BLOCS DE FILOSOFIA » noviembre 30, 2019

Canales

22357 temas (22165 sin leer) en 44 canales

Associacions

• Adhoc. Filosofia a secundària (25 sin leer)
• Associació filosófica de les Illes Balears (101 sin leer)

Estudiants

• telèmac (1034 sin leer)

Professors

• A l'ombra de Zadig. (165 sin leer)
• Aprender a Pensar (181 sin leer)
• aprendre a pensar (70 sin leer)
• ÁPEIRON (16 sin leer)
• Blog de Filosofía - Filosóficamente - Blog de Filosofía - Filosóficamente (23 sin leer)
• Boulé (267 sin leer)
• carbonilla (45 sin leer)
• Comunitat Virtual de Filosofia (739 sin leer)
• CONTRA LA NECIESA (31 sin leer)
• CREACIÓ FILOSÒFICA II (28 sin leer)
• DE SOFISTA A SAVI (10 sin leer)
• DIDÁCTICA de la FILOSOFÍA (41 sin leer)
• Educación y filosofía (229 sin leer)
• El café de Ocata (4691 sin leer)
• El club de los filósofos muertos (88 sin leer)
• El Pi de la Filosofia
• EN-RAONAR (489 sin leer)
• ESTÈTICA DE L'EXISTÈNCIA. (570 sin leer)
• Filolaberinto bachillerato (209 sin leer)
• FILOPONTOS (10 sin leer)
• Filosofía para cavernícolas (604 sin leer)
• FILOSOFIA A LES TERMES (164 sin leer)
• Filosofia avui
• FILOSOFIA I NOVES TECNOLOGIES (36 sin leer)
• Filosofia para todos (134 sin leer)
• Filosofia per a joves (11 sin leer)
• L'home que mira (74 sin leer)
• La lechuza de Minerva (26 sin leer)
• La pitxa un lio (9415 sin leer)
• LAS RAMAS DEL ÁRBOL (78 sin leer)
• Materiales para pensar (1020 sin leer)
• Meditacions des de l'esfera (13 sin leer)
• Menja't el coco! (30 sin leer)
• Minervagigia (24 sin leer)
• No només filo (61 sin leer)
• Orelles de burro (498 sin leer)
• SAPERE AUDERE (566 sin leer)
• satiàgraha (25 sin leer)
• UN LUGAR PARA APRENDER FILOSOFÍA (69 sin leer)
• UNA CAIXA D´EINES PER PENSAR (40 sin leer)
• Vida de profesor (215 sin leer)

(3 sin leer)

• noviembre 30, 2019
• 21:46

  La vaca en el tejado

   » ‎ El café de Ocata
  Andan mis nietos esperando impacientes el regreso de su abuela, que está en Pamplona, porque Ocata ya ha estrenado su decoración navideña y nosotros aún no hemos montado el belén. Este "nosotros" es una licencia familiar, porque, en realidad, la muy delicada operación belenista corre a cargo, exclusivamente, de la abuela y los nietos. No aceptan intrusos.
  Para empezar, irán a comprar alguna figurilla más, porque del fondo del cajón en el que se guardan, siempre sale alguna descascarillada. Después trazarán en diagonal, sobre un mueble del comedor, el río de plata, al que le irán añadiendo puentes, patos, la noria, las lavanderas... En un rincón, el castillo con sus soldados; en la llanura, los pastores, los animales de granja -tenemos muchísimos, porque los niños han ido cediendo al belén sus juguetes-; la estrella en la pared; los tres reyes con sus pajes, que se sitúan en un extremo para que puedan ir avanzando un trecho cada semana. Por último, el pesebre. Y es aquí donde se arma la marimorena. 
  Cada año mis nietos se empeñan en rematar el conjunto poniendo una vaca enorme sobre el frágil tejado del pesebre y cada año mi mujer protesta airadamente, intentando frenar con argumentos muy lógicos el capricho de los niños, pero como la cuestión, finalmente, ha de dirimirse a votos, ganan inevitablemente ellos... y mi complacencia. Mi mujer, a decir verdad, no acepta la derrota con buen humor, pero, aun refunfuñando, la acepta, y la vaca vigía de nuestro pesebre contempla parsimoniosa, como una vaca nietzscheana el panorama del entorno, rumiando a su manera la buena nueva.
  A mí me gusta que vayamos creando y manteniendo nuestras propias tradiciones, que dan vida a la trama de nuestra vida en común. Tengo la esperanza de que, cuando pase el tiempo y cada uno viva su propia vida, el recuerdo de la vaca vigía reverdezca cada navidad y en la memoria de los que queden se ilumine el recuerdo de lo mejor que hemos sido.

