lesa la pel·lícula Troia, que ell preuava sense fer escarafalls?— i en la qual, especialment, no s’establís un corrent de transmissió de saber entre les velles generacions d’universitaris i les més joves: per això dedicava tant de temps a qualsevol que se li acostés a fer-li una consulta, a demanar guiatge per a la redacció d’una tesi doctoral o a seure al seu costat i conversar, al despatx, on tenia dues butaques amigues per tal d’evitar parlar amb ningú amb una taula a l’endemig.
Aquesta sembla ser, al nostre entendre —i ara el “nostre” no és retòric, sinó mostra de la meva simpatia pel seu mètode i la seva amabilitat amb col·legues i estudiants—, una veritable urgència a les universitats del país en aquests moments. Desapareguda o jubilada la generació dels colossals Batllori, Valverde, Riquer, Vernet, Blecua, Vilanova, Del Olmo, i encara d’altres, la facultat en què ell ensenyava s’ha anat quedant, per desgràcia, òrfena de reis i consellers. Miralles encara va poder fer escola, cosa importantíssima, però les facultats de Lletres són ara plenes de professors que, ultra haver de perdre el temps en paperassa, no tenen més guia que la que proporcionen els llibres; els mestres han quasi desaparegut. Ell n’era un, i així l’anomenaven.
Una de les últimes tasques generoses que Miralles va dur a terme a la universitat va ser la coredacció d’un Pla d’estudis per a un grau d’humanitats, on s’articulaven les disciplines de llengües clàssiques i modernes, literatura, història i filosofia. Aquest pla va anar a parar als calaixos d’una autoritat, i, de moment, no se n’ha parlat ni poc ni gens. El gremialisme mesquí —cosa que Miralles detestava—, la manca de llarguesa i d’altura de mires d’alguns acadèmics, l’extrema prudència del màxim porprat i la menuda tendència a deixar que les coses evolucionin per elles mateixes —baldament sigui per atènyer un estat lamentable—, han ofegat, un cop més, la possibilitat de donar vida a unes facultats que, pensaven els universitaris alemanys del Vuitcents, haurien de ser el centre de la vida espiritual i intel·lectual de tot el cos universitari.
El millor homenatge que li podria retre la universitat a Miralles és potenciar, amb aquell pla d’estudis o de la manera que sigui, aquest esperit humanístic i amic de les generalitats, aquesta visió global de les ciències humanes en què tota activitat es posa al servei d’una formació global dels estudiants i de la incardinació de la saviesa amb les grans qüestions d’ordre polític i social del país i d’ara.
Tot garbellat i sumat, l’escola que va fundar i les idees que exposava gairebé com una utopia donaran a la seva persona vida després d’una mort que a ell va arribar-li, per única vegada, a la impensada.
Jordi Llovet, Carles Miralles, El País, 04/02/2015
18:28
Biologia i el perfil del maltractador.
» ‎ La pitxa un lio

