BLOCS DE FILOSOFIA » mayo 24, 2015

« Expand/Collapse

(7 sin leer)

mayo 24, 2015
23:52
Yo lo veo así
» ‎ El café de Ocata

Tesis: En Cataluña cabe de todo.
Antítesis: En ninguna parte de ese todo cabe Cataluña.
Síntesis: ¡Vaya usted a saber!

22:11
PHILOSOPHY- Heidegger (video).
» ‎ La pitxa un lio

PHILOSOPHY- Heidegger (video).
20:56
Reapropiar-nos de les nostres vides.
» ‎ La pitxa un lio

“Cada dia dubto si vomitar sobre el món o abraçar-lo”, escrivíem fa un temps alguns companys a El Pressentiment núm. 37. A vegades sento aquest dubte encara més intensament, com aquesta nit, quan deixava que la veu nocturna de la ràdio acotxés inútilment el meu insomni. Nens soldat, nenes bomba, milers de cossos desnodrits arribant a les coses orientals, centenars de vides desesperades a punt de ser bombardejades en aigües del nostre mar si gosen embarcar-s’hi. Una dona, encara una més, assassinada per la seva parella a Dénia. I així. El relat d’una nit que si no es presenta sota forma de titular sembla un exercici de tremendisme. És la quotidianitat del nostre món, aquest món vomitiu que només podem, malgrat tot, abraçar.
Avui es vota a tots els pobles i ciutats, fins i tot en algunes comunitats autònomes. Per al sistema de partits tradicional, es tracta d’escollir els nostres representants. Per a molta gent, marcada directament o indirectament per l’experiència del 15-M, es tracta d’expressar políticament la fi de la delegació. És a dir, la reapropiació de les nostres ciutats i de les nostres vides. Avui, potser votant. Demà, continuant la vida. No volem ser mercaderies en mans de polítics i de banquers, deia el 15-M. No volem ser vides a la deriva d’una pastera o d’una hipoteca, conduïdes per la màfia al timó. Es fa difícil de dir si cap força política actual, nova o vella, pot ser capaç d’articular la fi de la delegació a través de les institucions existents. Cal provar-ho tot.
Però encara amb el rastre fosc de l’insomni a la pell, em pregunto: què vol dir realment reapropiar-nos de les nostres ciutats i de les nostres vides? És reapropiar-nos de la nostra voluntat com a poble sobirà sense amos, deia Rousseau. És construir l’autonomia del pensament i de la decisió a través de la història, deia Kant. És deixar que cadascú desenvolupi amb garanties la seva empresa de vida, deia Adam Smith. És transformar col·lectivament el món a partir de les nostres necessitats, deia Marx. El segle XVIII i part del XIX són apassionants perquè és el moment en què Europa es planteja què fer de nosaltres mateixos a partir de nosaltres mateixos, és a dir, sense garanties ni justificacions divines. Sols, entre nosaltres, aquí en aquest món. Si no hi ha pecat, per què patim? Si el mal som nosaltres mateixos, per què ens destruïm els uns als altres? Si no hi ha altre poder que nosaltres, per què ens dominem? I com alliberar-nos de nosaltres mateixos? Fins on podem transformar la condició humana?
Reapropiar-nos de les nostres vides és lliurar un combat sense treva contra nosaltres mateixos. Des del vòmit i des de l’abraçada. Els somriures ompliran avui les pantalles il·luminades. Els cossets foscos de les nenes de Boko Haram encendran la nit.
Marina Garcés, Fi de la delegació, Ara, 23/05/2015
18:25
Teoria de la Informació Integrada (Giulio Tononi).
» ‎ La pitxa un lio

