Tots els llibres que havia llegit li havien donat una visió de la vida que ells no coneixien. Només que llegissin una mica de Dickens o de Kipling descobririen que la vida és més que enganyar la gent i mirar la televisió.
Vaig estar pensant estona sobre si ressenyar aquest llibre perquè, com ressenyar el llibre que ho va iniciar tot? No literalment, és clar, però
Matilda (1988) de Roald Dahl (1916-1990) és un d'aquells que, llegits a una edat sensible, es porten a la motxilla per sempre. Em sembla que, en totes les vegades que l'he llegit, he tendit a jutjar aquesta novel·la a partir del primer capítol, i la recordava de sempre com una novel·la sobre una lectora de llibres. Evidentment, no és només això. És la història d'una nena que desenvolupa un sentit propi de la justícia, que troba el seu valor i la seva veu, i que, al cap i a la fi, no necessita posar-se una armadura relluent per acabar vencent el monstre i salvant la princesa en perill. En aquest sentit, és un relat que funciona com a meta-relat molt més del que podria semblar al principi: Matilda troba una visió de la vida a partir de les seves lectures, i després viu el relat de la seva vida com els herois de les seves novel·les preferides ho farien. Per això, cap a meitat del llibre, la trama de miss Honey i miss Trunchbull acaba per menjar-se la trama principal de Matilda i els seus pares. De fet, ella mateixa és una heroïna dickensiana, com la majoria de protagonistes a les novel·les infantils de Roald Dahl, en gran part perquè ha de trobar els matisos en un món en què els antagonistes són mesquinament plans, en blanc i negre. Per això és un llibre tan rodó: qui et creuria si expliquessis el que passa entre les parets de Crunchem Hall? A un altre nivell crec que hi ha la lectura des del punt de vista dels adults: com sol passar amb les obres de Roald Dahl, tendeix a ser un llibre universalment estimat pels nens i lleugerament pertorbador per als lectors adults. La relació entre nens i adults es transforma en una mena de quid pro quo en què els adults acaben trobant el que han sembrat, i són els nens els executors d'aquesta peculiar roda del karma. En aquest sentit, és una mena de procés educatiu a la inversa, en què els infants tenen l'última paraula. Però en Roald Dahl això no sembla mai negatiu, al contrari: el que s'ha de castigar és l'abús de poder de qui ha arribat a dalt i s'hi ha instal·lat sense pensar en les conseqüències d'exercir-lo en contra dels altres. Massa polític? Potser, però recordem les memòries de Roald Dahl a
Boy: és la crítica del model educatiu d'una altra època que havia estat ben real a la seva vida. No és que ofereixi solucions directes o fàcils en aquest sentit, però en tot cas, almenys a
Matilda, la lectura no és un recurs d'evasió fàcil sinó un revulsiu per passar a l'acció.
Sinopsi: Matilda és una nena extraordinària amb habilitats especials: cap als dos anys ja sap parlar i llegir perfectament i la seva llista de lectures cap als sis anys és envejable. També aprèn a comptar espontàniament i desenvolupa poders telequinèsics. Tanmateix, els seus pares són incapaços de valorar aquestes habilitats: la seva elecció vital ha estat aparentar una posició social que no han guanyat honradament. Quan Matilda arriba a l'escola per primer cop, hi coneix miss Honey, una mestra que valora el seu potencial, però també la temible miss Trunchbull, una directora d'escola que imposa la disciplina amb uns mètodes increïbles.
M'agrada: Especialment els capítols que transcorren a l'escola. Per exemple, Bruce Bogtrotter, un nen amb un concepte força peculiar de la resistència pacífica.