El Roto

Com reaccionem davant d'una agressió masclista? [multimedia.farodevigo.es]
Les xifres sobre dones assassinades per les seues parelles són alarmants (Organització Mundial de la Salut, 2011), per la qual cosa la violència de gènere s’ha convertit en un tema de rellevància de salut pública. Una gran part de les investigacions actuals en aquesta temàtica s’ha focalitzat en l’estudi de les conseqüències de la violència sobre la salut de les víctimes. No obstant això, no s’ha prestat la mateixa atenció als tipus d’homes penats per violència contra la dona en l’àmbit domèstic o maltractadors, als factors que fan possible la perpetració de l’acte violent i a la intervenció psicoterapèutica i neuropsicològica que possibilite un tractament eficaç per a facilitar-ne la reinserció.
El perfil dels maltractadors està ben descrit per la psicologia social i de la personalitat, que han remarcat com a característiques una alta dependència emocional i una baixa autoestima i assertivitat en les relacions socials. A més, generalment presenten esquemes cognitius hostils, com actituds degradants i masclistes respecte a les dones, junt amb sentiments inadequats envers si mateixos i les seues parelles, que es tradueixen en gelosia patològica. Això porta a una incapacitat per a resoldre els conflictes mitjançant mecanismes madurs, com la negociació o la cooperació empàtica, la qual cosa desencadena la violència (Farrell, 2011). Les investigacions psicobiològiques amb maltractadors són gairebé inexistents i això dificulta en gran mesura la formulació d’hipòtesis inicials. L’estudi d’aquestes variables permetrà optimitzar i millorar les teràpies actuals, que tenen una eficàcia limitada (Echeburúa-Odriozola et al., 2010).
Però no tots els maltractadors són iguals en personalitat, esquemes cognitius, variables psicosocials i culturals i, per extensió, en característiques biològiques predisposadores a la violència. En aquest sentit, han estat classificats en dues categories en funció de la seua reactivitat simpàtica (conjunt de nervis que ens preparen per a l’acció) a l’estrès o la seua predisposició psicofisiològica per a confrontar-lo. Els de tipus I actuen amb premeditació i tendeixen a mostrar un baix arousal o reacció conductual d’alerta o d’atenció a l’aparició d’un estímul per a afrontar l’estrès i solen presentar una violència més proactiva. D’altra banda, els de tipus II (objecte de la nostra investigació) reaccionen de manera violenta impulsivament i estan més activats fisiològicament abans que aparega l’estressor o qualsevol estímul que produesca un desequilibri en l’organisme (Gottman et al., 1995).
L’absència de treballs amb una perspectiva integral en l’estudi dels maltractadors i de la violència i l’empatia ens va portar a aventurar-nos i a recopilar la major quantitat de dades possibles per a desenvolupar la metodologia d’investigació adequada que ens permetés analitzar la resposta psicobiològica dels maltractadors impulsius (prèviament seleccionats en funció del seu perfil psicològic i criminològic). Dissenyàrem una situació de laboratori específica que resultés estressant per a aquesta població i que, per tant, suscités una resposta d’estrès. En aquest sentit havien de parlar davant d’avaluadors (amb paritat de gènere) al voltant de la llei de violència de gènere i de la seua situació particular després de la denúncia presentada per la seua exparella. A més, eren interrogats per tal de suscitar una reacció emocional amb qüestions relacionades amb la llei sobre la violència de gènere i la seua percepció com a justa/injusta. Es registraren variables hormonals, immunològiques, psicofisiològiques (activitat electrodèrmica i freqüència cardíaca), psicològiques i neuropsicològiques al llarg de tota la situació per veure com es preparen, com responen i com tornen a la normalitat.
En aquest estudi hem trobat que davant l’estrès hi ha una menor producció de la principal hormona que s’hi relaciona, el cortisol (producte final de l’eix hipotàlem-pituïtari-adrenal). Aquesta hormona actua com a fre de l’eix hipotàlem-pituïtari-gonadal i disminueix així la producció de testosterona, l’hormona que facilita l’expressió de la violència (Terburg et al., 2009). Tradicionalment s’havia pensat que la testosterona mantenia una relació causal amb la violència. No obstant això, actualment se la considera com un factor modulador, els increments del qual semblen augmentar la probabilitat de comportar-se de manera violenta (Moya-Albiol, 2010). Aquesta modulació pot produir-se i afectar distintes