Giulio Tononi

Es común la idea de que la ciencia ha alcanzado el dominio de la naturaleza, los físicos parecen encontrarse en las puertas de la teoría que lo explicará todo, los biólogos sólo ultimamos los detalles de la teoría de la evolución (con la que también parecemos explicar todo en la naturaleza viva), y los filósofos parecen haberse quedado sin trabajo. Ya no hay espacio para pensar, tan solo queda aplicar las herramientas que tenemos, con las que tarde o temprano, revelaremos los últimos secretos que esconde el Universo. Bien, me gustaría dejar bien claro que nada de lo dicho arriba es cierto. Ignoramos muchísimo, demasiado como para perder la ilusión de que un día de estos surja una sola idea que pueda poner el mundo patas arriba.
En la naturaleza hay algo que representa los tres ejemplos que he dado; la consciencia.
Son muchos los que ni se atreven a pensar en una explicación evolutiva a la consciencia, es considerada, en el mejor de los casos, como un epifenómeno, un subproducto de una mente muy compleja. La comunidad está volviendo a estudiarla, pero ha sido ignorada durante mucho tiempo, y eso ha pasado factura. Puedo afirmar sin miedo a meter la pata que gran cantidad de científicos (muchos de ellos neurocientíficos) no tienen elaborado un concepto de consciencia (llegando en numerosos casos a confundir consciencia con autoconsciencia). La consciencia, siendo uno de los aspectos más importantes de la existencia humana (quizás el que más), se ha ignorado durante demasiado tiempo.
Prueba de ello es el hecho de que, el por aquel entonces joven, David Chalmers, en el año 1995 levantaba la mano en un congreso para preguntar por lo que él llamaría el “problema difícil de la consciencia”. Todos los problemas que la ciencia de la mente parecía poder resolver eran “fáciles”. El auténtico reto se encuentra en la experiencia subjetiva, la relación mente-cuerpo que parece desafiar las propias bases de la ciencia; ese es el problema difícil. Chalmers no planteó nada que no hubieran ya hecho una enorme cantidad de científicos y filósofos antes que él (Kant, Descartes, Leibniz, etc.), pero esta vez la comunidad no estaba preparada, organizándose por ello un gran revuelo y una pequeña revolución. Durante mucho tiempo la consciencia había sido ignorada, habíamos llegado a un punto en el que buscábamos la respuesta sin siquiera recordar la pregunta.
Ante este “problema difícil” la posición a adoptar suele ser drástica o muy incompleta. Muchos se han acostumbrado a repetir el dogma ya conocido de que la consciencia es un epifenómeno, y que el dualismo ya está superado, pero esto tampoco es cierto. Cuando se les pregunta por la relación de la consciencia con la evolución de la vida, todo parece confundirse. Las posiciones drásticas se moverían desde la negación de la existencia de la consciencia de Daniel Dennett, hasta el pampsiquismo que sugiere Chalmers. La consciencia o no existe, o está en todas partes.
Dejaré que lo explique el propio Chalmers, en esta fantástica charla TED subtitulada al castellano:
vegeu: [pitxaunlio.blogspot.com.es]
Chalmers se refiere a Giulio Tononi, psiquiatra/neurocientífico de la Universidad de Wisconsin (EEUU).
La “teoría” de Giulio Tononi, llamada “Phi”, o Teoría de la Información Integrada ha sido calificada por Christof Koch como la única teoría fundamental de la consciencia que pueda considerarse prometedora. La fascinación de Koch por las ideas de Tononi queda plasmada en el hecho de que, después de haber sido el principal colaborador de Francis Crick en su búsqueda de los correlatos neuronales de la consciencia, Koch sea ahora el principal colaborador de Tononi. Tononi relaciona la consciencia directamente con la información, inspirado por las ideas de Claude Shannon; la información es la forma en la que definimos la reducción de incertidumbre. El ejemplo clásico es el del fotodiodo, capaz de distinguir entre la existencia de luz o no en una habitación. El fotodiodo cambiará su estado “A” o “B” (1 o 0, si preferimos los bits) en función de si hay o no luz, pero será incapaz de distinguir distintos tipos de luz, o composiciones diferentes. De este modo, mientras que la ausencia de luz será, por ejemplo, “A”, la imagen de un almendro para un fotodiodo significará “B”, igual que una bicicleta, o cualquier otra imagen luminosa. Nosotros, en cambio, podemos alcanzar una cantidad inimaginable de estados, reducimos la incertidumbre muchísimo con cada observación, procesamos una cantidad enorme de información.
