Vaig pensar que si només utilitzàvem tovalloles blanques ens transformaríem de sobte en persones més alegres, rialleres i felices, extremadament innocents.
Aquesta novel·la de l'autora nord-americana Alice Sebold ha estat una descoberta interessant, tot i que el contingut que tracta és força fosc i dolorós. Es va publicar el 2007, després de l'èxit de la seva primera novel·la,
Des del meu cel. Aquesta m'ha semblat una mica superior, però cal reconèixer que
Quasi la lluna és una obra tremendament arriscada i pertorbadora en molts sentits. Alice Sebold no escriu per acomodar cap lector, i això ho hauríem de tenir present d'entrada en començar a llegir. Hi ha un sentiment d'incomoditat latent en cadascuna de les seves línies, que té a veure molt directament amb una de les principals qüestions que tracta la novel·la: la malaltia mental. Helen Knightly, una dona de mitjana edat, mata la seva mare anciana a la primera pàgina de l'obra. D'entrada, sembla un acte de desesperació davant la condició d'incapacitat i senilitat en què es troba la mare. Al llarg de tota la novel·la, però, se'ns van revelant poc a poc tots els detalls de la vida passada de la família, de com han arribat a aquest punt i se'ns apunten les motivacions - si n'hi ha - d'aquest acte desesperat. D'altra banda, la compassió que podem intuir cap a la protagonista queda posada també en suspens des del primer moment: la narració és en primera persona, i queda en un constant pla d'ambigüitat si ens hem de refiar de la totalitat de les seves paraules. Helen ens ofereix la història de la seva mare, Clair, la salut mental de la qual es va anar deteriorant al llarg dels anys a la casa familiar. Tanmateix, la seva veu narrativa és inestable per si mateixa, a moments fins i tot contradictòria, i al llarg de la lectura s'arriba a entreveure la possibilitat que Helen hagi heretat la malaltia mental de la seva mare o n'hagi desenvolupat una de pròpia a partir de la responsabilitat de cuidar la seva mare i el distanciament i retirada del pare respecte d'aquesta situació. No és una història de maltractaments ni de brutalitat en el si de la família: ben al contrari, és una història de les emocions que es porten a flor de pell - a estones fins i tot massa -, dels xantatges i les dependències emocionals que poden derivar d'aquesta inestabilitat psicològica i de la competició que es pot establir en una família pels afectes dels uns i dels altres. Les relacions entre pares i fills - especialment entre mare i filla, però no únicament aquesta - es poden bastir d'una forma malaltissa i obsessiva quan la llar es concep com a parapet, com a bombolla en contra del món exterior. Però les pors i les inquietuds respecte del món exterior no queden mai ben definides: l'únic que queda ben definit és el sentiment d'aïllament en l'espai interior. Helen és un personatge que reclama compassió i empatia a crits però que fa poc per merèixer-les, al capdavall, a través d'una cadena de males decisions que es van succeint de forma cada cop més ràpida a ulls dels lectors. El risc últim és perpetuar els esquemes de comportament de la generació passada: però la cursa de Helen per tal d'escapar-se del destí de la seva mare és un camí tortuós i ple de paranys.
Quasi la lluna és també una crítica molt subtil i amagada de la societat suburbana dels Estats Units: aquella que relega les dones a una vida domèstica força buida, però que aparentment ha de ser plena, gratificant i immaculada de cara a la galeria. Tot i així la realitat és molt més complexa, i la imatge de plenitud sempre queda amagada, com la lluna que veiem des de la terra que no és mai completa, és sempre una quasi-lluna. De la mateixa forma, la barriada suburbana en què viuen els protagonistes, que potser havia viscut el seu esplendor als anys cinquanta o seixanta, en el present de la narració es troba en plena decadència, i la seva vida quotidiana s'alimenta de les petites misèries i amargors dels seus envellits habitants. La novel·la es fa molt clara en el seu ús constant de les imatges i les metàfores d'aquest tipus, tot sovint basades en els detalls més quotidians i aparentment insignificants. Alice Sebold domina perfectament aquest tipus de narració, més aviat centrada en els detalls i en les mitges tintes que en els cops d'efecte o els grans esdeveniments. Tot i així, és una novel·la força més irregular que
Des del meu cel, amb els seus alts i baixos, i que pot resultar un punt massa inconnexa i fragmentària a moments. Per ser una novel·la tan controvertida - en el moment de la seva publicació va provocar una onada de rebuig entre els fans de
Des del meu cel - m'ha semblat una lectura atractiva i profundament reflexiva. Ara bé, no és tan bona com la primera novel·la de l'autora, i la seva temàtica pot fer-se una mica dura de digerir en general.
Sinopsi: Helen Knightly, una dona divorciada de mitjana edat, mata la seva mare anciana una tarda a la casa d'aquesta. La seva narració fragmentària i inconnexa de les hores posteriors a aquest fet revelen la complexitat de les relacions familiars entre Helen, els seus pares, les seves filles i el seu ex-marit, de forma que el retrat de família complet ens apropa una mica a la comprensió - encara que només sigui una mica - d'aquesta decisió tan dràstica i desesperada.
M'agrada: L'atenció als detalls que Alice Sebold posa en la seva narració, i la forma com domina el punt de vista en tot moment, de forma que tots els personatges, no sols la protagonista, es revelen i s'amaguen constantment.
No m'agrada: És una novel·la un punt desigual, que prova d'abastar massa temes en la seva brevetat, i que potser peca de desdibuixar massa els personatges secundaris i oferir un retrat de la situació excessivament imprecís.
13:16 