capacitats cognitives que alteren el processament de la informació. A més, aquest augment de la testosterona sembla que produeix un empitjorament temporal de l’empatia cognitiva i de l’afecte negatiu, és a dir, que empitjora la capacitat per a prendre la perspectiva mental i entendre els pensaments i sentiments de les altres persones i augmenta les emociones negatives com ara l’ansietat, la ràbia i el mal humor (Romero-Martínez et al., 2013c). Així, els maltractadors mostren dificultat temporal per a posar-se en el lloc de les víctimes i es deixen portar per la ira. Per tant, concloguérem que el desequilibri entre els nivells de testosterona i cortisol facilita la predisposició a la violència, i el quocient entre ambdues hormones (la ràtio testosterona-cortisol) sembla ser un indicador vàlid dels d’homes violents o maltractadors impulsius (Romero-Martínez et al., 2013a).
La impulsivitat pot ser detectada mitjançant la conductància de la pell, marcador del sistema nerviós autònom (Gottman et al., 1995). Els maltractadors impulsius presenten una hiperreactivitat electrodèrmica, és a dir, un major increment en la conductància de la pell abans que aparega l’estímul estressant (Babcock et al., 2005). Per tant, els maltractadors es preparen abans que l’amenaça s’haja fet present o es mantenen en un estat d’alta vigilància, cosa que disminueix el llindar perquè aparega la violència. A més, aquests mantenen l’activació després de ser interrogats sobre la violència de gènere (opinions i experiència personal) (Romero-Martínez et al., 2013d). En línia amb això, l’estudi de les mesures cardiovasculars va revelar que aquests maltractadors presenten una predominança del sistema nerviós simpàtic sobre el parasimpàtic en la resposta d’estrès relacionada amb la violència. Per això, concloguérem que mostraven dèficits en la regulació emocional, de manera que es redueix així el llindar perquè es produesca la violència. D’altra banda, els increments de la vigilància o de l’activació general del cos (definits en termes de major resposta cardiovascular i electrodèrmica davant l’estrès) semblen estar relacionats amb els augments de testosterona experimentats (Romero-Martínez et al., 2013d). A més, aquesta hipervigilància o excessiva activació general del cos pot millorar la seua capacitat immunitària (mesurada amb la resposta d’una substància que està en la saliva, les llàgrimes i la llet materna, coneguda como immunoglobulina A, que ens defensa d’agressions externes per substàncies que poden ser nocives per al propi cos) davant la tasca estressant descrita, així com l’autoestima i, en general, el seu estat de salut (Romero-Martínez et al., 2014). Vol dir això que els maltractadors es comporten de manera violenta perquè l’expressió de la violència milloraria la seua salut i el seu estat psicològic? No podem respondre de manera taxativa; més encara: és important ressaltar el paper de les característiques de personalitat, ja que els canvis únicament ocorren en aquells maltractadors amb baixa autoestima, amb signes de psicopatologia i amb una alta rigidesa cognitiva. També presenten escasses habilitats empàtiques, la qual cosa portaria a una limitada capacitat per a posar-se en el lloc de l’altre (Romero-Martínez et al., 2013c). Ben al contrari, la violència tindria conseqüències negatives per a la immunitat i la salut dels homes sense antecedents de maltractament o violència (Romero-Martínez et al., 2014). Per tot això, concloguérem que infligint la violència contra les seues parelles, els maltractadors obtenen sensació de poder que reforça la seua salut. Però, per què utilitzen la violència específicament contra les seues parelles? Vam hipotetitzar que la baixa autoestima fa que mostren la violència només amb les seues parelles (i a vegades, també la seua descendència), després d’un llarg procés en què han marcat el seu domini i poder sobre les víctimes, ja que fora d’aquest àmbit se senten inferiors als altres.