Pero nuestro cerebro no es solamente un montón de fotodiodos actuando en paralelo, es necesaria otra cualidad fundamental de la consciencia, la integración. Tononi utiliza el ejemplo del sensor de una cámara fotográfica. La cantidad de información presente en una fotografía puede parecer inmensa, pero carece de integración. Cada punto en la imagen es el resultado de un objeto que puede estar únicamente en dos estados, encendido o apagado. Pero si cortamos por la mitad el sensor fotográfico, el conjunto no se alterará, pues no hay interacción entre cada uno de estos “pixels”. La integración en el sensor es una ilusión. Un cerebro dividido, en cambio, verá dividida su consciencia y sus funciones. La integración explicaría por qué, por ejemplo, ni el cerebro anestesiado, ni el cerebelo (que posee el 80% de las neuronas del encéfalo) generan consciencia.
Los axiomas que componen su teoría no solo incluyen la información de la experiencia consciente (inspirada en Shannon) y la integración (irreductibilidad de cada experiencia consciente), sino también; existencia, composición (combinación de experiencias, p.ej. cuadrado-rojo) y exclusión (experiencias limitadas en el tiempo y respecto a otras experiencias).
Todo esto queda conjugado en lo que Tononi denomina Phi, “ⱷ”, o Teoría Integrada de la Información.
Es posible calcular matemáticamente cuánta información integrada alberga un sistema en un momento concreto. La forma en la que interconectemos los componentes del sistema tiene un efecto enorme sobre el valor de Phi. Si el sistema se constituye por porciones conectadas pero aisladas, el valor de Phi será bajo. Igual ocurre con un sistema donde todas las partes se han unido, acaba trabajando al unísono, algo que reduce el valor de Phi (el sistema se convierte en un fotodiodo enorme). La clave de un Phi elevado se encuentra en sistemas compuestos por conjuntos especializados aislados pero comunicados con otros conjuntos, tal y como ocurre con nuestro cerebro.
Tononi ha probado su modelo en simulaciones, y lo ha contrastado con escáneres cerebrales de personas en estados de pérdida de consciencia, los modelos simulados predicen la pérdida de consciencia en los ejemplos estudiados. Las implicaciones son tremendas, no solo por el hecho de poder medir el nivel de consciencia de pacientes humanos (en ocasiones paralizados pero conscientes), sino que podríamos llegar a medir el nivel de consciencia de otras especies animales, o ¿por qué no? de una hipotética I.A. futura. Quizás llegue el día en el que la enorme cantidad de conexiones que forman internet (que ya superan en número a las sinapsis del encéfalo humano) puedan integrarse, para de esta forma crear una consciencia con un gran valor de Phi.
Otra conclusión de este trabajo tiene importantes implicaciones filosóficas (que pueden asustar a quien valore la teoría superficialmente); el pampsiquismo. Si la información integrada es la consciencia, entonces encontraremos formas de consciencia en toda la naturaleza. No es un pampsiquismo ingenuo en el que se otorga una consciencia compleja a cada piedra, pues el “salto” en experiencia consciente resultaría ser enorme de unos sistemas a otros. Sería el resultado de asumir que la consciencia es un fenómeno natural como un elemento más en interacción con la evolución biológica, hasta alcanzar los sistemas cognitivos conscientes que existen actualmente en la naturaleza. Es el resultado de abandonar el miedo al estudio de la subjetividad de la consciencia.
Algunas de las críticas al trabajo de Tononi y Koch (John Searle es uno de sus principales rivales), se han centrado en la idea de que la información requiere de la existencia de un observador que le dé sentido. Ésta, desde mi punto de vista, es una postura similar a la de los primeros críticos frente a la teoría de la evolución. La realidad es que la naturaleza puede ser ciega y actuar como si no lo fuese. La información que trata la teoría de Phi es aquella que puede ser leída por otras partes del propio sistema.
Para terminar, aprovecho para incluir una charla de Tononi impartida en el año 2007 en Wisconsin. Aunque en 2007 la teoría aún se encontraba en su fase inicial (hoy podemos leer su tercera revisión), la charla es una valiosa introducción para quienes quieran conocer la que podría ser la teoría definitiva que explique la consciencia en la naturaleza. El idioma del vídeo es inglés sin subtítulos, pero Tononi se expresa lentamente, de forma que con un nivel medio de inglés debería poder entenderse.
Consciousness and the Brain, Giulio Tononi from Visarga H on Vimeo.
Si esta teoría pueda llegar a derrumbar el problema difícil de la consciencia será algo que aún está por ver, pero sin duda es una aproximación seria y bien formulada, y las implicaciones son enormes.
Antonio J. Osuna Mascaró , La naturaleza de la consciencia, Cuaderno de Cultura Científica, 22/05/2015

