El Cor Scandicus de El Masnou ha cantado -muy bien- en la iglesia del pueblo en Requiem de Gabriel Fauré, en memoria del amigo H., que ingresó en un hospital a hacerse una pequeña operación y ya no volvió a casa. Todo iba bien hasta que una infección hospitalaria se interpuso en su camino.
Recuerdo que de niño las palabras del Requiem y el ritual de las exequias me producían una enorme desazón. Todo aquello era como el eco de una caída irremediable en la nada, la voz que anuncia el silencio definitivo, la primera pala de desmemoría que arrojábamos sobre el difunto. Ahora veo el Requiem como una oración en la que las voces de los vivos se unen al silencio del difunto para conjurarnos todos contra el olvido. El Requiem pide el descanso del difunto en la luz: "Haz Señor, que vaya de la muerte a la vida". Es decir, que no caiga, que se eleve. El cristianismo es una religión de la verticalidad, de las alas, de la luz de la vela, de la ascensión. El cristianismo nos muestra la vida en la tierra como lo que estrictamente es, un entrambos, una dinámica de ascensos y descensos.
Como suele ocurrir últimamente en los funerales, se le ha dirigido al difunto una oración laica en la que se le ha dicho ese inevitable "estés donde estés"...
Se me antoja que esta es la fórmula de la renuncia a la verticalidad y su sustitución por una horizontalidad a la que se llega sin esfuerzo. "Estés donde estés...".
Vivimos rodeados de frases de origen cristiano que han enloquecido por olvidar de donde vienen. Es lo que me parece que ocurre con la "dignidad" de la que hablaba en el comentario anterior. La dignidad era evidente cuando el cristiano se veía a sí mismo como imagen de Dios. Ya no creemos en Dios, pero queremos seguir creyendo en la dignidad, así que nos convertimos en imagen de la dignidad... de una dignidad que por quererse sublime, sólo puede estar vacía. Cuando hablamos de la dignidad del hombre, en abstracto, estamos hablando de lo que hay de hombre en un hombre que quiere concebirse como digno.
Frente a las frases rituales de nuestros días, la gravedad eseranzada del Requiem: es posible remontar el tiempo y el olvido. Es posible que la luz reconozca en nosotros una familiaridad.
Descanse en paz, H.
Canales
22264 temas (22072 sin leer) en 44 canales
-
Adhoc. Filosofia a secundària
(25 sin leer) -
Associació filosófica de les Illes Balears (99 sin leer)
-
telèmac
(1025 sin leer)
-
A l'ombra de Zadig.
(165 sin leer)
-
Aprender a Pensar
(181 sin leer)
-
aprendre a pensar (70 sin leer)
-
ÁPEIRON (16 sin leer)
-
Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
-
Boulé (267 sin leer)
-
carbonilla
(45 sin leer)
-
Comunitat Virtual de Filosofia
(739 sin leer)
-
CONTRA LA NECIESA
(31 sin leer)
-
CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
-
DE SOFISTA A SAVI
(10 sin leer)
-
DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA
(41 sin leer)
-
Educación y filosofía
(229 sin leer)
-
El café de Ocata (4655 sin leer)
-
El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
-
El Pi de la Filosofia
-
EN-RAONAR
(489 sin leer)
-
ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
-
Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
-
FILOPONTOS (10 sin leer)
-
Filosofía para cavernícolas
(598 sin leer)
-
FILOSOFIA A LES TERMES
(164 sin leer)
-
Filosofia avui
-
FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
-
Filosofia para todos
(134 sin leer)
-
Filosofia per a joves
(11 sin leer)
-
L'home que mira
(74 sin leer)
-
La lechuza de Minerva (26 sin leer)
-
La pitxa un lio (9381 sin leer)
-
LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
-
Materiales para pensar
(1017 sin leer)
-
Meditacions des de l'esfera
(13 sin leer)
-
-
Minervagigia (24 sin leer)
-
No només filo
(61 sin leer)
-
Orelles de burro (498 sin leer)
-
SAPERE AUDERE
(566 sin leer)
-
satiàgraha (25 sin leer)
-
UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA
(69 sin leer)
-
UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR
(40 sin leer)
-
Vida de profesor
(212 sin leer)
«
Expand/Collapse
(6 sin leer)
-
Requiem
» El café de Ocata
-
Educació i neurociència.
