BLOCS DE FILOSOFIA » marzo 16, 2017

Canales

22264 temas (22072 sin leer) en 44 canales

Associacions

• Adhoc. Filosofia a secundària (25 sin leer)
• Associació filosófica de les Illes Balears (99 sin leer)

Estudiants

• telèmac (1025 sin leer)

Professors

• A l'ombra de Zadig. (165 sin leer)
• Aprender a Pensar (181 sin leer)
• aprendre a pensar (70 sin leer)
• ÁPEIRON (16 sin leer)
• Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
• Boulé (267 sin leer)
• carbonilla (45 sin leer)
• Comunitat Virtual de Filosofia (739 sin leer)
• CONTRA LA NECIESA (31 sin leer)
• CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
• DE SOFISTA A SAVI (10 sin leer)
• DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA (41 sin leer)
• Educación y filosofía (229 sin leer)
• El café de Ocata (4655 sin leer)
• El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
• El Pi de la Filosofia
• EN-RAONAR (489 sin leer)
• ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
• Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
• FILOPONTOS (10 sin leer)
• Filosofía para cavernícolas (598 sin leer)
• FILOSOFIA A LES TERMES (164 sin leer)
• Filosofia avui
• FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
• Filosofia para todos (134 sin leer)
• Filosofia per a joves (11 sin leer)
• L'home que mira (74 sin leer)
• La lechuza de Minerva (26 sin leer)
• La pitxa un lio (9381 sin leer)
• LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
• Materiales para pensar (1017 sin leer)
• Meditacions des de l'esfera (13 sin leer)
• Menja't el coco! (30 sin leer)
• Minervagigia (24 sin leer)
• No només filo (61 sin leer)
• Orelles de burro (498 sin leer)
• SAPERE AUDERE (566 sin leer)
• satiàgraha (25 sin leer)
• UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA (69 sin leer)
• UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR (40 sin leer)
• Vida de profesor (212 sin leer)

(3 sin leer)

• marzo 16, 2017
• 18:35

  Una carta a las trincheras

   » ‎ El café de Ocata
  En Love Letters of the Great War (2014), Mandy Kirkby recoge esta carta, escrita por una mujer a su marido, que está en el frente. Fue enviada desde Gleiwitz, en Silesia, en abril de 1917:

  Dear Husband!This is the last letter I am writing to you, because on the 24th I am going to marry another man. Then I don’t have to work any longer. I have already been working for three years as long as you are away from home. All the other men come home for leave, only you POWs never come. Nobody knows how long it will take until you come home. That’s why I am going to have a new husband. I will give the children to the orphanage. I don’t give a rat’s ass about a life like that! There is no way to survive with these few Pfennig benefits. At work they have a big mouth about the women. Now I don’t need to go to work, now the other man is going to work for me. All wives whose husbands are POWs will do the same thing and they will all get rid of the children. Three years at work are too much for the women and 20 Mark for benefit and 10 Mark child benefit are not enough. One cannot live on that. Everything is so expensive now. One pound of bacon costs 8 Mark, a shirt, 9 Mark.Your wife

  “We don’t know anything more about this unfortunate couple, but the strain of separation has brought the wife to breaking point,” escribe Kirkby. “Whether she carried out her threat, we’ll never know.”En Futility Closet
  

• 9:27

  Vida d'aquest noi (#122)

   » ‎ telèmac
  Com que no sabia qui era jo, qualsevol imatge de mi mateix, per grotesca que fos, tenia poder sobre mi. Això ho entenc ara. Però l'home no pot ajudar el noi, ni en aquesta qüestió ni en cap de les següents. El noi sempre queda fora del seu abast. 
  
