19:48 L’evolució de les espècies ha provocat que l’ésser humà estigui dotat de la capacitat de fer ús del llenguatge: tenim un aparell fonador capaç de generar un llenguatge articulat i una capacitat cerebral que ens permet pensar en el què direm. Malauradament, l’ús mecànic del llenguatge és més ràpid que la reflexió racional sobre el què direm i això provoca que sovint parlem o escrivim sense reflexionar suficientment sobre el sentit o el significat de les paraules que fem servir.
Quan parlem o escrivim, com tantes altres accions a les que ens hem acostumat des de la infància, no reflexionem de forma absolutament conscient sobre allò que direm sinó que utilitzem expressions que sovint hem automatitzat en funció de la nostra adaptació al medi social. Això és el que explica que, en funció de l’ambient en el que ens trobem, fem servir un registre o un altre.
D’altra banda l’evolució de la societat ens pressiona, de manera que tendim a fer servir un registre del qual foragitem termes que puguin resultar ofensius en funció de la nostra ideologia o de les nostres ganes d’adaptar-nos a la ideologia predominant: ja no diem “moro”, sinó “magrebí” de la mateixa manera que hem desterrat el “sudaca” en favor del “llatinoamericà”; tanmateix, “homosexual” ha substituït a “marieta” i anem incorporant totes les variants pel que fa a la sexualitat i al gènere en funció de l’evolució del nostre pensament pel que fa al reconeixement del dret a ser com a cadascú, i cadascuna, li plagui ésser… I aquesta evolució és bona, correcta i desitjable per què promou la igualtat, el respecte i la tolerància a la nostra societat.
Però… no sempre les convencions del nostre llenguatge segueixen el camí de l’apertura i la tolerància. Sovint les convencions responen a usos que reflecteixen el costat més obscurantista de la ment humana. Encara que estiguem al segle XXI i visquem a una societat presumptament aconfessional o, en tot cas, tolerant amb totes les confessions que s’hi practiquen, el nostre llenguatge continua sotmetent-se al catolicisme i parlem de les “vacances de Nadal” tot i que, en general, trobem improbable el naixement d’una criatura gestada a una dona verge per la intervenció d’un esperit sant, així com fem vacances de “Setmana santa” tot i que ens costa d’admetre la possibilitat de la resurrecció d’un cos mort de fa tres dies…
Bé, siguem raonables: el catolicisme, tot i que ha deixat de formar part del nostre món conceptual, continua formant part del nostre llenguatge de la mateixa manera que forma part del nostre sistema fiscal i és evident que el poder sempre va acompanyat d’una fiscalitat que el beneficia.
Però… aquesta setmana he trobat al nostre centre diverses expressions que m’han preocupat: dos dies consecutius, dues persones que treballen al centre han considerat oportú celebrar el seu aniversari convidant a la resta dels treballadors del centre a galetes i bombons… i, fins aquí, tot és joia i agraïment.
Però… el problema és el llenguatge: aquestes dues persones han considerat oportú referir-se a la seva data de naixement en funció del signe zodiacal corresponent.
On és el problema? És una qüestió de context: tothom és lliure de creure que la Terra és el centre de l’univers i que les constel·lacions que dominaven el zenit del cel en el moment del seu naixement marquen de forma indefugible tant el seu caràcter com el seu destí. Però, en el context d’un centre d’ensenyament, resulta que des del segle XVI admetem que la Terra no ocupa el centre de l’univers i que les constel·lacions que donen nom als signes del zodíac no existeixen com a tals sinó que són el resultat d’un efecte òptic.
I, de la mateixa manera que no admetem la teoria creacionista, ni donem crèdit a les teories que justifiquen la superioritat de la raça ària per sobre de les altres, ni admetem la superioritat de cap mena de l’home per sobre de la dona, ni defensem que una forma de viure la pròpia sexualitat sigui millor que una altra, ni que les diferenciacions lingüístiques de gènere hagin de reproduir una diferenciació entre les persones, a un centre d’ensenyament del segle XXI no creiem que la manera correcta de referir-se a la data de naixement hagi de fer servir una terminologia obsoleta des del segle XVI.
I els motius per a totes aquestes qüestions són sempre els mateixos: de la mateixa manera que honorem la memòria de les persones que van patir qualsevol mena de discriminació per la seva defensa de valors en contra del racisme o el masclisme, hem d’honorar els noms dels científics que van patir persecució o, fins i tot, van morir per defensar que el cel dels astròlegs no té cap sentit.
I així, de la mateixa manera que honorem a Martin Luther King i, per tant, no fem servir expressions racistes; hauríem d’honorar a Nicolau Copèrnic, Giordano Bruno, Miguel Servet, Tycho Brahe, Johannes Kepler o Galileu Galilei, que van ser perseguits per mostrar-nos les veritables lleis de l’astronomia, i hauríem d’evitar, a un centre d’ensenyament, utilitzar termes que impliquin l’acceptació d’una doctrina desfasada i que insulta la dignitat humana com és l’astrologia.
Com dèiem a l’inici: tenir la capacitat de fer servir el llenguatge no garanteix que aquest ús sigui correcte o acceptable. Hi ha persones que poden creure, i tenen dret, en l’astrologia de la mateixa manera que poden defensar el creacionisme o el racisme.
Senzillament demano que a l’institut no es faci servir una terminologia que, no només es fonamenta en teories desfasades, sinó que atempta contra la dignitat humana: és contradictori defensar la predeterminació astrològica i que la conducta humana tingui la seva arrel en la llibertat. Si neguem la llibertat, neguem tota possibilitat de dignitat en les nostres accions… i, això, és el contrari del que defensem al MAC.