» La pitxa un lio
“Tothom pensa que té el cervell que li ha tocat, i no és veritat. Tenim el que hem construït nosaltres mateixos. Hi ha una propietat que s’anomena plasticitat cerebral que ens permet personalitzar i construir els nostres mapes cerebrals a partir del naixement. Això serveix per adaptar-nos, que és justament el que fan les funcions executives del cervell: emergeixen de la trobada entre el món extern, que ens proposa situacions que hem de resoldre, i el nostre món intern, que imagina solucions i els resultats d’aquestes possibles solucions”, explicava fa uns dies la neurobiòloga Mara Dierssen al segon Congrés Internacional de Neuroeducació, celebrat a Barcelona. Durant el seu discurs va assenyalar el funcionament del cervell i va explicar com els canvis en l’arquitectura neuronal que es produeixen amb l’aprenentatge incidiran després en el funcionament de les xarxes neuronals. “En el moment de néixer ja està estipulat quins factors de risc i quins factors protectors tenim a tots nivells. Naixem amb la vulnerabilitat genètica de la predisposició a tenir més facilitats o més dificultats en una sèrie d’habilitats i de conductes. A nivell cognitiu passa el mateix. A diferència d’altres òrgans, el cervell neix molt immadur i no és fins passada l’adolescència que finalitza aquesta maduració cerebral. L’ambient és molt important per entendre com aquesta genètica es va expressant i determina moltes de les habilitats, competències i maneres de comportar-se que tindrem al llarg de la vida”, assenyala Marta Portero, doctora en neurociències i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i de la UOC.
L’elevada plasticitat cerebral fa que l’ambient permeti modificar en certa manera aquestes predisposicions genètiques per a les quals la persona estava menys preparada. “Si una habilitat per a la qual tenies molta predisposició genètica no l’has entrenat mai a causa de l’ambient, probablement mai tindràs èxit amb aquesta habilitat. El que marca la diferència és l’exposició ambiental a uns certs estímuls que desenvolupin aquelles competències. És a dir, quan coincideixen una bona genètica amb un bon ambient que estimuli una habilitat determinada és quan s’aconsegueixen els nivells eficients d’una competència”, indica Portero.
Segons apunta Portero, el més rellevant que la neurociència pot aplicar a l’educació és que els mestres tinguin en compte quins factors poden facilitar la consolidació de la memòria dels alumnes, perquè el que aprenguin duri temps. Per aconseguir-ho s’ha de tenir en compte la intervenció de diferents factors. “Entre els més rellevants hi ha que la metodologia promogui l’atenció, clau per facilitar la construcció d’una bona memòria. També cal promoure els processos relacionats amb l’activació de la memòria de treball i, per fer-ho, és important que l’alumne pugui connectar les coses noves amb les que ja sap, així com que es tingui en compte la motivació a l’aula", indica Portero.
Les emocions també exerceixen un paper potenciador de la memòria i, per tant, de l’aprenentatge. “Les emocions ens han servit al llarg de la història per sobreviure com a espècie animal. Per tant, quan tenim una reacció emocional molt forta, el nostre cervell ho interpreta com un senyal biològic emocional per a la supervivència i fa que el record sigui més durador. Així, és important vincular l’aprenentatge a situacions emocionalment positives, ja que, d’alguna manera, condicionem els nens i les nenes perquè vulguin seguir aprenent”, afirma Anna Carballo, psicòloga, doctora en neurociències i professora col·laboradora del grau en psicologia de la UOC.
Judit Monclús, L'educació a través dels ulls de la neurociència, Criatures. Ara, 16/1172019
[https:]]
-
Educació i neurociència.
» La pitxa un lio
“Tothom pensa que té el cervell que li ha tocat, i no és veritat. Tenim el que hem construït nosaltres mateixos. Hi ha una propietat que s’anomena plasticitat cerebral que ens permet personalitzar i construir els nostres mapes cerebrals a partir del naixement. Això serveix per adaptar-nos, que és justament el que fan les funcions executives del cervell: emergeixen de la trobada entre el món extern, que ens proposa situacions que hem de resoldre, i el nostre món intern, que imagina solucions i els resultats d’aquestes possibles solucions”, explicava fa uns dies la neurobiòloga Mara Dierssen al segon Congrés Internacional de Neuroeducació, celebrat a Barcelona. Durant el seu discurs va assenyalar el funcionament del cervell i va explicar com els canvis en l’arquitectura neuronal que es produeixen amb l’aprenentatge incidiran després en el funcionament de les xarxes neuronals. “En el moment de néixer ja està estipulat quins factors de risc i quins factors protectors tenim a tots nivells. Naixem amb la vulnerabilitat genètica de la predisposició a tenir més facilitats o més dificultats en una sèrie d’habilitats i de conductes. A nivell cognitiu passa el mateix. A diferència d’altres òrgans, el cervell neix molt immadur i no és fins passada l’adolescència que finalitza aquesta maduració cerebral. L’ambient és molt important per entendre com aquesta genètica es va expressant i determina moltes de les habilitats, competències i maneres de comportar-se que tindrem al llarg de la vida”, assenyala Marta Portero, doctora en neurociències i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i de la UOC.
