Una vegada hi havia un ocell mainadera, diguem-li Corb. Havia llegit massa contes de fades russos (el noi mandrós crema, la Baba Yaga udola, el príncep decent guanya), però tot i així era un cuidador autoritzat i acreditat, molt admirat pels pares londinencs, molt demandat les nits de divendres.
Aquest és un llibre molt curiós i certament inclassificable. Publicat el 2015, va ser el debut literari de l'autor britànic Max Porter, i va gaudir d'un èxit inesperat. És una reflexió original i sorprenent sobre el tema del dol i la pèrdua, centrant-se sobretot en les conseqüències més quotidianes d'aquesta situació, i en el procés de recuperació després del trauma. És un relat que acaba amb una nota positiva, tot i que transita constantment els racons més foscos d'aquesta experiència: un pare de família es queda sol amb els seus dos fills petits després de perdre la mare sobtadament. No ens assabentem de les circumstàncies d'aquesta mort ben bé fins al final del relat. Un dia, a la seva porta, arriba el Corb a fer de mainadera, terapeuta, narrador de contes i confident, tot i que no se n'adona que també pot arribar a torturar sense proposar-s'ho. És un personatge lleig i desagradós, un convidat no desitjat, però acaba guanyant-se els lectors pels seus propis mèrits. El corb és una metàfora al centre de la narració, però els seus malsons - imatges distorsionades del que la família podria arribar a ser - o les seves projeccions en què es presenta com a mainadera perfecta - imatges distorsionades del que a ell li agradaria ser - el construeixen com a personatge tan dinàmic i complex com els humans. A mig camí entre la novel·la i la poesia, la narració es desenvolupa alternant tres veus, la del pare, la del corb, i la dels dos fills, que comparteixen una veu indiferenciada. Cadascuna d'aquestes tres veus va afegint - amb prou feines suggerint - fragments de relats o d'experiències, i són els lectors els que acaben composant-les per formar la imatge de conjunt. Al rerefons, hi ha el corb com a figura de la tradició literària, i Ted Hughes i Emily Dickinson esdevenen referents per al text de Max Porter. És una lectura difícil de valorar: molt breu, com un glop que deixa regust àcid però es fa plaent al cap i a la fi. Molt directa i colpidora en el moment de llegir-la, és després, en l'anàlisi reposada, que pot perdre una mica: per ser novel·la, les tres veus sonen massa semblants, indistingibles les unes de les altres en certs moments; per ser poesia, li he trobat a faltar quelcom. La immediatesa arriba sobretot en els passatges dedicats als nens, que Max Porter rescata de la seva pròpia experiència de perdre el pare als sis anys d'edat. Tot i que no l'he trobada del tot rodona, és una lectura que a mi, personalment, m'ha agradat. Tot i així, és tan
sui generis que es fa difícil de recomanar o de classificar. Agradarà a lectors eclèctics, que no siguin gaire llepafils i, certament, amb inclinacions cap a la poesia.
Sinopsi: Després de la mort sobtada de la mare, un pare de família i els seus dos fills petits han d'afrontar el que resta de vida amb aquesta pèrdua. De seguida es presenta al seu rescat el Corb, per ajudar-los a guarir les seves ferides, tot i que a la seva manera.
M'agrada: La forma com el relat juga en tot moment amb la presència del corb com a símbol. A estones és una projecció del pare, a estones és una mena de metàfora per l'absència de la mare, i a estones té un caràcter totalment particular. També m'agrada la inserció de diversos relats dins del relat principal i el recurs a diverses veus, formes narratives i punts de vista.
No m'agrada: Potser se m'ha fet massa curt i m'ha faltat alguna cosa, o potser és que m'acomodo massa a la zona de confort i després no trobo la forma de sortir-ne, però és un llibre que es fa difícil de valorar en ser tan petit i estrany.
0:30 