• 17:52

  "Poemas", de María Zambrano

   » ‎ Educación y filosofía
  
  
  
  He finalizado la lectura del libro Poemas, de María Zambrano, edición de Javier Sánchez Menéndez, ediciones de la Isla de Siltolá. Se trata de una colección de la brevísima producción poética, al menos hecha pública, que escribiera la magnífica filósofa malagueña. Una obra escasa, sobre todo si se piensa lo mucho que dedicó a meditar sobre la poesía y el elevadísimo valor que le dio a esta. Su teoría poética está prefigurada en el siguiente poema-fragmento:
  “Estoy demasiado rendida para escribir, demasiado poseída. Sólo podría hacer poesía, pues la poesía es todo y en ella uno no tiene que escindirse. El pensar escinde a la persona; mientras el poeta siempre es uno. De ahí la angustia indecible, y de ahí la fuerza y la legitimidad de la poesía” (p. 67). 
  Sus poemas rompen con las formas de la métrica tradicional, salvo alguno que conscientemente adquiere un carácter de cancioncilla no demasiado perfecta en lo formal. La intensidad la logra con las propias palabras que van sucediéndose en versos irregulares, con el sentido, con aquello a lo que cada una, y todo el conjunto, apunta. Es una poesía difícil, no ubicable con facilidad y de ella voy a destacar dos poemillas. Se trata de una elección muy personal, que quizás no destaca otros poemas que deberían mencionarse y más representativos, pero es el tipo de poesía, de la que cultivara la filósofa, que más me ha llegado, quizás por su forma más propiamente poética, pero sobre todo por la hondura lograda en tan pocas palabras. Son dos poemas de juventud, de un momento de pesimismo existencial, bellísimos, que recuerdan algo a la Pizarnik:
  
  Ni los aires vuelvan a correr su vueloHondo aljibe del silenciodeja correr tu tesoro.Inunda con él la noche,los espacios, los ciegos corazones.Para definitivamente el tiempo, clava en la noche al tiempo.Silencio y muerte solos, muerte y silencio, quietos.
  
  
  
  Otro, fuerte, desgarrado:
  Ni brisa ni sombra.¿Por qué, muerte, así te escondes?Sal, salte, sácate de tu abismo,escápate tú ¿quién te retiene?¿Por qué no borras con tu mirada el universo?¿Por qué no deshaces las piedrascon tu sombra, muerte, sólo con tu sombra,con tu mano desnuda,con tu rostro de estatua, desnuda presencia a quien nada resiste?Enseña, muestra tu cara a los mundos,que ya no haya espacio,ni cielos, ni viento, ni palabras.Quiero hundirme en el silencio.
  

• 0:01

  Vaig veure amb els meus ulls aquesta terra

   » ‎ telèmac
  Cant XV de l'Odissea
  
  Atena va a Esparta a buscar Telèmac i li recomana que torni a Ítaca el més aviat millor. Li revela l'emboscada planejada pels pretendents, i li mana que arribi a l'illa d'amagat i vagi directament a la cabana d'Eumeu. Helena i Menelau li fan a Telèmac uns regals magnífics i després d'un últim banquet, aquest marxa tot seguit. Una àguila baixa del cel i captura una oca domèstica del palau, i Helena interpreta l'auguri com a símbol de la imminent tornada d'Odisseu i la seva revenja. 
  

