23:40 
Tothom se sentia obligat a assegurar-me que la mort de la Mare era part del pla diví. Exactament, volia cridar després de llegir mitja dotzena de condolències, el pla diví és matar-nos a tots, i si un infant innocent mor en agonia i un home malvat expira l'últim alè mentre dorm a una edat avançada, per què ho hauríem d'anomenar injustícia? Aquesta novel·la de 2003 de l'autora nord-americana Valerie Martin és una recreació fascinant de la vida a les plantacions del sud dels Estats Units força anys abans de la Guerra Civil americana. Ambientada el 1828 a l'estat de Louisiana, la narració pren el punt de vista de Manon Gaudet, la mestressa d'una plantació de sucre, lligada a un marit que no estima i testimoni de la presència constant i quasi sempre silenciosa de l'esclava Sarah, amb qui el seu marit té dos fills. La hipocresia amb què els amos de la plantació mantenien el doble estàndard de no considerar els esclaus com a humans i a la vegada abusar sexualment de les esclaves és una constant en les narracions d'esclaus de l'època, així com la ira i la violència sovint exercides per les esposes dels amos de la plantació contra les esclaves sexuals dels seus marits. El punt més fort de la novel·la és que s'aproxima a un tema tan pertorbador sense cap mena d'apel·lació al sentiment, sinó amb un to fred i distant, quasi objectiu, profundament realista amb els sentiments i els pensaments dels protagonistes en tot moment. En comptes de buscar justificacions subjectives en la crueltat i la violència dels botxins, en realitat el que fa el llibre és presentar la seva mentalitat racista de forma clara i directa, sense cap mena de concessió, i per això, cancel·la l'empatia del lector des del primer moment. Tot i que la protagonista també es troba explotada i oprimida dins del seu matrimoni, es fa impossible comprendre el seu patiment quan desplega el seu racisme de forma explícita i, moltes vegades, exterioritzant-lo ella mateixa a través de la crueltat i l'abús. Cap al final del llibre, hi ha un moment en què la mestressa es permet fins i tot comparar la seva situació amb la de l'esclava, anhelant una llibertat que ella tampoc no té. Tanmateix, en vista de la crueltat desplegada pel seu marit i per ella mateixa en determinats moments de la narració, es fa impossible valorar les dues situacions en els mateixos termes. A la vegada, és també una narració breu i sòbria, que comença sense plantejament i acaba sense desenllaç, i es transforma en una experiència de bona literatura en el sentit que prova de no donar mastegats els seus temes, sinó deixar buits en la història que els lectors han d'anar omplint. La majoria de vegades, el poder de les imatges i les relacions entre els personatges és molt més eficaç que el propi argument de la història. Les dues dones protagonistes projecten una imatge especular l'una en l'altra, però en tant que només una d'elles té la veu en primera persona sobre la narració, l'esclava es converteix en un subjecte impossible d'interpretar, una presència que només es tradueix en la receptora silent i passiva de tots els abusos, però sense una veu pròpia. Per això és impossible redimir la narradora en cap moment, perquè tot i que també una víctima en molts aspectes, en últim terme és qui té el poder d'alliberar la seva pròpia història, és qui té el poder de la veu, mentre que als esclaus aquesta els és denegada, juntament amb la integritat física. El concepte de propietat que dóna títol a l'obra juga en totes direccions, ja que els esclaus són propietat de l'amo de la plantació, però a la vegada el matrimoni dels amos es planteja des del punt de vista de l'intercanvi material de béns: el marit necessita la propietat de l'esposa per seguir pagant els seus deutes; l'esposa només pot esperar enviudar per tornar a disposar de la seva propietat i, així, poder accedir plenament a la seva llibertat.
Sinopsi: El 1828, a l'estat de Louisiana, Manon Gaudet viu a la plantació del seu marit, juntament amb la seva esclava Sarah, que ja ha tingut dos fills amb l'amo. Mentre aprèn a acceptar la possibilitat de les rebel·lions d'esclaus com una amenaça constant a la seva seguretat, les seves reflexions sobre el seu matrimoni omplen l'apatia de la seva vida domèstica. La mort de la seva mare fa que es plantegi la seva independència i la seva relació amb la propietat, però no serà fins que la rebel·lió dels esclaus es materialitzi finalment que la seva situació vital farà un gir.
M'agrada: És una gran mostra de recreació d'una situació històrica en una novel·la tan breu i concisa.