  Aquest llibre publicat el 1989 és el volum de memòries de l'escriptor Tobias Wolff, que explica sense embuts els relats de la seva infància disfuncional en una Amèrica altament disfuncional. Més que intentar jutjar els personatges, cal entendre aquest llibre com a això, em penso, el retrat d'una societat que fagocita els seus membres en nom d'un ideal de perfecció o d'èxit, fins i tot de puresa, podríem arribar a dir, al qual només uns pocs privilegiats arriben. En aquest context, per tant, el que se'ns ofereix és un joc de màscares: arribaràs a ser normal en la mesura que puguis fingir que ets normal, i el major èxit concebible raurà en arribar a estimar la teva màscara com si fos el teu rostre. Només així s'arriba a entendre, encara que sigui mínimament, les accions i decisions de la gran majoria dels personatges. L'acció arrenca el 1955. El noi Toby Wolff comença a fer-se a si mateix quan decideix canviar-se el nom després del divorci dels seus pares: rebutjant el llegat jueu del seu pare, que l'ha abandonat, decideix rebatejar-se com a Jack Wolff, en honor a Jack London, i perseguir l'ideal del pioners americans. La seva mare se l'emporta a l'altra punta del país, primer a Salt Lake City i després a Seattle, d'alguna forma empesa també per aquest ideal: de fet, el viatge a l'oest comença amb l'esperança de convertir-se en miners d'urani. El personatge de la mare, en aquest sentit, és una autèntica joia: pretén crear-se a si mateixa, es resisteix repetidament a la idea d'haver de ser definida per un home, però al cap i a la fi, l'ideal sempre és més poderós que els seus propis esforços en aquest sentit. Buscant sentir-se protegida i un futur millor per al seu fill, o potser només donant-se aquestes explicacions com a excusa, acaba caient en una relació abusiva rere una altra. Fins aquí, potser tot plegat seria fàcil de digerir. És cert que hem vist aquests motius una vegada i una altra en llibres i pel·lícules. El que realment fa d'aquest llibre de memòries una experiència colpidora és la violència que rau rere totes i cadascuna de les seves pàgines. En molts casos és violència física, però la majoria de vegades apareix en el relat més aviat com a violència sistemàtica i institucionalitzada, que es marca a foc en la subjectivitat de l'infant i és vista com a necessària per tal que aquest arribi a ser home. En aquest sentit és un relat devastador en la seva buidor: els antecedents de Toby són a la Segona Guerra Mundial, i el seu futur és inevitablement Vietnam. En aquest sentit, el relat que fa des de dins de la societat dels Boy Scouts és francament revelador: ven una masculinitat militaritzada, competitiva i conformista. No hi ha espai per als grisos. De fet, el títol d'aquest llibre és un intent de parodiar la publicació oficial dels scouts, Boy's Life. Els intents de sortir d'aquest patró estan abocats al fracàs abans de començar: religiositats exaltades, comportaments compulsius, promeses impossibles que la realitat pot arribar a ser millor. La institució de l'escola privada, sobre la qual havíem llegit a La vella escola (mireu la ressenya que en vaig fer aquí) tampoc no ajuda. La part d'aquest llibre que parla d'aquest tipus d'escoles aporta informació molt útil per comprendre el context d'Old School: per què el protagonista no hi encaixa, per exemple.
  
  Sinopsi: L'any 1955, Jack Wolff i la seva mare Rosemary emprenen un viatge cap a l'oest per tal de trobar una vida millor. L'última parella de la mare, Roy, els segueix la pista fins a Utah, i un cop més es veuen obligats a canviar de residència. Finalment s'estableixen a Seattle, on Rosemary comença a sortir amb Dwight, un veterà de la segona guerra mundial que té problemes amb l'alcohol i amb la violència. Jack prova de fer-se a la nova vida amagant en tot moment els seus sentiments i pensaments autèntics.
  
  M'agrada: És un llibre que es deixa llegir per la seva autenticitat i per la forma directa i clara amb què les experiències de l'adolescent són processades per l'adult: sense compassió, sense penediment, sense modèstia i sense filtres. 

• 0:52

  ¡Qué noche la de este día!

   » ‎ El café de Ocata
  La Novena de Beethoven en el Palau de la Música, con Dudamel a la batuta. Emotiva, intensa, con pasajes que te ponían la piel de gallina y un final apoteósico. Me ha acompañado mi hijo Guillem. No olvidaremos facilmente esta noche. 
  - Maestro, dice mi amiga B. que ningún director sabe sonreír como usted.
  
  En el camerino del maestro.
  
  Se me ha ocurrido llevarle un regalo de bodas.
  
  - ¿Lo puedo abrir?- ¡Claro, maestro, es suyo!
  Y parece que le ha gustado.
  El manuscrito de unas Goyescas de un compositor catalán hoy olvidado.
  
  Tras Beethoven, mi hijo Guillem y yo nos hemos ido a cenar a la Brasserie Flo, que era a donde me llevaba Maria Aurèlia Capmany a comer ostras, pero esta es otra historia.