  L'àguila caucàsica Museu Arqueològic d'Atenes. Font

  Després de fer nit a Feres, Telèmac i Pisístrat arriben de nou a Pilos, però Telèmac s'acomiada abans de veure el rei Nèstor per no entretenir-se més. Telèmac i Pisístrat pacten ser hostes l'un de l'altre per sempre més. Teoclimen, un endeví fugitiu que es refugiava a Pilos, li demana asil a Telèmac, i aquest l'acull al seu vaixell. 
  Mentrestant, a la cabana d'Eumeu, Odisseu expressa la seva intenció d'anar al palau i servir-hi els pretendents, però Eumeu li ho desaconsella. A continuació, Odisseu pregunta pels seus pares a Eumeu, i aquest li explica els destins de Laertes i Anticlea. Tot seguit li relata la seva pròpia vida: com quan era un infant va ser segrestat per pirates fenicis amb la connivència d'una serventa domèstica, i portat a Ítaca, on Laertes el va comprar. 
  

  Odisseu disfressat de captaire de Marc Chagall (1975)

  Telèmac arriba a Ítaca i desembarca d'incògnit perquè no el trobin els pretendents. Envia Teoclimen a casa de Pireu, un dels seus homes, perquè no es refia dels pretendents. Teoclimen interpreta l'auguri d'un falcó que porta una coloma a les urpes com a símbol del poder del casal d'Odisseu. 
  Com veieu, seguim acumulant tensió de cara al desenllaç final, però aquest encara no s'ha posat en marxa. Si això fos una pel·lícula, diríem que aquestes escenes conformen el build-up de cara al clímax final però, és clar, només depèn de com sigui aquest clímax que tota aquesta acumulació d'escenes hagi valgut la pena.
  
  A continuació, unes petites notes sobre els auguris i els endevins en el món homèric, a propòsit dels auguris que ens han interpretat Helena i Teoclimen. En aquest capítol juguen una funció totalment narrativa: són part d'aquesta escalada de tensió envers el final, però en el context històric que estem construint, les arts endevinatòries tenien un paper social i religiós. També havíem vist Haliterses interpretar els auguris al capítol segon, i Tirèsias, endeví professional, al cant onzè. 
  Auguris i profecies 
  
  Les pràctiques endevinatòries es basen en la creença que els déus regeixen l'existència dels éssers humans, i que aquest destí preestablert es pot desxifrar com si es tractés d'un codi. L'endeví té un estatus especial en la societat homèrica perquè és l'únic que pot desxifrar aquest codi, i aquesta és una habilitat molt rara. Al món homèric, com veiem per exemple amb Haliterses al cant segon, aquesta habilitat no és professional.
  
  Hi ha dos tipus principals d'endevinació: d'una banda, es pot donar l'endevinació intuïtiva o natural, en què l'endeví (mantis) és posseït pel déu. Apol·lo és el protector de les arts endevinatòries, però els oracles poden venir inspirats també per altres déus. Aquest rapte diví és similar al rapte poètic o inspiració divina que posseeix el poeta (o aede). Veurem un episodi així a la cort d'Ítaca al capítol vintè, protagonitzat precisament per l'endeví foraster, Teoclimen.
  
  D'altra banda, també hi ha l'endevinació inductiva o artificial, en què l'endeví interpreta la voluntat dels déus en un signe tangible, per exemple, el moviment de les aus, les entranyes d'animals sacrificats, les sorts o tauletes, etc. Això és el que fa Haliterses al cant segon, i Helena i Teoclimen en aquest mateix capítol. Tot i així, convé recordar que la línia que separaria tots dos tipus d'endevinació no és gaire definida tampoc.
  
  La informació l'he treta de:
  

  • Margarita Moreno. "El mundo de los adivinos en la Odisea" a Sobre la Odisea. Visiones desde el mito y la arqueología de diversos autors.