L’elevada plasticitat cerebral fa que l’ambient permeti modificar en certa manera aquestes predisposicions genètiques per a les quals la persona estava menys preparada. “Si una habilitat per a la qual tenies molta predisposició genètica no l’has entrenat mai a causa de l’ambient, probablement mai tindràs èxit amb aquesta habilitat. El que marca la diferència és l’exposició ambiental a uns certs estímuls que desenvolupin aquelles competències. És a dir, quan coincideixen una bona genètica amb un bon ambient que estimuli una habilitat determinada és quan s’aconsegueixen els nivells eficients d’una competència”, indica Portero.
Segons apunta Portero, el més rellevant que la neurociència pot aplicar a l’educació és que els mestres tinguin en compte quins factors poden facilitar la consolidació de la memòria dels alumnes, perquè el que aprenguin duri temps. Per aconseguir-ho s’ha de tenir en compte la intervenció de diferents factors. “Entre els més rellevants hi ha que la metodologia promogui l’atenció, clau per facilitar la construcció d’una bona memòria. També cal promoure els processos relacionats amb l’activació de la memòria de treball i, per fer-ho, és important que l’alumne pugui connectar les coses noves amb les que ja sap, així com que es tingui en compte la motivació a l’aula", indica Portero.
Les emocions també exerceixen un paper potenciador de la memòria i, per tant, de l’aprenentatge. “Les emocions ens han servit al llarg de la història per sobreviure com a espècie animal. Per tant, quan tenim una reacció emocional molt forta, el nostre cervell ho interpreta com un senyal biològic emocional per a la supervivència i fa que el record sigui més durador. Així, és important vincular l’aprenentatge a situacions emocionalment positives, ja que, d’alguna manera, condicionem els nens i les nenes perquè vulguin seguir aprenent”, afirma Anna Carballo, psicòloga, doctora en neurociències i professora col·laboradora del grau en psicologia de la UOC.
Judit Monclús, L'educació a través dels ulls de la neurociència, Criatures. Ara, 16/1172019
[https:]]
-
La dignidad del enano
» El café de OcataDándole la réplica a Javier Gomá, con ocasión de la presentación de su libro, Dignidad, en el Círculo del Liceo de Barcelona, conté el siguiente caso ocurrido en Francia. Un policía decidió prohibir un curioso espectáculo que tenía lugar en un local público de una ciudad. Consistía en una competición por ver quién lanzaba más lejos, sobre unos colchones, a un enano provisto con un casco. El policía consideró que lanzar como un proyectil a un minusválido era atentatorio contra su dignidad.
En este punto pude ver como las personas de la primera fila asentían con la cabeza.
Las cosas son, sin embargo, un poco más complejas, como lo prueba la polémica que se desató en torno a este caso.
¿Si en vez de un enano se tratase de un hombre bala se consideraría también que se estaba atentando contra su dignidad?
La "Asociación nacional de personas de talla pequeña" difundió un comunicado en el que preguntaba: "¿Las protestas de la opinión pública no serían masivas si a un animal se le infringiera ese tratamiento?"
El enano, a su vez, preguntaba: "¿Acaso un minusválido ha de poder ejercer menos trabajos por culpa de los prejuicios morales de los que no son minusválidos?" El hombre se temía que, al final, se quedase con su dignidad intacta y sin trabajo, que es lo que realmente sucedió.
"Existentia substantiae est substantia", sostenía el escolástico Cayetano. Y yo, apoyándome en él me preguntaba qué es la dignidad humana más allá de su existencia en la dimensión prudencial de las cosas humanas.