Referencias y más información en:
Web del laboratorio de G. Tononi
En esta web se puede incluso jugar con las figuras de los papers dedicados a la teoría (IIT por sus siglas en inglés), y calcular el valor de Phi asociado a ellas.
Consciencia como Información Integrada, un manifiesto provisional (Consciousness as Integrated Information: a Provisional Manifesto)
Teoría de la Información Integrada actualizada, 2.0 (Integrated information theory of consciousness: an updated account)
Teoría de la Información Integrada 3.0 (From the Phenomenology to the Mechanisms of Consciousness: Integrated Information Theory 3.0)
La Neurobiología y Matemáticas de la Consciencia (The Neurobiology and Mathematics of Consciousness) Charla de Christof Koch
La teoría radical de un neurocientífico acerca de cómo los sistemas se vuelven conscientes (A Neuroscientist’s Radical Theory of How Networks Become Conscious) Entrevista a Koch por WIRED
¿Es la consciencia universal? (Is Consciousness Universal?) Por Christof Koch en ScientificAmerican
Midiendo la consciencia por sus bits (Sizing Up Consciousness by Its Bits), por Carl Zimmer en NYTimes
18:03
Mad Max i el lloc de l'esperança.
» ‎ La pitxa un lio

Me gusta de Mad Max. Fury Road (2015) que sea una película sobre el lugar de la esperanza cuando no hay esperanza. El que fue médico de urgencias australiano, George Miller, ha vuelto con esta cuarta versión de su apocalipsis de violencia en la que el lugar central lo ocupa el personaje de Furiosa, una guerrera que busca redención intentando liberar a varias jóvenes esclavas de Inmortan Joe. En la crítica del New Yorker, Marc Savlov afirma que el personaje, que interpreta de forma pasmosa Charlize Theron, no por casualidad recuerda a la Juana de Arco de Carl Theodor Dreyer. No me parece una mala asociación, ni tampoco desmesurada.
No contaré la película (así se decía antes, ahora tendría que escribir: esta entrada no contiene spoilers), pero sí algo sobre el concepto que sostiene la trama. Furiosa cree que la esperanza está en el origen, que cuando no hay esperanza hay que buscar el origen (el personaje femenino de La Luna (1979) de Bernardo Bertolucci también emprende una búsqueda de sus orígenes cuando su mundo se derrumba). Mad Max la convence de que no hay que buscar la esperanza en los orígenes. Hic Rhodus, hic salta, como escribía Karl Marx, en El 18 Brumario citando a Esopo contra una frase retorcida de Hegel en la Filosofía del Derecho, que, a su vez citaba a Lutero, en otra frase sobre la conciliación de inmanencia y trascendencia. Citas sobre citas e imágenes sobre imágenes. Por eso son tan interesantes las películas (y relatos) del género post-apocalíptico.
Porque lo que me interesa es el ejercicio que ha hecho Miller de una nueva muestra del este género, del que en cierta medida fue creador. Se trata de un género distópico que reflexiona sobre las diversas formas que puede tomar el Estado de Naturaleza. John Rawls sostenía que tal estado puede imaginarse si pensamos en qué sucedería cuando las instituciones colapsan y nos dejan sin otra defensa que nuestros propios medios. La tesis, base de toda la filosofía política, es que sin estado aparece el reino de la violencia sin límite.
De vez en cuando visito los innumerables vídeos de los preppers, (los que se preparan), que son esos tan espeluznantes como paradigmáticos personajes norteamericanos que organizan su casa para el día después del apocalipsis. Te enseñan su colección de armas, sus almacenes de comida y agua, sus reservas de gasolina,... Te enseñan lo que creen que les salvará cuando ya no haya estado. Lo que resulta curioso es que todos son practicantes de la ideología de que hay que suprimir el estado. Son, se llaman, "libertarianos" (el horrible neologismo se debe a que sería una imperdonable corrupción usar para ellos el término "libertarios"). De hecho viven ya sin saberlo en un mundo post-apocalíptico, que están contribuyendo a crear.
Vi la película ayer, en la jornada de reflexión de las elecciones municipales y autonómicas, y escribo estas breves líneas hoy, cuando comienza el día de votación y sin conocer el resultado. No me es posible leer de otra forma el relato que en clave simbólica sobre el lugar de la esperanza. Tengo que contar, lo siento, algo de la película pese a lo prometido: cuando no hay esperanza, aparece una abuela que guarda semillas para plantar de nuevo. Son las semillas de esperanza. Había oído el día anterior en un mitin de otra abuela, citar a Martin Luther King "si supiera que el mundo se acaba mañana, aún así plantaría un árbol". La abuela lleva la esperanza en su bolsa.
Fernando Broncano, Cuando no haya esperanza, El laberinto de la identidad, 24/05/2015