Hi ha aspectes de la seua infantesa que predisposen cap a l’abús de la força i perpetuen el denominat cicle de la violència? Per a respondre aquesta qüestió, seria necessari un estudi retrospectiu. Amb les dades que arreplegàrem vam observar que la presència de maltractament durant la infància incrementava la probabilitat de presentar dependència de l’alcohol durant la vida adulta, i això facilita l’expressió de la ira (Romero-Martínez et al., 2013b). El consum d’alcohol produeix dèficits importants en diverses capacitats cognitives, especialment en la flexibilitat cognitiva i en l’empatia, és a dir, en les habilitats per a presentar un comportament socialment acceptable (Romero-Martínez i Moya-Albiol, 2013). No obstant això, altres factors prenatals, com una exposició excessiva a la testosterona abans del naixement, poden disminuir la capacitat d’empatitzar i poden facilitar l’aparició de la violència. Com a conseqüència d’aquesta exposició tindrien un cervell excessivament masculí amb un sistema emocional pobre. A més, els andrògens podrien ser parcialment responsables de l’excessiva impulsivitat, cosa que, a més, pot portar a un menor control d’impulsos marcat per l’aparició de violència i el consum d’alcohol. Per tant, les influències en les primeres etapes de la vida són fonamentals per a la violència i l’empatia durant l’adultesa. Poden predisposar el cervell a la violència, i junt amb el consum d’alcohol i altres substàncies d’abús, disminuir el control dels impulsos, de manera que es facilita així la violència contra les dones.
Un elevat percentatge de maltractadors abusa o depèn de l’alcohol o altres drogues. A més a més, els maltractadors alcohòlics són els més violents. I encara que la resta de maltractadors no s’extralimite en aquestes substàncies, pot haver perpetrat l’acte violent sota els seus efectes. El consum crònic d’aquesta substància s’ha relacionat amb dèficits en diferents competències cognitives, com la memòria de treball, l’atenció i l’aprenentatge verbal, la presa de decisions, les habilitats verbals i la memòria a llarg termini (Romero-Martínez i Moya-Albiol, 2013). De tots els dèficits presents en els alcohòlics, aquells que s’han estudiat de manera més extensa han estat els de les funcions executives o el conjunt d’habilitats cognitives que ens ajuden a planificar i executar el comportament i la memòria, fonamentalment per la seua major vulnerabilitat als efectes tòxics de l’alcohol, però també per la importància que tenen en l’adequació social, el pronòstic de la malaltia i les queixes subjectives dels mateixos pacients, la vida dels quals es veu greument llastada per l’adopció de decisions inadequades. Així i tot, com hem explicat anteriorment, hi ha maltractadors que no fan un consum crònic d’alcohol; per això ells no presenten aquests dèficits i la manifestació del comportament violent deu tenir una altra explicació. La perpetració de l’acte violent sota els efectes de l’alcohol o per fer-ne un consum agut es podria explicar per mitjà de la hipòtesi plantejada en l’Alcohol Myopia Model (AMM), que afirma que el consum d’alcohol deteriora el processament cognitiu dependent de l’atenció (Giancola et al., 2011). D’aquestes dues maneres es restringeix la percepció de la informació externa i interna per a focalitzar la percepció conscient en un petit nombre d’estímuls sortints i incrementar així la probabilitat de reaccionar de manera violenta quan es descuida una part de la informació.
Com a psicòlegs humanistes i científics, som renuents a acceptar que aquestes persones no tinguen possibilitat de restaurar-se i reconduir la seua agressivitat. Malgrat que tinguen una escassa capacitat per a posar-se en el lloc de l’altre, el maltractadors reactius/impulsius sí que són capaços de sentir remordiments i demanar perdó pel que han fet (en la majoria del casos), és a dir, tenen empatia emocional. Per això és important treballar en empatia per tal de trencar el cicle de la violència. La seua violència podria ser una continuació d’aquella de què foren víctimes durant la seua infància. Com a conseqüència, desenvoluparen un limitat sistema emocional. És molt important que les futures investigacions tinguen en compte els aspectes esmentats perquè la violència masclista va més enllà d’homes sexistes que perpetuen els valors patriarcals. Gràcies als nostres estudis ens adonem que els maltractadors tenen una pobra regulació emocional, tant en l’àmbit biològic com en el psicològic, i per això és fonamental treballar la descodificació emocional (per a no malinterpretar les emocions i que desencadenen la resposta violenta). També és rellevant intervenir en els dèficits neuropsicològics que presenten, ja que entrabancarien l’aprofitament de les teràpies psicològiques, així com el tractament de la dependència de l’alcohol, que és fonamental per a la perpetració i la perpetuació de la violència. Els estudis de neuroimatge, basats en la realització de fotografies del cervell humà davant diferents tasques i l’obtenció d’imatges que indiquen quina és l’activació en diferents parts del cervell, poden complementar les dades obtingudes per les diverses variables esmentades, el que enriquiria els resultats obtinguts. En el moment actual no disposem de fàrmacs efectius per al tractament de la violència contra les dones, però el desenvolupament de programes d’intervenció psicoterapèutica i de rehabilitació neuropsicològica assenyala una via d’esperança. La consideració dels marcadors psicobiològics de predisposició a la violència en aquest tipus de maltractadors obre una porta a la prevenció i la intervenció en el camp de la violència contra les dones.