-
0:31 Atrevit, astut, insaciable d'enganys
» telèmacCant XIII de l'Odissea
Els reis feacis fan obsequis a Odisseu i celebren un últim banquet amb ell després de sacrificar un bou a Zeus. Odisseu s'acomiada de tothom amb bons desitjos. Després del viatge per mar, la nau arriba a Ítaca, i els feacis deixen Odisseu adormit a terra ferma, amb els seus tresors al costat. En una conversa entre Zeus i Posidó, aquest últim decideix castigar els feacis per haver ajudat a Odisseu.
Odisseu adormit a la costa d'Ítaca d'Alan Lee (1995)
Quan Odisseu es desperta, no reconeix la terra on es troba fins que no se li apareix Atena en forma de pastor i li dóna indicacions. Odisseu li contesta fent-se passar per un cretenc exiliat. Aquest és un acudit intern a l'antiga Grècia: els cretencs tenien fama de mentiders i entabanadors, i a aquestes alçades ja sabem que Odisseu s'identifica amb aquestes qualitats. La famosa paradoxa del cretenc, de fet, prové d'aquesta creença popular. Atena se li revela en la seva forma autèntica i el reprèn per l'engany.
Quan finalment Odisseu reconeix Ítaca, el temor de patir el mateix destí que Agamèmnon el fa més prudent. Odisseu i Atena amaguen els tresors en una cova. Com a part del pla per recuperar el tron d'Ítaca i venjar-se dels pretendents, Atena transforma Odisseu en un pidolaire i l'envia a buscar el porquer Eumeu, que és fidel a la família. Seguidament, Atena marxa cap a Esparta a buscar Telèmac.
Hem arribat a la segona meitat de l'Odissea, en què l'acció es concentra exclusivament a Ítaca. Sembla estrany que després de tants viatges i aventures per part de tots els personatges, i després d'haver canviat d'escenari tantes vegades, ara l'acció es concentri d'aquesta forma. Però, com veurem, l'episodi de la revenja requerirà molta preparació i, d'alguna forma, el camí fins a restaurar el seu lloc original a la societat d'Ítaca serà també una aventura completa per a Odisseu, que haurà d'aprendre a llegir les actituds de tots els que l'envolten i reconèixer les persones que estan de part seva, i haurà de ser prou previsor per assegurar-se la victòria agafant els seus rivals per sorpresa. En aquest moment, no precipitar-se revelant la seva identitat massa aviat és un pas crucial per a l'èxit del seu pla.
De moment, uns petits apunts sobre els vaixells i la navegació a l'antiga Grècia, en tant que, de fet, és el darrer capítol en què Odisseu navega.
Navegació i vaixells a la Grècia antiga
La navegació és un aspecte crucial de les comunicacions i l'economia a l'antiga Grècia per la seva pròpia geografia. El terreny era molt muntanyós, i era molt més fàcil viatjar per mar resseguint la costa que travessar per terra, i a la vegada gran part del territori de parla grega estava compost per illes molt petites.
Les embarcacions més habituals tenien veles, però els vaixells de guerra anaven propulsats per remers i eren més llargs. Els més habituals eren els birrems i els trirrems que, com el seu nom indica, portaven o bé dues o bé tres files de rems a cada cantó el vaixell. Tanmateix, les naus més antigues, que apareixen als textos homèrics, són les pentecònteres, que només tenien una fila de vint-i-cinc rems a cada banda del vaixell. Veiem, doncs, per què era tan important per a Odisseu no sols la flota de les seves naus, sinó també disposar de prou tripulació per operar-les. Quan finalment perd tots els seus vaixells i tots els seus homes, depèn de la bona voluntat dels feacis per tal que l'apropin a Ítaca amb una de les seves naus.
Imatge de la pel·lícula Troia (2004). A les naus s'hi veu una sola filera de rems.
Al capítol cinquè vam veure com Calipso li donava indicacions a Odisseu per tal de mantenir el seu rumb un cop estigués dalt del rai. La direcció es mantenia a través de l'observació dels estels i de les constel·lacions, cosa que fa Odisseu durant dies abans que esclati la tempesta de Posidó. Amb el temps, l'estudi del firmament es va anar perfeccionant, i els mètodes de navegació es van tornar cada cop més precisos. També es mesurava la profunditat de l'aigua a través de pesos.
La informació l'he treta dels següents articles:- The Salient Features of Ancient Greek Ships a Marine Insight.
- How did Navigation Develop in the Ancient World? a DailyHistory.org
- Marina de guerra en la Antigua Grecia a la Wikipedia.
