“Cada dia dubto si vomitar sobre el món o abraçar-lo”, escrivíem fa un temps alguns companys a El Pressentiment núm. 37. A vegades sento aquest dubte encara més intensament, com aquesta nit, quan deixava que la veu nocturna de la ràdio acotxés inútilment el meu insomni. Nens soldat, nenes bomba, milers de cossos desnodrits arribant a les coses orientals, centenars de vides desesperades a punt de ser bombardejades en aigües del nostre mar si gosen embarcar-s’hi. Una dona, encara una més, assassinada per la seva parella a Dénia. I així. El relat d’una nit que si no es presenta sota forma de titular sembla un exercici de tremendisme. És la quotidianitat del nostre món, aquest món vomitiu que només podem, malgrat tot, abraçar.
Avui es vota a tots els pobles i ciutats, fins i tot en algunes comunitats autònomes. Per al sistema de partits tradicional, es tracta d’escollir els nostres representants. Per a molta gent, marcada directament o indirectament per l’experiència del 15-M, es tracta d’expressar políticament la fi de la delegació. És a dir, la reapropiació de les nostres ciutats i de les nostres vides. Avui, potser votant. Demà, continuant la vida. No volem ser mercaderies en mans de polítics i de banquers, deia el 15-M. No volem ser vides a la deriva d’una pastera o d’una hipoteca, conduïdes per la màfia al timó. Es fa difícil de dir si cap força política actual, nova o vella, pot ser capaç d’articular la fi de la delegació a través de les institucions existents. Cal provar-ho tot.
Però encara amb el rastre fosc de l’insomni a la pell, em pregunto: què vol dir realment reapropiar-nos de les nostres ciutats i de les nostres vides? És reapropiar-nos de la nostra voluntat com a poble sobirà sense amos, deia Rousseau. És construir l’autonomia del pensament i de la decisió a través de la història, deia Kant. És deixar que cadascú desenvolupi amb garanties la seva empresa de vida, deia Adam Smith. És transformar col·lectivament el món a partir de les nostres necessitats, deia Marx. El segle XVIII i part del XIX són apassionants perquè és el moment en què Europa es planteja què fer de nosaltres mateixos a partir de nosaltres mateixos, és a dir, sense garanties ni justificacions divines. Sols, entre nosaltres, aquí en aquest món. Si no hi ha pecat, per què patim? Si el mal som nosaltres mateixos, per què ens destruïm els uns als altres? Si no hi ha altre poder que nosaltres, per què ens dominem? I com alliberar-nos de nosaltres mateixos? Fins on podem transformar la condició humana?
Reapropiar-nos de les nostres vides és lliurar un combat sense treva contra nosaltres mateixos. Des del vòmit i des de l’abraçada. Els somriures ompliran avui les pantalles il·luminades. Els cossets foscos de les nenes de Boko Haram encendran la nit.
Marina Garcés, Fi de la delegació, Ara, 23/05/2015