14:11
Frioleras eruditas y curiosas, 2
» ‎ El café de Ocata

11:11
A propòsit de la llei mordassa !!!
» ‎ ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA.

Dimarts a les 8 del matí en el centre docent parlarem d'aquesta llei amb un jurísta jubilat , una estudiant simpatitzant d'Arran , un professor d'economia i un grup nombrós d'estudiants de primer curs de batxillerat.
Què en pensa la filosofia ?

1. Què és una mordassa per la filosofia política : Hobbes i el ciutadà Leviathan2. Vigilar i Castigar : Michel Foucault . 3. La filosofia en una època del terror . 11 de Setembre de 2001 .4. Giorgio Agamben. L'estat d'excepció

1. La imatge per definir la mordassa és la d'unes tenalles que serveixen per subjectar un objecte i sostenir-lo impendint que es mogui entre elles. Si apliquem aquesta definició a la llei mordassa podem entendre que aquell que es troba subjectat entre les tenalles del poder jurídic i dels poder de l'Estat és el subjecte , o sigui, el ciutadà o ciutadana que obeeix i compleix les lleis.
Dins el pensament occidental un dels primers autors i pensadors que parla d'aquest necessitat de que el poder sigui producte d'una construcció rigorosa , racional , matemàtica és >Thomas Hobbes. El seu model és el Leviathan , un home artificial , que no serà altre que la maquinària de l'Estat i el seu poder . Amb Hobbes al segle XVII s'inicial la ciència política . Hobbes entendrà que el Leviathan representa el poder absolut sense cap oposició i això es fonamenta en la idea que els homes i dones (ciutadans ) desitjen per sobre de tot aquest poder i per això han sacrificat els seus drets per la seva seguretat personal i benestar . Leviathan és un home artificial (la figura de l'Estat ) que busca el benestar de la ciutadania i que en base a aquest el fonamenta la voluntat del poder. Per això el Leviatan és una construcció mecànica del poder . I si ens fixem en aquesta idea vinculada a homo homini lupus , Hobbes era un liberalista que creia en la equitat de la llei e igualtat de tots els homes davant la llei però entenet que hi havia una obligatorietat de la llei com a conseqüència del la promesa del contracte amb el Leviathan. Però el que guia la convivència política és la por , i per això perquè la pau i el progres siguin possibles , és aquest cos estatal , aquest organisme viu que és l'Estat.D'aquesta manera l'Estat és una creació de l'home i les seves necessitats. I serán les lleis civils les que marcaran els limits de la llibertat de l'individuo, O sigui, la llibertat es dona quan hi ha el silenci de la llei. Cap acció es condemnable on no hi hagi una llei que expliqui com ha de ser . La llei serà qui determina el que és just i injust. Abans d'aquesta hi havia llibertat d'acció doncs no hi havia cap obligació contractual. Hi havia un dret a tot.
2. Michel Foucault al segle XX analitza des de la seva visió del poder i les seves formes amb una obra escrita l'any 1975 “vigilar y castigar” . I la seva aportació al tema que ens interessa és entendre que el poder no està separat del domini del saber. O sigui poder i domini formen part del mateix tandem. Però aquest pensador francès utilitza l'anàlisi del fenòmen de les pressons del segle XIX com institucions penitenciaries que estableixen els limits des de la idea de la benevolència de l'Estat que a partir d'aquest segle en comptes de tallar caps i conduir al patíbul condueix les ànimes i els pressoners a la reinserció i la correcció de les seves consciències. O sigui , la pressó serveix per element de repressió i control de les llibertats de la ciutdania , i a la vegada , domesticar la societat i els seus súbdits. Aleshores el poder de l'Estat entendrà que el càstig i els delictes són formes de tornar dòcils i útils als paràsits socials