-
0:31
Atrevit, astut, insaciable d'enganys
» telèmacCant XIII de l'Odissea
Els reis feacis fan obsequis a Odisseu i celebren un últim banquet amb ell després de sacrificar un bou a Zeus. Odisseu s'acomiada de tothom amb bons desitjos. Després del viatge per mar, la nau arriba a Ítaca, i els feacis deixen Odisseu adormit a terra ferma, amb els seus tresors al costat. En una conversa entre Zeus i Posidó, aquest últim decideix castigar els feacis per haver ajudat a Odisseu.Odisseu adormit a la costa d'Ítaca d'Alan Lee (1995)
Quan Odisseu es desperta, no reconeix la terra on es troba fins que no se li apareix Atena en forma de pastor i li dóna indicacions. Odisseu li contesta fent-se passar per un cretenc exiliat. Aquest és un acudit intern a l'antiga Grècia: els cretencs tenien fama de mentiders i entabanadors, i a aquestes alçades ja sabem que Odisseu s'identifica amb aquestes qualitats. La famosa paradoxa del cretenc, de fet, prové d'aquesta creença popular. Atena se li revela en la seva forma autèntica i el reprèn per l'engany.
Quan finalment Odisseu reconeix Ítaca, el temor de patir el mateix destí que Agamèmnon el fa més prudent. Odisseu i Atena amaguen els tresors en una cova. Com a part del pla per recuperar el tron d'Ítaca i venjar-se dels pretendents, Atena transforma Odisseu en un pidolaire i l'envia a buscar el porquer Eumeu, que és fidel a la família. Seguidament, Atena marxa cap a Esparta a buscar Telèmac.
Hem arribat a la segona meitat de l'Odissea, en què l'acció es concentra exclusivament a Ítaca. Sembla estrany que després de tants viatges i aventures per part de tots els personatges, i després d'haver canviat d'escenari tantes vegades, ara l'acció es concentri d'aquesta forma. Però, com veurem, l'episodi de la revenja requerirà molta preparació i, d'alguna forma, el camí fins a restaurar el seu lloc original a la societat d'Ítaca serà també una aventura completa per a Odisseu, que haurà d'aprendre a llegir les actituds de tots els que l'envolten i reconèixer les persones que estan de part seva, i haurà de ser prou previsor per assegurar-se la victòria agafant els seus rivals per sorpresa. En aquest moment, no precipitar-se revelant la seva identitat massa aviat és un pas crucial per a l'èxit del seu pla.
De moment, uns petits apunts sobre els vaixells i la navegació a l'antiga Grècia, en tant que, de fet, és el darrer capítol en què Odisseu navega.
Navegació i vaixells a la Grècia antiga
La navegació és un aspecte crucial de les comunicacions i l'economia a l'antiga Grècia per la seva pròpia geografia. El terreny era molt muntanyós, i era molt més fàcil viatjar per mar resseguint la costa que travessar per terra, i a la vegada gran part del territori de parla grega estava compost per illes molt petites.
Les embarcacions més habituals tenien veles, però els vaixells de guerra anaven propulsats per remers i eren més llargs. Els més habituals eren els birrems i els trirrems que, com el seu nom indica, portaven o bé dues o bé tres files de rems a cada cantó el vaixell. Tanmateix, les naus més antigues, que apareixen als textos homèrics, són les pentecònteres, que només tenien una fila de vint-i-cinc rems a cada banda del vaixell. Veiem, doncs, per què era tan important per a Odisseu no sols la flota de les seves naus, sinó també disposar de prou tripulació per operar-les. Quan finalment perd tots els seus vaixells i tots els seus homes, depèn de la bona voluntat dels feacis per tal que l'apropin a Ítaca amb una de les seves naus.Imatge de la pel·lícula Troia (2004). A les naus s'hi veu una sola filera de rems.
Al capítol cinquè vam veure com Calipso li donava indicacions a Odisseu per tal de mantenir el seu rumb un cop estigués dalt del rai. La direcció es mantenia a través de l'observació dels estels i de les constel·lacions, cosa que fa Odisseu durant dies abans que esclati la tempesta de Posidó. Amb el temps, l'estudi del firmament es va anar perfeccionant, i els mètodes de navegació es van tornar cada cop més precisos. També es mesurava la profunditat de l'aigua a través de pesos.
La informació l'he treta dels següents articles:- The Salient Features of Ancient Greek Ships a Marine Insight.
- How did Navigation Develop in the Ancient World? a DailyHistory.org
- Marina de guerra en la Antigua Grecia a la Wikipedia.