Ángel Romero Martínez, Marisol Lila i Luis Moya Albiol, El perfil del maltractador masclista. Què ens diu la seua biologia?, Mètode 82, Estiu 2014
ReferènciesBabcock, J. C.; Green, C. E.; Webb, S. A. i T. P. Yerington, 2005. «Psychophysiological Profiles of Batterers: Autonomic Emotional Reactivity as It Predicts the Antisocial Spectrum of Behavior among Intimate Partner Abusers». Journal of Abnormal Psychology, 114(3): 444-455. DOI: <10.1037/0021-843X.114.3.444>.Echeburúa-Odriozola, E.; Sarasua-Sanz, B.; Zubizarreta-Anguera, I.; Amor-Andrés, P. J. i P. De Corral-Gargallo, 2010. «Variables predictoras del rechazo, abandono y fracaso terapéutico en hombres violentos contra su pareja tratados psicológicamente en un marco comunitario». International Journal of Clinical and Health Psychology, 10: 403-420.Farrell, H. M., 2011. «Batterers: a Review of Violence and Risk Assessment Tools». Journal of the American Academy of Psychiatry and the Law, 39: 562-574.Giancola, P. R.; Duke, A. A. i K. Z. Ritz, 2011. «Alcohol, Violence, and the Alcohol Myopia Model: Preliminary Findings and Implications for Prevention». Addictive Behaviors, 36: 1019-1022. DOI: <10.1016/j.addbeh.2011.05.006>.Gottman, J. M.; Jacobson, N. S.; Rushe, R. H. i J. W. Shortt, 1995. «The Relationship between Heart Rate Reactivity, Emotionally Aggressive Behavior and General Violence in Batterers». Journal of Family Psychology, 9: 227-248.Moya-Albiol, L., 2010. Psicobiología de la violencia. Pirámide. Madrid.Organització Mundial de la Salut, 2011. Multi-country Study on Women’s Health and Domestic Violence Progress Report. OMS. Ginebra.Romero-Martínez, A.; González-Bono, E.; Lila, M. i L. Moya-Albiol, 2013a. «Testosterone/Cortisol Ratio in Response to Acute Stress: A Possible Marker of Risk for Marital Violence». Social Neuroscience, 8(3): 240-247. DOI: <10.1080/17470919.2013.772072>.Romero-Martínez, A.; Lila, M.; Catalá-Miñana, A.; Williams, R. K. i L. Moya-Albiol, 2013b. «The Contribution of Childhood Abuse and Early Androgen Exposure to Impairments in Socio-cognitive Skills in Intimate Partner Violence Perpetrators with High Alcohol Consumption». International Journal of Environmental Research and Public Health, 10(8): 3753-3770. DOI: <10.3390/ijerph10083753>.Romero-Martínez, A.; Lila, M.; Sariñana-González, P.; González-Bono, E. i L. Moya-Albiol, 2013c. «High Testosterone Levels and Sensitivity to Acute Stress in Perpetrators of Domestic Violence with Low Cognitive Flexibility and Impairments in Their Emotional Decoding Process: A Preliminary Study». Aggressive Behavior, 39(5): 355-369. DOI: <10.1002/ab.21490>.Romero-Martínez, A.; Lila, M.; Williams, R. K.; González-Bono, E. i L. Moya-Albiol, 2013d. «Skin Conductance Rises in Preparation and Recovery to Psychosocial Stress are Related to Impulsivity and Testosterone in Intimate Partner Violence Perpetrators». International Journal of Psychophysiology, 90(3): 329-333. DOI: <10.1016/j.ijpsycho.2013.10.003>.Romero-Martínez, A. i L. Moya-Albiol, 2013. «Neuropsychology of Perpetrators of Domestic Violence: The Role of Traumatic Brain Injury and Alcohol Abuse and/or Dependence». Revista de Neurología, 57(11): 515-522.Romero-Martínez, A.; Lila, M.; Conchell, R.; González-Bono, E. i L. Moya-Albiol, 2014. «Immunoglobulin A Response to Acute Stress in Intimate Partner Violence Perpetrators: The Role of Anger Expression-out and Testosterone». Biological Psychology, 96: 66-71. DOI: <10.1016/j.biopsycho.2013.11.009>.Terburg, D.; Morgan, B. i J. van Honk, 2009. «The Testosterone–cortisol Ratio: A Hormonal Marker for Proneness to Social Aggression». International Journal of Law and Psychiatry, 32(4), 216-223. DOI: <10.1016/j.ijlp.2009.04.008>.
Ángel Romero Martínez. Investigador postdoctoral del departament de Psicobiologia. Universitat de València.Marisol Lila. Professora titular del departament de Psicologia Social. Universitat de València.Luis Moya Albiol. Professor titular del departament de Psicobiologia. Universitat de València. © Mètode 82, Estiu 2014.