a través de les seves tècniques de vigilància, de classificació social, de registres civils, per sometre i dominar amb disciplina la ciutadania i les persones. Si al segle XVIII la revolució francesa havia portat les llibertats , el segle XIX construeix la disciplina per vigilar i castigar a aquells que no es deixen sotmetre a la llei de l'Estat i les seves institucions. La pressó és la ciutat morta de la vigilància i del control , Foucault en aquest sentit vol respondre a allò que podriem anomenar origen de la ètica analitzant les formes de submissió i de poder polític dels individuos i les seves institucions . En aquest sentit per aquests autor el poder no es té sinó és una estratègia que s'exerceix , permanentment en guerra. El poder té una imatge reticular , o sigui que canvia de mans no és piramidal . El poder és inestable i per últim el poder i el saber s'autoimplican directament, els dos es corresponen .. per tant amb aquest autor trobem que es denuncia como fals la imatge jurídica del poder punitiu (catigador) segons el cual els càstigs són una forma de minvar o reprimir els delictes ) estudiant el càstig en el sentit positiu i també es qúestiona la relació de causalitat mecànica entre sistema econòmic i sistema punitiu. 3. A partir dels fets de l'11 de setembre de 2001 a New York el món estableix uns nous parametres en el tema de la política dels estats i les institucions. EUA representa la garantia per occident amb les seves intervencions en les Guerres Mundials d'una certa vigilància i ordre mundial però aquest moment històric configura un nou ordre mundial insólit i excepcional . Podem dir que s'inicia una època de terror. Com es tradueix això ? Diem això perquè podem dir que a partir d'aquells fets el concepte de sobirania i de qui té la sobirania avui al món resulta una idea clau per entendre el que ens proposem.En primer lloc com a conseqüència d'aquesta amenaça present i projectada al futur el món declara la guerra al terrorisme en nom dels pobles d'occident amb l'avantguarda dels EUA que poc a poc s'extendrà per Londres, Madrid, .... Declarar la guerra al terrorisme segons Derrida , un filòsof actual francés és significa que se li dóna des del moment un estatus o un estatut polític que el legitima . O sigui , l'Estat mundial militaritza la vida quotidiana i podriem pensar que pot restringuir les possibilitats de participació democràtica. O sigui, que avui més que mai el concepte de Terrorisme semblaria justificar qualsevol tipus d'acció legal contra l'Estat. Parlar doncs del terrorisme seria una forma d'incrementar i fomentar els terroristes i les seves estrategies , doncs , el propi concepte de terrorisme sembla no diferenciar persones, cultures, nacions, estats, pobles , ... es parla de terrorisme com si tot fos el mateix sense discriminar-ho. El terrorisme ha inundat amb imatges les televisions i els mitjans de comunicació les ments de la ciutadania mundial. Kant , filòsof del segle XVIII ja havia plantejat una comunitat universal en que tots els membres o estats tenen el dret a oferir la seva col·laboració per tot el planeta en conjunt cap a una pau perpétua o permanent com una alternativa semblant del que voldria ser l'ONU com organisme de les nacions Unides però això restà molt lluny dels veritables propòsits del pensador. Per exemple el concepte de tolerància avui és una idea que la ciència mèdica se l'ha apropiat conseguint que signifiqui un no rebuig al cos social, una adaptació no traumàtica , però com element d'assimilació social de l'individu al tot social . Derrida parla com alterntaiva al concepte de l'hospitalitat com acolliment de l'estanger , de l'estrany, tal com Kant havia fet en el periode de la il·lustració i a diferència dels enciclopedistes posteriors