A l'eternitat, aquest món serà Troia, crec, i tot el que s'ha esdevingut aquí serà l'èpica de l'univers, la balada que es canti pels carrers. Perquè no m'imagino cap realitat que pugui enfosquir aquesta per complet, i em penso que la fe m'impedeix ni tan sols imaginar-m'ho.
Aquesta novel·la de Marilynne Robinson, guanyadora del Pulitzer el 2005, és una obra realment magnífica, potser no per a tots els públics, però que segur que agradarà a tothom que no s'acovardeixi davant d'una novel·la d'aquelles amb molt poca acció i molt de pensament i reflexió sobre el passat. Tot i que conté molta reflexió teològica, no és una novel·la realment sobre la fe ni l'experiència religiosa, en realitat, és més aviat una novel·la sobre l'experiència humana i la necessitat d'arribar a acceptar la pròpia vida com a tot. Si la teologia hi té un paper important és perquè el protagonista, un pastor protestant, es dedica a posar tota la seva vida -i la de la seva família- en perspectiva i a reconciliar-se amb la idea de la pròpia mort. És una novel·la, em sembla, sobre la pau interior i el seu preu associat, i en aquest sentit s'agraeix la simplicitat i racionalitat intrínseques en el sentit comú del protagonista. En realitat, la seva convicció teològica no es basa en convèncer ningú d'una experiència ultraterrenal, sinó més aviat en celebrar la meravella de la vida i la incapacitat de reduir l'experiència directa de l'aquí i ara. Però la gràcia de tot plegat és que no és una novel·la d'idees: al contrari, rere les seves idees, els personatges es van fent tan reals i complexos que, quan cap a la meitat de la novel·la apareix l'argument en forma de conflicte, és molt difícil no deixar-se encantar per les subjectivitats dels personatges fins al final. És una novel·la sense acció que es fa curta i difícil de deixar, que dosifica els misteris de la trama amb intel·ligència i bon sentit del ritme, que demostra, per tant, la mestria de la bona literatura. És una novel·la sobre la gran Amèrica -o la petita Amèrica- de les planures i els poblets deixats de la mà de Déu, a l'estil de Willa Cather o Sherwood Anderson, però que té el mèrit d'haver estat escrita al tombant del segle vint-i-u i d'haver recreat la mentalitat, el llenguatge i la cultura d'un centenar d'anys abans. La reflexió també és la d'una Amèrica marcada per la violència i la incapacitat de trobar sentit al patiment humà. Tanmateix, les quatre generacions de la família Ames que apareixen a la novel·la queden confrontades les unes amb les altres per la necessitat de seguir estimant-se i acceptant-se tal com són. L'avi adopta en la narració tota la força i la presència dels patriarques bíblics; el pare sembla ser l'home assenyat, damnificat per les decisions de l'avi però disposat a assumir la seva pròpia responsabilitat; el protagonista, en aquest sentit, sembla quedar-se a mig camí entre tots dos, intentant racionalitzar l'experiència passada i les decisions que tots dos han acabat desencadenant; en darrer lloc hi ha el besnét, el fill del protagonista, que com a infant i receptor últim de la narració queda en el pla de la potencialitat absoluta. Des de la Guerra Civil, passant per les epidèmies, la primera guerra mundial i la Depressió, el patiment humà que es desplega al llarg d'un segle d'història americana es condensa en menys de tres-centes pàgines, i les tensions generacionals entre tots els personatges implicats, així com entre les diferents esglésies luteranes obligades a conviure juntes en un espai reduït es transformen en la major font de conflicte de la novel·la. Ara bé, tot i el to reflexiu i elegíac de la proposta, el repte més decisiu per al protagonista serà arribar a acceptar el foraster, com a altre absolut, en la part que afecta la seva pròpia experiència personal, i fins i tot la seva pròpia identitat.
Sinopsi: Al poble de Gilead, Iowa, a finals dels anys 50, el pastor John Ames veu arribar el final de la seva vida. Veient que no arribarà a conèixer la vida adulta del seu fill, encara petit, es decideix a escriure-li una llarga carta en forma de diari, en què li parlarà de totes les coses que li hauria volgut expressar. El diari acaba desplegant les vicissituds de la seva família, així com el principal conflicte de la seva vida: arribar-se a reconciliar amb el fill del seu amic, que sembla ser l'ovella negra del poble.
M'agrada: És una novel·la que acaba essent diferent del que sembla en començar a llegir-la, i en aquest sentit, les sorpreses al llarg de la lectura són molt agraïdes.
10:32 
