“Tothom pensa que té el cervell que li ha tocat, i no és veritat. Tenim el que hem construït nosaltres mateixos. Hi ha una propietat que s’anomena plasticitat cerebral que ens permet personalitzar i construir els nostres mapes cerebrals a partir del naixement. Això serveix per adaptar-nos, que és justament el que fan les funcions executives del cervell: emergeixen de la trobada entre el món extern, que ens proposa situacions que hem de resoldre, i el nostre món intern, que imagina solucions i els resultats d’aquestes possibles solucions”, explicava fa uns dies la neurobiòloga Mara Dierssen al segon Congrés Internacional de Neuroeducació, celebrat a Barcelona. Durant el seu discurs va assenyalar el funcionament del cervell i va explicar com els canvis en l’arquitectura neuronal que es produeixen amb l’aprenentatge incidiran després en el funcionament de les xarxes neuronals. “En el moment de néixer ja està estipulat quins factors de risc i quins factors protectors tenim a tots nivells. Naixem amb la vulnerabilitat genètica de la predisposició a tenir més facilitats o més dificultats en una sèrie d’habilitats i de conductes. A nivell cognitiu passa el mateix. A diferència d’altres òrgans, el cervell neix molt immadur i no és fins passada l’adolescència que finalitza aquesta maduració cerebral. L’ambient és molt important per entendre com aquesta genètica es va expressant i determina moltes de les habilitats, competències i maneres de comportar-se que tindrem al llarg de la vida”, assenyala Marta Portero, doctora en neurociències i professora de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i de la UOC.
L’elevada plasticitat cerebral fa que l’ambient permeti modificar en certa manera aquestes predisposicions genètiques per a les quals la persona estava menys preparada. “Si una habilitat per a la qual tenies molta predisposició genètica no l’has entrenat mai a causa de l’ambient, probablement mai tindràs èxit amb aquesta habilitat. El que marca la diferència és l’exposició ambiental a uns certs estímuls que desenvolupin aquelles competències. És a dir, quan coincideixen una bona genètica amb un bon ambient que estimuli una habilitat determinada és quan s’aconsegueixen els nivells eficients d’una competència”, indica Portero.
Segons apunta Portero, el més rellevant que la neurociència pot aplicar a l’educació és que els mestres tinguin en compte quins factors poden facilitar la consolidació de la memòria dels alumnes, perquè el que aprenguin duri temps. Per aconseguir-ho s’ha de tenir en compte la intervenció de diferents factors. “Entre els més rellevants hi ha que la metodologia promogui l’atenció, clau per facilitar la construcció d’una bona memòria. També cal promoure els processos relacionats amb l’activació de la memòria de treball i, per fer-ho, és important que l’alumne pugui connectar les coses noves amb les que ja sap, així com que es tingui en compte la motivació a l’aula", indica Portero.
Les emocions també exerceixen un paper potenciador de la memòria i, per tant, de l’aprenentatge. “Les emocions ens han servit al llarg de la història per sobreviure com a espècie animal. Per tant, quan tenim una reacció emocional molt forta, el nostre cervell ho interpreta com un senyal biològic emocional per a la supervivència i fa que el record sigui més durador. Així, és important vincular l’aprenentatge a situacions emocionalment positives, ja que, d’alguna manera, condicionem els nens i les nenes perquè vulguin seguir aprenent”, afirma Anna Carballo, psicòloga, doctora en neurociències i professora col·laboradora del grau en psicologia de la UOC.
Judit Monclús, L'educació a través dels ulls de la neurociència, Criatures. Ara, 16/1172019
[https:]]