14:47
Informe psiquiátrico sobre Ramón Mercader:
» ‎ El café de Ocata

"Revolucionario destructivo con vocación genérica para el asesinato y específica para el magnicidio"

11:30
Classe 47
» ‎ Comunitat Virtual de Filosofia

A l’arxiu adjunt teniu la presentació corresponent a la classe 47 sobre l’anàlisi de la inferència causal en Hume. Classe 47

6:15
Democràcies i control de l'opinió pública.
» ‎ La pitxa un lio

Noam Chomsky

El escritor Noam Chomsky de los EEUU habla de los mecanismos detrás de la comunicación moderna, un instrumento esencial de gobierno en los países democráticos, tan importantes para nuestros gobiernos como la propaganda es a una dictadura.
- Empecemos por el asunto de los medios de comunicación. En Francia, en mayo del 2005, con ocasión del referéndum sobre el tratado de la Constitución Europea, la mayor parte de órganos de prensa eran partidarios del ”sí”, y sin embargo 55% de los franceses votaron por el ”no”. Luego, la potencia de manipulación de los medios no parece absoluta. ¿Ese voto de los ciudadanos representaría también un ”no” a los medios?
- El trabajo sobre la manipulación mediática o la manufactura del consentimiento hecho por Edgard Herman y yo no aborda la cuestión de los efectos de los medios en el público [1]. Es un asunto complicado, pero las pocas investigaciones que profundizan en el tema sugieren que, en realidad, la influencia de los medios es más importante en la fracción de la población más educada. La masa de la opinión pública parece menos tributaria del discurso de los medios.
Tomemos, por ejemplo, la eventualidad de una guerra contra Irán: 75% de los norteamericanos estiman que Estados Unidos debería poner fin a sus amenazas militares y privilegiar la búsqueda de un acuerdo por vías diplomáticas. Encuestas llevadas a cabo por institutos occidentales sugieren que la opinión pública iraní y la de Estados Unidos convergen también en algunos aspectos de la cuestión nuclear: la aplastante mayoría de la población de los dos países estima que la zona que se extiende de Israel a Irán debería estar completamente despejada de artefactos de guerra nuclear, comprendidos los que poseen las tropas norteamericanas de la región. Ahora bien, para encontrar este tipo de información en los medios, es necesario buscar mucho tiempo.
En cuanto a los principales partidos políticos de los dos países, ninguno defiende este punto de vista. Si Irán y Estados Unidos fueran auténticas democracias en cuyo interior la mayoría determinara realmente las políticas públicas, el diferendo actual sobre lo nuclear ya estaría sin duda resuelto. Hay otros casos así.
En lo que se refiere, por ejemplo, al presupuesto federal de Estados Unidos, la mayoría de norteamericanos desean una reducción de los gastos militares y un aumento, por el contrario, en los gastos sociales, créditos otorgados a las Naciones Unidas, ayuda económica y humanitaria internacional, y por último, la anulación de las bajas de impuestos decididas por el presidente George W. Bush a favor de los contribuyentes más ricos.
En todos estos asuntos la política de la Casa Blanca es totalmente contraria a los reclamos de la opinión pública. Pero las encuestas que revelan esta oposición pública persistente raramente son publicadas en los medios. Es decir, a los ciudadanos se les tiene no solamente apartados de los centros de decisión política, sino también se les mantiene en la ignorancia del estado real de esta misma opinión pública.
- Cuando se les pregunta a los periodistas, si sufre presiones responden inmediatamente: ”Nadie me ha presionado, yo escribo lo que quiero. ” Es cierto. Solamente, que si tomaran posiciones contrarias a la norma dominante, ya no escribirían sus editoriales. La regla no es absoluta, desde luego; a mí mismo me sucede que me publiquen en la prensa norteamericana, Estados Unidos no es un país totalitario tampoco. Pero cualquiera que no satisfaga ciertas exigencias mínimas no tiene oportunidad alguna de alcanzar el nivel de comentador con casa propia.
El sistema de control de las sociedades democráticas es muy eficaz; instila la línea directriz como el aire que respira. Uno ni se percata, y se imagina a veces estar frente a un debate particularmente vigoroso. En el fondo, es mucho más rendidor que los sistemas totalitarios.
No olvidemos cómo se impone siempre una ideología. Para dominar, la violencia no basta, se necesita una justificación de otra naturaleza. Así, cuando una persona ejerce su poder sobre otra -trátese de un dictador, un colono, un burócrata, un marido o un patrón-, requiere de una ideología que la justifique, siempre la misma: esta dominación se hace ”por el bien” del dominado. En otras palabras, el poder se presenta siempre como altruista, desinteresado, generoso.
Entrevista a Noam Chomsky: "El lavado de cerebros en libertad es más eficaz que en las dictaduras" [ssociologos.com]
(*) Periodista de Le Monde Diplomatique. Francia, en manueldammert.com

← febrero 4 (12 temas) febrero 6 (13 temas) →

BLOCS DE FILOSOFIA » febrero 5, 2015

Canales

(9 sin leer)