amb el concepte de tolerància provinent de la religió. En aquest sentit aquest concepte de tolerància és hegemónic i imposa una determinada llei universal que no hauria de ser. O sigui la tolerància acaba sent un concepte que s'autoimposa i que estableix que en democràcia els individus estableixen els propis limits de lo social. La tolerància es practicaria com la raó del més fort en les democràcies d'avui com el cas del referendum a Irlanda per el dret dels homosexuals a poder casar-se escollit per les urnes. Amb això per acabar aquest punt volem dir que el terrorisme seria el simptoma d'un desordre que amenaça la vida de la democràcia participativa, la legalitat i la possible serparació clara i definida entre la vida religiosa i vida laica o secular. Per protegir-nos de les amenaçes internes dels estrangers, dels diferents, dels distints, de les cultures foraneas , cal protegir el sistema i el cos social de les agressions externes. I en aquest sentit la globalització seria un altre element que disimularia la injusticia social i económica , així com política. 4. Per anar acabant hi ha un autor molt actual Giorgio Agamben que en els seus llibres ha parlat del que a partir dels fets que abans esmentaven : l'estat d'excepció . Recordant el fenòmen dels totalitarismes del segle XX amb l'estalinisme i nazisme , o feixisme italià , pensem que no van ser ilegals ,Aquests règims promovien lleis com si fossin naturals (biològiques de la raça) o lleis de la història practicant la idea del terror total per eliminar la diferència en la gent la seva individualitat i capacitat d'actuació autònoma. Per això el monopoli del poder d'aquests sistemes totalitaris que ensinistren no a les víctimes sotmeses ambl una por física sinó als perpetuadors i col·laboradors que són dominats per un pensament únic que és acrític, areflexiu, respectuós de la llei de l'Estat i l'obediència al sistema tal com havia dit Hannah Arendt . Max Weber , polític i pensador del segle XX definia l'estat com la institució que poseeix el monopoli legítim de la violència dins el territori. I precisament aquesta és la idea del rerafons que Agamben creu quan parla de l'estat d'excepció. Aquesta voluntat dels EUA d'incondicionalitat a una llei única establerta per l'ONU no garanteix en absolut les llibertats dels ciutadans i dels propis Estats. Agamben consideraria que la politica s'acaba en la situació actual de fonamentació de les lleis des de l'Estat per garantir la seguretat anulant la propia possibilitat de vida social i rellegant la única possibilitat de viure una vida propia dins l'individualitat aïllada de la resta de persones. Quina podria ser aquesta relació entre politica i vida personal ? Aquí l'autor utilitza el concepte d'estat d'excepció per parlar del que s'ha d'incloure en la vida mitjançant la justificació de l'exclussió. Finalment el que l'autor sostindrà es que les estratègies de l'Estat precisament són les que permeten aquesta condició d'excepcionalitat dels fets i fenòmens i la seva intervenció justificada amb l'ús de la llei davant la ciudania . Excepcionalitat com la dels fets de guantanamo o les pressons militars identificarien aquesta idea i ens tornen a situar en una visió del poder i la justicia lluny de les persones i propera als Estats.

links de referència :
[www.elconfidencial.com]
[www.elperiodico.com]

[elpais.com]

[politica.elpais.com]

[nosomosdelito.net]

[https:]]

← mayo 23 (13 temas) mayo 25 (14 temas) →

BLOCS DE FILOSOFIA » mayo 24, 2015

Canales

(7 sin leer)

Yo lo veo así

PHILOSOPHY- Heidegger (video).

Reapropiar-nos de les nostres vides.

Teoria de la Informació Integrada (Giulio Tononi).

Mad Max i el lloc de l'esperança.

Frioleras eruditas y curiosas, 2

A propòsit de la llei mordassa !!!